Quina és la importància de commemorar el Primer de Maig? Quin és el sentit i la funció política que aquesta diada ha de tenir per l’actualització del projecte comunista? Què està en joc en la disputa de la tradició i la memòria social col·lectiva respecte a aquest símbol històric del proletariat?
L’1 de Maig es va establir l’any 1889 com el Dia Internacional dels Treballadors, després que la Segona Internacional, reunida a París, decidís homenatjar els Màrtirs de Chicago impulsant una jornada de lluita que mobilitzés a l’uníson totes les organitzacions obreres del moment a escala internacional.
Tres anys abans, l’any 1886, la ciutat nord-americana de Chicago havia viscut una onada de manifestacions i enfrontaments molt durs en la lluita per limitar la jornada laboral de 8 hores, que es van saldar amb l’execució de vuit anarquistes a la forca, els quals passarien a la història com Els Màrtirs de Chicago. Va ser aquest crim infame i exemplaritzant el que sacsejà les ànimes de treballadors de punta a punta del globus, però en termes generals, el fet és que les jornades de Chicago van costar la vida de molts treballadors i militants sindicals; van ser milers els acomiadats, detinguts, processats, ferits de bala o torturats. La majoria eren immigrants italians, espanyols, alemanys, russos, irlandesos, jueus, polonesos i eslaus, sistemàticament assenyalats per la premsa de la burgesia com a criminals forans i malfeiners, perillosos portadors d’una ideologia estrangera i antisocial.
Estem parlant d’un moment ascendent de la lluita de classes, anterior a la derrota bèl·lica de 1914 i a la Revolució d’Octubre, però posterior a la Comuna de París i la publicació del Manifest Comunista. Un moment en què la ràpida universalització de la moderna explotació fabril es traduïa en el creixement de masses tumultuoses d’obrers industrials, inflamades per la influència de noves idees revolucionàries que s’escampaven arreu i que connectaven directament amb els anhels i el patiment que aquestes masses experimentaven quotidianament. Ja el 1890, l’any immediatament posterior a la declaració del Dia Internacional dels Treballadors, Barcelona era la primera ciutat de l’Estat espanyol en replicar -amb un important impacte social- aquesta mobilització, encesa pels nuclis obrers lligats a la Internacional.
La Història mai es repeteix. És absurd lamentar-se nostàlgicament de l’abisme que separa aquells temps dels nostres. Doncs és evident per tots que avui, en els caps de la gent, el Primer de Maig ha deixat de ser el Dia Internacional dels Treballadors per esdevenir alguna cosa així com el «Dia dels Sindicats (de l’Estat)» i els seus representants parlamentaris: un inofensiu ritu performatiu, de caràcter autoreferencial i festiu, perfectament previsible i consagrat als líders, simbologia i retòrica obrerista de la socialdemocràcia i les seves centrals sindicals. Una jornada folklòrica en el pitjor sentit del terme, que per norma desperta una total indiferència entre els treballadors (afiliats inclosos), i davant la qual els buròcrates més benpensants s’indignen amb arrogància, fent-se els enfadats perquè la classe treballadora opta, amb bon criteri, per esbargir-se amb família i amistats, en comptes de malbaratar un temps lliure escàs marxant en les seves processons i aplaudint els discursos buits i hipòcrites dels alliberats i polítics professionals de torn.
Tanmateix, no s’ha de menystenir el poder dels ritus -sense els quals cap societat pot viure- sinó que justament s’ha d’entendre quin és el seu paper, quina és la seva funció política. En aquest sentit, és revelador que en l’elaboració política de la memòria de la socialdemocràcia entorn l’origen del Primer de Maig, es posa sempre èmfasi en la vinculació de l’origen d’aquesta diada amb la consecució del límit horari de la jornada laboral, alhora que s’oculten els elements que la van fer possible, com la violenta revolta social de les masses obreres a Chicago, el compromís revolucionari dels sectors més actius d’aquestes masses (exemplificat en els 8 anarquistes condemnats a mort), o l’existència de la Internacional i el seu rol a l’hora de propulsar arreu del món la lluita del proletariat per a la conquesta d’aquesta i altres millores significatives. I és que si els components més avançats del proletariat de l’època van entendre molt naturalment que calia portar arreu l’exemple de Chicago va ser perquè es va demostrar que aquesta experiència de lluita victoriosa va ser capaç d’atraure, donar confiança i sumar a amplis segments de la classe treballadora a les organitzacions de classe que les havia impulsat.
La socialdemocràcia, en canvi, agafa la part pel tot i ubica el sentit del Primer de Maig dins l’esquema ideològic que és funcional al seu projecte reformista-economicista: la història com un avenç progressiu i pacífic, sense ruptures, sobre una línia gradual de millores socials i polítiques, possible sempre que engrossim les bases de les seves burocràcies sindicals, ens mobilitzem cada cop que ens ho diguin i deleguem la resolució dels nostres problemes en els seus gestors parlamentaris.
El paper de la militància comunista respecte al significat del Primer de Maig és l’oposat: no acontentar-nos a ser la nota més “combativa” en la reivindicació de demandes, ni limitar-nos a assenyalar el pactisme dels sindicats de concertació, sinó, en primer lloc, posar en relleu que totes les conquestes en matèria de condicions de vida i drets polítics assolits en els cicles històrics previs no són fruit del reformisme econòmic, sinó de la lluita de classes revolucionària. La commemoració i mobilització del Primer de Maig ha de posar sobre la taula la vigència de la lluita de classes i el projecte revolucionari, mostrant l’obertura d’una via política en ruptura amb el carreró sense sortida de la socialdemocràcia i les seves promeses electorals buides. Ha de servir per socialitzar una opció de militància que uneixi la lluita sobre els problemes concrets que vivim als barris, centres de treball i d’estudi amb una estratègia política clara i un model d’organització i acumulació de forces qualitatiu que basteixi els fonaments del poder revolucionari de la classe treballadora. En el context actual la militància socialista ha de tenir, per tant, la determinació de batallar en tots i cadascun dels fronts de la lluita de classes, fent-ho en una forma que ens permeti acumular i articular forces entorn del projecte polític del comunisme. Aquest compromís diari és la millor aportació que podem fer i la millor manera de ser fidels al profund significat històric del Primer de Maig.
