El pacte d’investidura de Pedro Sánchez i els canvis de govern que això ha comportat han generat diversos debats públics en les darreres setmanes, d’entre els quals n’hi ha un que ha sacsejat la política extraparlamentària: l’expulsió d’Irene Montero del govern i la disputa entre ella i Yolanda Díaz.
La sortida del govern de l’exministra d’Igualtat ha sigut una qüestió premeditada, part d’una estratègia electoralista de Sumar. L’opinió pública sobre Montero durant la darrera legislatura havia estat molt polaritzada pels diversos assenyalaments, des de la qüestió de les interpretacions de la llei del «solo sí es sí» fins al xoc amb els sectors TERF del PSOE. Es tractava d’una figura incòmoda per a un projecte que vol tenir una aparença més conciliadora amb el PSOE, tot i que, no ens enganyem, en realitat Podemos també ha acceptat sempre una posició de subalternitat respecte aquests. Per tant, la clau d’aquesta disputa no és més que una qüestió personalista, d’egos i de grupúscles polítics professionals que volen assegurar-se la cadira. Això apunta a que, en la política professional, els «drets» són moneda de canvi subordinats al protagonista de torn, i poden desaparèixer tan ràpid com van arribar perquè no existeix una força organitzada independent de les institucions burgeses i els seus cicles electorals que pugui imposar-los.
Però tot aquest espectacle electoral ha suscitat reaccions de vegades esperables i de vegades sorprenents. Es divideixen entre aquells qui defensen la figura de Montero i aquells qui s’alegren que sortís del govern. Quant a aquests darrers, que podríem caracteritzar de rojipardos, ho celebren amb arguments misògins, trànsfobs i obreristes, propis de sectors com el Frente Obrero i companyia. Aquestes posicions reaccionàries no fan més que reproduir un seguit d’elements i valors propis de la ideologia burgesa i, evidentment, han de ser confrontades per tota postura que es pretengui revolucionària.
No obstant, confrontar postures que atempten contra els principis més bàsics de la solidaritat de classe no pot significar caure en l’adulació d’una figura com la de Montero. Per això, la composició del sector que en aquestes últimes setmanes s’ha posicionat al costat d’Irene Montero o elogiat la seva tasca política, és força sorprenent. Més enllà de la defensa comprensible de Podemos i Canal Red, ens trobem figures del moviment feminista de base, col·lectius anticapitalistes o sectors propers a l’Esquerra Independentista. Aquesta mena de “sororitat” cap a la figura de l’exministra no és res més que un blanquejament -conscient o no- de la política institucional dels darrers anys, ja que es tracta de la mateixa ministra que ha participat del govern -“més progressista de la història d’Espanya”- que ha aprovat diverses mesures antiproletàries com l’enduriment del Codi Penal o l’augment pressupostari pels cossos de seguretat, a més de no tremolar-los el pols a l’hora de reprimir les protestes o manifestacions socials, ni de patrocinar el genocidi a Palestina mantenint la venda d’armes a Israel [1], per moltes declaracions o pins que vulguin posar-se ara.
Obviar tot això i refugiar-nos en aquesta sororitat des de la “discrepància política”, no ens beneficia en res com a classe, és més, ens aboca a una desorientació encara més pronunciada. Aquesta desorientació s’accentua en el moviment feminista, que posa sobre la taula els avenços polítics a partir de les lleis promogudes des del Ministeri d’Igualtat, que s’han d’analitzar també com a part de la mateixa propaganda electoralista. Com ja s’avançava en l’article sobre la Llei Trans [2], celebrem el reconeixement dels drets formals o dels avenços legals, ja que són qüestions necessàries i legítimes, però també són insuficients. Per una banda, perquè les institucions burgeses tenen una capacitat de reforma tan limitada que és impotent davant les problemàtiques que ens travessen i, per altra banda, perquè són reformes que no poden acabar, per principi, amb la violència i opressió que patim les dones o les LGTBI proletàries, sinó que tenen la funció de justificar -en aquest cas de Podemos- el seu rol progressista en el Govern o, com a molt, de pal·liar alguns elements molt concrets.
Per tant, la postura que cal prendre des de les posicions comunistes no és ni la de defensar la figura d’Irene Montero, ni la de criticar-la amb arguments reaccionaris. Per nosaltres, la voluntat de cada polític professional és indiferent. La política no va de bones o males voluntats, sinó de capacitats, dels mitjans que s’adeqüin al fi, i la institució burgesa és incapaç de fer front a la violència que ens genera viure en el mode de producció capitalista, ja que és aquesta -sigui del color polític que sigui- la que en última instància garanteix la reproducció de la societat de classes.
Lluny de les falses dicotomies que ens obstaculitzen veure-hi més enllà, l’actualització de l’estratègia socialista ens ha de permetre generar les condicions de lluita i els mitjans adequats per acabar amb la violència de gènere. Contra la desorientació política i la propaganda electoralista, haurem de confrontar amb una proposta política socialista que parteixi de la independència política del proletariat i que no subsumeixi el seu programa històric a interessos aliens.
Referències
1. https://www.wsws.org/es/articles/2023/11/18/5df7-n18.html
2. https://www.horitzosocialista.cat/index.php/component/content/article/apunts-sobre-la-nova-llei-trans
