Només acabar la Primera Guerra Mundial, i tot i formar part del bàndol guanyador, el sentiment a Itàlia era d’una enorme frustració i desconcert. El govern havia decidit començar la guerra al costat de les potències centrals, per canviar-se de bàndol i situar-se al costat de les forces de l’Entente només un any després que aquesta hagués començat. Això sí, a canvi que quan s’acabés la guerra, es podrien annexionar els territoris habitats d’italians als Balcans, que formaven part de l’Imperi Austrohongarès.
Finalment, signat el Tractat de Versalles, les reclamacions italianes quedaven en paper mullat i els diplomàtics italians havien de tornar a Roma amb les mans buides. Centenars de milers de proletaris italians morts en les gèlides aigües del riu Isonzo a canvi de res. En aquell moment, el poeta-guerrer, el comandant de la boja república de Fiume, l’heroi de l’aviació reial, Gabriele d’Annunzio, encunyava un terme que va traumatitzar profundament la societat italiana: victòria mutilada.
Un segle després, sense guerra a l’interior d’Europa —però sí a les seues portes—, a Catalunya torna a ressonar aquest concepte: victòria mutilada, en aquest cas, quan es pronuncia la paraula amnistia. Victòria perquè allunya de la presó a desenes de proletaris sense nom que durant els darrers anys han estat passant i continuaran passant pels jutjats acusats de múltiples delictes. Treballadors dels barris i pobles, disposats a jugar-se la seua llibertat per una causa que consideraven justa, i que van ser utilitzats com a carn de canó pels partits de la petita burgesia.
Aquests partits de la petita burgesia ja havien salvat parcialment els seus dirigents firmant uns indults l’any passat, i ara no podien ser tan descarats de tancar el procés independentista només negociant l’amnistia per als seus càrrecs públics. Dit això, és important que ens quedi clar el següent: aquesta amnistia de caràcter més general no l’han negociat fruit d’un elevat sentiment de justícia sinó per pur càlcul electoral. Si després d’aquest cicle de protestes només se salvaven a ells mateixos i s’iniciava una riuada d’ingressos a presons, l’odi de les bases independentistes cap al seu egoisme de classe generaria una desbandada electoral que difícilment podrien afrontar.
I a partir d’aquest acord, que suposadament posa el comptador de la repressió a 0 —i diem suposadament perquè, tot i que la llei s’acabi aprovant al Congreso, és possible que acabi sent retallada pel Poder Judicial i aplicada per uns jutges que valoraran individualment cada cas—, és quan podem comprendre el fracàs del procés independentista i perquè aquesta victòria està mutilada. Ho està perquè el cicle polític que es va obrir el 2012, que va fer sortir milions de persones al carrer durant uns anys, i que va col·lapsar a la tardor del 2017 quan la revolució del somriures va col·lisionar contra un estat que forma part de la UE i la OTAN, s’ha tancat; i no només això, sinó que ha tornat al punt de partida sense aprenentatges ni autocrítica.
Junts i Esquerra, després d’anys d’una retòrica que ha combinat realitat i fantasia, canvien la independència per l’amnistia i assumeixen convertir-se en una força auxiliar del PSOE. A partir d’ara tindran la força per condicionar el projecte de Pedro Sánchez, a canvi de renunciar al propi. Per altra banda, la força auxiliar de les forces auxiliars, la CUP, situada en una confusió permanent, cada vegada més desorientada, més desapareguda i més descohesionada, inicia l’enèsim procés de debat per aclarir la seua línia política, que, independentment de quina facció guanyi, sempre acaba virant cap a la dreta. En aquest cas, ja veurem si se la queda Poble Lliure directament o si s’hi imposa organitzativament una altra línia política que acabi fent de totes maneres allò que diu Poble Lliure, en aquest cas, ser una força de govern. El desballestament del projecte independentista i les seues forces polítiques s’ha traduït en ficar tots els ous a la cistella de l’amnistia: fi de la repressió a canvi d’assumpció del marc legal de l’Estat.
Podran continuar parlant de la independència, però ja no tindran cap credibilitat en unes bases cansades, que ara sense horitzó ni causes judicials podran tornar a casa seua. Però això en cap cas vol dir que s’hagi acabat el conflicte nacional a Catalunya, sinó que aquest de moment s’ha acabat en la seua vessant independentista.
Des del Moviment Socialista haurem d’aprendre de totes les limitacions del cicle precedent i extreure’n els millors aprenentatges. Aquests ara mateix es resumeixen en dos: per una banda, batallar sense treva perquè el proletariat sigui un actor polític amb un projecte propi i que deixi d’anar de remolc dels cants de sirena de la petita burgesia; i, per altra banda, comprendre que l’opressió nacional a Catalunya només s’acabarà si som capaços de construir un projecte de classe que superi les fronteres nacionals, és a dir, un projecte que apel·li al proletariat independentment de la seva adscripció nacional i que l’organitzi a escala internacional com a condició per a disputar el poder a la burgesia.
Mentre això no succeeixi, mentre el Moviment Socialista no s’obri camí entre els fracassos de l’independentisme i no situï la lluita pel socialisme al centre del debat polític, la victòria mutilada s’anirà gangrenant, i tal com va passar a l’Itàlia de d’Annunzio, la gangrena es convertirà en feixisme.
