A una setmana de la vaga general de l’11 de novembre de 2026, el líder d’UGT, Pepe Álvarez, recollia una pregunta que s’han fet molts treballadors en els últims temps: «Per què no li heu fet a aquest govern una vaga en 8 anys?». Álvarez, després de validar els dos mandats consecutius del PSOE al govern espanyol en matèria laboral, reblava amb una altra pregunta: «Però què coi s’han pensat? Que som imbècils?».
48 hores més tard, divendres passat, Pedro Sánchez assegurava en un míting a València que «és una vaga que no va contra ningú». Idea que reforçaria el mateix dia el líder de CCOO, Unai Sordo, en una entrevista a Público: «no és una vaga convencional». Sordo assegura que la vaga de l’11N en cap cas és una impugnació a la política del govern espanyol. «No és l’escenari actual», afirma el líder de CCOO.
Han estat sempre així les vagues generals? Realment fa 14 anys de l’última vaga general? Només hi ha hagut «vagues polítiques» en els últims anys? Quin paper ha tingut el sempre invisibilitzat sindicalisme combatiu? Repassem les vagues generals del segle XXI per entendre en un context més ampli l’11N.
Només una vaga general de 24 hores contra Aznar
El Partit Popular va arribar al poder a l’estat espanyol l’any 1996 després d’una deriva absoluta del PSOE durant quatre legislatures de govern de Felipe González. Casos de corrupció, terrorisme d’estat, privatitzacions de serveis públics, xifres d’atur rècord i una dretanització flagrant a tots els nivells van obrir el camí a l’arribada d’un PP inicialment conciliador i de retòrica «centrista».
Ara bé, la segona legislatura d’Aznar va ser la del neoliberalisme i espanyolisme desfermats, la del «pelotazo» econòmic, culminació de privatitzacions i retallades de drets. La polèmica reforma del subsidi de desocupació va ser el detonant de l’única vaga general econòmica contra Aznar, el 20 de juny de 2002, convocada per CCOO, UGT i els sindicats combatius, aleshores molt més en minoria que ara.
Les vagues generals prèvies al 15M
Abans que el moviment dels «indignats» ocupés les places el 15 de maig de 2011, l’agitació social derivada de la crisi econòmica de finals dels 2000 s’havia canalitzat en dues vagues generals. De fet, durant les dues legislatures del PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero, CCOO i UGT només van convocar una vaga general, quan la situació ja era absolutament insostenible. El 29 de setembre de 2010, les grans centrals sindicals, juntament amb la CGT, van convocar una vaga general de 24 hores en resposta a la reforma laboral de Zapatero aprovada aquell mateix mes. El PSOE començava així la seva submissió a les retallades i imposicions de la Unió Europea (UE), Banc Central Europeu (BCE) i Fons Monetari Internacional (FMI), en un context de crisi capitalista posterior a l’esclat de la bombolla econòmica del PP.
A Barcelona, moviments socials sota l’anomenat Moviment 25-S van ocupar l’edifici del Banc Espanyol de Crèdit de la plaça de Catalunya per obrir la «Casa de la Vaga», epicentre de l’agitació social al voltant de la jornada del 29-S de 2010. Diferents comitès de barris de Barcelona van dur a terme piquets al llarg del matí, els quals van confluir en un piquet central al migdia, amb una alta combativitat. Una imatge icònica d’aquell matí va ser el cotxe patrulla de la Guàrdia Urbana cremant a la plaça Universitat de Barcelona. Al vespre, i seguint una dinàmica històrica, dues manifestacions van transcórrer a la ciutat. CCOO i UGT, per una banda, i el sindicalisme de classe de l’altra, liderada per la CGT. La combativitat va continuar, amb atacs contra entitats bancàries i establiments comercials de grans marques, com el saqueig de la botiga Levi’s a la Gran Via.
En aquell moment, els moviments socials de Barcelona van començar el seu punt àlgid en la canalització del malestar social sota l’anomenada Assemblea de Barcelona. Es va començar a fer més palès que mai com els grans sindicats CCOO i UGT, responien més a interessos de les seves burocràcies i lligams amb la política institucional, que no als d’una classe treballadora en fase d’«indignació».
Així, uns mesos més tard, van només ser els sindicats combatius els convocants de la vaga general del 27 de gener de 2011 contra la polèmica reforma de les pensions i les retallades d’un Zapatero defenestrat. En concret, la CGT, CNT i la Coordinadora Obrera Sindical (COS). Pocs dies abans, una gran manifestació escalfava l’ambient a Barcelona i prenia el pols d’una organització de vaga en comitès locals davant la inacció de CCOO i UGT. Al vespre, s’ocupaven els Cinemes Laietana per obrir una nova «Casa de la vaga». L’endemà l’espai va ser desallotjat amb un operatiu policial molt violent, durant el qual un periodista de Kaos en la Red va ser apallissat pels Mossos.
Vagues generals contra l’«austeritat» de la UE
L’espurna de la vaga del 29-S de 2010 va cristal·litzar en el moviment dels indignats, el qual donaria pas al 15-M. S’obria així un cicle de lluita inèdit a l’estat espanyol, d’agitació i politització en un context d’escanyament de la classe treballadora per l’«austeritat» imposada per la Troica (UE, BCE i FMI) i les seves polítiques «draconianes». L’any 2011 va ser convuls, amb una reforma de la Constitució Espanyola exprés pactada pel PSOE i el PP que posaria per davant de tot el pagament del deute extern de l’estat espanyol, i unes eleccions a finals d’any en les que es tornaria a imposar el Partit Popular.
Així, l’any 2012 es van viure dues vagues generals durant el primer any de legislatura de Mariano Rajoy. La primera va arribar el 27 de març, convocada per la totalitat dels sindicats, de CCOO i UGT fins als sindicats de classe. El desencadenant va ser la nova Reforma Laboral aprovada pel PP unes setmanes abans, amb el suport explícit de Convergència i Unió a Catalunya. La vaga va desbordar previsions fins al punt d’esdevenir gairebé l’epítom de la vaga general que molta gent conserva a la memòria.
Centenars de milers de persones van omplir els carrers, i a Barcelona la manifestació «alternativa» dels sindicats de classe es va distingir novament per la combativitat. Oficines d’entitats bancàries i immobiliàries van ser objecte d’atacs, juntament amb establiments de grans cadenes. En arribar a la plaça Urquinaona i després de l’assalt a un Starbucks, els Mossos d’Esquadra van desfermar la repressió contra els manifestants fins a la plaça de Catalunya. La revolta es va allargar fins entrada la nit, amb una quarantena de detinguts i diversos ferits per bales de goma, aleshores, encara legals. Més de 200 contenidors, segons fonts municipal, van cremar aquell dia.
Tanmateix, com a resposta a la vaga general, el govern d’Artur Mas va fer una de les maniobres repressives més qüestionades en dècades. Un mes després de la manifestació, els Mossos d’Esquadra creaven una pàgina web amb més de 200 fotografies i una setantena de vídeos per demanar col·laboració «ciutadana» en identificar manifestants. Un Gran Germà fora de qualsevol marc legal i de manera extrajudicial que va criminalitzar desenes de persones. La policia va desactivar el web un mes després enmig de la forta polèmica, però també un cop van poder identificar fins a 22 persones i obrir desenes de causes judicials. Encara avui, hi ha set manifestants encausats per aquesta maniobra repressiva, «7 dels nostres».
La primera vaga general europea
Uns mesos més tard va arribar el torn d’una històrica jornada de vaga general a escala europea. L’austeritat de la Troica s’havia estès a diferents estats i el sindicalisme va organitzar una jornada de lluita el 14 de novembre de 2012. Les dues manifestacions del vespre a Barcelona van aplegar més d’un milió d’assistents, segons els organitzadors. Un cop més, CCOO i UGT van organitzar una marxa pel Passeig de Gràcia per la seva banda, i els sindicats de classe van convocar una manifestació alternativa amb moments d’alta combativitat. En arribar a l’avinguda de la Catedral es van produir forts enfrontaments entre policia i manifestants, que van desembocar en aldarulls pels carrers del Casc Antic.
Va ser precisament durant una de les actuacions policials de la vaga general del 14-N de 2012 que Ester Quintana va perdre un ull per l’impacte d’una bala de goma disparada pels Mossos d’Esquadra.
De la «vaga de totes» a les vagues feministes del 8M
El 22 d’octubre de 2014 es presentava el moviment «Vaga de totes», una confluència d’espais feministes que emprendria el camí cap a una vaga general «social i laboral, productiva i reproductiva, feminista i radical». Sindicats de classe com la CGT s’hi van implicar des del primer moment, i van secundar la primera «vaga de consum i cures» que va convocar el moviment feminista el maig de 2015.
Finalment, el 8 de març de 2017 va arribar la primera «vaga general feminista» a l’estat espanyol, coincidint amb l’Aturada Internacional de Dones. La Confederació Intersindical va ser el sindicat pioner en convocar vaga general pel 8M, la qual va ser secundada pels sindicats de classe. CCOO i UGT van sumar-s’hi posteriorment, però no van fer cap convocatòria de vaga. A Barcelona, milers de dones es van manifestar contra les violències masclistes i els feminicidis, seguides d’organitzacions polítiques i sindicats.
Entre els anys 2018 i 2025, els sindicats combatius i de classe van convocar novament vagues generals de 24 hores pel 8M. CCOO i UGT només van convocar aturades de dues hores per torn al 2018 i 2019. Talls d’alta combativitat a primera hora del matí a Barcelona i unes manifestacions multitudinàries al vespre encapçalades per espais feministes van atornar una nova dimensió al Dia Internacional de la Dona Treballadora. Cal assenyalar que des de l’any 2020 només es convoca vaga general a Catalunya pel 8M, i no a la resta de l’estat espanyol, i al 2026 no s’hi va convocar ja que era diumenge.
Les vagues generals del Procés independentista
La repressió desfermada per la Policia Nacional espanyola durant el Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya de l’1 d’octubre de 2017, va ser el desencadenant d’una jornada de lluita que prengué inicialment la forma de vaga general i després d’una anomenada «aturada de país». Els sindicats combatius CGT, CNT, COS, Intersindical-CSC i la IAC havien preparat un preavís de vaga general en funció de com es desenvolupés l’1-O, la qual, per qüestions de calendari. Davant de la indignació generalitzada per la resposta totalitària de l’estat espanyol, els sindicats de classe catalans juntament amb els Comitès de Defensa del Referèndum (CDR) van promoure una vaga general de la qual es va desvincular inicialment CCOO i UGT.
Això no obstant, els sectors institucionals del moviment independentista van promoure una «aturada de país», és a dir, un pacte inèdit entre les centrals sindicals CCOO i UGT, juntament amb les patronals PIMEC i CECOT per a convertir la vaga en un «tancament patronal». La mesura va provocar una forta divisió interna dins del moviment independentista.
Durant les setmanes més convulses i revolucionàries del Procés independentista, es va convocar una nova vaga general el 8 de novembre de 2017. En aquest cas va ser la Intersindical-CSC el sindicat que la va convocar en protesta per la «regressió de drets socials». La COS i la IAC van secundar la vaga, i van ser els CDR, aleshores ja convertits en Comitès de Defensa de la República, qui van organitzar una jornada de lluita arreu de Catalunya d’un abast inèdit. Talls a les principals vies de comunicació del país, talls a les fronteres, talls a les vies de l’alta velocitat a Girona i Barcelona, i una multitudinària manifestació al vespre a Barcelona. Els CDR van escalar el conflicte de la mà dels sindicats esdevenint l’agent mobilitzador social més combatiu del Procés independentista.
Vagues generals organitzades des de baix
El febrer del 2019, i coincidint amb l’inici del judici al Procés, la Intersindical-CSC va convocar una nova vaga general a Catalunya. Plantejada com a jornada de lluita en protesta per l’inici del judici al Tribunal Suprem, la vaga també denunciava la pèrdua de drets dels treballadors i exigia l’augment del salari mínim interprofessional a 1.200 € (el qual aleshores era de 900 €). Novament, l’independentisme combatiu va fer talls a diverses carreteres arreu del país, i també a centres de distribució logística.
Finalment, l’última vaga del Procés independentista és estranyament la més oblidada, i va ser la que va donar lloc a la «Batalla d’Urquinaona». La Intersindical-CSC i la IAC van convocar vaga general el dia 18 d’octubre de 2019, coincidint amb les protestes per la sentència del judici al Procés independentista, i el mateix dia que arribaven a Barcelona les Marxes per la Llibertat. A Barcelona, diferents talls i columnes des dels barris van confluir en un piquet amb la intenció de bloquejar l’accés al port de creueristes de Barcelona. Milers de persones van arribar en bloc al Moll de Barcelona, on els Mossos d’Esquadra van carregar violentament i van impedir l’accés al port.
No obstant això, aquell dia es va aconseguir evitar l’arribada de creuers a Barcelona: davant del clima de revolta i la mobilització del matí, els creuers previstos pel 18-O van ser derivats a altres ports com el de Tarragona. Al vespre, mig milió de persones es van manifestar al centre de Barcelona. Un cop més, la Policia Nacional va carregar durament contra els manifestants i va desencadenar una batalla campal a Urquinaona, en la qual fins i tot els Mossos d’Esquadra van desplegar per primera i única ocasió la seva tanqueta d’aigua.
Vagues generals contra la guerra i el feixisme
Malgrat que la memòria col·lectiva les sol deixar de banda, a l’estat espanyol s’han convocat diverses vagues generals contra contextos bèl·lics internacionals que havien suscitat una gran indignació entre la classe treballadora. Potser la més oblidada va ser la vaga general del 24 de febrer de 1981 en resposta a l’intent de cop d’estat feixista del 23-F. Només 4 anys després de la seva constitució i legalització, i amb un gruix de militància procedent de les Comissions Obreres antifranquistes originals, CCOO convocava a Catalunya una vaga general de 48 hores. A la resta de l’estat espanyol, no obstant això, CCOO i UGT només van convocar una aturada de dues hores.
També hi ha hagut vagues generals antibel·licistes, com la del gener del 1991 contra la Guerra del Golf Pèrsic, a la qual la UGT no va donar suport, tancant files així amb el PSOE. Totalment al contrari que l’abril del 2003, quan UGT va convocar 2 hores de vaga general contra la guerra de l’Iraq del «Trio de les Açores» d’Aznar. En aquesta ocasió, van ser els sindicats combatius, amb la CGT i la CNT al capdavant, els qui van convocar una vaga general de 24 hores.
En els últims anys, el sindicalisme de classe i combatiu ha convocat vagues per Palestina el 2024 i 2025. El 27 de setembre de 2024, CGT i Solidaritat Obrera van convocar una vaga general de 24 hores per exigir l’aturada del genocidi palestí, després d’un any de guerra d’extermini de l’estat sionista d’Israel a la Franja de Gaza. L’any següent, el 15 d’octubre de 2025, el sindicalisme combatiu d’arreu de l’estat va convocar una nova vaga general amb la mateixa demanda. En aquests casos, CCOO i UGT van desmarcar-se i només van fer crides a sortir a protestar durant els descansos laborals.
En aquesta última jornada de vaga general per Palestina, la del 15-O del 2025, els Mossos d’Esquadra van protagonitzar episodis de brutalitat policial que han arribat al Parlament i també als jutjats. Per una banda, l’atac contra manifestants a l’estació de Sants de Barcelona amb gas pebre de manera indiscriminada, quan un mur humà intentava barrar el pas de l’autocar d’un equip de bàsquet israelià que jugava un partit al vespre. Aquella actuació va deixar diverses persones ferides, inclosos periodistes, i va motivar que el cos es veiés obligat a publicar un any després un polèmic protocol d’ús del gas pebre. A la nit, durant les protestes al davant del consolat d’Israel, els Mossos d’Esquadra van dissoldre la manifestació amb cops de porra i bales de foam. Un dels ferits va ser el fotoperiodista Joan Gálvez, el qual ha portat l’atac davant dels tribunals.
La vaga general, doncs, ha estat i és una eina de lluita col·lectiva de la classe treballadora que va més enllà de les reivindicacions centrades exclusivament en les condicions laborals o vinculades als salaris. Sempre han assenyalat directament els governs, per acció o omissió. I, en el cas de Catalunya, han estat els sindicats combatius i de classe els que han convocat i organitzat més vagues, contra la dreta i l’esquerra del partit del capital a l’estat espanyol. Vagues contra reformes laborals i retallades, però també vagues socials, feministes, pels drets i llibertats polítics, contra l’imperialisme i el genocidi.
