‘Midterms’: la segona Administració Trump s’encamina cap a un Estat dual?
Des que Donald Trump va assumir el seu segon mandat, la política mundial ha entrat en una nova fase de turbulències. En política exterior, van des de les picades d’ullet a una possible annexió de Panamà fins al segrest de Maduro, passant per l’acord establert amb Dinamarca per tenir més presència militar estatunidenca a Groenlàndia, la guerra discontínua empresa contra l’Iran o el suport total a l’Estat d’Israel en el genocidi contra el poble palestí i l’ofensiva contra el Líban. A escala domèstica, la segona Administració Trump ha desmantellat de forma accelerada diferents aspectes de l’Estat de dret. A diferència del primer mandat, no té tants obstacles per desplegar l’agenda autoritària: experiència governamental més elevada, més unitat interna en el Partit Republicà o el suport incondicional del moviment MAGA (Make America Great Again). Però també un context de crisi capitalista, en què l’estancament econòmic endureix les tensions imperialistes.
En aquest article argumentarem que les reformes autoritàries empreses per la segona Administració Trump poden interpretar-se com un projecte de construcció d’un Estat dual. A més, considerem que la construcció d’aquesta particular forma d’estat té un repte important davant el context electoral que afronta els Estats Units amb les eleccions de mig mandat del 3 de novembre de 2026, que triaran el conjunt de la Cambra de Representants i trenta-cinc dels cent senadors estatunidencs.
Durant aquesta segona Administració, Trump s’ha recolzat en bona part en les majories republicanes a les diferents institucions representatives. Tanmateix, pràcticament totes les enquestes apunten a una derrota republicana davant els demòcrates. La pèrdua de popularitat dels republicans estaria motivada no només per l’activació política de les bases demòcrates, sinó també per la participació nord-americana en la guerra de l’Iran.
D’una banda, és percebuda per un sector del moviment MAGA com una traïció a la “promesa” de no ficar els Estats Units en guerres estrangeres per centrar-se en els seus assumptes domèstics. D’altra banda, l’espiral inflacionària, especialment visible en l’alça del preu dels combustibles, està erosionant el poder adquisitiu de les classes populars i, consegüentment, també la legitimitat de Trump.
Amb una victòria a la Cambra dels Representants, els demòcrates podrien bloquejar lleis federals, reformes fiscals, pressupostos o la declaració de guerra. I amb una victòria al Senat, també podrien aturar nomenaments de càrrecs executius i judicials per part de l’executiu, a més d’obrir comissions de recerca i, en última instància, d’un impeachment de Trump. Dit amb altres paraules, una derrota del trumpisme a les eleccions de mig mandat suposaria una reducció de la seva capacitat per transformar els Estats Units en un estat autoritari ple. Tot i això, el perill estaria lluny de desaparèixer, amb conseqüències significatives per a les classes treballadores de tot el món.
L’Estat dual trumpista
Abans d’examinar les particularitats del context electoral, aprofundirem en la idea d’Estat dual i el projecte trumpista en un sentit més general. Aquest concepte va ser encunyat per Ernst Fraenkel per descriure l’arquitectura juridicoinstitucional de la dictadura nazi. Segons argumentava, la forma d’estat desenvolupada pel nazisme es caracteritzaria per la coexistència d’un «Estat normatiu», que actuaria sobre la base de normes de dret generals i previsibles, i un «Estat prerrogatiu», sota la discrecionalitat del Partit Nazi i subjecte a les mesures arbitràries i il·limitadament violentes. L’Estat prerrogatiu ampliaria el poder policial del règim amb l’objectiu de destruir els seus enemics polítics, especialment el puixant moviment obrer alemany, la població jueva i altres minories ètniques. Les formes de representació parlamentàries serien substituïdes per altres formes de tipus corporativista i els drets polítics i civils quedarien anul·lats. Finalment, les institucions situades sota l’Estat prerrogatiu servirien per atorgar càrrecs i prebendes als militants nazis. En aquest sentit, els seus poders, exercits a través de les agències policíac-militars dependents del partit, resultarien aparentment omnipotents, exceptuant l’àmbit de les relacions comercials i el de la propietat privada dels ciutadans de «raça ària».
L’Estat normatiu regiria els aspectes fonamentals de la política econòmica i romandria pràcticament intacte respecte a l’ordenament jurídic de Weimar: des dels principis de llibertat empresarial fins a l’exigibilitat de compliment dels contractes, passant per la potestat directiva dels empresaris en els centres de treball, la regulació de la competència o la fiscalitat. És a dir, aspectes fonamentals de l’Estat de Dret sense els quals es faria impossible l’activitat empresarial.
El concepte d’Estat dual, en suma, permet captar una combinació específica de legalitat, arbitrarietat i selectivitat coercitiva. Per això, no és reduïble a l’estudi dels feixismes, sinó que també s’aplica a dictadures militars o bonapartistes. I d’aquí ve que una anàlisi de la segona Administració Trump com un projecte de construcció d’un Estat dual no impliqui que sigui equivalent al feixisme.
Amb tot, és necessari assenyalar una qüestió que Fraenkel no contempla: la forma liberal de l’Estat ja prefigura la dualitat entre l’Estat normatiu i l’Estat prerrogatiu. De fet, els poders prerrogatius (seguretat interna, defensa, diplomàcia, etc.), sovint vinculats a la raó d’Estat, són inseparables de la governança quotidiana de qualsevol Estat capitalista. En tot cas, cal recordar que les garanties constitucionals dels Estats de Dret s’incompleixen constantment. Als Estats Units, hi podem trobar un munt d’exemples. Per posar-ne un de popular: el funcionament de les intervencions policials. Precisament, estem parlant d’un país marcat per una llarga història d’esclavatge, segregacionisme, repressió policial contra la població afroamericana i altres minories ètniques i caça de bruixes anticomunista. Per no parlar del domini imperial sobre Amèrica Llatina, Àsia o Orient Mitjà.
Tampoc implica que existeixi una tendència immanent en el capitalisme cap a la democràcia liberal. Que fos predominant als països occidentals en la segona meitat del passat segle és una excepció irrepetible en termes històrics, fruit del poder de la classe treballadora organitzada, de l’amenaça que suposava el bloc soviètic per a les classes dominants i de la posició geopolítica dels Estats Units i Europa occidental. A més de les espectaculars taxes de rendibilitat de la «trentena daurada» del capitalisme occidental.
Molts autors han assenyalat el vincle entre l’imperialisme i el feixisme clàssic. En aquest sentit, a l’hora d’analitzar l’Estat dual trumpista hem de partir de la següent constatació: l’objectiu fonamental del trumpisme és evitar el declivi hegemònic estatunidenc. D’aquí ve que els seus esforços se centrin en la lluita contra la Xina, potència que amenaça d’assolir la primacia mundial. Això implica variacions en les seves aliances amb altres regions, com la Unió Europea. L’agressivitat imperialista demostrada pels Estats Units a Amèrica Llatina, que busca reduir la influència xinesa, també respon a aquesta qüestió. En última instància, tot això intenta reafirmar el poder nacional estatunidenc en el joc actual de suma zero en què constitueix l’economia mundial, marcat pel declivi de les taxes de rendibilitat del capital. I, per a això, el nacionalisme econòmic en forma de guerra aranzelària ha demostrat un rol clau.
L’anàlisi de la segona Administració Trump ha de començar per l’exacerbació de polítiques neoliberals, buscant reduir la grandària de l’administració pública i de les regulacions en matèria de medi ambient o privacitat de dades en favor del gran capital fòssil i tecnològic. En destaquem l’aprovació de la One Big Beautiful Bill Act, que és, en molts aspectes, deutora de la Inflation Reduction Act de Biden. D’altra banda, l’agenda de Trump ha inclòs l’atac als drets col·lectius dels treballadors, com ara la prohibició a amplis sectors de treballadors públics de sindicalitzar-se i de negociar col·lectivament les seves condicions laborals.
Però on més destaca l’Administració Trump és en la política de deportacions massives, i la mediatització deliberada que se n’ha fet. Això no ha de fer-nos oblidar que el nombre de deportacions de Trump durant el seu primer any de mandat no ha superat les de Biden o Obama, si bé la xifra de deportats sense antecedents s’ha disparat. Per a això ha rescatat la Llei d’enemics estrangers de 1798 i ha autoritzat la devolució en calent d’immigrants sota el pretext de «pertànyer a una nació enemiga». És aquí on se situa l’ICE (Immigration and Customs Enforcement) com a principal «poder prerrogatiu» del trumpisme, el qual, a més, s’ha convertit en l’agència pública més ben finançada del govern federal. D’aquesta manera, la segona Administració Trump està construint un cos paramilitar lleial, alimentant els desitjos del moviment MAGA de perseguir, detenir i deportar immigrants, i oferint-los un espai per exercir lliurement la violència.
L’atac als drets civils i polítics, com ara, declarar «Antifa» com a organització terrorista, és un altre punt d’aquesta agenda autoritària. Aquesta decisió funciona com a cortina de fum per perseguir qualsevol grup d’esquerra radical, detenir i deportar estudiants estrangers que hagin demostrat simpaties per la causa palestina (violant l’habeas corpus), retallar progressivament la llibertat d’expressió, restringir l’accés a la Casa Blanca a periodistes afins, atacar els drets del col·lectiu LGTBI (especialment de les persones trans) o dificultar l’exercici dels drets reproductius a les dones retirant finançament o indultant a antiavortistes.
S’encamina, doncs, la segona Administració Trump a un Estat dual? Al nostre parer, sí. Durant l’últim any i mig ha començat a erigir-se un Estat prerrogatiu juxtaposat a l’«Estat normatiu», que continua funcionant per a les qüestions de política econòmica. Un primer exemple és la suspensió temporal de les deportacions massives després de les queixes d’empresaris agrícoles i hotelers, que necessitaven desesperadament mà d’obra devaluada per sobreviure. Un segon exemple és la pugna entre el trumpisme i la Reserva Federal: ni havent col·locat a Kevin Warsh com a president, està aconseguint manipular de la manera que fa amb altres agències, per l’interès comú dels grans capitalistes en una gestió «tècnica» i «independent». De fet, a mes i mig de les eleccions de mig mandat, i malgrat les creixents pressions des de la Casa Blanca per baixar els tipus d’interès, la Reserva Federal ha continuat apujant-los a fi de moderar la inflació. Això és perquè l’Estat normatiu no es pot suprimir sense causar danys decisius al poder de classe capitalista.
Malgrat això, el trumpisme està configurant un espai d’arbitrarietat creixent corresponent al poder executiu. Els acomiadaments i contractacions de funcionaris per criteris polítics, la persecució d’oponents a partir d’ordres executives o les accions de guerra contra Veneçuela o l’Iran sense passar pel Senat en són mostres clares. També les insinuacions de Trump sobre la possibilitat d’estendre el seu govern cap a un tercer mandat, contravenint la Constitució nord-americana. Aquestes dinàmiques han d’alertar-nos d’un nou Estat autoritari en embrió que, sens dubte, tindrà un impacte sobre els partits ultradretans europeus. Però no ha emergit del no-res: la seva forma d’exercici del poder feia temps que es forjava en la democràcia liberal nord-americana.
La importància de les eleccions de mig mandat
El trumpisme és conscient de la seva feblesa davant l’opinió pública: l’índex d’aprovació de Trump a octubre de 2026 se situava en el 34% i no ha deixat de caure en picat des de l’inici del seu segon mandat. Aquesta xifra confirma que és un dels presidents més impopulars de la història dels Estats Units. Per això, fa mesos que activa tota la maquinària per evitar la derrota electoral a les pròximes eleccions de mig mandat.
En primer lloc, ha recorregut a l’alteració artificial de les circumscripcions electorals per afavorir majories concretes, en aquest cas, republicanes. Han fet servir la famosa delimitació interessada(gerrymandering). Es tracta d’una pràctica habitual en la “democràcia estatunidenca”, tan celebrada pels liberals, però amb un nivell de descaradura obscena, fins i tot per a un públic acostumat a la manipulació de baixa intensitat.
En segon lloc, Trump ha aconseguit passar per la Cambra de Representants la SAVE America Act, la qual té com a objectiu restringir el vot per diferents mitjans. La llei restringeix el vot per correu, exigeix una revisió dels censos per excloure a possibles no ciutadans i demanda proves documentals de ciutadania en un país on està molt menys estesa que en estats com l’espanyol, especialment entre les dones i les minories ètniques. Aquesta llei, de totes maneres, està pendent d’aprovació pel Senat, al qual Trump pressiona per tirar endavant com més aviat millor.
En tercer lloc, algunes veus destacades del trumpisme han suggerit solucions menys sofisticades per assegurar-se una victòria al novembre. És el cas de Steve Bannon, que fa mesos que assenyala la importància de guanyar aquestes eleccions. Per aconseguir-ho, ha proposat recuperar una altra vella tradició ianqui vinculada als processos electorals: la intimidació dels votants i dels treballadors dels col·legis electorals. Aquesta pràctica profundament reaccionària consisteix en el fet que grups armats s’acostin als col·legis electorals per vigilar, pressionar, amenaçar i potencialment agredir a votants perquè no exerceixin el seu dret al sufragi. La seva història es pot rastrejar fins als temps del primer Ku Klux Klan després de la guerra civil estatunidenca de la segona meitat del segle XIX i va tenir un pes important durant l’època de la segregació. Des de llavors, és cert que s’ha reduït, però en els últims anys està repuntant de nou amb la proliferació de milícies d’extrema dreta arreu del país. La proposta de Bannon consisteix a enviar als oficials d’ICE (la cara més sinistra del poder prerrogatiu trumpista) a “envoltar els col·legis electorals”, que ja afirmava al febrer que passaria. La raó, d’acord amb el mateix Bannon, és senzilla: “no ens quedarem aquí asseguts a permetre-us robar el país una altra vegada», fent referència clara al discurs sobre el suposat frau de les eleccions presidencials de 2020, que van donar la victòria a Biden i que s’ha constituït en una mena de mite mobilitzador per al moviment MAGA.
És inevitable, per tant, que els Estats Units es transformi en un Estat dual? La resposta immediata exigeix prestar atenció al procés electoral de les eleccions de mig mandat. Si el trumpisme aconsegueix completar l’intent de manipulació electoral, estaríem davant el moment precís de naixement d’aquesta nova forma d’Estat, la qual cosa “constitucionalitzaria” (sense necessitat d’alterar el text constitucional, com Hitler) una nova correlació de forces encara més desfavorable per a la classe treballadora.
Si, per contra, el trumpisme no aconsegueix materialitzar el frau i es compleixen les prediccions de les enquestes, el projecte autoritari de Trump patiria una derrota cabdal que, des del plànol institucional, suposaria certes traves per al desplegament de la seva agenda, però no la bloquejaria completament. Una pèrdua de la Cambra dels Representants seria un problema per les iniciatives legislatives dels republicans, però cal recordar que Trump ha governat a base de decrets, ignorant aquesta institució fins i tot per declarar guerres. D’altra banda, l’escenari més probable —control per part dels demòcrates de la Cambra dels Representants i del Senat per part dels republicans— donaria pas a un parèntesi que, en termes pràctics, seria una finestra d’oportunitat per Trump per governar sense el concurs del poder legislatiu.
A tot plegat, cal sumar-hi les resistències d’alguns ajuntaments demòcrates, com la Nova York de Mamdani, i una certa reactivació popular en rebuig a l’autoritarisme trumpista. D’una banda, s’està produint una activitat vaguística creixent, amb més de 30 vagues de més de 1.000 treballadors implicats el 2023, 2024 i 2025. Ll’última vegada que s’havien aconseguit aquestes xifres va ser els anys 2000 i 2001. D’altra banda, la mobilització entorn de les protestes “No King”, del juny i octubre de 2025 i març de 2026, van reunir cinc, set i nou milions de persones en milers de municipis arreu del país, respectivament.
Totes les resistències exposades són destacables, tot i que disten molt de ser definitives. Ni l’autoproclamat “socialisme municipal” de Mamdani, ni una conflictivitat laboral escassa però incipient, ni les protestes “No King”, ni uns quants escons demòcrates són garantia contra el projecte autoritari trumpista. Són importants en la mesura que dificulten que l’Estat dual acabi de configurar-se i fan que el poder estatal estatunidenc continuï depenent parcialment de la voluntat popular. Són insuficients, en canvi, perquè no estan amenaçant les bases materials del gir autoritari de l’Estat ianqui, per benintencionades que siguin. Fins ara, no estan aconseguint constituir-se com una opció aglutinadora de masses que, al mateix temps, inicia un procés de ruptura socialista de la dependència de la burocràcia demòcrata.
La classe treballadora estatunidenca (i mundial) enfronten un repte majúscul amb el procés de configuració d’un Estat dual per part del trumpisme. El 3 de novembre, amb les eleccions de mig mandat, aquest procés pot fer un salt qualitatiu. Però, fins i tot si no ho fa, l’autoritarisme trumpista tampoc s’esvairà. La urgència del repte per als treballadors del món exigeix la màxima claredat: solament reconstituint el projecte comunista com una força real es podrà sortir d’una fase orientada a merament resistir les envestides autoritàries del trumpisme per llançar progressivament una ofensiva contra el poder capitalista que les promou.
