Si una cosa podem afirmar en relació amb les mobilitzacions viscudes arreu d’Europa els darrers dies és que la lluita de classes mai ha sigut enterrada i, de fet, és més vigent que mai, no només per la lluita incansable de tants altres que ens precedeixen, sinó per l’emergència d’una nova generació disposada a lluitar.
Fa gairebé un mes s’iniciava a l’institut Saint-Exupéry, a Créteil, als afores de París, el que ha marcat l’agenda de tot un país les darreres setmanes: 450.000 estudiants de secundària i universitaris prenent els carrers, més de 1.800 Liceus bloquejats, 6.100 detinguts, dos joves mutilats per trets i per granades llançades per la policia. Les mobilitzacions, amb un fort caràcter espontani, parteixen de demandes al voltant del malestar que viuen els joves i mestres dins i fora de les aules: més inversió estatal en educació, rebuig als horaris estipulats, crítica als pressupostos establerts (amb una forta despesa militar) i les retallades en serveis públics bàsics, entre ells l’educació i la sanitat. Si bé les protestes estan demostrant una transversalitat sorprenent, no és menys cert que el seu epicentre han estat els joves estudiants racialitzats.
Ahir, 13 d’octubre, l’acte V, els estudiants francesos sumaven una altra jornada massiva de lluita arreu de l’estat en què cridaven a bloquejar els instituts i les universitats, servint de prèvia del que s’espera de les mobilitzacions possiblement massives del pròxim dissabte. Així ha sigut també a la Catalunya Nord, a Perpinyà, on ahir, més de 1.000 estudiants i docents es van manifestar després que les darreres protestes a la ciutat s’haguessin saldat amb 14 detinguts, 11 dels quals menors.
Segurament, l’exemple dels estudiants francesos és el que revela de forma més evident el paper clau que juguem la joventut treballadora en les mobilitzacions dels pròxims anys, precisament per la iniciativa política que aquesta ha tingut a l’hora de prendre els carrers i els centres d’estudi i posant sobre la taula allò que des dels gilets jaune de 2018, no s’havia fet de forma tan massiva.
Però el malestar no es redueix en les demandes educatives dels companys francesos, sinó que s’estén arreu d’Europa com una taca d’oli i pren diferents expressions: a Alemanya, la joventut està plantant cara als pressupostos militars, el rearmament de l’estat i el possible retorn del servei militar obligatori; a Bèlgica, tant treballadors com estudiants es troben en plena mobilització contra les retallades en educació i en contra de l’agenda bèl·lica del govern de Bart De Wever; a l’estat espanyol, la situació comparteix el rerefons, però esclata de la mà de la crisi de l’habitatge que es viu actualment, amb un caràcter marcadament de classe i també juvenil. Finalment, Catalunya també se suma a aquest malestar: després d’haver viscut capítols de gran mobilització del jovent en els darrers anys, persisteix una generació que viu profundament marcada per la crisi capitalista i, per tant, que no té res a perdre.
Aquesta manca d’expectatives vitals entre el jovent treballador no naix del no-res, sinó que la seua arrel es troba en un sistema fallit, en un sistema que va de capa caiguda i que pretén morir matant, és a dir, una crisi capitalista que ha deixat malmesos els mecanismes d’integració a la societat burgesa. Cada dia, ens trobem una mica més a prop de la disjuntiva que ressona -per sort o per desgràcia- aquests dies als carrers: «socialisme o barbàrie». És aquí on rau la responsabilitat que hem d’entomar la joventut treballadora: no només evitar la barbàrie, cada cop més present en el nostre dia a dia, sinó la de construir un horitzó que ens permeti acabar amb la misèria existent.
Així, les mobilitzacions d’aquests dies són una oportunitat en la conformació d’un bloc polític definit que davant els pròxims cicles electorals es mantingui ferm no només en la defensa dels interessos dels treballadors, dels qui encara no tenim partit, sinó que no quedi subsumit en alguns dels projectes reformistes actuals i que a la vegada serveixi de dic de contenció a l’extrema dreta i el feixisme.
A les portes d’eleccions generals, hem d’evitar que ni el PSOE de Pedro Sánchez que lluita per reafirmar-se com una força d’esquerres, ni el Frente Amplio (ara sí que sí, el definitiu) de qui sigui l’egòlatra que l’acabi encapçalant, puguin estar en situació de rascar res de la nostra lluita. No lluitarem per fer-li la campanya a ningú, no lluitarem pels qui ens han venut fum els darrers anys i són còmplices directes de les condicions de misèria actuals que patim la classe treballadora. En aquesta «tardor calenta» que podem intuir que ens espera arreu d’Europa, ens hi juguem bastir una oposició política al govern que sorgeixi de les eleccions del pròxim 29N.
Així, aquestes mobilitzacions ens han de servir per desacreditar tots els partits de l’arc parlamentari i les seues catifes vermelles als responsables de la misèria actual. Ens cal articular aquest cicle de lluita des de posicions de classe i independents, tot trencant les corretges de transmissió i relleu juvenil de la socialdemocràcia, posant sobre la taula la necessitat de construir l’alternativa política revolucionària internacional dels treballadors.
El pròxim 11 de novembre, dia de vaga general, els joves i estudiants d’arreu de Catalunya hem de prendre els carrers, hem d’organitzar-nos arreu: centres d’estudi i de treball, barris i pobles. Però ho hem de fer sabent que això no acaba aquí: que si ara som centenars, en els pròxims anys hem de ser milers. És així com des de l’Organització Juvenil Socialista fem una crida a organitzar la nostra força, a la lluita contra l’agenda que l’oligarquia occidental té plantejada per les pròximes dècades: feixisme, guerra i autoritarisme, i per la construcció del socialisme a l’escala dels nostres enemics i de la mà dels treballadors d’arreu d’Europa.
