Roger Español és l’unica persona que ha pogut fer asseure al banc dels acusats a quatre membres del cos de la Policia Nacional pels fets de l’1 d’Octubre de l’any 2017.
Aquell dia, el Roger era una persona entre els milions que van exercir el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Va passar el dia a l’Escola Ramon Llull, que va patir dures càrregues policials per evitar que la policia espanyola s’endugués les urnes del Referèndum d’Autodeterminació. Durant una càrrega al carrer Sardenya, la Policia Nacional va utilitzar una escopeta de bales de goma, i una de les bales va impactar contra el Roger i li va buidar l’ull dret.
Avui es durà a terme l’última sessió del judici que va començar el dia 16 de setembre i que ha durat quatre sessions. Al banc dels acusats hi seuen quatre membres de la Policia Nacional: l’escopeter que va efectuar el tret, l’inspector que comandava la unitat i dos sotsinspectors.
L’acusació particular d’Español, amb Irídia, i les acusacions populars d’Irídia i Òmnium Cultural demanen tretze anys de presó i la inhabilitació per a cadascun dels quatre policies, per delictes de lesions amb pèrdua d’un òrgan principal i de tortures; l’ANC, acusació popular també, en demana dotze.
La Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat, en canvi, defensen els agents i en demanen l’absolució per compliment del deure, i a més, reclamen un any de presó per al mateix Español per un presumpte delicte d’atemptat a l’autoritat.
Moltes gràcies per fer aquesta entrevista. Què esperes del judici que s’està donant entre el 16 de setembre i l’1 d’octubre?
Espero, primer de tot, acabar amb la impunitat que sempre acompanya la policia, sigui Nacional, Mossos d’Esquadra o autonòmica de cada comunitat. I després, un mínim de reparació i reconeixement, no només per mi, sinó per totes aquelles persones que van ser ferides l’1 d’octubre.
Recordem que van ser més de mil persones que van sortir ferides, que van venir més de deu mil policies cridant l’«a por ellos», i que al final, a judici només arribaran quatre d’aquests deu mil, que són els quatre que he pogut portar jo. Intento buscar el fi de la impunitat, una mica de justícia i reparació, no només per a mi sinó per a tota aquesta gent, i reivindicar una vegada més el camí de l’1 d’octubre, que és fins on més lluny hem arribat pel que fa a reivindicació independentista.
«Si en aquest judici no arribem a cap fi per poder culpabilitzar els policies del seu excés de violència, difícilment hi haurà un altre judici on hi hagi unes proves tan clares com el meu per poder acusar un policia i poder-lo culpabilitzar»
El judici també podria assentar un precedent en la lluita contra l’ús de les bales de goma i de FOAM. Ens podries explicar una mica què pot passar?
Bé, és el primer judici on podem identificar per primera vegada, a tot l’estat espanyol i amb tots els casos que hi ha hagut, qui va ser l’escopeter. Podem assenyalar-lo directament. A part, és una lluita contra les bales de goma i evidentment, per extensió contra les bales de FOAM que fan servir aquí els Mossos d’Esquadra i que han tret més d’un ull, si no m’equivoco.
Per tant, és un judici molt important perquè si amb totes les proves que tenim, que són moltes, perquè hi ha moltes imatges i es pot demostrar molt bé que tenim la raó i que es van saltar tots els protocols, si en aquest judici no arribem a cap fi per poder culpabilitzar els policies del seu excés de violència, doncs difícilment hi haurà un altre judici on hi hagi unes proves tan clares com el meu per poder acusar un policia i poder-lo culpabilitzar.
Per tant, si en aquest judici no podem treure res, serà molt difícil que en qualsevol judici que vingui després podrem arribar a algun lloc. Llavors, per això és tan important aquest judici, ens el prenem d’una forma estratègica, perquè a partir d’aquí puguem treure moltes coses, començant pel fi de les bales de goma, no només aquí pels policies de Catalunya, sinó també pels de la resta de l’Estat, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil.
Al moment en què estem fent l’entrevista hi ha hagut dues sessions del judici, si no m’equivoco. Una en la qual tu has declarat i en la segona?
Van declarar els testimonis, portaven fins a 50 testimonis dels altres policies.
I com han sigut aquestes sessions?
Bé, la primera la portava molt preparada, també tenia molts nervis perquè m’hi jugava molt. Pensava que amb les preguntes que em farien -perquè jo com a testimoni, ara que se m’ha aplicat l’amnistia, havia de respondre a totes les parts- les parts de defensa dels policies serien molt més incisius. En canvi, només em van preguntar per si havia tocat a tal lloc a tal dia, si m’havia presentat a tal partit… Amb l’objectiu d’intentar rebaixar una mica les conseqüències personals. El 2017 va passar això, però el 2018 ja estaves intentant tocar el saxo i seguir la teva vida. Era com rebaixar una mica les conseqüències de tot això.
Els policies van fer el seu relat. Jo en algun moment vaig creure que confonien l’1 d’octubre amb la batalla d’Urquinaona, perquè l’exageració que feien de tot el que va passar aquell 1 d’octubre, amb tota aquella violència que deien, no?, «miradas de odio» i tota aquesta història, la van exagerar moltíssim. I després, com que tenim les imatges gravades, tot això es desmentirà i, per tant, que diguin el que vulguin. Fins i tot van treure la carta d’ETA, quan ho senties et quedaves una mica esparverat, però només cal esperar que quan passin les imatges en la pròxima sessió de judici, realment es demostri que tot allò que deien és una exageració.
Més de mil persones van resultar ferides durant la jornada, però el teu cas és l’únic que arriba a asseure al banc dels acusats a policies. Com ho has fet i per què vas decidir fer-ho?
Com ho he fet? Jo pràcticament no he fet res. Jo vaig posar una denúncia, just després ells van posar la denúncia contra mi per atemptat l’autoritat, i totes les denúncies que van sortir de l’1 d’octubre han anat caient per culpa d’aquesta amnistia, i la meva s’ha pogut salvar perquè nosaltres volem o denunciem una intencionalitat, que és l’única alternativa que fa que aquests policies no entrin dins de l’amnistia.
Perquè al final aquests policies no quedin amnistiats hem de demostrar davant la justícia espanyola que la policia espanyola va intentar disparar-me expressament a mi i no, com diuen ells, per dispersar la multitud o defensar-se.
És bastant complicat, però gràcies a aquesta acusació d’intencionalitat o dol, que li diuen en llenguatge judicial. Nosaltres denunciem això, que hi va donar intencionalitat i hi va haver un dol. No només ho denunciem, sinó que a més a més estem convençuts que va passar així per totes les imatges i tota la successió de fets que van passar.
L’any 2024 el govern espanyol va aprovar la Ley Orgánica 1/2024, la coneguda «Llei de l’Amnistia».Tu vas ser contrari a l’amnistia des del primer moment.
Sí.
«Les amnisties a l’estat espanyol sempre han sigut més sinònim d’impunitat que no de reconeixement, justícia o reparació»
Per què t’hi vas oposar?
Primer de tot perquè sempre les amnisties a l’estat espanyol sempre han sigut més sinònim d’impunitat que no de reconeixement, justícia o reparació. Totes, la del 77, la famosa amnistia fiscal també, i ara aquesta s’està demostrant que és més del mateix, amb tots els policies amnistiats. I no només això, sinó que també, ostres, tots els fets que van passar l’1 d’octubre crec que van ser tan greus contra una gent que només intentava votar, que tapar-ho tot amb un tel de, «bé, ni tu ni jo, no? Tots en paus i aquí no ha passat res». Doncs em sembla completament injust i fora de lloc.
Com si fos un conflicte entre iguals.
Exacte, i és el que fan sempre, intentar tapar la seva violència posant-nos a nosaltres com els violents, els agressors i tota aquesta història. El que fan sempre.
I què creus que hem d’aprendre d’aquesta dada: que el 97,5% dels policies que ho han sol·licitat han estat amnistiats, que els únics que no ho han estat són els que formen part del judici, mentre que de manifestants només ho ha sigut un 52,5%?
Es veu clarament aquí la injustícia d’aquesta amnistia i, sobretot, marca l’ADN repressiu de l’estat espanyol. Sempre que hi ha algun independentisme, ja sigui el català, o el basc o un altre que treu el cap, actuen violentament i després intenten tapar-ho via amnistia o via processos judicials. No ho sé, crec que no és just que les coses acabin en paus, perquè no és el que va passar. I crec que hauríem de tirar endavant sempre amb la justícia fins on poguéssim.
Què ha suposat per tu tenir un grup de suport en tot aquest procés?
Uf, molt important. Primer de tot, psicològicament perquè al final enfrontar-te tu sol davant de tot el que va passar aquell 1 d’octubre és complicat. Ja tant per la part econòmica, perquè arribar fins aquí econòmicament és complicat. La gent d’Irídia, que són els que m’estan acompanyant, l’altre dia vam fer comptes, que estan a la pàgina de justiciaroger.cat, on es pot aportar al crowdfunding, i els costos pugen a més de 100.000 euros. Per tant, per una persona sola, això és inassumible, fora que tinguis molts diners.
I sobretot m’ha ajudat en la part psicològica, com que va ser un fet a l’1 d’octubre i com que va ser un tret amb bala de goma, ara també m’he ficat a l’associació Stop Bales de Goma, amb el Carles Guillot, l’Esther Quintana i demés. Ha sigut com donar-li una utilitat a aquests nou anys d’espera. Ha sigut com poder donar una mica més d’utilitat a tot això que et va passar i que no sigui només esperar el judici i avia’m què passa. Tota aquesta gent que m’ha estat donant suport, tant Irídia com Stop Bales de Goma, com un fotimer de gent que m’he trobat també pel camí, que m’he trobat i he anat retrobant i he anat coneixent i que m’han donat suport, doncs, hòstia, si no hagués sigut per ells i per la seva empenta i pel seu suport, segurament haguessis dit, mira tu, tal com està el panorama polític, millor arribem a un pacte. Perquè aquí ningú es preocupa per l’1 d’octubre, doncs tu arribes a un pacte i adeu.
També he pogut fer una cançó que es diu «Més de mil», un nom que té dues cares. Són les més de mil persones que van resultar ferides, però també les més de mil persones que durant aquests 9 anys m’he trobat i m’han ajudat, Irídia i un munt de gent. Per tant, si participen en aquesta campanya, si participen en el crowdfunding, tindran aquest regalet que he intentat currar-me.
Què li diries a una persona que es disposa a afrontar la repressió tota sola?
Què li diria? Li diria que es sostingués sense vergonya en la gent que tingui al seu costat. Durant aquests nou anys, jo he hagut de demanar molts favors a molta gent, ja sigui per la campanya, ja sigui per anar a fer un cafè o el que sigui. Llavors, que sigui molt conscient que ell sol segurament se n’anirà a baix. Que no es tanqui amb ell mateix, sinó que es recolzi amb els seus amics, que intenti tenir una vida social més o menys activa i que no tanqui tota la seva vida.
Jo crec que el suport extern que reben les persones represaliades és molt important, és bàsic. I a més a més, aquí a Catalunya crec que tenim una bona experiència amb la solidaritat contra la gent represaliada, i això s’ha d’aprofitar i s’ha d’agrair també.
Catalunya ha canviat molt des del 2017, el tancament en fals del procés independentista va tenir un clar guanyador: el PSC. Quin creus que és el paper que ocupa el PSC a Catalunya?
El PSC és el mirall del PSOE espanyol i per tant, farà el que més li interessi a l’estat espanyol. Ja des del 155, fins al posicionament davant del referèndum de l’1 d’octubre han sigut completament contraris. També davant de la violència de l’estat espanyol, sobretot el dia de l’1 d’octubre, o no van dir res o els van aplaudir, com a mínim.
Per tant, el PSC és simplement un mirall de l’estat espanyol, i el que més li convingui a l’estat espanyol és el que més li convindrà a Catalunya, mentre el PSC estigui al «mando».
És un partit de l’ordre?
Sí, és un partit de l’ordre diferent del PP, perquè uns són de dretes i els altres són esquerres, però pràcticament per Catalunya i pel moviment independentista és exactament el mateix. Un, l’esmorteix una mica, el PSC l’esmorteix una mica perquè, bé, ni sí ni no, no és tan greu el PSOE com el PP, però al final, quan els parles d’autodeterminació o de drets fonamentals com ara amb l’habitatge, tot és molt complicat.
«Penso que és molt trist, perquè no pots ser un poble oprimit sempre per l’estat espanyol i de cop i volta convertir-te en un poble opressor contra els que tens més avall. En comptes de mirar cap avall, hauríem de mirar cap amunt i llavors aviam què es trobarien»
Un dels resultats del procés és que s’ha consolidat un espai polític que abans estava buit, l’extrema dreta catalana, i que ara es cristal·litza amb Aliança Catalana. Què en penses dels resultats que li auguren i de la creació d’aquest espai polític?
Penso que és molt trist, perquè no pots ser un poble oprimit sempre per l’estat espanyol i de cop i volta convertir-te en un poble opressor contra els que tens més avall. En comptes de mirar cap avall, hauríem de mirar cap amunt i llavors aviam què es trobarien. Em sap molt greu que ara, de cop i volta, l’independentisme es reconegui com un partit o com un moviment d’extrema dreta, que hi hagi una majoria d’extrema dreta. Mai ho ha sigut, sempre hem sigut oberts, quan van venir de tot arreu de l’estat espanyol, sempre hem tingut aquesta voluntat d’acollir i d’integrar la gent que ve de fora. I ara que surti un partit per la frustració del procés, on la gent s’aprofita i es tira ràpid al discurs populista, «trumpista», de discurs fàcil de mirar cap avall i no cap amunt, doncs em sembla molt trist i em sembla que és un gran error de l’independentisme.
Creus que podria resoldre la qüestió nacional un partit com Aliança Catalana?
No, en absolut. De fet, Aliança Catalana porta membres de Societat Civil Catalana a les seves llistes, porta la G7 de tot el poder capitalista, els estan intentant entabanar per poder tirar endavant les seves llistes. Jo crec que al final volen ser una còpia d’Espanya, però només a Catalunya, en l’àmbit nacionalista. I per tant, si hem de sortir del foc per caure a les brases, doncs realment jo crec que no val la pena. I, a més a més, jo tinc un perfil sempre antiracista i anticapitalista i, clar, veig tot això, que ara puja molt electoralment, i em costa moltíssim entendre com la gent, des d’un independentisme que sempre ha sofert l’opressió de l’estat espanyol, pugui caure en aquests discursos tan fàcils i tan menyspreables.
Aquest 11 de setembre hem vist un repunt en les mobilitzacions. Els missatges principals que ens ha donat son, per una banda, que hi ha una gran participació del jovent en aquestes mobilitzacions, també, per altra banda, que l’independentisme està polaritzat, especialment ho vam veure en les mobilitzacions de l’11 i del 10 de setembre, tant contra l’Aliança Catalana com Núcleo Nacional. Creus que pot haver-hi un rellançament del conflicte nacional en els pròxims anys?
Jo espero que sí. Pel que vaig veure l’últim 11 de setembre, crec que la gent més jove s’està despertant, sortint del seu cau d’adolescència i més, i veu quines són les inferències de l’estat espanyol sobre la seva vida, si viu a Catalunya. Per tant, jo tinc esperança que tota aquesta gent superi d’alguna manera tota aquella revolució dels clavells blancs i del «ni un paper terra», i puguin tornar un altre cop a donar aquella força que vam tenir l’1 d’octubre, que ens va tirar endavant i que vam arribar molt lluny. Que després no va tenir una traducció política pels motius que fossin, però crec que és quan més lluny hem arribat i crec que amb acampades al carrer no s’arriba enlloc i s’ha d’anar un punt més endavant. El tema aquest de «ni un paper terra», «amb les mans en l’aire» i tot això, crec que ja no val i hem de tirar, la força de la joventut és el que ens fa falta ara mateix.
Al principi parlaves del camí de l’1 d’octubre. Quin és aquest camí?
El camí de l’1 d’octubre és, tal com jo el veig, crear una majoria que sigui capaç de forçar els partits independentistes a prendre la direcció que nosaltres volem. Forçar-los de qualsevol manera, ja sigui amb reivindicacions al carrer, cremant contenidors o el que faci falta. Crec que hem de tornar a tenir una majoria com vam tenir, hem de tornar a tenir un govern independentista com el que vam tenir i a partir d’aquí no fer-nos caca a les calces una altra vegada i tirar endavant com sigui i com puguem.
Doncs que potser no hauríem de mirar tant o reivindicar tant contra què fa Espanya o què fa Espanya contra nosaltres, sinó mirar d’empentar aquells que voluntàriament han decidit representar-nos com a independentistes i empènyer-los de la manera més forta que puguem per tirar endavant la nostra voluntat i les nostres voluntats nacionals.
