Els béns i serveis de la naturalesa

Nota del Consell Editor: Aquest article forma part d’un seguit de traduccions que des d’Horitzó publiquem durant l’estiu amb finalitats formatives. El Consell Editor no subscriu necessàriament totes les idees expressades, però considera que el contingut pot aportar elements valuosos per a la reflexió i el debat.

Text publicat en anglès a Weekly Worker el juliol del 2025.

Durant anys i durant dècades, Socialist Worker Party (SWP) ha mantingut com a posició la següent formulació: «els treballadors creen tota la riquesa sota el capitalisme. Una nova societat només pot ser construïda quan s’apoderen d’aquesta riquesa i en planifiquen la producció i distribució d’acord amb les necessitats» (primera proposició). I, per a sorpresa de ningú, una dotzena o dues dotzenes dels clons i imitadors del Socialist Workers Party —organitzats en la International Socialist Tendency (IST)— presenten, lleialment i tosca, la seva versió d’aquesta xerrameca. Cinc exemples:

1. Als Estats Units d’Amèrica, la ja desapareguda International Socialist Organitzation: «Els treballadors creen la riquesa de la societat, però no en tenen el control sobre la producció i la distribució. Una societat socialista només podrà ser construïda així que els treballadors prenguin control col·lectiu d’aquesta riquesa i planifiquen democràticament la producció i la distribució, d’acord amb les necessitats presents i futures de la humanitat, en lloc del benefici».¹

2. El reducte diminut de la International Socialist Organization, Marx 21, declara de manera similar: «Creiem que els treballadors creen tota la riquesa sota el capitalisme, que és un sistema dirigit per una elit minúscula i rica. Una nova societat només es pot construir quan nosaltres, els treballadors, prenem col·lectivament el control d’aquesta riquesa i planegem la producció i la distribució d’acord amb les necessitats humanes».²

3. Al Canadà, els International Socialists declaren: «Els monopolis capitalistes controlen els recursos de la terra, però els treballadors d’arreu són qui de veritat creen la riquesa».³

4. A Austràlia, hi ha Solidarity: «Malgrat que els treballadors creen la riquesa de la societat, no en tenen cap control sobre la producció o la distribució».⁴

5. Finalment, al final de la nostra prospecció d’organitzacions afins a la International Socialist Workers, tenim Worker’s Democracy a Polònia (abans Socialist Solidarity). En línia amb els altres, ens diuen: «Malgrat que els treballadors creen la riquesa social, no tenen cap control sobre la producció i distribució dels béns. En la cerca d’augmentar els beneficis, el capitalisme global, conreat per corporacions recolzades en el poder dels països més rics i poderosos del món, duu a la progressiva estratificació dels guanys».⁵

Pel que fa al SWP mateix, podem assegurar que les nostres repetides polèmiques amb ells han tingut un efecte discret. Fa uns anys, però, hi va haver un petit redreçament. La seva declaració «pel que lluitem» ara glossa així: «Sota el capitalisme la feina dels treballadors crea tots els beneficis. Una societat socialista només pot ser construïda quan la classe treballadora pren control dels mitjans de producció i planifica democràtica com seran emprats».

Propostes i esborranys

Malauradament, «Per a un futur comunista», la proposta de programa escrit pels camarades Nick Wrack i Edmunt Potts per a Talking About Socialism (TAS) ressona no amb les nostres repetides polèmiques, sinó amb la xerrameca abans esmentada. Per descomptat, això no es deu a cap lleialtat per la tradició de la IST. Els antecedents ideològics de TAS es troben en la tradició de Militant Tendency (avui dia el Socialist Party a Anglaterra i Gales, el Scottish Socialist Party, Socialist Alternative i el Revolutionary Communist Party).

Certament, TAS s’ha compromés recentment a construir un partit comunista de masses a la Gran Bretanya, un objectiu que compartim plenament, en particular a l’hora de forjar una unitat comunista i l’organització d’una conferència amb efectes vinculants i tangibles (malauradament, aquesta perspectiva va ser abandonada pel TAS en veure que serien una minoria). Tanmateix, el propòsit d’aquest article no és lidiar amb la negativa irresponsable del TAS a fins i tot mantenir-hi el contacte. En lloc d’això, el meu propòsit és criticar la versió del TAS de la xerrameca del SWP-IST.

Veiem què han escrit els camarades sobre el canvi climàtic i la naturalesa en el seu projecte de programa. Al punt 22 diuen que el capitalisme «destrueix la naturalesa del nostre voltant, i crea una catàstrofe climàtica». El punt 47 repeteix les mateixes paraules: el capitalisme «destrueix la naturalesa del nostre voltant, i crea una catàstrofe climàtica». I si llegim el punt 40 en tota la seva extensió: «El capitalisme necessita el benefici i no es preocupa per les conseqüències. Saqueja la terra per matèries primeres i emet contaminats a l’atmosfera i les aigües, sense preocupar-se’n de les conseqüències. Degrada i destrueix la naturalesa. Causa el canvi climàtic que ens afecta a tots». I el punt 23 diu: «Volem protegir la naturalesa pel bé de les generacions que vindran».⁶

A banda de les repeticions i la completa absència de demandes concretes i immediates, no hi ha res objectable des del punt de vista marxista. El problema rau en els punts 17, 56 i 57. Així, el punt 17: «La classe treballadora fa tota la feina. Produeix tots els béns i proporciona tots els serveis». El mateix es repeteix en el punt 56: «La classe treballadora (…) és la classe que ho produeix tot i proporciona els serveis dels quals depenem». I també al punt 57: «res és produït o proporcionat sense que ho faci la classe treballadora».

Per fer-los justícia, cal dir que malgrat un historial de participació i implicació en l’esquerra, Nick Wrack i Ed Potts, els dos camarades que lideren el TAS, no tenen cap antecedent d’haver proposat, treballat per i molt menys haver redactat un programa de partit comunista. Per tant, són camarades amb experiència militant, però sense experiència amb uns principis programàtics. Dit d’altra manera, el seu projecte neix completament en la seva resposta faccionalista i negativa al Projecte de programa del nostre CPGB (Communist Party of Great Britain) en el context del procés de FCU (Forge Communist Unity). Cal afegir, tanmateix, que ambdós camarades són advocats de formació. Ser precisos amb les paraules és part de la seva professió. Llavors hem de considerar que defensen el que diuen i diuen el que defensen.

Tenint en compte això, és de vital importància assenyalar que la naturalesa no apareix en cap dels punts sobre els béns i els serveis; per exemple, en aquells referits a la riquesa. Hem de reconèixer que per a aquells no familiaritzats amb l’ABC del marxisme, les formulacions de Wracks i Potts poden aparèixer perfectament acceptables. I sí, superficialment són anticapitalistes i, de forma aparent, a favor dels treballadors. Però hi ha dos problemes que sobresurten:

Primer, els enunciats del TAS estan malament. Els treballadors no creen tots els béns i els serveis (la riquesa) sota el capitalisme. Segon, tracten els treballadors com a simples esclaus assalariats, els productors de béns i serveis —sense sentiments o pensament, com si no fossin ésser humans emocionals— un reflex de l’economia política capitalista.

Parlem ara sobre la riquesa, per la qual cosa hem de retornar a allò més bàsic. Tot lector coneix la fórmula de Marx: D-M-D’: D significa «diners», M «mercaderia», i la «’» l’extra, el plusvalor, el benefici produït al final de cada circuit. No obstant això, en la forma embrionària del capitalisme mercantil, el secret de crear quelcom des del no-res no ha de trobar-se en els treballadors i la seva feina, sinó en l’existència de diferents «economies mundials». Una «economia mundial» és una zona geogràfica autònomament econòmica, els enllaços interns de la qual la doten d’una «certa unitat orgànica» (Ferdinand Braudel)⁷. 

Els vaixells mercants, els vagons i els ramats conformen i exploten «economies mundials» separades: els mercaders àrabs i musulmans compraven barat a l’Índia i la Xina i venien a preus elevats a la cristiandat (l’imperi Bizantí i els regnes feudals, els principats i les ciutat-estat d’Europa). Els mercaders actuaven de forma parasitària com els intermediaris de tals espais. Els beneficis de les espècies, la seda i la ceràmica eren increïbles, molt per damunt del cost de transport. No hi havia relacions de producció capitalistes socialment determinants. L’intercanvi desigual era la clau de la riquesa dels mercaders i l’acumulació de capital.

Sota el capitalisme plenament desenvolupat el plusvalor deriva, ara sí, del plustreball portat a terme pels treballadors en el procés de producció. D’aquí la fórmula (estesa) del circuit dels diners: D-M…P…M’-D’.

A través dels tancaments de terres, el terrorisme estatal i una competició descarnada en el mercat, els productors directes són separats dels mitjans de producció. Els camperols i els petits artesans cauen en les files del proletariat i han d’oferir-se diàriament, setmanalment i mensualment per tal de ser contractats. És això o la indigència, la fam i l’eventual desnotrició.

Per tal de posar a prova l’argument, donem per bo per un instant que el capital compra força de treball a un preu de mercat «just». Com a venedors d’aquesta mercaderia, la força de treball, els treballadors reben el seu valor sencer. Els salaris llavors compren els mitjans de subsistència necessaris per a la producció i la reproducció del treballador com a esclau assalariat, i només en tant que éssers humans resulten atracats. 

El capital, com una entitat de ple dret, no té cap mena de preocupació pels treballadors. Com el capital només està interessat en la seva pròpia expansió, empenyeria els treballadors a treballar vint-i-quatre hores al dia set dies a la setmana si això fos físicament possible. El capital no té, com a capital mateix, cap preocupació per la mercaderia creada per la combinació de força de treball, eines de treballs i matèries primeres, tot i que aquests tres s’han ajuntat a resguard seu. La mercaderia resultant pot ser de la millor qualitat possible o una autèntica brossa. Però, mentre vengui i produeixi un benefici, la resta no importa. Per tant, per al capital, la riquesa apareix en la forma de valor, plusvalor i, sobretot, diners. En altres paraules, en valor de canvi.

Per descomptat, per als capitalistes (com a individus) la riquesa també apareix en la forma de valors d’ús. Malgrat els mites de Max Weber i l’anomenada ètica protestant del treball, ningú ha d’imaginar-los vivint una existència ascètica i d’autonegació, menys encara ara que travessen la segona edat daurada i mai no han estat tan bé.

Els superrics no s’estan de res i sovint viuen entre excessos: illes privades, clubs de futbol d’elit, obres d’art reconeixibles a l’instant, iots espectaculars, vols a l’espai exterior i anades i tornades d’una residència palauenca a una altra⁸. Fins i tot la filantropia i la caritat són formes extravagant de consum, a través de les quals les elits alimenten els seus ja descaradament inflats egos (i, de pas, amaguen els draps bruts dels seus negocis). Pensem en Bill Gates, George Soros, Warren Buffet i Michael Bloomburg.⁹

Pel que fa als CEOs, tenim els avions d’empresa, cotxes amb xòfer, majordoms anglesos, minyones filipines, vestits de Saville Row, vins antics i mullers-trofeus, així com el dret de manosejar les seves treballadores (sí, la part més gran d’ells són homes sociòpates, agressius i amb egos desmesurats¹⁰). Mentrestant, gairebé la meitat de la població mundial viu amb menys de vuit euros al dia per persona¹¹ i un terç no tenen accés a aigua potable.¹²

Sigui com sigui, mentre que per al capital la riquesa són diners o valor que s’expandeix, per als humans la riquesa és valor d’ús; quelcom que compleix un desig, dona plaer o és útil. Tenint en compte que el valor d’ús òbviament recau en un judici subjectiu, Marx li donà la definició més ample possible. Provingui la necessitat «de l’estómac o de la fantasia», no en fa distincions.¹³ 

Així doncs, el valor d’ús no va només de necessitats físiques: comprèn també la imaginació. Certament, el valor d’ús pot ser completament imaginari. La seva essència ha de trobar-se en els éssers humans en lloc d’en «els béns i serveis» mateixos. El consumidor en determina el valor d’ús (la utilitat).

Per desenvolupar-ho més

Òbviament, els valors d’ús es compren en el mercat per diners i es venen sota la forma de mercaderies produïdes a través d’un procés capitalista basat en l’explotació del treball. Tanmateix, el capital no només té un interès, una pulsió, d’explotar el treball i maximitzar el plustreball: en la seva cerca de benefici, el capital també busca maximitzar les vendes i, per tant, expandir el consum.

Els capitalistes, en el que Marx va anomenar el «departament I», venen matèries primeres i els instruments de treballs a altres capitalistes: acer, electricitat, màquines, xips, etc. En el departament II, venen els mitjans de consum a altres capitalistes i també als treballadors (menjar, roba, allotjament, beguda, vacances, subscripcions, telèfons, concerts, etc.). Mentre que el capitalista inicial, el capital particular, tracta de minimitzar els salaris dels treballadors que contracta, el capital com a múltiples capitals, com a sistema, empeny i promou tota mena de nous desitjos i necessitats artificials.

Vet aquí el culte a les celebritats, els influencers i el vast sector de la publicitat, que funciona dia i nit per transformar «els béns de luxe de l’aristocràcia en necessitats»¹⁴. Això i la lluitat de classes, portada a terme pels treballadors mateixos, es combinen per superar constantment la barrera que representa el limitat poder de compra de la classe treballadora. Part del que la classe treballadora produeix és, per tant, venut de nou a la classe treballadora… i cada cop en una escala més gran.

D’aquesta manera, els treballadors aconsegueixen desenvolupar-se parcialment com a éssers humans. Això no significa que les seves necessitats siguin cobertes, ja que hi ha un corrent constant de productes nous i experiències imprescindibles. El capital, l’acumulació de capital i l’estil de vida dels rics sempre van per davant. El gruix de la classe treballadora roman constantment en un empobriment relatiu i una «desafecció crònica» (Thorstein Veblen)¹⁵.

Tant els treballadors com els capitalistes consumeixen valors d’ús que apareixen en forma de mercaderies i que provenen de l’esfera de les relacions capitalistes de producció i de l’explotació del treball assalariat (hi ha, tot i que no ens hi allargarem, valors d’ús que no són mercaderies, com ara el treball domèstic: la neteja, cuinar, tenir cura dels infants, el manteniment del cotxe, instal·lar prestatgeries, decorar, etc.).

De nou i sense cap mena de dubte, tant els treballadors com els capitalistes consumeixen mercaderies que, directament o indirecta, provenen d’empreses petites. Granges familiars, restaurants, botigues de fish ‘n’ chips, restaurants de curry, destil·leries artesanes, treballadors autònoms com lampistes, electricistes o taxistes, firmes de comptables, notaris i doctors, etc. Tots produeixen valors d’ús i, per tant, per definició, també béns i serveis (riquesa). Tenint en compte això, hi ha milions d’ells només a la Gran Bretanya¹⁶. En conseqüència, és un error elemental afirmar sense miraments que «la classe treballadora ho produeix tot i ofereix els serveis dels quals depenem».

En termes teòrics, oblidar-se i obviar les classes mitjanes és com mirar amb una mota de pols a l’ull. En realitat, es tracta d’una biga.

Primer paràgraf

En la Crítica al programa de Gotha (1875) Marx és prou explícit: «El treball no és la font de tota la riquesa»¹⁷. Hi ha també la naturalesa. Marx escriu contra el primer paràgraf d’allò que havia d’esdevenir el programa del Partit Socialdemòcrata Alemany i que, d’alguna forma, ens resulta familiar: «El treball és la font de tota la riquesa i la cultura i, com el treball útil només és possible en societat i a través de la societat, els fruits del treball pertanyen d’igual manera i amb tots els drets a tots els membres de la societat». Una anticipació fantasmagòrica de la declaració del TAS: «la classe treballadora és la classe que ho produeix tot i brinda els serveis dels quals depenem».

Cal una mica de context. El congrés d’unitat de Gotha en 1875 va representar una unificació sense principis, que va unir els socialistes estatals lassalleans amb els eisenachers (els seguidors de Marx, liderats per August Bebel i Wilhelm Liebknecht). Marx va donar suport a la unificació, però no a una que impliqués l’afebliment del programa. Val a dir que els lassalleans, en gran part a causa del seu règim dictatorial intern, estaven de capa caiguda: els seus sindicats se n’havien separat i diverses fraccions s’havien unit als eisenachers.

Això no obstant, els eisenachers van fer algunes concessions programàtiques injustificables: vegeu, per exemple, allò de les «associacions de productors assistides per l’estat». Si bé no era desastre en si mateix, el rol central que li atorgaven a l’estat i a l’ajuda estatal deixava la porta oberta per a un «partit obrer de l’estat socialista-bonapartista» (Engels)¹⁸.

Cal afegir que Marx estava ansiós i desitjava escriure la seva Crítica a causa de Bakunin. El fundador de l’anarquisme modern, en la seva obra Estatisme i anarquia (1873) feia un retrat de Marx com a nacionalista alemany i un adorador «autoritari» del poder estatal. No només això; es deia que Marx era el responsable del programa i de tots els moviments que havien fet els eisenachers des de l’inici. Un exemple: «l’objectiu suprem de tots els seus esforços, tal com se’ns proclama en els estatuts fonamentals del partit a Alemanya, és l’establiment del gran estat del poble (Voolksstaat en alemany)»¹⁹.

Com a agitador polític mordaç, Marx va triar apuntar amb el dit acusador a Ferdinand Lassalle (1825-64). Lassalle era el vertader nacionalista alemany i adorador del poder estatal. S’havia ofert en secret a pactar amb Otto von Bismarck. D’aquesta manera, l’estat bismarckià hauria obtingut «la seva guàrdia proletària per mantenir l’activitat de la burgesia a ratlla»²⁰.

Marx, per tant, va reconèixer a Lassalle com el pare espiritual del projecte del Programa de Gotha, incloent-hi el primer paràgraf abans citat. Fet injust, potser -Lassalle ja era mort, assassinat en un duel estúpid al voltant d’un afer amorós. A més, els protegits de Marx -Bebel i Liebknecht- eren perfectament capaços de cometre errors elementals, com ara passar per alt la naturalesa en les seves reflexions.. En culpar a Lassalle, però, Marx fou capaç de donar als seus camarades una via d’escapada, una ruta la qual, si la prenien, els ajudaria a suplir les seves carències i dibuixar una línia clara de demarcació amb el socialisme d’estat lassalleà. Malauradament, Marx va ser escoltat, però no tingut en compte: «el treball és la font de tota la riquesa», «la resta de classes» són «un cos reaccionari», «la llei de ferro dels salaris» juntament amb d’altres elements de l’argot lassalleà que van romandre.²¹

La qüestió no és per què antics líders del SWP com ara Tony Cliff, Duncan Hallas, Chris Harman, John Rees, Lindsey German i Martin Smith apareixen com a ramificacions de Lassalle (o de Bebel o Liebknecht, pel que fa a aquesta qüestió). Tot això és obvi. No ho és de la mateixa manera pel que fa a Nick Wrack i Ed Potts, on trobem un clar cas de reflux històric, d’oportunisme recurrent, d’economicisme regenerat espontàniament i de manera inevitable, ateses les condicions materials del capitalisme i la posició oprimida de la classe treballadora. 

Arribats a aquest punt, l’economicisme necessita definició si és que això es tracta d’un debat com cal. L’economicisme és, en essència, un punt de vista influït per la burgesia, el qual restringeix i empetiteix l’horitzó de la classe treballadora al simple sindicalisme i que, usualment, denega o menysprea el paper de la política i la democràcia en la lluita pel socialisme. I, tristament, el SWP i els seus semblants com el TAS no es troben sols en aquest afer. 

L’economicisme és la perspectiva dominant de l’esquerra contemporània. L’economicisme, per descomptat, no renega de la política en general. El problema és que, quan l’esquerra economicista es posa a fer política, aquesta no és una política de la classe treballadora (com ho seria pel marxisme ortodox). Al contrari, és la política d’altres classes i d’altres corrents ideològics la que promouen: l’esquerra socialdemòcrata, el pacifisme, el verdisme, el feminisme, el nacionalisme negre, el petit-nacionalisme, la política de les identitats, l’interseccionalisme, etc.

Font primària

Sigui com sigui, tornem a Marx. En 1875 va atacar les «frases buides» del Programa de Gotha sobre allò del «treball útil» o allò de tots els membres de la societat tenint «el mateix dret» a la riquesa de la societat. Hi ha treball inútil (aquell que falla a produir el resultat esperat). No tothom és igual, etc, etc.

Pel que fa al que ens ocupa, tenim la qüestió de la naturalesa. Marx va escriure: «La naturalesa és la font de riquesa, de valors d’ús (en això consisteix la riquesa material) de la mateixa manera que ho és el treball, que en si mateix no és més que una manifestació d’una força de la naturalesa, la força de treball humana». Marx continua explicant que «d’ençà que l’home es relaciona amb la naturalesa» (la qual anomena la «font primària de tots els instruments i objectes de treball») com a «propietari i la tracta com si li pertangués, el seu treball esdevé la font dels valors d’ús i, per tant, de la riquesa».

Això, per descomptat, és caure en la il·lusió de l’antropocentrisme, del qual, inevitablement, se’n desprenen de manera no intencionada conseqüències perjudicials. Cal notar que el programa del TAS promet de manera arrogant i estúpida que en el futur «tothom compartirà la propietat dels recursos del món» (l’èmfasi és meu).

El socialisme, com a primera fase del comunisme, no eleva la classe treballadora a una posició on exerceix la «propietat» sobre el planeta i els seus recursos naturals. Un suggeriment d’aquesta mena simplement imita les fal·làcies associades al capitalisme (tal com hem vist amb el socialisme burocràtic) i només causa decepció, degradació ecològica i certa venjança de la naturalesa. La humanitat només pot aspirar a ser la guardiana de la naturalesa.

La mateixa fórmula naturalesa-treball apareix un cop i un altre en els escrits de Marx. Per exemple, en El Capital, Marx cita amb aprovació William Petty: «El treball és el pare i la terra és la mare»²². Deixant de banda el llenguatge generitzat (el qual, de fet, no trobo gens problemàtic a causa de la primacia donada justament al sexe femení i, de retruc, a la naturalesa), el que ha d’entendre’s són les dues cares la font de la riquesa. La llum solar i l’aigua, l’aire i la terra, les plantes i els animals; tots són «regals de la naturalesa».

Els éssers humans també són part de la naturalesa i, de la mateixa manera que les altres criatures vivents, depenen de la natura per sobreviure. Tanmateix, la humanitat sovint s’imagina ocupant el lloc de la naturalesa, tot i que en el procés de producció molts cops depenem directament d’aquesta. Per exemple, tot i ser un producte natural, el blat és seleccionat, segat i conreat pel treball; a la vegada, germina en la terra i necessita la pluja i el sol per tal de créixer i ser segat quan estigui madur. 

Així, les dues formes de riquesa convergeixen. Malgrat això, per a les lleis del capital, allò que dona valor al blat no és el que proporciona la naturalesa (que tingui valor d’ús, però no valor). El valor deriva solament de l’aplicació de força de treball.

Hi ha altra dimensió, espiritual o artística, del valor d’ús de la natura que no ha de ser menystinguda:

Hi ha goig en els boscos sense sendes,

Hi ha èxtasi en les platges solitàries

Hi ha la societat, on ningú s’escola

En la fonda mar, i la música del seu brogit:

No estimo menys l’home, però més la Naturalesa.

(George Gordon, Lord Byron El pelegrinatge de Childe Harold — 1812)

Deixo de banda el record d’excursions els diumenges al matí al bosc d’Ashridge amb la meva mare, el meu pare, la meva germana i el nostre gos lleugerament babau, les vacances en els highlands escocesos, rutes solitàries en Lake District i el turisme per la costa Malabar al sud-oest de l’Índia. Tan sols mirant Londres des de la finestra de la meva cambra cada matí i veient el sol, el cel blau brillant, els núvols de tempesta conxorxats, fins i tot els grisos avorrits i les boires… tot això m’inspira. Caminar en el Hampstead Heath, collir fruits del bosc, observar les guineus urbanes, resseguir els cignes i els seus pollets, els cormorans estenent llurs ales, els periquitos eixugant les seves ales, els estornells en migració giravoltant i cantant, el crec-crec dels corbs i les graules… tot això em fa goig. Apartar la vista de l’ordinador per admirar la posta de sol, mentre treballo en l’oficina, em fa més humil. En el gran esquema de totes les coses soc insignificant, intranscendent, només una petita part de la naturalesa.

Em sap greu per qui no sent aquestes emocions. Estan empobrits. Així, de segur que la riquesa no es pot limitar només als productes de l’activitat humana. La riquesa ha d’incloure totes les formes de consum dels quals els éssers humans són el producte, l’un respecte a l’altre.

Michael Lebowitz considera encertadament la importància d’això: «la identificació de Marx de la naturalesa com a font de riquesa és vital a l’hora d’identificar un concepte de riquesa que vagi més enllà de la perspectiva del capital»²³. El capital, com hem argumentat, només té un interès: la seva pròpia expansió. El capital no té cap preocupació intrínseca pel treballador o la naturalesa. I, especialment en els darrers cent cinquanta anys, i cada cop més, l’explotació capitalista de la naturalesa ha tingut com a resultat la seva destrucció a gran escala. Incomptables espècies de flora i fauna han sigut conduïdes a l’extinció. En lloc d’apreciar la naturalesa, hi ha un menyspreu avar i desenfrenat que només pensa a saquejar-la.

La classe treballadora presenta l’única alternativa viable a la reproducció destructiva del capital. Primer, com una força de contrapès dins el capitalisme mateix, que té la seva pròpia lògica i que rema en contra del capital. L’economia política de la classe treballadora no només va de millors salaris i jornades més curtes, sinó també d’atenció sanitària, sistema de seguretat social, pensions, educació primària i secundària universals… i mesures que democratitzen l’accés als espais naturals, com ara el dret a transitar pel camp que va sorgir del moviment excursionista massiu i dels Scouts el 1932. La riquesa, per a la classe treballadora, no va només de la simple acumulació i el consum d’un nombre cada cop més gran de mercaderies. A banda de pertànyer al capitalisme, la classe treballadora s’hi oposa de singular manera.

L’economia política de la classe treballadora fa molt més que desafiar el capital. Apunta més enllà d’aquest cap a la reorganització total de la societat i, amb això, posar fi a la relació restringida i brutal, regida per crisis, dels humans amb la naturalesa. 

Marx va ser dels primers a teoritzar la dependència humana de la naturalesa i el fet que la humanitat i aquesta coevolucionen. Va advertir, tanmateix, que el procés de producció capitalista és també un «procés de destrucció» perquè «esgarra completament… altera la circulació de la matèria entre l’home i la terra… i, per tant, vulnera les condicions necessàries per a una fertilitat duradora».²⁴

Els «enormes residus» sota el capitalisme enfurismaven a Marx. Les restes de la indústria, l’agricultura i el consum humans són oblidades i condueixen a la contaminació de l’aire, dels rius i els llacs. El volum tercer d’El Capital conté una secció titulada «Ús de les extraccions de producció», on Marx dibuixa el seu compromís amb la «reducció» i el «reaprofitament» dels residus.²⁵

John Bellamy Foster, qui es basa en els escrits notoris de Marx sobre l’ecologia, subratlla la «fractura metabòlica» entre la naturalesa i la part humana de la naturalesa causada pel capitalisme²⁶. Un sistema que produeix per produir, que acumula per acumular, que empenta grans multituds a jungles de ciment contaminades, sense ànima i regides pel crim, i que alhora esporga la natura amb la desforestació, l’explotació ramadera massiva, macrogranges, monocultius i, tal com va exposar Rachel Carson a principis de la dècada de 1960, causa la mort química «d’ocells, mamífers, peixos i, de fet, de qualsevol forma de vida salvatge».²⁷

El tàndem entre Marx i Engels volia restablir una connexió propera entre el camp i la ciutat, l’agricultura i la indústria, així com redistribuir racionalment la població. Ras i curt, volien guarir la «fractura metabòlica» entre la naturalesa i la part humana de la naturalesa.

Curt-terminisme

Sense dubte, tot i que aquest objectiu és d’urgència extrema, especialment si tenim en compte el Panel Internacional sobre el Canvi Climàtic i el «codi vermell» que avisa sobre el món acostant-se a un punt de no retorn, costa imaginar que la classe capitalista, amb el seu curt-terminisme endèmic i la seva fixació maníaca en el benefici, recorrerà per voluntat pròpia a les mesures d’ampli efecte que calen per evitar l’eco-barbarisme. Sota les condicions del socialisme i del domini de la classe treballadora, en què la llei de la planificació haurà substituït la llei del valor, la cosa serà diferent.

El nostre objectiu no ha de ser només posar fre a la destrucció i conservar el que quedi. Per descomptat, les selves del Congo, Indonèsia, Perú, Colòmbia i Brasil han de ser protegides, com també la castigada vida dels oceans i mars. Tanmateix, es poden fer més coses. Les riqueses de la natura han de ser restaurades i, on sigui possible, potenciades. Els vedats de caça i la ramaderia d’ovelles en altiplans són els objectius principals d’una re-salvatgització de la Gran Bretanya amb el seu «profundament inquietant» baix nivell de biodiversitat (informe del Natural History Museum)²⁸. Els llops cantaran de nou en una dolça i verda terra.

Podem pensar en gran. Mesopotàmia, ara seca i polsegosa, pot esdevenir de nou un hàbitat abundós com ho va ser en temps presumeris. El Sàhara a Àfrica i el Rājputānā a l’Índia van ser la llar d’una magnífica varietat de fauna i flora fa només cinc mil anys. L’interior àrid d’Austràlia, també: amb recursos suficients i una gestió curosa poden florir de nou.

L’objectiu de tals projectes ha de ser la restauració, no maximitzar la producció ni generar un flux interminable de mercaderies. Una versió de l’abundància que difícilment és la dels marxistes. Per contra, l’ordre social comunista té tots els motius per economitzar i minimitzar racionalment cadascuna de les inversions necessàries.

En lloc del consumisme capitalista apareix l’ésser humà, ric en necessitats humanes. Tot i això, aquestes necessitats no se satisfan simplement amb el proveïment de «béns i serveis», sinó que se satisfan, sobretot, a través de la complexa xarxa de relacions humanes i una relació sostenible i reajustada amb la naturalesa. 

Notes al peu

1. https://socialistworker.org/where-we-stand ↩︎
2. https://marx21us.org/about/ ↩︎
3. www.socialist.ca/ourstand ↩︎
4. solidarity.net.au/about-us ↩︎
5. pracowniczademokracja.org/?page_id=372. ↩︎
6. All quotes unless otherwise stated from N Wrack and E Potts ‘For a communist future’, version two ↩︎
7. F Braudel Civilization and capitalism Vol 3, Berkeley CA 1992, p22. ↩︎
8. See I Hay and JV Beaverstock Handbook on wealth and the super-rich Cheltenham 2016; S Tsigos and K Daly The wealth of the elite: towards a new gilded age London 2020. ↩︎
9. See R Lambin, J Roberts and R Surender (eds) Handbook on philanthropy and social policy Cheltenham 2025. ↩︎
10. See P Babiak and RD Hare Snakes and suits: when psychopaths go to work New York NY 2007 ↩︎
11. blogs.worldbank.org/en/developmenttalk/half-global-population-lives-less-us685-person-day ↩︎
12. www.unicef.org.uk/press-releases/1-in-3-people-globally-do-not-have-access-to-safe-drinking-water-unicef-who ↩︎
13. K Marx Capital Vol 1, Moscow 1970, p35. ↩︎
14. See G Reith Addictive consumption: capitalism, modernity and excess London 2018 ↩︎
15. See T Veblen The theory of the leisure class Mineola NY 1994, p20. ↩︎
16. In 2024 there were 5.45 million businesses employing between 0 and 49 employees – see www.gov.uk/government/statistics/business-population-estimates-2024/business-population-estimates-for-the-uk-and-regions-2024-statistical-release. ↩︎
17. K Marx and F Engels CW Vol 24, London 1989, p81. ↩︎
18. K Marx and F Engels CW Vol 26, London 1990, p500 ↩︎
19. ↩︎
20. See www.marxists.org/archive/marx/works/1872/housing-question/ch02.htm; the official K Marx and F Engels CW Vol 24, London 1988, p364 leaves “bodyguard” out of its text. ↩︎
21. history.hanover.edu/courses/excerpts/111gotha.html ↩︎
22. K Marx Capital Vol 1, Moscow 1970, p43. ↩︎
23. M Lebowitz Beyond Capital Basingstoke 2003, pp13031 ↩︎
24. K Marx Capital Vol 1, Moscow 1970, pp505-6 ↩︎
25. K Marx Capital Vol 3, Moscow 1971, p101. ↩︎
26. JB Foster Marx’s ecology: materialism and nature New York NY 2000, piv ↩︎
27. R Carson Silent spring Harmondsworth 1991, p87 ↩︎
28. www.nhm.ac.uk/our-science/services/data/biodiversity-intactness-index.html. ↩︎