Aquest dimecres 13 de maig, la consellera d’Interior, Núria Parlon, i el director general de la policia, Josep Lluís Trapero –l’heroi caigut en desgràcia del processisme il·lustrat– es van disculpar per “l’error, l’acció operativa mal plantejada” de les dues agents dels Mossos d’Esquadra enxampades maldestrament infiltrades a una assemblea de docents. La presència de la policia autonòmica en espais on les treballadores s’organitzen col·lectivament i prenen decisions sobre un conflicte laboral sense precedents en l’ensenyament a Catalunya és un atac directe contra els drets de vaga, reunió i llibertat sindical.
En la compareixença, Trapero ha justificat l’acció en la funció específica de “recollida i tractament d’informació de caràcter operatiu referida a la conflictivitat social i laboral”[1]. Per la seva banda, la Consellera s’ha referit a la infiltració com una “inèrcia operativa benintencionada”. L’endemà, en una entrevista a TV3, va reconèixer que es tracta d’una pràctica policial que s’ha fet sempre. Aquestes honestes declaracions contrasten amb la hipòcrita “disculpa”, que pretén vendre l’actuació policial com una “equivocació humana” o “excés”, i desemmascaren el caràcter essencialment repressiu i antidemocràtic dels cossos de seguretat de l’Estat burgès.
Les infiltracions, els seguiments, els fitxers (siguin legals o il·legals), els intents de confidents, i tot un etcètera de pràctiques policials no són excessos de cap agent, comandament ni polític de torn. No són “errors de càlcul d’oportunitat i necessitat”, com en diuen alguns experts. Constitueixen la pràctica sistemàtica de tots els cossos policials –també dels que s’autoproclamen “democràtics”– i de tots els governs –també dels més progressistes, apuntalats, per cert, pels de la política pragmàtica.
Inconscientment, Parlon i Trapero han mostrat a la comunitat educativa quina és la veritable funció i prioritat de la policia: monitorar, vigilar i, en última instància, desarticular qualsevol moviment que pugui qüestionar l’estat actual de les coses. Una desafortunada “lliçó democràtica” que arriba després d’anunciar el pla pilot d’introduir la policia a les escoles, de signar amb les cúpules grogues de CCOO i UGT un acord a esquena dels sindicats majoritaris i les assemblees i d’augmentar el salari dels Mossos d’Esquadra mentre el personal docent de Catalunya és dels pitjors remunerats de l’Estat.
Tot i el “rampell de sinceritat involuntària” dels compareixents, l’esquerra reformista ha intervingut per complir amb el seu paper davant la repressió política: denunciar-la com un excés, com un mal funcionament, tot exigint responsabilitats i dimissions.
D’aquesta forma, l’oportunisme adoba el relat de les “pomes podrides” per amagar sota l’impotent “control institucional” l’essència repressiva de l’Estat de la burgesia i de la seva policia. Però mentre s’omplen la boca “d’exigències i garanties democràtiques”, continuen negociant els pressupostos que augmenten exponencialment els recursos policials i de tecnologies de control, continuen sense derogar les lleis que atempten directament contra els nostres drets i llibertats i envien tanquetes militars per aixafar les vagues del metall a Cádiz. No podem oblidar sota el govern de Sánchez, en el qual participen els Comuns, s’ha destapat una dotzena de policies infiltrats als moviments polítics i socials. O que la Comissaria General d’Informació, sota governs d’ERC i Junts (o CiU) porta elaborant “notes informatives” d’organitzacions sindicals i polítiques com a mínim des dels anys 90, com va destapar La Directa[2].
L’escenificació d’aquests partits no és només un groller exemple de cretinisme parlamentari, sinó que és l’enèsima demostració que la socialdemocràcia, quan ha tingut l’oportunitat de “gestionar el poder” –en l’exercici del seu “pragmatisme”– no ha pogut neutralitzar, ni tan sols afectar, el caràcter repressiu i antidemocràtic dels cossos policials. Al contrari, ha utilitzat els mateixos mètodes que ara diuen “rebutjar”, aplanant el camí per la reforma autoritària dels estats i la impunitat policial.
La infiltració dels Mossos a les assemblees forma part del pla del govern d’Illa per desactivar el conflicte obert a ensenyament. Però gràcies a la forta consciència i autoorganització del sector, fruit de mesos d’assemblees i mobilitzacions sostingudes (i d’anys d’experiència i entrenament), el resultat ha sigut el contrari. Tot i el desplegament propagandístic dels mitjans autonòmics, la descoberta de la ingerència policial a les assemblees de docents ha generat una onada d’indignació. “Menys policia, més educació”, es cantava aquests dies pel carrer. L’atac contra els drets dels docents ha fet créixer la predisposició a la vaga, polititzant, encara més, el conflicte. Alhora ,ha deixat el govern de la Generalitat en una posició de debilitat i a la policia “més democràtica d’Europa” qüestionada davant la ciutadania.
Cap dimissió, explicació o disculpa podrà esborrar l’essència repressiva i antidemocràtica de la policia. O, dit amb altres paraules, cap mecanisme institucional –sigui comissió de seguiment, observatori independent o control de transparència– podrà ser garantia de l’exercici dels drets polítics del proletariat.
Entrem de ple en un context de guerra i reacció en el qual tots els governs, seguint el programa de l’oligarquia, abraçaran l’autoritarisme. Amb més o menys entusiasme, més o menys giragonses, de dreta a esquerra, tots els partits de la burgesia buscaran suprimir els nostres drets polítics per impedir que ens organitzem i responguem com a classe contra el seu programa de misèria i barbàrie.
Per això, el nostre deure és aprendre de les organitzacions sindicals i de tantes altres assemblees de treballadors que han sabut defensar amb les ungles i les dents les condicions de la nostra activitat com a classe: els nostres drets polítics. Seguint aquest exemple, el proletariat hem de respondre davant cada vulneració dels nostres drets aixecant un mur de defensa i solidaritat de classe contra la reforma autoritària dels Estats. Tot sense deixar-nos enredar pels cants de sirena de l’oportunisme. Perquè només la classe treballadora, organitzada de manera conscient i independent, pot conquerir i defensar les condicions necessàries per a una política en defensa dels seus propis interessos. Una política que, en última instància, culmina necessàriament en el desmantellament de l’Estat de la burgesia com aparell de dominació classista.
[1] Funció expressament recollida a l’art. 109.1.c) del Decret 57/2023, de 21 de març, de reestructuració de la Direcció General de la Policia. Reglament que reprodueix les reestructuracions que el precedeixen, evidenciant que cap govern autonòmic ha eliminat mai aquesta funció del cos policial dels Mossos d’Esquadra: veure art. 48.1.c) del Decret 415/2011, de 13 de desembre, d’estructura de la funció policial de la Direcció General de la Policia.
[2] Jesús Rodríguez (LA DIRECTA), 14.05.2025. “Documentació interna de Mossos demostra que han espiat reiteradament assemblees sindicals i polítiques”. Enllaç: https://directa.cat/documentacio-mossos-demostra-que-han-espiat-reiteradament-assemblees-sindicals-politiques/?fbclid=PAb21jcARyjVRleHRuA2FlbQIxMQBzcnRjBmFwcF9pZA81NjcwNjczNDMzNTI0MjcAAafzKNq_KPxCc3mRpfCheN5Y_bSIKTzsfDCU7WuhZLxaIgf5UBWvSdI3OfZbTQ_aem_-Ga3j-0fpfYPhkDo–KHEQ
