Els mitjans de comunicació que constantment esbomben que els joves s’estan fent feixistes haurien de baixar una mica al carrer i comprovar si això que repeteixen com a lloros és cert. En les últimes setmanes, haurien pogut veure l’important desplegament d’agitació i propaganda que s’ha fet en el marc de la manifestació de l’1M: més de vint actes arreu del territori, xerrades, agitacions diverses, o fins i tot jugant-se el cos per fer fora dels nostres carrers a partits com VOX, a Tarragona i a Mataró. I anant més enllà, també haurien pogut veure com els joves vam omplir els carrers per denunciar el genocidi a Palestina, vam ser a Santmenat impedint l’acte de Núcleo Nacional i hem estat a primera línia en les mobilitzacions d’habitatge o del Correllengua.
Si una cosa està clara és que poc a poc s’obre pas una idea entre la joventut: hem de prendre partit davant de tot el que està passant. No ens podem quedar en silenci, ni mirar a un altre costat. Cada cop som més els que veiem que som en un moment de màxima gravetat, en què ens hi juguem molt. La conjuntura avança sense fre i tot allò que semblava impossible, passa. Genocidi a Palestina, segrest a Maduro i bombardeigs a l’Iran, assassinats de l’ICE a civils als Estats Units, creixement constant de VOX i Aliança Catalana, agressions masclistes o LGTBIfòbiques dia rere dia. La guerra i el feixisme no són només una amenaça, són una realitat.
La urgència del moment està ajudant a trencar amb una apatia generalitzada que hi havia, amb el rebuig a la política fruit d’anys de fracassos d’aquells qui havien de canviar les coses. L’esquerra reformista, després de governar i no fer res del que havia promès, va generar desconfiança i derrotisme, i lluitar sense perspectives de victòria és molt difícil. És per això que és fonamental el treball polític que s’ha estat fent aquestes últimes setmanes, posant un pla alternatiu sobre la taula per fer front als grans problemes que tenim actualment. I quin és, aquest pla? El de la lluita de classes, el de l’organització i la militància. Confiar en polítics professionals ja ha demostrat el seu fracàs; ara és l’hora de confiar en la força de l’organització de la nostra classe. Aquella capaç de ser un mur contra la guerra i el feixisme, d’aturar el cop que estem rebent i preparar-nos per passar a l’ofensiva quan sigui el nostre moment.
La manifestació del primer de maig ha de ser un pas endavant en aquesta direcció. Ha de permetre fer arribar un missatge molt concret a la societat: no està tot perdut contra els plans de guerra i feixisme de les oligarquies, molts joves estem disposats a plantar cara i a lluitar. Un missatge combinat amb una important injecció d’autoestima, de confiança en les nostres capacitats. Tothom que sigui allà ha de sortir més convençut, més compromès i més determinat que la lluita i l’organització de la nostra classe és l’únic camí. Que la partida està en joc, que i el seu resultat depèn de nosaltres.
Perquè hem de sentir que és el nostre deure fer tot el que estigui a les nostres mans perquè el futur no sigui de guerra, feixisme i barbàrie, sinó que ho sigui d’emancipació, llibertat i socialisme. Que l’1 de maig sigui un dia important en aquest llarg camí.
