CCOO i UGT: quan la traïció és la norma

En les darreres setmanes, el conflicte educatiu a Catalunya ha tornat a posar a CCOO-UGT al centre del debat. L’onada de crítiques que han rebut després de l’acord signat a esquena dels sindicats ha estat massiva, generant inclòs que una part de les bases de Comissions Obreres acabés redactant una carta oberta per intentar redreçar la situació i salvar la poca legitimitat que els queda en el sector. Tot i el consens a l’hora de titllar-los com a “traïdors” o “pactistes”, hem de reconèixer que aquesta situació no és nova en la història d’aquests dos sindicats.

La crítica als sindicats de concertació per la seva tasca d’estabilització del govern de torn, apuntalant les polítiques de supeditació del proletariat, és històrica i està més que documentada. Trobem exemples d’aquesta en diferents moments, afermant reformes laborals com la de 2022 o en conflictes com la Vaga del Metall de Cadis. No cal anar molt lluny per entreveure la magnitud del problema, però de totes maneres és útil agafar una mica de perspectiva.

Tot i que el naixement de CCOO i UGT ha estat significativament diferent i desigual en el temps, des de la Transició han convergit en una evolució paral·lela marcada per la seva progressiva integració dins l’Estat i el sistema de relacions laborals actuals. Aquesta consolidació no ha estat neutra ni innocent: s’ha articulat a través d’una pràctica sostinguda de pacte amb els executius, especialment amb aquells liderats pel PSOE. Sota el paraigua del “diàleg social” i l’estatus institucional, la seva història ha estat plagada de pràctiques que ens permeten evidenciar la naturalesa del seu projecte polític: signant acords que han contribuït a estabilitzar l’ordre existent, recolzant reformes laborals que han precaritzat l’ocupació, participant en l’aplicació de polítiques d’austeritat i legitimant el marc capitalista com a únic horitzó possible per a la classe treballadora. Així, la seva funció històrica ha derivat cap a una mena de corretja de transmissió institucional que, tot i mantenir una retòrica progressista, s’ha anat situant de forma cada cop més clara en sintonia amb els interessos de les elits econòmiques.

Hem de tenir en compte que, històricament, aquest procés s’inscriu en una dinàmica més àmplia d’ofensiva neoliberal iniciada als anys setanta, la qual buscava debilitar profundament el sindicalisme de classe a escala internacional. La desindustrialització, la globalització productiva i la fragmentació del treball -amb l’expansió del sector serveis i de formes laborals precàries i temporals- van erosionar les bases materials de l’acció col·lectiva, reduint la capacitat de pressió sindical i alimentant la desconfiança d’una part creixent de la classe treballadora. Davant d’aquest escenari, el capital no només ha reprimit històricament el moviment obrer, sinó que també ha optat per integrar-ne els sectors més forts dins d’un model de concertació i corporativisme -en part, hereu de dinàmiques anteriors però plenament funcional al capitalisme contemporani-, atorgant-los privilegis institucionals i representativitat a canvi de limitar la seva acció als marcs legals i desactivar la conflictivitat. En el cas de CCOO i UGT, aquesta integració ha consolidat la seva posició com a sindicats preferents, però al preu de restringir les formes de lluita i d’assumir un paper que, lluny de qüestionar les bases del sistema, contribueix a la seva reproducció.

Anem al present immediat. La relació d’aquests dos sindicats amb el govern actual és complexa i està collada per diferents costats. Per una banda, cal posar en relleu l’afinitat ideològica que comparteixen, fidels ambdues estructures al programa polític reformista. Per altra banda, també trobem tota una sèrie de necessitats econòmiques. Amb una disminució de l’afiliació sindical i una dependència creixent de subvencions per mantenir-se vius com a agents, aquests sindicats han trobat en la lleialtat a l’Estat una via per justificar la seva existència. La dependència econòmica es fa més evident en les quantitats rebudes: només a Catalunya, CCOO i UGT han rebut 3,2 milions d’euros en 2010 i, més recentment, 13 milions d’euros en 2021 del Ministeri de Treball. A més, l’aprovació de mesures com la reforma laboral i la Llei Iceta (ambdues necessàries per a l’obtenció dels Next Generation), en què els sindicats han jugat un paper crucial, ha garantit que puguin continuar obtenint recursos substancials, com els 45 milions d’euros rebuts per CCOO i els 43,9 milions d’euros que va rebre UGT el 2024.

I finalment, trobem una dependència mútua a nivell polític. Per part dels sindicats, un canvi de govern cap a una possible coalició PP-VOX podria significar la pèrdua d’aquesta infraestructura econòmica i institucional, posant en perill la seva posició de poder en el moment en què la negociació i interlocució amb ells quedés en un segon pla a l’agenda del nou govern. Alhora, aquest canvi podria incrementar les divisions internes entre la seva cúpula burocràtica i unes potencials bases sindicals més abocades a la conflictivitat. Per part del govern, trobem molts exemples de la tasca que han realitzat aquests sindicats en els darrers anys, on la seva feina principal ha estat la de recolzar les propostes del govern de Sánchez-Díaz per garantir-ne la governabilitat i actuar de contenció política cap a l’escalada de conflictivitat laboral. A més, per part de la líder de Sumar, la bona sintonia amb els sindicats ha estat utilitzada com a senya d’identitat per reforçar-se internament en el si de la coalició governamental, així com en l’amalgama de sigles de la seva plataforma electoral, ja sentenciada a mort.

Resumint, la relació entre l’executiu i els sindicats ha pivotat entre dos eixos: actuant com a legitimadors de les decisions del govern i com a mecanisme de control de la conflictivitat, la qual cosa ha permès anticipar conflictes i evitar mobilitzacions massives que poguessin desestabilitzar el govern, actuant de facto com a intermediaris pacificadors de la lluita de classes. I cal dir que aquesta no és una tasca menor. La retòrica d’un govern que es pressuposa o s’identifica com a progressista mentre retalla drets i llibertats sindicals, és difícil de mantenir sense un sistema sindical ben embrincat que mantingui l’estabilitat en el món laboral.

Davant de l’escenari actual, però, cal ser curosos. La crisi que travessen els estats occidentals no pot fer més que cobrar-se amb un empitjorament de les condicions laborals i de vida de la classe treballadora, el qual pot anticipar un escenari d’augment de conflictes laborals en els propers anys. El conflicte en educació marca un punt ressenyable a Catalunya en un escenari de conflictivitat laboral que tot apunta que anirà a més. Les economies europees s’estan veient cada cop més abocades a l’augment dels pressupostos de guerra i, per tant, a un escenari de disminució dels salaris reals dels treballadors. Més enllà de la retòrica, les maniobres d’aquests dos sindicats s’anticipen contradictòries entre el dir i el fer, com demostra una UGT que tant pot visitar la seu de l’OTAN com recolzar conjuntament amb CCOO el “no a la guerra” de Sánchez.

Aquest escenari de previsible augment de la conflictivitat laboral front una crisi agreujada, amb les conseqüències en termes de desestabilització del govern, ens porta de nou al conflicte educatiu actual a Catalunya. Efectivament, CCOO i UGT han sortit a fer el que millor saben fer: estabilitzar i apaivagar el conflicte, apuntalant el PSOE. Quan han arribat les crítiques, la reacció ha estat la mateixa que durant les vagues del metall a Cadis: discurs de la sensatesa i racionalitat i, quan aquest ha fallat, victimisme, fal·làcies i acusacions contra el professorat.

L’escletxa oberta pel professorat, aconseguint que el conflicte en educació passi per sobre i desbordi el sindicalisme de concertació és quelcom a celebrar. La implementació de nous mètodes sindicals, com l’organització centre a centre que està duent a terme el professorat, està mostrant-se efectiva a l’hora de mantenir el pols. La distància d’aquest model d’organització amb l’implantat per CCOO i UGT (un model de delegació sense treball organitzatiu estable als centres) és precisament el que està dificultant que arrelin els seus intents de desinflar el conflicte i els està posant entre l’espasa i la paret. A mesura que el conflicte avança i assenyala els límits del govern del PSC per a fer front a la crisi educativa, també assenyala la caducitat o incapacitat dels sindicats de concertació que el sustenten. Una lliçó important extreta del conflicte educatiu i que hem de procurar estendre a la resta de sectors laborals.

La situació dels treballadors en un context d’augment del militarisme i la reacció no pot fer més que empitjorar. La pervivència de l’estat del benestar que auguraven aquests governs i que mediaven a través dels seus sindicats està en decadència. La conjuntura canvia, i les eines de lluita s’han d’adaptar a aquests canvis. Encara queda molt camí per a trencar l’hegemonia que tenen CCOO i UGT en l’àmbit laboral i social, però van apareixent esquerdes que tenim el deure d’aprofitar per aprofundir en la ruptura i caminar cap a la independència política.

Tot i això, cal tenir en compte que no podem aspirar únicament a desbordar aquests sindicats per a col·locar unes noves sigles en la seva posició. Cal que la pràctica sindical que ocupi el seu lloc ens allunyi dels horitzons imposats fins al moment. No podem donar per bo un sindicalisme que cerca l’adaptació més eficaç dels treballadors en el capitalisme, naturalitzant el domini de classe. Això també val per al sector educatiu.

El proletariat requereix eines d’organització efectives davant la crisi i les conseqüències d’aquesta en el món laboral. Molta gent s’ha pronunciat aquests darrers dies i setmanes per a debatre entorn de quin model i mètode organitzatiu necessitem. Però caldrà també preguntar-se a què respon aquest mètode i com fem que alimenti les files i els interessos polítics de la classe treballadora, en detriment d’un model que serveix als interessos dels de sempre.