Ni limitar ni decréixer: com trenquem la roda del turisme? Notes des d’una perspectiva comunista
Fa menys d’un mes, una imatge corria per les xarxes socials i els mitjans. D’una banda, un assistent a la desfilada de Louis Vuitton al Parc Güell. De l’altra, una protesta veïnal. El primer somriu protegit pel desnivell i el cordó policial. Segur de la seva posició, es mofa dels assistents a la mobilització. Els veïns, ja sigui perquè han sortit al seu barri, un dels punts calents de la ciutat per l’elevada concentració de turistes, o perquè s’hi han desplaçat des d’altres punts de Barcelona, acaben amb el mateix resultat: una càrrega dels mossos que centra l’atenció dels mitjans.
El “problema del turisme” és una qüestió que ha adquirit rellevància en el debat públic els darrers anys. Actualment, estem veient que el rebuig a la turistificació està mobilitzant sectors amplis de la població. Les manifestacions de Canàries, Mallorca o, el pròxim 6 de juliol, a Barcelona són exemples d’aquest descontentament. Aquestes mobilitzacions ens donen indicis de l’activació de certs límits: podria ser que el monocultiu turístic en l’època del capitalisme en crisi estigui perdent capacitat de presentar-se com a desitjable per a tots aquells que no en reben els beneficis econòmics?
La clau d’una batalla és saber explicar tant qui és l’enemic com qui ets tu mateix. Com s’exemplificava a l’escena del Park Güell, en el sentit comú de part de la població s’ha generalitzat l’oposició entre el turista o inversor estranger i el veí. Però la qüestió del turisme -íntimament lligada a la problemàtica de l’habitatge- condensa diferents interessos i posicions de classe. La classe mitjana rendista, els expats, la burgesia immobiliària, la classe treballadora expulsada d’antics veïnats populars o els treballadors precaris del sector turístic són alguns d’aquests estrats en conflicte. Cal filar prim. No podem tornar a cometre l’error d’amagar les contradiccions de classe sota subjectes difusos. I això val també en la qüestió del turisme. Aquestes contradiccions seran ben presents tant en les mobilitzacions com en la forma política que adopti el descontentament en les protestes que venen. Entenguem-les bé per orientar correctament el potencial de tal malestar.
En aquest sentit, cal recordar que, durant el darrer cicle polític, l’esquerra parlamentària va fer bandera de la limitació del turisme per arribar a governar una ciutat com Barcelona. En aquell moment, caricatures com la de elits vs. veïns van formar part de l’imaginari útil a la “nova política” per guanyar l’Ajuntament, però ja fa temps que podem afirmar que s’han provat impotents per generar un antagonisme polític efectiu. Això està fora de discussió, vistos els resultats de tals governs. En l’àmbit turístic, les limitacions aplicades per BCN en Comú van quedar indubtablement curtes en base a les seves pròpies promeses, per no dir en repercussions reals, i agafen un tint còmic si les comparem a dia d’avui amb les limitacions que el PP balear ha promès després de la mobilització a Palma el maig passat, força més avançades en plantejament, ni que es quedessin en paper mullat, com és de preveure. Plantejar aquestes limitacions només des de la incapacitat política o la manca de recursos per afrontar el problema turístic no permet entendre el fenomen: els mateixos Comuns han acabat posant la catifa vermella a la Copa Amèrica, amb el beneplàcit d’ERC i aplanant-li al terreny al nou cicle d’acumulació turística liderat per Collboni i Batlle.
Les mobilitzacions actuals mostren el profund malestar i ressentiment d’una classe treballadora ofegada per la inflació i els preus del lloguer, que en sortir de treballar veu com els seus entorns immediats queden copats per esdeveniments de luxe. La participació dels comunistes d’aquestes formes de rebuig ha d’anar encaminada a clarificar una posició pròpia per a la classe treballadora i aprendre dels errors del passat. El primer pas per fer-ho és partir de les preguntes genuïnes que aixequen les protestes: com limitem el turisme? La qüestió és que, per la seva naturalesa, el negoci turístic acostuma a generar les condicions de la seva pròpia saturació, davant la qual els mateixos capitalistes apliquen reformulacions, límits, canvis que puguin mantenir la roda girant; vegis aquí la insistència de la política professional en el “turisme de qualitat” dels darrers anys. En conjuntures determinades, aquests límits els pot imposar la protesta o una correlació de forces determinada per aquesta. Aquí és quan l’esquerra electoral es presenta com a eina útil per imposar tals “límits”. Però la roda, com hem vist, continuarà girant, ja que els límits mai aniran en contra del benefici capitalista. Identificar aquesta dinàmica és un bon punt de partida.
Per contribuir a aquesta resposta, ho hem de fer d’una òptica marxista. Hem de fer l’exercici de situar el turisme com a fenomen històric a partir de l’estudi de les condicions concretes que expliquen el seu desenvolupament en el context català actual dins la formació social capitalista global. Una perspectiva que, a més, ha de ser política, és a dir, ens ha de permetre entendre el paper que el proletariat juga en relació amb les diferents classes socials i els seus interessos i projectes polítics. D’aquí que enunciem que els principals aspectes d’una posició comunista davant el problema turístic a Catalunya en l’actualitat giren al voltant de: 1) Assenyalar tant el rol del PSC com a mà de ferro de la burgesia turístic-immobiliària com el paper auxiliar de l’esquerra parlamentària a aquesta dinàmica, 2) Remarcar el pes rellevant de la classe mitjana en les dinàmiques de captació de rendes turístiques i 3) Sostenir la necessitat de generar eines estables d’autodefensa efectiva de les condicions de vida de la classe treballadora més que crides moralistes o confiança en les institucions de la burgesia per a limitar el turisme. Mirem de desenvolupar-ho.
La turistificació com a motor de l’economia
La classe mitjana, com a bloc polític format per la petita burgesia i els estrats més acomodats de la classe treballadora, juga un paper clau a l’hora d’entendre la qüestió del turisme. Sense tractar la posició que ocupa aquest bloc, no podem comprendre ni la forma que adopten les tensions actuals ni el turisme com a fenomen històric.
El turisme és una forma determinada de viatjar que agafa preponderància sobretot a partir de la segona meitat del segle XX com una activitat massiva i globalitzada i que a causa d’un conjunt de desenvolupaments econòmics, tecnològics i polítics (eixamplament de les classes mitjanes i el creixement del consum masses, avenços tecnològics en el transport, relativa pau social post-2a GM…) va fer que el fet de viatjar sense altra finalitat que el gaudi deixés de ser una activitat exclusiva de les elits i s’obrís a altres sectors socials, incloent-hi franges importants de la classe treballadora. Traient el 29,8% de la població catalana que segons l’Idescat l’any 2023 no podia permetre’s una setmana de vacances, el consum de turisme és actualment a l’abast d’amplis sectors socials, des de les elits burgeses fins a una part del proletariat, per molt que aquest darrer segment ho faci en una forma low-cost, distàncies curtes, poques ocasions, escasses comoditats, etc.
El canvi de paradigma que va propiciar la crisi econòmica global dels anys setanta tindrà una forta influència en l’evolució del turisme. El creixement econòmic vinculat al model fordista de producció industrial dona pas a la terciarització de les economies europees, principalment les de la perifèria del continent. Així, a les ciutats occidentals, la gran burgesia desplaça el focus d’acumulació de les rendes del treball, que és preponderant al model industrial, al sòl.
Cal assenyalar que ja a l’inici del segle XX la burgesia catalana havia vinculat una part important del seu capital al comerç i l’especulació del que Vázquez Montalbán va anomenar durant la transició “la matèria primera fonamental per a la burgesia”, és a dir, la propietat del sòl. A l’Estat espanyol, observem una primerenca vocació turística i immobiliària en l’economia del país, ja present a partir del Pla d’Estabilització del 1959 impulsat pel sector tecnocràtic del franquisme. Tot i així, és a la dècada dels vuitanta quan s’abandona definitivament la possibilitat de generar una economia industrial d’exportació competitiva a escala internacional i les elits catalanes i espanyoles troben finalment la seva pròpia via de modernització i inserció global a través de mercats financers i immobiliaris i de la creació de demanda a partir de les dinàmiques especulatives sobre els actius (immobiliaris) en mans de moltes famílies. Va ser aquesta enlluernant bombolla especulativa sobre els béns immobles, així com la incorporació a la Comunitat Econòmica Europea (condicionada a eliminar la competència industrial espanyola) la que dins de la divisió internacional del sistema capitalista va definir l’especialització de l’economia espanyola i catalana en un país de serveis, amb un principal producte d’exportació: el turisme.
És a partir d’aquesta reestructuració de la forma social capitalista a escala europea i de les necessitats de reproducció del capital on hem d’ubicar el model de ciutat desenvolupat a grans metròpolis com Barcelona, València o Palma, i no en el programa d’un o altre partit parlamentari municipal, autonòmic o estatal. L’estructura econòmica d’una ciutat com Barcelona o Girona no es decideix democràticament a l’ajuntament, de la mateixa manera que l’Estat espanyol no va tenir tampoc gaire alternativa al camí de convertir-se en un règim d’acumulació turístico-immobiliari.
En tot cas, els diferents colors de la política burgesa divergeixen en uns marges estrets, ja sigui imposant amb mesures antiproletàries les necessitats del capital o justificant amb impotència (i amb mesures que maquillen els efectes per a la classe treballadora) les mateixes polítiques de fons. És per això que la socialdemocràcia moderada dels Comuns no ha aplicat substancialment una política diferent del model tardofranquista que va adaptar el PSC de Maragall (ho veiem en la justificació actual de la Copa Amèrica) o que la socialdemocràcia radical de l’Esquerra Independentista denuncia les desigualtats a Girona alhora que justifica les suposades millores per a la ciutat que aporta el turisme. La celebració de macroesdeveniments com el Hard Rock o la Copa Amèrica i la reorganització del patrimoni als centres urbans també s’han d’entendre en aquest marc, ja que més que una qüestió de voluntat i aposta política és una necessitat que s’imposa a les administracions dels municipis, com una de les formes preferents per captar fluxos globals d’inversió de capital.
El turisme és doncs un negoci enormement rendible i lucratiu per a la gran burgesia del sector immobiliari, del transport o dels serveis a escala internacional. Però no només. El manteniment dels sectors principals de l’economia espanyola i catalana és una necessitat perquè la roda continuï girant i són una part important de la base de la continuació d’una classe mitjana que veu com a perill constant la seva proletarització. La importància dels ingressos de rendes immobiliàries és clau en una societat propietarista com la nostra, en la que l’habitatge és utilitzat com un dels principals béns de captació d’ingressos per a moltes persones, i més quan aquesta ha estat un refugi efectiu per a moltes famílies que d’altra manera haguessin caigut pel pendent de la proletarització després de la crisi del 2008. Aquest sector de classes mitjanes rendistes representa un dels pilars fonamentals per a l’estabilitat de l’arquitectura política al nostre país i és per això que els partits reformistes parlamentaris obvien la qüestió i tendeixen a apuntar només contra els grans grups empresarials, diluint l’antagonisme de classe entre les classes propietàries rendistes i el proletariat que pateix diàriament les conseqüències de la seva forma de vida econòmica.
La rendibilitat dels habitatges dedicats a l’ús turístic és molt major que el lloguer residencial. Per aquest motiu, els fons voltor i el capital financer no han estat els únics agents que han destinat blocs d’habitatge a aquest ús. En un context de proletarització com l’actual, el turisme ha jugat un paper clau en l’extracció de rendes per part de la classe mitjana, sent els petits propietaris els més interessats a mantenir la flexibilitat en el control d’aquest tipus de lloguer de temporada. Els lloguers turístics són de gran atractiu en un context en què els baixos salaris del proletariat cada cop fan menys factible mantenir el nivell de vida a partir dels ingressos de les rendes. La crisi de la COVID va marcar un parèntesi just en el moment que el negoci turístic estava arribant a les seves quotes de major massivitat globalment. En pocs anys, aquest ha anat recuperant terreny gradualment, en paral·lel al procés de restauració de l’estabilitat política a nivell a l’estat espanyol, a l‘empobriment tendencial de les rendes baixes i els vents reaccionaris que bufen socialment i política a tot el continent. Aquest és el paisatge de fons on llegir l’esclat de tensions i malestar actual respecte al turisme a diferents ciutats de l’estat, inclosa Barcelona.
Els efectes del turisme
En el context de crisi d’acumulació del capital actual, l’empitjorament de les condicions de vida d’àmplies capes de la població va de la mà del gir reaccionari legislat per les institucions burgeses i normalitzat per l’ofensiva cultural generalitzada contra el proletariat. Les conseqüències que genera el model de turistificació de la nostra societat no és aliè a aquest procés, sinó que en forma part intrínsecament. La proletarització de la classe mitjana, per tant, juga un paper clau en aquest procés.
És el proletariat, però, qui patim de forma més descarnada l’empitjorament de les nostres condicions. La principal conseqüència és l’augment de la pressió immobiliària, que té com a efecte principal el desplaçament cap a barris cada cop més perifèrics segons el nivell de renda, i la dificultat d’accedir a un habitatge en general. Aquest fenomen encareix els preus dels diferents anells, en una mena de gentrificació en cadena en què els estrats amb més capacitat econòmica empenyen als que estan per sota i al proletariat només ens queda l’opció de viure a grans distàncies del lloc de treball, amb el temps que implica de transport, o accedir a un habitatge de forma directa, sense la medicació del mercat, el que sovint implica una major inestabilitat i menor qualitat.
També té efectes importants quant a l’explotació laboral i el model de relacions laborals particular que desenvolupa. Doncs, malgrat que una de les banderes argumentals de la propaganda burgesa respecte al turisme és la creació de llocs de treball, la qüestió és quin tipus de llocs de treball genera. El turisme va lligat al creixement d’una força de treball característica de les formes més precaritzades del sector serveis: alta temporalitat, salaris baixos, i escàs poder de negociació. És a dir, és un dels més efectius vehicles del procés de devaluació i destrucció històrica de tota capacitat de resistència en els sectors més precaritzats, del procés de substitució de força de treball més protegida i amb una millor posició de força per una de més vulnerable i sotmesa a l’arbitrarietat de la patronal, un segment de classe creixentment ocupat pel proletariat migrant. Aquest procés es dona precisament per la incapacitat de la burgesia de reproduir el capital a partir del sector industrial. És per aquest motiu que una crida a la reindustrialització no només és una reclamació nostàlgica de l’aristocràcia obrera que va adquirir una posició acomodada a mitjan segle XX, sinó que és contrària a les condicions que haurien de permetre aquesta reorganització de l’estructura econòmica.
Més enllà d’aquests dos aspectes, un dels fenòmens més polèmics i notables de l’economia turística és el seu rapidíssim i destructiu efecte sobre la vida comunitària i cultural (entesa aquí en el seu vessant més ampli) dels territoris on es desenvolupa, tant de barris com de viles. Ja que si la base del turisme és la comercialització de determinades particularitats «distintives» i úniques, el mateix procés de turistificació crea un model de consum homogeni global que implica la fractura i l’eliminació dels elements propis de la pràctica social comunitària del lloc, reforçant una organització de l’espai urbà basada en el consum, el desconeixement i la indiferència mútua. Aquest és un dels elements que més ressalten sectors com els petits comerciants -siguin autònoms autoexplotats o petits patrons explotadors de treballadors assalariats-, especialment els més propers a caure en el pou de la proletarització, tot i que també sectors del proletariat que veuen com el seu entorn social i la seva vida comunitària desapareix progressivament, i que si no sabem vehicular correctament, poden entroncar perfectament amb una mentalitat i projecte reaccionaris i identitaristes que poden alternar entre posar en el punt de mira als “turistes de borratxera” i posar-hi al proletariat migrant.
En darrer terme, però no menys important, cal ressaltar que l’activitat turística és una de les més agressivament extractives i violentes sobre el medi i els recursos naturals, aspecte que cobra més rellevància social a mesura que els seus efectes es pateixen més directament en la vida quotidiana de la gent i contrasten amb els estralls creixents de la crisi climàtica (com és el cas del context de sequera i el malbaratament de l’aigua per afavorir el negoci turístic).
La impotència de la classe mitjana i la necessitat d’una posició independent
A falta d’una posició proletària constituïda en organització, la ideologia de la classe mitjana avui dia és hegemònica en el conjunt dels sectors socials no burgesos. La figura del petit propietari i la seva ideologia conservadora guanyen una enorme centralitat en una societat en què la propietat ha jugat un paper determinant per diferenciar els estrats de classe. En el context actual, els comunistes no només hem de confrontar aquestes posicions perquè són contràries als interessos de la nostra classe sinó que hem de fer-ne una crítica des de la impotència del seu programa.
La nostàlgia d’època característica de la classe mitjana reclama unes condicions que no són les actuals. Es mou contra la tendència a la reducció dels límits d’acumulació del capital i necessita d’una forma política, l’Estat del Benestar, que no pot reproduir-se. És per això que la forma progressista d’aquesta ideologia està avançant cap a formes reaccionàries de forma generalitzada.
Respecte a la qüestió de la turistificació, el discurs de classe mitjana destaca les següents conseqüències:
- Pel que fa a la problemàtica de l’habitatge, amaga la brutal transferència de riquesa de les rendes més baixes a les mitjanes i altes a través del negoci immobiliari, sota la indignació per les dificultats creixents d’accedir a un habitatge de propietat per amplis sectors de la població. Però sobretot, per la dificultat de fer-ho en zones determinades que a partir del negoci turístic passen a ser atractives i revalorades per a elits financeres de molt alt poder adquisitiu.
- Pel que fa a la destrucció i homogeneïtzació de les comunitats locals i les onades de gentrificació en cadena, posen l’èmfasi en el petit i mitjà comerç que desapareix per l’augment dels lloguers i la menor capacitat adquisitiva de la població. La competència els impulsa a ser absorbits per les grans empreses locals i les noves formes de comerç digital.
- Davant de la precarietat i l’estacionalitat de l’ocupació turística, s’assenyala com a problema la inexistència d’un teixit productiu industrial que absorbeixi la mà d’obra qualificada que ha format històricament l’aristocràcia obrera.
La base orgànica de posicions polítiques d’aquests tipus és la d’una classe mitjana que critica el turisme quan es veu superada per la competència amb altres capitalistes i els esclats de ràbia proletària. Una lògica que de manera més o menys conscient persisteix en totes aquelles posicions que o bé confien a demanar a l’estat i les institucions de la burgesia que acabin amb el monocultiu turístic o bé que apel·len a l’ètica dels propietaris perquè no dediquin els seus pisos al turisme “que destrossa als barris”.
Enfront de la perspectiva de la classe mitjana, que proposa solucions de país, el proletariat hem de construir una posició política pròpia que clarifiqui la nostra posició en el context actual. El que hem de fer és generar les condicions organitzatives per a confrontar els principals dinamitzadors del negoci turístic allà on ataquen les nostres condicions de vida. Davant de l’evidència que estem davant d’un sector que respon a les necessitats de reproducció del capital, hem de construir eines útils que promoguin l’autodefensa de la classe treballadora en habitatge, en els llocs de treball i també confrontant les polítiques antiproletàries dels governs de tots els colors. Aquesta defensa també és contra els discursos i polítiques de la classe mitjana rendista, principal interessada a disciplinar el proletariat per assegurar les seves inversions i fonts de guany parasitari.
Així mateix, la qüestió clau de les mobilitzacions i els esclats és cap a on dirigim aquestes forces socials i quins sentits comuns mobilitzen, en quina veta de lluita cultural els inserim. Seran diluïdes en l’enèsima integració a les institucions, en la confiança renovada cap als cants de sirena de l’esquerra parlamentària? O poden ser lluites, derrotes o victòries, que permetin recuperar confiança en si mateixa a la nostra classe després de les decepcions acumulades, aportant en el curs d’un procés històric més ampli en el qual la lluita per tornar a posar al centre la construcció del comunisme és una condició necessària per superar la desorientació actual?
Des del nostre punt de vista, la problemàtica turística és un bon terreny per exemplificar aquestes dicotomies i practicar la lluita cultural pel comunisme: és un element de la dinàmica econòmica de l’actual fase històrica del capitalisme que difícilment pot alterar-se sense fer front a la divisió del treball internacional i les seves concrecions a escala europea.
La presentació recent de la campanya del Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya, d’organtizació de blocs afectats per llicències turístiques busca contribuir en aquest sentit. Es tracta de donar, a través d’una eina sindical concreta, un exemple de posició independent i de classe davant del problema turístic, des de la qual ens sumem a la convocatòria de manifestació unitària de principis de juliol. Esperem que tant les preguntes com les respostes plantejades ajudin a explotar tot el potencial que les protestes i el malestar contra el turisme han suggerit durant els darrers mesos. Es tracta de conflicte a conflicte, empènyer cap a un nou cicle de lluites amb un horitzó revolucionari, fonamentat en la independència política de la classe treballadora.