Llums i ombres de la regularització
Aquesta setmana, el Govern espanyol i Podemos han pactat la regularització extraordinària de més de 500.000 persones migrants que ja viuen al territori de l’Estat. L’aprovació d’aquest Reial Decret desencalla una situació de bloqueig que s’allargava des de feia més d’un any i mig, arran de la presentació de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) impulsada per la campanya i plataforma RegularizaciónYa.
Amb aquest nou episodi de regularització, el moviment migrant i antiracista articulat al voltant de la campanya ha assolit un dels seus objectius centrals des del seu naixement: pressionar el govern perquè concedís una regularització massiva que permetés a les persones migrants en situació administrativa irregular accedir a drets bàsics fins ara sistemàticament negats. Cal no oblidar-ho: la regularització extraordinària acordada aquesta setmana és fruit d’una llarga carrera de fons sostinguda durant anys per organitzacions, associacions i comunitats migrants, que han fet de la reivindicació dels papers per a tothom un eix central de la seva acció política. En aquest sentit, la campanya de promoció de la ILP ha de ser reconeguda com un dels principals vectors de la lluita de la població treballadora migrant per la defensa dels seus drets polítics els darrers anys.
Amb l’aprovació de la regularització extraordinària ens trobem davant d’un esdeveniment que cal celebrar: centenars de milers de persones sortiran, formalment, de la invisibilitat jurídica i algunes d’elles, amb sort, també de la indigència social i econòmica a la qual es veuen sotmeses després d’haver abandonat els seus països d’origen, arriscat la vida per arribar a Europa i, finalment, establir-se en el territori, on subsisteixen en condicions d’extrema despossessió i discriminació racial.
Aquesta mesura pot suposar una conquesta de drets civils i polítics bàsics per a més de mig milió de persones que fins ara es trobaven en una situació d’exclusió administrativa total i, consegüentment, exposades a múltiples formes de supervivència econòmica, així com a una política persecutòria i repressiva sostinguda per part dels cossos policials, que operen sota biaixos clarament racistes.
En paral·lel a la celebració immediata d’aquesta regularització, considerem necessari aportar una breu lectura en clau comunista que permeti desglossar alguns elements centrals del seu significat polític d’època. Es tracta d’interrogar-nos sobre els escenaris que obre aquest episodi i de quina manera cal orientar la qüestió des d’ara mateix perquè no funcioni exclusivament com una resposta administrativa i esdevingui una palanca efectiva per a la construcció d’un bloc proletari. En un context de creixent autoritarisme polític i atac a les condicions de vida de la classe treballadora, la qüestió clau no és només què concedeix aquesta regularització, sinó quines posicions de força contribueix a generar per a la disputa social i política que tenim al davant. Alguns apunts:
Enmig d’un context de clara acceleració del desmantellament del vell paradigma socialdemòcrata a tota Europa —substituït progressivament per governs autoritaris, reaccionaris i obertament feixistes— Pedro Sánchez continua la seva cursa per reposicionar-se com a figura de referència del progressisme institucional europeu. De la seva propaganda vanitosa entorn la pau a Palestina a nivell internacional fins a la insistència en política interna a projectar la viabilitat i efectivitat de paquets de mesures socials cada cop més insuficients per contenir la misèria creixent de capes àmplies de la població, el president del govern espanyol s’esforça a presentar-se com el rostre amable, responsable i “humanista” d’un ordre liberal en crisi.
«Que aquesta regularització arribi ara, després d’anys de bloqueig de la ILP impulsada pel moviment migrant auto-organitzat, no és casualitat: respon menys a una victòria moral de les institucions que a un càlcul polític en un context de desgast del govern i de reconfiguració de l’escenari electoral».
Aquesta operació de màrqueting polític no s’entén sense el seu revers: la necessitat de marcar un antagonisme simbòlic amb els projectes obertament reaccionaris que avui capitalitzen el descontentament social. En aquest sentit, l’ombra de l’ultradreta nord-americana i del seu desplegament repressiu contra la població migrant funciona com a mirall deformant però útil. Les polítiques racistes i anti-proletàries impulsades als Estats Units —amb un paper central d’agències com l’ICE, responsables de batudes, detencions massives, deportacions i violència sistemàtica contra persones racialitzades— operen com a espantall perfecte per legitimar, per contrast, un model reformista decadent que encara empeny a presentar-se com a garant de drets, malgrat en la pràctica reprodueixi les mateixes lògiques de control, exclusió i explotació de la població treballadora en general i dels sectors migrants en particular.
En primer lloc, cal assenyalar amb claredat que aquesta regularització és una mesura excepcional, estrictament conjuntural i que no altera en absolut l’estructura que produeix i reprodueix la irregularitat administrativa. La Llei d’Estrangeria continua plenament vigent com a mecanisme central de disciplinament de la força de treball migrant. Una llei que no és una anomalia, sinó una peça clau de la gestió colonial del treball dins del centre capitalista: estableix jerarquies internes dins del proletariat, segmenta la classe treballadora i garanteix l’existència d’un exèrcit de reserva especialment vulnerable, sotmès a majors nivells d’explotació, precarietat i violència.
Tenir papers, en aquest marc, no equival a tenir drets reals. La regularització no elimina la provisionalitat estructural: renovacions constants, dependència del contracte, col·lapse administratiu, burocràcia infinita, impossibilitat d’accedir a cites, maltractament institucional i una vigilància policial travessada pel racisme. El resultat és una força de treball formalment “regular” però materialment disciplinada, sempre sota l’amenaça de tornar a caure en la irregularitat. Aquesta mesura, per tant, no desmunta el dispositiu, només en reajusta temporalment algunes peces.
En segon lloc, és fonamental desmuntar el relat de la concessió benevolent. No estem davant d’un gest humanitari del govern, sinó davant d’una instrumentalització política de la vulnerabilitat del proletariat migrant en clau electoralista.
Les dretes construeixen una imatge de la població migrant com a enemic intern: la criminalitzen, la responsabilitzen de la crisi social i la fan servir per cohesionar un projecte reaccionari que ressegueix i accentua les fronteres a l’interior de la classe proletària. Les esquerres, per la seva banda, instrumentalitzen la mateixa població com a subjecte passiu de polítiques “progressistes”, amb l’objectiu d’eixamplar o retenir el seu espai electoral, projectar una imatge humanitarista i, alhora, neutralitzar la conflictivitat social.
Que aquesta regularització arribi ara, després d’anys de bloqueig de la ILP impulsada pel moviment migrant auto-organitzat, no és casualitat: respon menys a una victòria moral de les institucions que a un càlcul polític en un context de desgast del govern i de reconfiguració de l’escenari electoral.
Finalment, i potser el més important, cal dir-ho sense embuts: en la política burgesa no hi ha gestos gratuïts. Aquesta regularització s’inscriu en un moment de crisi profunda del pacte social del treball. L’atur estructural, la intermitència laboral, l’empobriment generalitzat i l’augment de l’explotació afecten cada cop més àmplies capes de la classe treballadora. Alhora, l’Estat espanyol afronta una crisi demogràfica marcada pel sobreenvelliment de la població i l’estancament —o directament la caiguda— de la població activa.
En aquest context, la regularització massiva no és tant una resposta a una demanda de drets com un intent desesperat de garantir la reproducció de la força de treball. El capital espanyol necessita treballadors i treballadores: en sectors precaritzats, amb salaris baixos, amb poca capacitat de negociació col·lectiva. Aquesta regularització extraordinària suposa una incorporació més eficient dels treballadors migrants al circuit de l’explotació aquelles persones que ja estaven treballant, sovint en els marges de l’economia. És una operació de racionalització del mercat laboral en un moment de crisi, no una ruptura amb el model.
Cal també una advertència: aquesta mesura extraordinària favorable a una part significativa del proletariat del nostre país comporta un greu risc de desmobilització dels sectors migrants en lluita. En particular, Podemos cerca canalitzar qualsevol rastre d’activació política d’aquests sectors mitjançant el seu gir esquerranós i discursivament radical que pretén fer-nos oblidar que formaven part del govern que va cometre la massacre de Melilla. Integrar, desmobilitzar i transformar en oportunisme parlamentari el que podria ser l’inici d’una política contestatària: aquest és l’objectiu.
De la mateixa manera, aquesta conquesta haurà de ser defensada amb ungles i dents. La seva aplicació efectiva encara no està garantida, ni tampoc es coneixen amb certesa els termes concrets en què es desplegarà. Caldrà, per tant, seguir de prop les condicions del seu compliment, fiscalitzar-ne l’execució i promoure’n la defensa sense cap concessió, davant el risc que la regularització acabi diluïda, restringida o subordinada a criteris administratius i polítics que en buidin el seu abast real i massiu.
«No estem davant d’un gest humanitari del govern, sinó davant d’una instrumentalització política de la vulnerabilitat del proletariat migrant en clau electoralista»
Per això, és imprescindible posar a disposició d’aquest procés tot el conjunt d’organitzacions, sindicats i plataformes que puguin garantir, cas a cas, que totes les persones potencialment beneficiàries puguin acollir-se a la mesura. Sabem que les institucions, administracions i departaments competents, construïts sobre els fonaments anti-proletaris de l’Estat burgès, dificultaran l’accés mitjançant bloquejos burocràtics, requisits enganyosament complexos i procediments dissuasoris que limiten l’exercici efectiu dels drets que legalment corresponen. A més, cal tenir present que, més enllà dels titulars propagandístics, el govern de Pedro Sánchez encara pot esquarterar la mesura, diluir-ne l’abast o restringir-ne l’acolliment a determinats casos; i, en escenaris futurs, la pressió de la dreta parlamentària podria intentar paralitzar la seva aplicabilitat tal com l’hem coneguda fins ara.
En conseqüència, l’aprovació d’aquesta regularització no només exigeix una defensa immediata i concreta, sinó que també pot ser un element de disputa política al voltant del qual reagrupar diferents sectors proletaris, contribuint així a la preparació del terreny per a una nova fase de la lluita de classes, en la qual l’auge de la reacció intentarà aprofundir les divisions internes del proletariat i fragmentar els seus sectors cada cop més. Davant d’aquests intents de fragmentació caldrà oposar-hi les pràctiques constituents d’un bloc proletari unificat al voltant de la solidaritat efectiva entre els diferents sectors de la classe treballadora i garantint la plena participació política de les fraccions més desprotegides, especialment del proletariat migrant.
Aquest bloc no pot dependre de l’aparell del progressisme ni de la retòrica sobre igualtat de drets: la seva força resideix en la seva independència política i operativa, i en la capacitat de reprendre i rellançar la disputa revolucionària amb criteris de classe universal. Això significa que el conjunt de sectors de la classe treballadora hsaa d’assumir com a pròpies les reivindicacions i lluites dels germans migrants —des de la derogació de la llei d’estrangeria i el tancament dels CIES, fins la defensa davant de les batudes policials racistes— i transformant aquestes accions en elements estructurals i estratègics per a la cohesió i el reforç de la nova política proletària.
En última instància, l’èxit d’aquesta mesura i dependrà de la nostra capacitat de convertir l’ocasió d’una conquesta parcial en una plataforma de força política, on la solidaritat de classe no sigui només retòrica, sinó una pràctica concreta de coordinació, vigilància i defensa, capaç de resistir els intents d’esquarterament de drets dels diferents sectors proletaris que la reacció pretendrà lliurar.
