Veneçuela, Europa, Trump: apunts de conjuntura

El 2026 ha començat amb una sacsejada global: l’agressió imperialista dels EUA a Veneçuela, amb segrest de Nicolás Maduro i Cilia Flores inclòs, aprofundeix en una dinàmica política de fons en aquesta fase històrica especialment destructiva del mode de producció capitalista. Trump posa en marxa nous mecanismes de disciplinament i terror, i anuncia obertament que Amèrica Llatina li pertany i que utilitzarà tots els mecanismes necessaris per assolir els seus objectius.

Els EUA són un imperi en crisi i aquesta intervenció, més que com una mostra del seu poder militar, ha de llegir-se com un recurs davant una supremacia comercial i industrial perduda; els personatges concrets, especialment els excèntrics com Trump, poden aportar una certa dosi de contingència històrica, però això no pot despistar-nos de les tendències estructurals, de fons, que guien els interessos dels Estats capitalistes i que generen unes necessitats que seran respostes per totes les faccions del gran Partit de la burgesia.

Els marxistes no podem cedir a les narratives històriques dominants del liberalisme: ni les que expliquen els processos històrics a través de psicologismes i grans homes, ni les que obvien els components altament violents de l’ordre internacional sorgit a mitjans del segle passat.

Tres idees importants per entendre la conjuntura actual:

En primer lloc, l’agressió a Veneçuela és una aplicació de la doctrina imperialista del tot transparent. L’ordre internacional basat en normes, com a ficció sòlida sostinguda pel liberalisme, ha rebentat definitivament, i l’Administració Trump ja ha anunciat una nova gestió colonial dels recursos naturals veneçolans, especialment el petroli, així com un control total del comerç. Davant de la dificultat estratègica d’una guerra convencional, els EUA opten per escapçar el Govern veneçolà i per forçar a l’Estat veneçolà a negociar en condicions desfavorables. Un cop s’ha segrestat amb èxit al president Maduro i sembla que les negociacions s’encaminen, desapareixen les acusacions sobre tràfic de drogues, fins i tot per part de Marco Rubio, secretari d’Estat i amb una família de fet directament vinculada al narcotràfic internacional.

Això ha d’emmarcar-se dins els interessos declarats en la nova Estratègia de Seguretat Nacional publicada al novembre en què s’explica directament que no es tolerarà cap insubordinació al continent americà, posant a Cuba, Veneçuela o Nicaragua a la diana, que no es permetran «agents estrangers hostils» i que s’ha de garantir l’accés lliure de l’Estat i empreses ianquis a infraestructures i recursos claus. El corol·lari Trump a la Doctrina Monroe és explícit i descarnat i no deixa massa espai, per la seva claredat, a teories de la conspiració. La legitimació de la intervenció militar per motius econòmics obre la porta a escenaris especialment violents si s’estén aquesta lògica en un món ple de capitals americans a la baixa.

A més de la idea central de no permetre un govern no-alineat amb els interessos estatunidencs, cal apuntar a un possible disparador de la intervenció: la Xina estava ja comprant petroli veneçolà sense usar el dòlar com a moneda de pagament. Amb una guerra comercial amb la Xina que els EUA va perdent, no es podia continuar tolerant el debilitament del circuit dels petrodòlars que sorgí arran de la gran crisi energètica global de 1973 i que acabaria afectant l’encariment del preu de vida dels nord-americans. Amb tot, Trump ja ha anunciat un increment pressupostari de més del 50% per a la indústria de guerra i la seguretat, fent palès que sense deixar de banda el softpower, els EUA abracen una deriva de creixement militarista.

❛❛Amb Veneçuela convertida en objectiu colonial per l’imperialisme ianqui, la nostra solidaritat ha de ser decidida i enfocada en la defensa del seu dret a existir i defensar-se per tots els mitjans ❜❜

La solidaritat amb la classe treballadora veneçolana i la denúncia de l’imperialisme nord-americà és la tasca central dels militants comunistes en l’escenari que s’ha obert: qualsevol règim sorgit d’aquesta agressió o vinculat amb els interessos dels EUA serà perjudicial per a les condicions de vida de la classe treballadora veneçolana i per a la seva llibertat política. El caràcter de classe de l’oposició és també claríssim: una classe parasitària imbricada amb els interessos americans, famílies concretes amb una història de segles de domini polític i econòmic, amb fortunes forjades en el robatori colonial, acompanyades de part d’una classe mitjana racista que consideren a la base social del chavisme com a éssers inferiors i incults enganyat.

La solidaritat no s’estableix per considerar que Veneçuela és un model socialista, sinó per la posició que aquesta ocupa respecte al sistema mundial. La debilitat de la revolució bolivariana, especialment després de la mort de Chávez, així com el seu marc estratègic, no han implicat el trànsit cap a un nou mode de producció ni el traspàs complet del poder polític cap a la classe treballadora. L’Estat bolivarià s’ha sostingut principalment a partir del repartiment de rendes petrolíferes, l’explotació de les quals depenia en part d’empreses estrangeres, sense modificar substancialment el seu lloc en les cadenes transnacionals de valor i, per tant, edificant-se sobre una base econòmica completament depenent de regles que no pot controlar i subordinades al mercat mundial. La crítica comunista a l’aposta estratègica de les diferents expressions del nacionalisme popular llatinoamericà és necessària per a delimitar camps i per a poder realitzar un necessari balanç històric d’aquestes experiències.

Ara bé, aquesta òbviament ha de contemplar el suport ampli aconseguit entre moltes capes de població treballadora veneçolana, part de la qual abans de l’arribada del chavisme no tenia ni dret a sufragi i estava condemnada a condicions d’explotació quasi esclavista. Cal observar també el paper potencial que poden jugar els actors agrupats entorn del poder comunal, les milícies populars i els col·lectius de base, així com els sectors revolucionaris organitzats al si de l’Estat veneçolà, pels quals podria passar una política d’oposició clara a l’atac imperialista i que ha de comptar amb el nostre suport sense fissures. Amb Veneçuela convertida en objectiu colonial per l’imperialisme ianqui, la nostra solidaritat ha de ser decidida i enfocada en la defensa del seu dret a existir i defensar-se per tots els mitjans, contra la voluntat de l’imperialisme i la classe dominant occidental d’anorrear qualsevol govern que no s’adapti passivament als seus interessos econòmics i empresarials.

En segon lloc, cal atendre al document estratègic més rellevant per a comprendre la conjuntura internacional que s’ha publicat recentment, en especial en relació a la UE: la nova Estratègia de Seguretat nacional dels EUA. La rellevància del document rau en el fet que se’ns explicita què volen els EUA, què faran i perquè ho faran, sense embuts, desfent-se d’ornamentacions diplomàtiques i de la narrativa històricament falsa de la defensa del «benefici general» o la «democràcia»: una guia d’acció per als anys vinents.

En aquest document, es fa un balanç negatiu de la política internacional post 2a Guerra Mundial i de la institucionalitat que en sorgeix. Es tracta d’una rectificació de gran importància: aquestes institucions, creades precisament en coherència amb els interessos estatunidencs, han deixat de ser útils i, per tant, anuncien que les canviaran significativament o les ignoraran. Se’ns explica també que els EUA busquen la supervivència i la seguretat continuades del seu país, protegint-se d’influències estrangeres, propaganda destructiva o subversió cultural que pugui amenaçar a la nació; es tracta d’un enunciat important, perquè no només ens parla d’una major agressivitat cap a fora, sinó que si la població no es comporta com la classe dominant vol, també s’endurirà el règim intern.

El canvi de posició respecte Europa, que sorprenentment no s’ha comentat gaire per part dels mitjans de comunicació o dels governs europeus, és especialment important. S’hi exposa la seva davallada en la quota del PIB mundial, que ha passat del 25% el 1990 al 14% en l’actualitat, i l’existència d’organismes internacionals com la UE que soscaven la llibertat política i la sobirania, a més d’impulsar polítiques migratòries que creen conflictes i esborren la identitat nacional, per concloure que Europa deixa de ser un aliat fiable pels EUA. Aquesta declaració d’intencions, que ha tingut ja primeres expressions en l’àmbit comercial, amb declaracions com les del vicepresident Vance a Múnic el febrer de l’any passat o amb les pressions constants per la pujada del pressupost militar dels Estats europeus fins al 5%, pren cos ara amb l’amenaça contra Groenlàndia. Davant d’això, així com també davant de l’agressió contra Veneçuela, les elits europees, patològicament covardes i subordinades estructuralment a l’imperialisme ianqui, es mantenen de moment fermes en el ja clàssic «deeply concerned».

La UE és conscient de la seva impotència i de la debilitat dels seus líders, que són humiliats en directe per Trump. Davant d’aquesta situació, s’alcen les veus de l’esquerra reformista, que fa uns anys que reclamen «autonomia estratègica» per Europa i que volen impulsar una política de rearmament europeu, que en el fons, no trenca amb la lògica atlantista i que serveix per aprofundir en el caràcter imperialista de la UE. La posició del marxisme revolucionari en aquest cas, un conflicte inter-imperialista, ha de ser també molt clara: oposició a l’imperialisme nord-americà, oposició també al rearmament i militarisme europeu, rebuig a l’espoliació dels recursos naturals groenlandesos i a qualsevol agressió territorial, organització independent dels treballadors europeus contra la guerra. Caldrà estar preparats quan el rearmament europeu vulgui presentar-se en el format de política de reindustrialització verda contra l’estancament econòmic, destapant que tots els recursos dedicats a la maquinària de guerra de la burgesia, que amenaça en convertir-nos en carn de canó dels seus conflictes, són recursos que no s’estan dedicant a millorar les nostres condicions de vida. Totes les veus alternatives als lideratges actuals de la UE i a la subordinació del trumpisme són summament dèbils, el buit és evident: existeix un espai per expandir la nostra posició, que l’única possibilitat dels treballadors europeus de no ser esclafats per la decadència imperial atlantista, d’assolir una vertadera autonomia estratègica, passa per construir una alternativa socialista a escala continental contraposada a les elits de Brussel·les.

❛❛Davant de l’agressió contra Veneçuela, les elits europees, patològicament covardes i subordinades estructuralment a l’imperialisme ianqui, es mantenen de moment fermes en el ja clàssic «deeply concerned» ❜❜

En tercer lloc, s’ha d’assenyalar la relació entre l’auge de la reacció i el feixisme i l’escalada bèl·lica i militarista. Ambdues qüestions són eixos indestriables del programa que la burgesia vol aplicar per respondre a la crisi històrica del capital i amenacen existencialment a la classe treballadora.

Per una banda, els EUA aposten explícitament per donar suport als «partits patriòtics», referint-se al conjunt de partits amb seu a Hongria. Aquests partits, representants de Washington a Europa, es presenten com l’única alternativa per a tornar a tenir una Europa forta a l’exterior i controlada a l’interior. Aquí hi juga un paper important Vox, el partit dels EUA a l’Estat espanyol, com hem pogut observar amb la seva posició respecte a l’agressió contra Veneçuela, descol·locant a un PP que fa equilibris amb Maria Corina Machado i l’oposició veneçolana (totalment desplaçada de moment de la gestió de la Veneçuela post-cop) i sent els més conseqüents llepabotes dels americans. Però més enllà d’aquest conflicte concret, la declaració explícita d’ingerència dels EUA en la política interna dels estats europeus dibuixa un avenç de la internacional reaccionària que amenaça amb tensar encara més a l’oligarquia europea que, de totes maneres, ja està compromesa amb garantir per la via que sigui els interessos dels grans empresaris europeus.

Per l’altra banda, l’inici d’una escalada agressiva cap a l’exterior per part de Trump no es pot dissociar de la seva agenda interior: l’exacerbació dels elements autoritaris de la democràcia liberal estatunidenca, el nou bonapartisme desplegat per Trump, la destrucció per totes les vies de qualsevol forma de resistència a la seva política de misèria. L’assassinat per part de l’ICE d’una dona a Minneapolis, un cos paramilitar feixista que ha obert foc contra desenes de persones durant els darrers mesos i que es dedica a infondre el terror i segrestar a la classe treballadora migrant, és l’element més explícit de la feixistització del règim ianqui en el seu intent de navegar, sense èxit, una crisi econòmica de caràcter històric i global que no fa més que alimentar el malestar social i la protesta interna.

Per últim, reacció i militarisme, feixisme i escalada bèl·lica, es retroalimenten també culturalment. Només una població amb por i que ha normalitzat la violència pot estar d’acord amb arrossegar el món cap a conflictes que costen milions de vides en defensa del benefici econòmic d’uns pocs. L’extensió de la lògica brutal i genocida desplegada contra Palestina, la impunitat davant de la crueltat exhibida, acompanya necessàriament la insensibilització davant l’empitjorament constant de les condicions de vida, que van des de no poder pagar el lloguer, veure’s obligat a emigrar o acabar morint de fred al carrer. La imatge de l’home fort, que imposa per la força als enemics exteriors els seus interessos, sempre acaba alineant-se amb una política repressiva cap a dins, que en última instància, va contra els sectors més desprotegits de la classe treballadora o cap a les seves organitzacions de resistència i de combat.

El gir autoritari de les democràcies liberals és una tendència d’època i l’articulació d’un nou moviment feixista que surfeja l’onada reaccionària pot dur-lo fins a les últimes conseqüències. La tasca prioritària a desplegar pels comunistes és estendre les bases polítiques, socials i culturals per construir grans organitzacions revolucionàries a escala internacional, capaces de fer front a l’enemic que ens amenaça i avançar en la construcció d’una alternativa política socialista.