En la cruïlla: sobre el moviment autònom i l’esgotament d’un cicle

L’autonomia catalana

Aquest text no pretén fer un aproximament teòric o històric del recorregut d’un moviment, sinó analitzar algunes de les qüestions que engloben els últims cicles polítics a Catalunya o algunes de les formulacions polítiques i ideològiques que el caracteritzen, per tal d’extreure’n conclusions que ens ajudin a definir i comprendre els reptes que vol abordar el Moviment Socialista actualment. No ens interessa detenir-nos a analitzar les aportacions del consellisme o experiències com les de la Harry Walker i la Roca, les lluites dels treballadors de la Fiat a Milà, així com Potere Operaio o Lotta Continua, el Berlín dels 90 o Tiqqun. Aquí partirem d’una demarcació del que és i ha estat l’autonomia, tan imprecisa com el mateix cicle polític en el qual s’ha desenvolupat. D’aquesta manera, retratarem el sentit comú i formes de fer que, durant les darreres dècades, gran part de l’esquerra radical catalana ha dinamitzat¹ i anomenarem autonomia al marc ideològic tant difús com heterogeni que les ha englobat.

Als 60 i 70, després de dues dècades marcades pel desert contestatari fruit de la repressió franquista, reapareixen lluites obreres als principals centres industrials peninsulars. Aquest va ser un episodi peculiar pel que fa a la tradició sindical històrica. Un moment marcat pel fet que els partits tradicionals —principalment PCE i PSOE²— començaven a preparar el pacte que suposaria la transició. Veient el seu full de ruta dirigit cap a la recuperació democràtica, el moviment obrer recela de la seva influència i decideix organitzar-se pel seu compte. D’aquesta manera va néixer l’experiència autòctona de l’anomenada autonomia obrera. Influenciats pels vents renovats que arribaven de l’esquerra europea, els obrers s’organitzaren sense estructures formals, partint de la democràcia directa en assemblees obertes de fàbrica, amb delegats revocables i al marge de la representació de partits i sindicats. Aquest moviment va generar nombroses vagues i capacitat d’acció, de manera que van protagonitzar alguns dels episodis més èpics pel que fa a efervescència i combativitat de les lluites, les quals de fet no es van limitar als marges del món fabril, sinó que també van permear als barris, on van adquirir dinàmiques i perspectives similars. Tot i així, l’única capacitat organitzativa que van adoptar es basava en coordinadores que, tot i la capacitat de mobilització, eren absolutament efímeres, cosa que els impossibilitava d’esdevenir un agent cohesionat i amb projecte propi. Per aquest motiu, a causa d’un model de funcionament que negava les estructures que permetessin superar les necessitats a mig i llarg termini i, junt amb la pinça que la repressió va acabar d’efectuar, no van aconseguir superar els reptes polítics de fons de l’època, sucumbint a la influència que els fulls de ruta dels partits de l’esquerra tradicional —que competien per ocupar un bon lloc en el procés que el reformisme franquista proposava— marcaven.

Així i tot, de les darreres vagues a fàbriques i lluites veïnals, grups de joves en seguirien la petjada protagonitzant lluites com la que s’oposà a la mili, el moviment okupa o les mobilitzacions antiglobalització i les seves espectaculars contra-cimeres. Tot plegat va generar una empremta en forma d’infinitat de col·lectius i projectes arreu del territori que tractaven qüestions com l’ecologisme, el feminisme, la repressió, la pedagogia lliure, la música o la comunicació. D’aquesta manera, al llarg dels anys, tot un seguit de plantejaments, malgrat la poca o nul·la capacitat per a vertebrar un projecte definit, nítid i coherent, van forjar una forma de fer, un tarannà que va consolidar tota una cultura o sentit comú polític amb prou fonament unitari per a anomenar-lo moviment. Algunes de les característiques poden ser: l’anticapitalisme —amb un marc de definició prou imprecís per a incloure-hi diferents lectures—, la defensa de la sobirania política de cada un dels espais i/o projectes³, la carència de marcs organitzatius comuns estables, l’assemblearisme i l’horitzontalitat, la negació de les identitats ideològiques⁴, el gust per l’acció i la praxi per sobre del treball teòric i la programació estratègica, la valoració de l’espontaneïtat per sobre de la planificació, l’interès pels anomenats moviments de base —com el zapatisme, el Moviment dels treballadors rurals Sense Terra brasiler o el confederalisme democràtic kurd—, la cerca d’experiències de vida col·lectiva alternatives a les capitalistes, etc.

Tot aquest procés desemboca en un canvi de conjuntura l’any 2008, amb la darrera gran expressió de la crisi capitalista, moment en què el conjunt d’experiències i aprenentatges posen a prova la seva capacitat de desplegar-se i respondre a les oportunitats que el nou context oferia. És aquí quan el conglomerat de grups que, a mode de laboratori, s’havien anat forjant prèviament agafen força i engeguen el que serà el seu moment de màxima maduresa. Un moment també en el qual el model presentaria els seus límits amb més claredat, cosa que una fracció que faria el seu camí —els futurs Comuns— van anomenar sostre de vidre.

Cal assenyalar que, tot i que existeixin grups que podríem dir que conformen l’autonomia pròpiament dita i en són l’expressió més paradigmàtica, el que aquí subratllem és quelcom que arriba més enllà. En certa manera, la seva influència permea i explica molt del desenvolupament polític de gran part de l’esquerra radical del seu temps. Per exemple, és imprescindible tenir present l’anarquisme⁵ per tal d’entendre la forma en què aquesta s’acaba elaborant a Catalunya, atès que, en molts sentits, té una influència major que els fonaments marxistes sobre els quals es planteja en altres territoris. Però també podríem mencionar, tot i que d’una manera molt més inexacta i probablement controvertida, la mateixa Esquerra Independentista⁶. Entenem perfectament la diferència entre les diferents propostes polítiques, no pretenem negar-la. En canvi, volem anotar la necessitat d’entendre l’efecte que té l’autonomia en la formulació del mapa polític català i possibilitar que puguem assenyalar-la com una de les característiques importants del temple i ritme de tot el seu cicle.

Cap a un nou paradigma

Considerem que el seu temps, que transcorre entre la segona meitat del segle XX i els primers dos mil, va ser en molts sentits un context social complex pel que fa a l’organització i l’agitació política. En una dinàmica defensiva permanent, forçada per la derrota històrica dels projectes revolucionaris al centre imperialista que donaria inici al seu cicle, entenem que el replegament que va experimentar era difícilment evitable. En aquest sentit, cal donar a aquestes generacions el mèrit d’haver estat capaces de sostenir la lluita tot i les condicions en comptes de limitar-se a l’estudi, com la majoria d’escoles marxistes. En plena era Fukuyama, enmig de la desesperança i el nihilisme, creiem que l’autonomia, amb els seus encerts i errors, va aconseguir mantenir viva la flama de la memòria revolucionària; flama de la qual nosaltres som hereus en molts sentits. Cal tenir present que el Moviment Socialista no apareix del no-res, sinó que s’inscriu en tot un recorregut previ. Per tant, així com d’altres corrents, agafa cert relleu de l’experiència autònoma. De fet, algunes de les tesis que defensem, s’entenen millor veient el precedent autònom: el concepte d’autonomia totalment implícita en el nostre d’independència⁷, l’assenyalament del caràcter impersonal del poder en les societats modernes o la conceptualització del partit, no com a avantguarda autodecretada i separada de la classe, sinó com a expressió última de la seva autoorganització política.

Tanmateix, aquesta herència no és només teòrica sinó que també personal. Moltes de les que avui formem part del moviment ens hem mogut abans, de forma més o menys directa, en les seves coordenades. Després de treballar colze a colze amb infinitat de companyes, així com de provar diferents models i vies que ens permetin avançar, hem pogut valorar el camí recorregut. De fet, els plantejaments que es fan aquí, en realitat, no contenen res de nou. Les persones amb un mínim de recorregut en el cicle esmentat els coneixen de sobres, ja que molts s’han defensat en debats que internament s’hi han tingut. D’aquesta manera, és important assenyalar que la crítica que aquí s’efectua és primerament una autocrítica de la feina que moltes hem realitzat, feina de la qual ens sentim orgulloses en diferents sentits, tot i que amb unes carències que volem superar. La resolució d’aquest procés, tant personal com col·lectiu, a molts ens ha portat a assumir les tesis que avui defensem. Per tant, és una crítica que, lluny de voler alimentar guerres fratricides, pretén aclarir les posicions del debat polític en curs i generar unes bases prou sòlides per a construir una nova bastimenta.

El fet és que l’autonomia és filla de la seva època i avui en dia el taulell de joc ha canviat. En una crisi constant que no deixa de créixer i manifestar-se en diferents àmbits i formes —com l’economia, la geopolítica i el clima—, la classe mitjana en constant proletarització i la descomposició de l’Estat social; l’etapa concreta del mode de producció capitalista en què es va forjar la derrota sembla esgotar-se i, per tant, les opcions polítiques nascudes sota els seus paràmetres tendeixen a seguir la seva sort. Si som honestos, hem d’acceptar que l’autonomia no va deixar de ser una de les traduccions de la derrota històrica del proletariat feta ideologia. Nascuda en aquest fosc interval de la història, enmig d’un clima de desorientació generalitzada, va acabar fent bandera de bona part de les lloses que aquesta derrota imposava: desorganització, indefinició, falta de programa, rereguardisme, etc. Uns carrerons sense sortida amb unes conseqüències dramàtiques que desgraciadament perduren.

Els carrerons sense sortida

Com dèiem, aquesta manera de fer, porta implícits certs límits que l’impossibiliten d’abordar els reptes que presenta el nou cicle. Un dels principals obstacles és el tacticisme en el qual es mou. En ser incapaç d’organitzar-se políticament més enllà de coordinacions efímeres o en lluites parcials, l’autonomia es veu abocada a pensar en termes limitats al curt termini. Els objectius acaben sent: mobilitzar més gent, sortir més als mitjans de comunicació, més lluites, més vagues, més infraestructura, etc. Una dinàmica que fa de la lluita en si mateixa la raó de la seva existència. D’aquesta manera, es dedica a cercar com generar experiències polítiques concretes, però, tot i que existeix en el seu imaginari col·lectiu certa tendència a pensar que tot plegat ha de servir per fer canvis a escala global, el cert és que no té cap plantejament que li permeti traçar una línia que uneixi el treball immediat amb els objectius finals: una estratègia que doni sentit i orienti la tàctica. Aquesta és una peculiaritat molt característica de la forma de plantejar la seva activitat i, de fet, cal dir que proporciona una potencialitat en molts sentits envejable. La lleugeresa de l’estructura interna l’allibera de tot el que suposen les tasques burocràtiques que el manteniment d’una organització requereix, cosa que aporta molta capacitat operativa en termes purament tàctics i permet que el gros de la militància s’impliqui al màxim en els diferents fronts d’intervenció. Ara bé, el que és el principal avantatge acaba suposant el major defecte: la incapacitat d’articular un recorregut a les lluites que sigui coherent amb uns objectius polítics desitjats, mantenint una força militant que pugui transcendir fases de mobilització social ascendents amb d’altres de reflux, sense diluir-se i desaparèixer, traçant un fil que permeti acumular l’experiència i traspassar-la generacionalment, en una intel·ligència política i estratègica organitzada.

Aquesta inèrcia està estretament relacionada amb la incapacitat organitzativa. Recelosa de perdre la individualitat i sobirania, l’autonomia acaba organitzant-se en grups o espais d’intervenció atomitzats i amb poca possibilitat de traçar recorreguts comuns. De fet, aquesta és una mancança àmpliament acceptada, per això en multitud d’ocasions ha intentat donar un sentit a tota la multiplicitat de projectes atomitzats que la conformen. El problema és que això s’ha fet partint dels mateixos paràmetres que configuren tal atomització —congressos, jornades, trobades, publicacions comunes…—, així que el problema es reprodueix ad eternum. Això suposa una dificultat cabdal a l’hora de planificar col·lectivament. De fet, no seria correcte dir que no té cap mena d’estratègia. Contràriament, en té tantes com individus la conformen. El cas és que, en aquests entorns, cada persona acaba sent un partit en si mateix, amb els seus objectius, anàlisis, fulls de ruta i, fins i tot, el que és més preocupant, les seves relacions polítiques —personals i informals—, les quals oferirà al grup quan cregui oportú. D’aquesta manera, és un ambient en què cada individu ha de fer-s’hi un lloc i, en bona part, això acabarà succeint gràcies als seus mèrits personals. Aquest és un fet inseparable del model que proposa, ja que desorganització i personalisme són difícilment deslligables, de manera que fa que sovint l’assemblearisme i l’horitzontalitat tinguin més a veure amb la imatge conscientment projectada que amb la realitat. Als llocs on es prenen gran part de les decisions importants, al final hi participen les personalitats influents de cada un dels espais, i aquesta influència no és determinada per decisions col·lectives, sinó per les capacitats pròpies de cada un dels individus que els conformen. Tot plegat impedeix de facto la revocabilitat dels càrrecs que apareixen informalment, així com el control i fiscalització de la seva feina.

Cal remarcar que l’important de tot això en realitat no té tant a veure amb qüestions relacionades amb l’ètica militant, tot i que també, sinó amb el substrat polític que aporta a les lluites, el qual contribueix a despolititzar-les. En negar-los els instruments —analítics, estratègics i organitzatius— necessaris per a superar el model de relacions imperant, no es fa altra cosa que impedir-los traçar nous marcs polítics que superin l’existent. De forma més o menys conscient, tot i que aporta molt bona voluntat i esperit d’entrega, l’autonomia acaba imprimint en els contextos socials la desorientació que la caracteritza. Així genera un efecte de bucle que impedeix la consolidació d’un subjecte capaç d’aspirar a batallar per les seves suposades aspiracions finals. Aquesta desorientació, junt amb la capacitat mobilitzadora, són una combinació molt perillosa pel que fa als projectes revolucionaris. L’estat d’agitació social en les quals es desenvolupa —i que ella mateixa és capaç d’accelerar— és un escenari perfecte perquè altres agents, amb una major disposició estratègica, enforteixin els seus propis programes. Aquest és el recurrent efecte movimentista al qual les lluites es veuen abocades cíclicament i que acaba enfortint els recorreguts institucionals que els diferents cicles electorals de la socialdemocràcia ofereix.

La tensió realista

Com a gran paradigma d’aquest efecte, trobem la història tràgica de la transició, on els partits de la reforma van aconseguir integrar les lluites en els marges que els Pactes de la Moncloa oferia: el PCE amb el moviment obrer i el PSOE amb el veïnal. Emmanuel Rodríguez, veu de referència de l’autonomia madrilenya actual, ho descriu molt bé: “La democracia obrera fue sacrificada en aras de los pactos políticos. (…) El principal elemento de su fracaso —no se puede esconder— fue, sin embargo, interno⁸. Residió en la propia debilidad política de la clase obrera. La paradoja de la «democracia obrera» estuvo en sus extremos: de un lado, no pasó de ser una práctica cotidiana e immediata; de otro, nunca llegó a pensarse más que como una formulación vaga y abstracta. Por eso no consiguió hacerse efectiva bajo la forma de un proyecto político propio. Aquellos segmentos que se organizaron entorno a la autonomía obrera, el consejismo o ciertas formas de radicalismo, que también impregnaron a la extrema izquierda, no consiguieron articular estas prácticas de acuerdo con un proyecto institucional y político viable. Confiaron en el conflicto y en lo que las luchas abrían, demostrando la eficacia del contrapoder obrero, pero no proyectaron un diseño institucional alternativo al de la democracia representativa^“9. Malauradament, el mateix Emmanuel sembla no captar alguns dels aprenentatges que l’experiència ofereix, d’aquesta incapacitat de superar el ser «una práctica cotidiana e immediata», quan repeteix el clàssic «la organización no es más que una herramienta para el reparto eficaz de las tareas»¹⁰, és a dir, està subordinada a les necessitats immediates que el tacticisme demana.

Però l’únic exemple d’aquesta tendència no només el trobem en la transició, sinó també en el recorregut que van tenir les lluites engegades amb la crisi del 2008. Com dèiem abans, les primeres propostes per sortir del carreró sense sortida, no van vindre precisament dels sectors més convençudament revolucionaris d’entre l’autonomia, sinó tot el contrari. A partir de l’experiència de les primeres PAHs i amb la visibilitat que el lloc que hi ocupava li oferia, Ada Colau va començar a parlar de la necessitat de fer el salt institucional per tal de superar el sostre de vidre existent als moviments socials. Era una època en què l’efervescència política ja començava a desviar-se de les mobilitzacions de carrer cap als grans mítings i programes televisius, protagonitzats per les cares públiques de Podemos. S’ha de confessar que en un moment donat molts militants anticapitalistes miràvem acomplexats els avenços de la socialdemocràcia en la seva darrera formulació. Venint de moviments petits i tancats, de les coves en què s’havien convertit molts espais en els quals ens organitzàvem, seguíem amb interès les lliçons sobre hegemonia —passada pel filtre de Laclau— amb les quals ens delectaven, així com el seu fugaç creixement. La lluita necessitava grans consensos, arribar al gran públic, i per això calia tenir propostes que responguessin de forma pragmàtica als problemes existents, cosa que no volia dir res més que imitar, tot i que tímidament, certs aspectes del viratge que aquells antics companys proposaven.

Per ser exactes, és important assenyalar que aquest gir no va significar que les aspiracions o relats rupturistes desapareguessin. De fet, trobem avui en dia moltes companyes amb una integritat política inqüestionable entre els espais de l’antic cicle¹¹, però sí que va suposar impregnar-los de la inèrcia de certa tensió realista, inscrita sota el marc de possibilitats que el model de relacions existent oferia. No només això, sinó que en l’interior dels seus espais, si ja existia una certa tendència a la desorientació, cada dia més hi apareixien elements amb una línia clara de recuperació democràtica, plantejant reïvindicacions i demandes a l’Estat sense fer-ne un qüestionament de fons, tant teòric com pràctic. D’aquesta manera, com que no existia un programa clar de ruptura, hi havia una alta possibilitat i un perill que la pràctica de molts d’aquests espais acabés, de forma més o menys voluntària, assumint el de la reforma. De fet, no és estrany trobar autònoms amb un llarg recorregut militant que neguen la revolució com a necessitat política i que s’engresquen en la tasca —poc realista— de democratitzar les institucions burgeses, tot intentant apropar-les a plantejaments democràtics “de base”. En fi, no deixa de ser el que anem dient: la falta de projecte dona peu a què el que és l’hegemònic absorbeixi els resultats del desplegament tàctic de qualsevol moviment.

Una ideologia camaleònica

Una característica curiosa de l’autonomia és que no es llegeix a si mateixa com a ideologia. És a dir, parteix del negar-se el ser ideologia com a fonament ideològic. D’aquesta manera, l’autonomia es veu a si mateixa com quelcom semblant a l’estat natural de la pluralitat del poble. La idea seria que, les bases socials, durant la història, presenten certa tendència a organitzar-se de forma lliure i democràtica en contra d’aquells que impedeixen la seva participació directa en els assumptes comuns. Aquí l’autonomia seria l’expressió intrínseca d’aquesta tendència. Així, acaba naturalitzant-se i esdevé neutral. Les aspiracions de l’autonomia, per tant, no són partidistes, sinó que són en si mateixes expressió del sentit comú generalitzat. De fet, és significatiu que, quan parla de les seves lluites, no les defineix com a autònomes, sinó que reben l’apel·latiu de moviments socials. És així com els congressos de l’autonomia no tenen aquest nom, sinó que són els dels moviments socials, i sempre tenen caràcter neutre, plural i unitari; tot i que si sabem llegir una mica entre línies, veiem que no són altra cosa que la unitat dels marcs que la mateixa autonomia proposa.

De fet, és molt significatiu que utilitzi el concepte de moviments socials per a projectar-se públicament. Artefacte nítidament acadèmic, el concepte de moviments socials ens parla de com diferents grups que conformen la societat, amb les seves mil cares, tendeixen a traçar marcs comuns per tal de desenvolupar diferents aspiracions. És doncs un concepte sociològic i, per tant, aparentment despolititzat: vol descriure tendències existents de forma aïllada a la voluntat que persegueixen, cosa que com veurem, és totalment irreal. El cert és que, al final, el que anomena moviments socials, no deixen de ser els seus espais d’intervenció: amb les seves postures, marcs d’influència i relacions polítiques. No és d’estranyar, doncs, el fet que l’autonomia utilitzi conceptes sociològics per definir-se, ja que si n’utilitzés de polítics, es revelaria la seva veritable voluntat partidista i deixaria, per tant, de ser neutral.

I és que, tot i que amb una organització molt laxa basada en el personalisme i no en estructures estables, l’autonomia és en si mateixa un partit en el sentit de fracció organitzada, amb un full de ruta propi i desplegada en llocs d’intervenció que, com assenyalem, anomena moviments socials. El fet que es faci dir moviments socials i no moviment autònom, no canvia en res el caràcter fraccional de la seva proposta. Com si en no anomenar-se així, per art de màgia, deixessin de ser tal cosa. Amb aquest joc de mans i gràcies a l’hegemonia de la qual han gaudit durant anys entre l’esquerra radical, les seves organitzacions¹² són unitàries i expressió del sentit comú popular i no estan subjectes a la influència i control partidista que camaleònicament ostenten. És així com la intervenció de la resta d’agents en les lluites sempre serà per cooptar-les i, en canvi, la seva intervenció serà per preservar l’essència genuïna democràtica i de base que les caracteritza i es permetrà el plaer de parlar representant la pluralitat popular, sense por a estar fent proselitisme.

La via comunista

El fet és que, tot i que partint de coordenades diferents i encara que pugui estranyar els autònoms, el Moviment Socialista no rebutja les expressions del que anomenen democràcia directa de base, ans al contrari. El que volem és que adquireixin una projecció política revolucionària, que suposin els fonaments d’un model social radicalment diferent de l’existent. Nosaltres no volem generar alternatives al capitalisme a tall d’espais amb alguna mena de folklore simbòlic representatiu d’una societat paral·lela, sinó que volem acabar amb les seves condicions d’existència. Es tracta que el conjunt del metabolisme social prengui la reproducció de la vida per objecte, en comptes de la del valor, com passa en les societats modernes. Això suposa acabar amb totes les formes que aquest model presenta —capital, mercaderia, treball assalariat…—. Entre les quals hi ha especialment l’estat burgès i els seus modes de representació política parlamentària, els quals suposen separar els espais decisius d’allà on finalment es desenvolupa la vida. La qüestió és que no podem aïllar aquest engranatge polític de la totalitat del model de relacions socials del qual n’és expressió —no podem caure en el parany lliberal d’escindir economia i política— i, per aquest motiu, encara que certs actors vulguin negar-ho, cal un procés de ruptura completa amb l’ordre existent i forjar-ne un de nou. Això és: cal prendre el poder.

Aquesta i no una altra és la raó de ser del projecte revolucionari, és el paper que els i les comunistes hem vingut a tenir en la història. El que es tracta, doncs, és de prefigurar tragectòries que ens permetin assolir aquests fins, que no és res més que el que anomenem Procés Socialista. Com veiem, nosaltres no apostem per la indefinició política per tal d’aglutinar forces en un mateix projecte. Existeix un mantra molt assimilat en l’autonomia, pel qual sembla que l’única manera de generar espais amplis sigui a partir de marcs comuns molt estrets i rudimentaris, ja que aquests suposadament permeten encabir-hi la pluralitat. Però el fet és que la pluralitat en si mateixa no necessàriament té res d’atractiu o, com a mínim, en termes revolucionaris. Del que es tracta en tot cas és de poder encabir la pluralitat d’inquietuds i necessitats del proletariat en un mateix projecte: el Partit Comunista de masses, el qual li permet traçar una estratègia per enderrocar el capitalisme¹³. És a dir, en termes estrictament revolucionaris, pluralitat i unitat han d’anar plegats i, de fet, la defensa d’una suposada subjectivitat aïllada, no deixa de ser una pedra angular de la ideologia liberal. Aquí, en realitat, la seqüència s’inverteix: com més consolidat i fort sigui el projecte comú, més possibilitats tindrà de contenir-hi la diversitat i fer-ne un trampolí cap a un nou paradigma social¹⁴. O entenem que la plena superació de les nostres aspiracions individuals passa inexorablement pel desenvolupament dels marcs comuns que les possibilitin —fins al punt que tots dos pols, aparentment separats, són part d’una mateixa cosa— o caurem en els paranys que la cosmovisió burgesa proposa. I encara més, ja que, per tal de superar-los, no només ens cal el convenciment, sinó també l’estructura necessària perquè es desenvolupi.

Així doncs, el Partit Comunista de masses és una necessitat política per l’articulació d’un subjecte de caire revolucionari. Quan aquí parlem de partit, però, no ho fem en les claus que la política parlamentària ofereix, en el sentit ja esmentat de fracció, sinó que ens referim al proletariat en si mateix organitzat en l’ofensiva contra d’ordre burgès. I això sembla que a moltes costa d’entendre. En termes abstractes, l’escenari cap al qual l’escalada política ens ha de portar és un en què es dona una confrontació entre dues parts o partits: el de la burgesia —defensor del vell ordre— i el del proletariat —defensor del nou—. És la confrontació última entre dos models socials. Doncs bé, aquí el Partit Comunista no és res més que el conjunt del proletariat organitzat¹⁵​​ amb totes les estructures d’ofensiva i institucions que ordenen la nova societat, preparant-se per afrontar aquest peculiar escenari. El model de partit que proposem no té la funció de crear la futura societat en una etapa posterior, sinó que és en si mateix la nova societat en construcció que encabeix els diferents camps on, de manera embrionària, es desenvolupa i s’expressa. Nosaltres no pretenem generar experiències en clau movimentista mobilitzant i organitzant el màxim de persones possible, sinó que en fer-ho, volem fer créixer els marges d’aquesta nova societat —o, el que és el mateix, del partit— gràcies a les oportunitats polítiques que les lluites ofereixen i permetre’ns trencar amb les lògiques i la subalternitat que la institucionalitat burgesa imposa. Per això, no ens podem permetre despolititzar-les: no es tracta de fer-les créixer només quantitativament, sinó també i sobretot, qualitativament, de manera que aconseguim que l’adquisició de majors graus de consciència comporti el vincle amb l’aparell organitzatiu que lliga allò particular amb la totalitat. Tampoc podem portar-les al terreny de l’estrictament salarial. Per això entenem que la participació en els fronts d’intervenció, no és més que una d’entre totes les tasques que el projecte revolucionari demana, cosa que l’autonomia a vegades sembla no entendre, i que inevitablement alimenta l’efecte movimentista. És obvi que, ara com ara, no estem en l’escenari esmentat, no hem assolit aquest grau de desenvolupament de la lluita i que, en l’actual fase, que anomenem moviment, no deixem de ser una fracció. Però l’important és entendre que, com a tal, aspirem a deixar de ser-ho i, per aquest motiu i des de ja mateix, ens despleguem en cada una de les tasques polítiques que desenvolupem pensant en aquest objectiu. No es tracta de dedicar-nos a generar moviments i lluites ad nauseam, sinó que aquests ens permetin articular escenaris futurs. Per tant, pretenem que cada una de les passes que fem estigui emmarcada en una mateixa direcció: de nou i per finalitzar, el Procés Socialista, la via comunista indispensable per abordar els reptes que el nou cicle presenta.

Referències

1. Encara que en cada territori adopti característiques particulars, creiem que moltes de les qüestions que assenyalem aquí també tenen validesa en la resta de l’Estat. Igualment, per ser el màxim precisos a l’hora de fer-ne una radiografia, continuarem referint-nos a Catalunya quan parlem de l’autonomia en endavant.

2. Tinguem present que la resta de l’esquerra tradicional havia estat política i humanament aniquilada o es trobava aïllada a l’exili intentant assimilar la derrota viscuda el 39 i sense acabar de comprendre les claus que les noves conjuntures oferien.