El divendres passat, 31 d’octubre, el Consell de Seguretat de l’ONU va resoldre renovar la MINURSO —la Missió de les Nacions Unides per al Sàhara Occidental— durant un any més, prenent com a base el pla d’autonomia per al territori del Marroc. Aquesta resolució liquidaria les possibilitats del Sàhara Occidental de tenir un referèndum d’independència.
En la votació, 11 països van votar a favor i 3 van abstenir-se: Xina, Rússia i Algèria. Amar Bendjama, representant d’Algèria, va declarar que el seu país no hi participava perquè les condicions de la votació “no reflectien de manera fidedigna la doctrina de l’ONU en matèria de descolonització.” En 2021 Alger va trencar relacions diplomàtiques amb Rabat a causa de l’establiment de relacions diplomàtiques amb l’estat sionista d’Israel.
D’altra banda, els EUA han celebrat la mesura que consideren un “moment únic” que permet “consolidar l’impuls per a una pau llargament esperada al Sàhara Occidental”. Trump ha estat un dels impulsors de la resolució, com ja va quedar patent durant el seu primer mandat, quan va reconèixer la sobirania marroquina sobre el territori. A hores d’ara, el Marroc ja controla de facto el 80% del territori saharaui.
Al seu torn, el Front Polisario rebutja elements de la resolució. En un comunicat difós des de Bir Lehlou, el Moviment d’Alliberament Sahrauí subratlla que la resolució “demostra el compromís del Consell amb una solució justa i duradora”, però adverteix que el text introdueix “una desviació molt perillosa i sense precedents” respecte a la base jurídica del conflicte.
El Polisario denuncia que la resolució “viola la condició internacional del Sàhara Occidental com a territori pendent de descolonització” i “soscava els fonaments del procés de pau de l’ONU”. Sidi Omar, representant de l’organització, ha afegit que la resolució no implica cap reconeixement de la sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental, i Brahim Gali, líder del Front Polisario ha afirmat que l’organització no participarà en negociacions que no respectin l’autodeterminació saharaui.
D’acord amb la proposta del govern marroquí, el Sàhara comptaria amb institucions legals, executives o culturals pròpies. Les matèries de defensa, moneda, bandera i religió quedarien sota jurisdicció de Rabat. El president i el govern de la regió haurien de ser elegits pel rei, mesures que minvarien la independència del territori, tot seguint el pla de mantenir-lo com una regió integrada en el mateix estat.
El monarca Mohammed VI de Marroc va qualificar la resolució com un “capítol victoriós” en la història del país en un discurs adreçat a la nació. També va alentar els refugiats saharauis als camps de refugiats de Tindouf a tornar al país. A l’anunci s’hi sumaren celebracions al carrer per part de la població marroquina on s’entonaren cants i consignes patriòtiques.
El moment en què arriba la resolució no és arbitrari: en els últims mesos han tingut lloc al Marroc les protestes encapçalades per l’anomenada “generació Z” que denunciaven la corrupció i reclamaven millores en matèria de salut i educació. Aquestes, però, van ser durament reprimides. Així, la maniobra podria entendre’s com un blanquejament per part del règim per restaurar la legitimitat perduda.
