Les protestes liderades per joves al Marroc, convocades principalment pels col·lectius anònims i tendències en xarxes com GenZ 212 i Morocco Youth Voice, han escalat a enfrontaments amb les forces repressives en ciutats com Rabat, Casablanca, Agadir, i Tiznit. Els manifestants exigeixen reformes en el sistema educatiu i sanitari i denuncien la priorització de despeses en preparatius per a esdeveniments esportius internacionals com la Copa del Món de 2030, mentre sectors bàsics sofreixen deterioració severa.
Durant les protestes, centenars de manifestants van llançar pedres contra les forces policials, van incendiar vehicles policials i bancaris, i van realitzar intents d’irrupció en alguns establiments comercials. Les autoritats han respost amb detencions massives, amb més de 200 joves arrestats a Rabat i altres ciutats, i han desplegat canons d’aigua i control policial per a dispersar les marxes. Organitzacions com l’Associació Marroquina per als Drets Humans han denunciat detencions arbitràries i la limitació a la llibertat d’expressió. En la localitat d’Oujda, en el nord-est del país, s’han reportat atropellaments de manifestants per part de les forces policials a través de les xarxes socials.
El descontentament social s’explica amb l’alta taxa de desocupació juvenil —que arriba al 35%— i la mort negligent de vuit dones durant parts en un hospital públic a Agadir, que va avivar la indignació popular. A més, la desigualtat econòmica i la corrupció institucional han generat un ampli rebuig, expressat a través d’eslògans com “Volem hospitals, no estadis”, mentre les protestes continuen organitzant-se a través de xarxes socials com TikTok i Instagram.
El govern marroquí ha declarat la seva disposició a dialogar “dins de les institucions i espais públics per a trobar solucions realistes”, però la resposta als carrers és la violència policial. Les manifestacions reflecteixen una crisi social en auge que desafia la governabilitat d’un país que tracta d’obrir-se a inversions estrangeres amb nivells de vida miserables per a la seva classe treballadora.
La joventut, cada vegada més mobilitzada i menys lligada a figures d’autoritat, reclama una millora tangible en les seves condicions de vida i oportunitats futures per a les quals el règim alauí no té resposta clara, més enllà de la brutalitat policial.
