Imperialisme versus Internacionalisme
Nota del Consell Editor: Aquest article és publicat amb finalitats formatives. El Consell Editor no necessàriament subscriu totes les idees expressades, però considera que el contingut pot aportar elements valuosos per a la reflexió i el debat.
Text publicat en anglès a Weekly Worker, l'agost de 2004.
La teoria de l’Alliance for Workers’ Liberty1 de «l’imperialisme del lliure comerç» serveix de fonament per al seu rebuig a mobilitzar-se per la immediata i incondicional retirada de tropes de l’Iraq i, en termes generals, implica que hauríem de «suposar que l’acció dels EUA com una mena de «policia mundial» hauria (…) d’equilibrar la balança una mica», tot i que «no li donem cap crèdit de bestreta a una superpotència capitalista» (Workers’ Liberty, Decembre de 2002, pp 31-31).
En el primer article d’aquesta sèrie vaig explicar els orígens de la teoria de l’imperialisme de Lenin i la seva fallida com a teoria predictiva i guia per a l’acció en els anys cinquanta i la connexió amb una qüestió més rellevant: la dels límits històrics (epochal limits en l’original) del capital (Weekly Worker, 29 de juliol).
En el segon vaig mostrar que la teoria de «l’imperialisme del lliure comerç» també ha fallat a identificar els trets principals de l’ordre mundial de després de la Segona Guerra Mundial i ho ha fet, en part, perquè l’especificat de l’estat ha desaparegut (Weekly Worker, 5 d’agost). Vaig cercar altres apropaments a la qüestió i vaig concloure que també tenien les seves pròpies limitacions. En aquest article torno a tractar-la per exposar que les conclusions a les quals podem arribar tenen unes implicacions per a la nostra línia política en guerres com la invasió i ocupació de l’Iraq per part del Regne Unit i els Estats Units d’Amèrica.
Límits històrics i declivi del capitalisme
Al primer article vaig argumentar la rellevància de la qüestió de l’imperialisme i la seva relació amb els límits històrics del capitalisme. El motiu sota aquesta suposició és que el marxisme, com a socialisme científic, argumenta que aquests existeixen. Si no n’hi ha, el declarat caràcter científic de la crítica al capitalisme esdevé, en realitat, de caràcter moral-utòpic, i l’aparell teòric del marxisme ha de ser despatxat i l’activitat política dels marxistes no té sentit o és una cosa destructiva. Aquesta fou la conclusió a què arribaren els «marxistes analítics» i l’ex-«oficialment comunista» esquerra democràtica. Llavors hem de començar per aquí.
Marx i Engels van proposar, ja des del Manifest comunista, dos límits fonamentals per al capitalisme: (1) el capitalisme crea el seu propi enterrador, el proletariat i; (2) les forces de producció creixen més enllà del control de les lleis del capital i esdevenen forces de destrucció. Així, la crisi produeix fam enmig de l’abundància, la qual n’és, alhora, la causant. Hi tornarem més endavant. No obstant això, des que aquestes idees van ser proposades originalment el 1848 com a diagnosi de l’estat de l’ordre capitalista d’aleshores, és poc probable que puguin servir directament com a punt de referència sobre fins a quin grau el capitalisme està acostant-se als seus límits històrics.
El motiu latent per suposar que hi ha limitacions històriques per al capitalisme és el fet que hi va haver limitacions històriques per al mode d’explotació d’esclaus de l’antiguitat i del feudalisme europeu i japonès. Marx ho va expressar en el cèlebre prefaci de 1859 de l’obra Contribució a la crítica de l’economia política:
«En un cert nivell de desenvolupament les forces materials productives de la societat entren en contradicció amb les relacions presents de producció o, ço que és tan sols una expressió jurídica equivalent, amb les relacions de propietat, dins de les quals s’han mogut fins llavors. Abans formes de desenvolupament de les forces productives, aquestes relacions ara les encadenen. Apareix llavors una època de revolució social».2
Aquesta declaració (i molts dels altres textos informals de Marx i Engels sobre el problema de la transició entre diferents modes de producció) no resulta gens esclaridora pel que fa a les formes concretes de «l’època de la revolució».
Alguns marxistes defugen el problema sobre la base que la tasca del proletariat és radicalment diferent de la de la resta de classes, atès que és la primera «revolució de la majoria»; una posició que també té el seu suport en Marx i Engels. Tanmateix, això acaba amb la base subjacent de la suposició que el capitalisme té un fi: el fet que els anteriors ordres socials en van tenir. Els bolxevics van omplir el buit generalitzant la Revolució Francesa («la revolució burgesa nacional-democràtica») cosa que va tenir un efecte nociu en els seus debats en els anys vint, i des d’aleshores que ha continuat tenint un efecte advers en el marxisme.
Hi ha molt de text acadèmic marxista de diversa utilitat sobre el problema de la transició de l’esclavisme al feudalisme, i del feudalisme al capitalisme. Hi ha també força treballs d’orientació no-marxista sobre el tema, atès que, siguis o no marxista, és evident que quelcom va canviar entre l’antiguitat i la baixa edat mitjana europea, i també entre l’alta edat mitjana a Europa i el segle XIX.
La visió marxista predominant a l’acadèmia és que l’economia precapitalista i les formacions socials són no-dinàmiques i només el capitalisme tendeix a desenvolupar les forces de producció (The origin of capitalism [2003] d’Ellen Meiksins Wood n’és un exemple). La base econòmica per a aquesta idea és que el camperolat pot retirar-se d’una divisió social del treball més extensa i tornar a l’autarquia familiar, així les economies basades en la pagesia tendeixen a l’estancament. Això no explica les evidències arqueològiques i historicolegals.
Alguns historiadors socials no-marxistes han arribat a la conclusió que llevat de l’edat mitjana europea, les formacions socials no són dinàmiques, però que aquesta ho va ser i va tendir a col·lapsar i així es va transformar en el capitalisme (John A Hall, Powers and liberties [1985]; Patricia Crone, Pre-industrial societies [1989]). La feblesa d’aquest punt de vista és que aquesta tendència dinàmica pot ser observada amb escreix a l’inici del Japó modern i a la Xina prerevolucionària.
Règims de classe i estats en declivi
Un altre apropament —més consistent amb les evidències i les reivindicacions del marxisme clàssic— és el següent: hi ha, de fet, estructures de classes socials que incentiven tendències que esperonen el desenvolupament de les forces de producció, si més no en el mode de producció esclavista de l’antiguitat, en el feudalisme tant al Japó com a Europa i en la societat medieval xinesa, i probablement en altres societats de classes de les quals hi ha menys evidències. El problema, no obstant això, és que el desenvolupament de les forces de producció entra en conflicte amb els drets particulars de les elits existents. Hi ha dos resultats: el primer, hi ha un aixecament dels grups subordinats a aquestes (d’ençà que un excedent major sosté una elit que consumeix una major quantitat d’aquest) els quals comencen la lluita pel reconeixement i per tenir veu i vot en el sistema de poder. El segon; les dinàmiques internes de l’antiga classe dirigent cada cop augmenten més i més la incapacitat d’aquesta per a organitzar directament diverses funcions socials que són necessàries.
Ambdues tendències tenen com a resultat no la revolució social de forma immediata, sinó el reforçament de l’aparell coercitiu i burocràtic de l’estat que mamprèn les tasques de les quals havien estat encarregades anteriorment l’antiga classe dirigent. La dinàmica envers l’estatització és una tendència contínua en un ordre social en declivi. Tanmateix, l’estat ha sigut creat originalment com un aparell coercitiu per l’antiga classe dominant i manté lligams amb aquesta. Així, resisteix l’enderrocament d’aquesta i tracta de, artificialment, preservar-la i reproduir-la. Aquest fenomen és clarament visible en l’imperi romà i l’ascens de l’«absolutisme» en les darreries de l’edat mitjana i els inicis de l’Europa moderna i el Shogunat Tokugawa en el primer Japó modern.
Estats d’aquest tipus poden viure per llargs períodes de temps, superades ja les bases econòmiques de les classes que els van donar forma. Així, l’imperi romà va sobreviure, com l’imperi bizantí, fins al segle XV. La major part de l’evidència emprada per acadèmics marxistes per a l’«estasi» de les societats precapitalistes —especialment en el cas xinès— pot ser, en realitat, l’evidència del paper que aquests antics estats tenen de contenir dinàmiques socials. En la seva fase terminal, l’estat està tan intricat a mantenir l’ordre social que la legitimitat d’aquest col·lapsa, així que condueix al seu derrocament intern o extern: això va ser el que ocorregué amb l’imperi romà d’occident al segle V, a Anglaterra en 1638-41 i a França a finals de la dècada del 1780.
Si usem aquesta hipòtesi per adreçar la qüestió del declivi en el capitalisme, l’evidència clau serà el punt fins que (a) la gestió directa dels assumptes socials per la classe capitalista és desplaçada per la gestió estatal i (b) la interpenetració del capital i l’estat que pren forma, no només en la dependència de l’estat del capital (cosa que és normal), sinó de la dependència del capital de l’estat.
Sobre aquesta base és clar que el capitalisme ha estat «en declivi» al Regne Unit des de mitjan segle XIX. L’evidència clau d’això és la invenció de les societats de responsabilitat limitada (LLC en anglès): són, alhora, un subsidi estatal al capital i un sistema de regulació estatal dels gestors directes del capital per l’interès del capital rendista. En el mateix període observem el desplaçament del control directe de classe, de diverses funcions estatals, per un control de l’estat cada cop més burocràtic i professional.
La situació a Europa és ocultada per la necessitat dels capitalistes d’un estat fort des de l’inici (Bonapartisme) com a instrument d’autodefensa contra el RU, però el naixement d’un embrionari estat del benestar a Alemanya a finals del segle XIX és un indicador que l’amenaça del moviment dels treballadors estava forçant una major dependència del capital de l’estat. Als EUA, en la dècada de 1920, es veu un fenomen similar, més encara després del «New Deal» dels anys trenta i la conservació d’un estat fort de guerra després de la IIGM. La dependència del capital de l’estat ha continuat aprofundint-se: així, els esforços Thatcheristes (i similars arreu) de «fer retrocedir les competències de l’estat» no ha alliberat nous capitals autònoms, sinó que ha creat un ampli ventall de capitals subsidiats per l’estat, sovint monopolistes.
La fase terminal és molt més complicada de predir. Aquesta inclou una gradual i, sovint fins a l’últim moment, imperceptible davallada de la legitimitat política. Les crisis revolucionàries acostumen a sorprendre. Hi ha certament alguns senyals que apunten en eixa direcció en la majoria dels estats del centre imperialista: el cinisme envers els polítics i el creixement de l’abstencionisme; augment del vot a l’extrema dreta i, en un grau menor, a l’extrema esquerra; i, de forma oberta, el desviament de fons estatals per subsidiar proveïdors privats a través de contractes de majors costs fins al punt que els EUA intentaren envair l’Iraq «de forma barata» i es van trobar que, malgrat tot, les seves forces militars tenien mancances de personal, d’equip o de pressupost per efectuar altres tasques.
No obstant això, encara és possible que l’actual sistema d’estats capitalistes pugui ser reemplaçat per un nou model d’imperi mundial liderat formalment pels EUA. També és possible, i de fet és el resultat més factible, que el declivi del sistema d’estats capitalistes actuals acabi en una regressió a gran escala de les forces de producció (davallada que durà al cabdillisme generalitzat i el col·lapse) o en l’extinció humana. Les raons per dir que aquest és el resultat més factible es basen en, d’una banda, les dinàmiques destructives dels intents de l’estat dels EUA de salvar-se ell mateix i, d’altra banda, la dinàmica cap a la irracionalitat en una onada decadent del capitalisme i la contínua feblesa d’un moviment organitzat dels treballadors.
Estats i el mercat mundial
Des dels seus inicis el capitalisme és un fenomen econòmic, social i polític internacional. Aquesta és la lliçó fonamental dels treballs de Wallerstein i Gunder Frank i del debat i els estudis que els han seguit. Les estructures de mercat capitalistes naturalment comporten la producció de guanyadors i perdedors i la multiplicació de les petites desigualtats inicials. Aquest va ser, de fet, una gran part de l’argument del primer volum del Capital —en una polèmica contra Proudhon i altres simpatitzants d’un capitalisme purificat. Aquestes estructures comporten l’aparició de guanyadors i perdedors en l’àmbit mundial amb creixents diferències entre els rics i els pobres. Alan Freeman ho ha demostrat de forma rigorosa (vegeu ‘Crisis and the poverty of nations’, Historical Materialism 29, 1999).
Des d’un principi el capitalisme és una formació internacional; però hereta del feudalisme els estats-nació. Hi ha llavors una contradicció inherent entre el mercat mundial i l’estat-nació, la qual condueix cap a un estat mundial capitalista. L’expressió parcial d’aquesta contradicció és la successiva hegemonia dels Països Baixos, el RU i els EUA, cadascun més a prop d’esdevenir un estat mundial que el seu antecessor. Aquesta contradicció també s’expressa en la jerarquia de les relacions entre estats: el colonialisme i el semicolonialisme.
Tanmateix, cada estat és en un primer moment depenent d’un grup concret de capitals i comença com un quasi-estat-nació («quasi» perquè els Països Baixos és subnacional, mentre que l’estat britànic és multinacional). A mitjans del segle XIX el capital britànic comença a entrar en un període de declivi absolut, el qual comportava un declivi relatiu en comparació als capitals no-britànics. Els capitals britànics van respondre desplegant l’hegemonia mundial britànica com a instrument de defensa enfront dels capitals rivals i el moviment dels treballadors; els capitals rivals van respondre amb els seus propis imperis i sistemes de projecció imperial. Aquestes respostes establiren les condicions per la carrera armamentística del voltant del 1900 i la crisi mundial de 1914-45. El resultat fou una nova hegemonia mundial: la dels EUA.
En termes d’economia política marxista, les crisis flueixen des de la baixada de la taxa de guany en antics sectors capçalera i des de desproporcionalitats i és superat a través de la desvalorització dels antics capitals dominants. Però quan el declivi d’un capital líder es trasllada a l’escenari econòmic mundial aquest capital es recolza en el «seu» estat per evitar la desvalorització. Com a resultat, la crisi de la potència hegemònica mundial s’ajorna i la desproporció internacional que s’hi dona només pot ser superada (el carbó, ferrocarril, logística, tèxtil, etc. britànics —capital globalment desvaloritzat) a través de l’enderrocament del estat hegemònic actual en l’àmbit mundial; cosa que significa, normalment, a través de la guerra. El resultat és una prolongada «fase descendent» internacional que es correspon a la fase descendent del llarg cicle de Kondratiev, que afecta obertament els estats no hegemònics més acarnissadament que l’estat hegemònic fins que el temps que la potència hegemònica mundial pot ser enderrocada i reemplaçada. Això permet —com després de la IIGM— una nova fase «ascendent».
Va ser la fallida de la Primera Guerra Mundial per fer caure l’imperi britànic allò que va conduir a la inestabilitat des del 1918 fins al 1939 i la IIGM. Va ser la reducció de la dependència del RU dels EUA, a conseqüència de les victòries sobre els nazis, allò que va permetre la llarga fase ascendent de voltants del 1950 fins a més o menys 1975. Alhora, va significar que existien les condicions subjacents de rendiments, les quals van permetre una política de «contenció» en lloc d’una nova guerra immediata amb l’URSS, majors concessions d’excedent per a la classe treballadora d’Europa i dels EUA i concessions als capitals europeus i colonials.
D’ençà de 1970 les condicions anàlogues a aquelles que van afectar el capital britànic a mitjans del segle XIX començaren a afectar els EUA. Els capitals estatunidencs, alhora, començaren a fer servir el seu estat per protegir-se de capitals rivals i contra el moviment dels treballadors. El resultat fou el neoliberalisme i el gir de la política de «contenció» de l’URSS a la política de la «retrocés».
El capital estatunidenc, tanmateix, parteix d’una posició més feble del capitalisme en el seu conjunt que la del capital britànic de mitjans del segle XIX. Primer, és ja força més dependent de l’estat que el capital del RU a mitjan segle XIX; té molta menys legitimitat política en l’àmbit intern com a imperi mundial que l’estat britànic de llavors; i ja mostra un símptoma de la fase terminal: vol rebre subsidis de l’estat sense —dins del possible— haver de pagar-li impostos. La resposta fins llavors ha estat principalment prendre les concessions que els seus representats polítics van atorgar directament o indirecta a la classe treballadora «des de 1917», però d’una forma indirecta i que tingui el menor cost per al contribuent estatunidenc.
La seva autodefensa, doncs, té un caràcter destructiu en l’àmbit internacional que cerca la importació de capital monetari als EUA, mentre que els imperis europeus de finals del XIX eren imperis d’exportació de capital i van tenir (parcialment i contradictòriament) un caràcter constructiu. Aquest caràcter destructiu es reflecteix tant en els efectes del «consens de Washington» i «els programes d’ajustament estructural» del Fons Monetari Internacional sobre les economies no-americanes3 com en els efectes directes de les intervencions militares estatunidenques o recolzades pels EUA des dels temps de l’operació UNITA a Angola en avant —més recentment a l’Afganistan i l’Iraq.
Tot això no és una qüestió sobre les intencions del capitalista estatunidenc o els agents estatals. Aquests darrers clarament prioritzen intencionalment bloquejar els desenvolupaments que puguin amenaçar els interessos dels EUA al menor cost (més enllà de subsidis als agents capitalistes estatunidencs) i estan disposats a acceptar resultats purament destructius. Però el problema real és que la situació objectiva del capital estatunidenc i del seu estat impedeix als EUA tindre un paper constructiu, fins i tot en el sentit limitat en què l’imperialisme britànic ho va fer a finals del segle XIX.
Una sortida capitalista?
El capitalisme prepara el terreny per al socialisme en dos sentits. Primer, crea les condicions tecnicomaterials per alliberar tothom de la llarga jornada laboral i, per tant, permet la fi de les permanents especialitzacions i divisió del treball entre treballadors, gerents, polítics, etc. En aquest sentit, i només en aquest, Trotski tenia raó en dir que «Els prerequisits objectius per a la revolució proletària no només han estat «collits»; sinó que han començat en certa manera a podrir-se» (la «podridura» s’expressa en la «gran indústria automòbil», la indústria armamentística, la davallada en educació i més).
La segona forma en què el capitalisme prepara les condicions per al socialisme és que tendeix a expropiar els petits propietaris i els converteix en proletaris en el seu camí per socialitzar la producció, creant així la condició fonamental per a la cooperació humana. En aquest sentit, les condicions objectives per al socialisme encara no han estat collides. La contradicció entre l’estat-nació i el mercat mundial, que condueix a l’existència de països «rics» (imperialistes) i «països pobres» (colònies), conserva a les colònies, de forma artificial, la pagesia i els artesans, i als països imperialistes crea una nova classe de petits propietaris de la propietat intel·lectual —caps, capatassos, buròcrates i «autònoms» en sectors de luxe i a l’improductiu «sector de serveis» (finances, publicitat, etc.). Alhora crea un nacionalisme polític tant al moviment dels treballadors dels estats imperialistes com per al dels estats colonitzats. Fins a un punt considerable aquests són els resultats de l’acció deliberada dels estats, la qual (encertadament) veuen en l’imperialisme el mitjà per sostenir les concessions que pacificaran la classe treballadora i una forta «classe mitjana» de petits propietaris com a bastió necessari contra el proletariat.
En l’àmbit purament econòmic, doncs, hi ha un espai substancial en el qual el capitalisme podria, en teoria, expandir-se a costa de la petita propietat. Part de l’expansió en aquest sentit ja ha tingut lloc. Així, la política de comerç dels EUA que té com a objectiu últim la caiguda dels règims xinesos i vietnamites ha promogut el desenvolupament de capitals nadius en els «estats de primera línia», especialment a Taiwan, Corea del Sud, Tailàndia i Malàisia; i la fugida del capital de la mà d’obra millor remunerada a Europa i als EUA en els anys setanta ha produït, de retruc, un major desenvolupament del treball-salari en un seguit de països colonials, tot i que no de forma igualitària. L’aparició de la propietat intel·lectual és d’una manera una forma de proteccionisme, però també una forma d’expropiació de la «intel·ligència comuna» a costa de les classes gestores i professionals dels països imperialistes.
La condició per a aquestes possibilitats d’assolir de nou una fase ascendent és, tanmateix, l’enderrocament de l’hegemonia mundial dels EUA i dels seus capitals dominants —petroli, indústria aeroespacial, motors, petroquímics i més. Tal desenvolupament inevitablement implicarà la reversió de les privatitzacions artificials de les dècades de 1980 i 1990, i portarà un major nombre d’activitats econòmiques sota l’ala de l’estat o de sectors subsidiats estatalment: per exemple, una major dependència del capital de l’estat.
Ja he argumentat en el segon article d’aquesta sèrie que un enderrocament d’aquest tipus difícilment adoptarà la forma d’una tornada a la multipolaritat conduint-nos a un nova era 1915-1945. El pes relatiu que té l’estat dels EUA en l’ordre internacional és massa gran. El camí alternatiu seria aquell que van veure de forma poc clara Hardt i Negri en Empire, o el que van veure, d’una forma utòpicoliberal (com «l’ordre del dret internacional o la «reforma de les Nacions Unides»), els «partits comunistes oficials» i altres reformistes. Això seria despatxar la Constitució estatunidenca per tal de convertir els EUA en un imperi mundial. Com el cop d’estat d’August en l’antiga Roma que va deixar fora l’elit del senat per tal de conservar-la incorporant les elits provincials, una figura militar hauria de deixar fora els capitals estatunidencs més importants per tal de preservar un ordre capitalista bastarditzat que pogués incorporar més i millor les elits dels països subordinats.
Hi ha contradiccions dins l’estat americà que apunten en aquesta direcció: una major polarització en política entre la dreta religiosa i l’esquerra liberal, així com el creixement del militarisme, l’hostilitat envers les empreses i el culte a l’home fort. Malgrat això, aquesta sortida és la que menys possibilitats té; és més probable una llarga successió d’intervencions militars i econòmiques estatunidenques cada cop més destructives que estendran el caos i el cabdillisme arreu del globus i que desestabilitzaran cada cop més l’economia i política mundials, cosa que farà créixer l’irracionalisme i conduirà finalment al col·lapse generalitzat. Això es deu als efectes politicoideològics i de classe dels «llargs cicles empresarials».
Cicles i política
Marx i Engels van dir, com he comentat adés, que hi ha dos límits fonamentals per al capitalisme: (1) el capitalisme crea el seu propi soterrador, el proletariat; i (2) les forces de producció creixen més enllà del control de les lleis del capital i esdevenen forces de destrucció. En l’àmbit polític el problema és que en el curt termini aquests dos vessants estan necessàriament dessincronitzats.
És una idea coneguda del marxisme i, de fet, també de l’economia burgesa, que les condicions d’un boom econòmic milloren el mercat de treball. El resultat és que més gent és arrossegada al treball i la posició des de la qual negocien els sindicats s’enforteix. Quan hi ha una fase ascendent prolongada, com als anys cinquanta i seixanta, aquestes condicions s’accentuen. En aquesta fase de l’economia el capitalisme sembla anar bé: el resultat és un augment del «sindicalisme groc» i el reformisme. A les acaballes de la fase ascendent, com a finals de la dècada de 1960 i principis del 1970, la classe treballadora pot desafiar els intents inicials dels capitalistes de recuperar les concessions que els van atorgar des d’una posició de força immediata, la qual pot de fet conduir a una crisi política seriosa. Però això no és el mateix que un desafiament fonamentat de la legitimitat del poder estatal.
L’empobriment i la precarització de la classe treballadora, per contra, debilita el poder negociador dels sindicats i la confiança de la classe en si mateixa. Una part cada cop major de la població és desterrada permanentment del treball i forçada a formes de vida de petit propietari, sigui en forma de petits negocis i el sector serveis o en formes més atomitzades del petit comerç, el pauperisme i la criminalitat. En els casos més acusats s’hi dona una atomització del proletariat com a classe, com en l’actualitat (70% d’atur) a l’Iraq, com en la Rússia de 1917-1918 de la mobilització militar i la dislocació de l’economia. Quan s’assoleix aquest punt les forces de producció misteriosament (excepte per als marxistes) esdevenen formes de destrucció i el capitalisme sembla irracional.
El problema és que sense un anàlisi marxista no és el capitalisme el que sembla irracional, sinó el món. Els daltabaixos prolongats en l’economia propicien un creixement de la religió, la superstició, l’irracionalisme i polítiques utòpiques i reaccionàries. Aquestes foren un component important de la política de la primera meitat del segle XX i en el present cada cop són més predominants. Part de la dificultat per interpretat la invasió de l’Iraq és que l’administració actual dels EUA està al llindar d’un irracionalisme utopicoreaccionari en altres aspectes de la seva política i en la seva base. Part de la dificultat a formular una línia política envers l’ocupació és la importància de l’irracionalisme utopicoreaccionari, en la forma de l’islamisme polític, en oposició a aquesta.
Els afgans, els iraquians, etc. han estat llençats a l’abisme, i un mal càlcul per part dels gestors del capital financer global podria precipitar un xoc general a curt termini. En termes generals, l’ordre internacional està en decadència, però encara no en una crisi oberta. No obstant això, la tendència subjacent dominant de l’ordre capitalista va cap a una política irracionalista que esdevé destructiva i que llavors va camí de l’abisme.
La lluita per la presa del poder de la classe treballadora és un camí llarg a causa de les dificultats causades per l’imperialisme i el pes dels petits propietaris a negar contínuament els efectes de l’imperialisme i la llarga fase de recessió en què es troba la classe treballadora i les seves organitzacions. Tanmateix, és racionalment justificable la nostra activitat en aquest llarg camí perquè les dinàmiques d’un domini capitalista continuat condueixen cap a conseqüències vertaderament desastroses.
Lliçons
Hi ha dues lliçons fonamentals que hem d’aprendre de l’evolució de l’imperialisme al segle XX. La primera: que la «marxa endavant del treball» serà inevitablement «impel·lida» mentre el capitalisme es mantingui en l’àmbit global. Les reformes guanyades pels treballadors europeus, estatunidencs, etc. no són simples productes de la lluita de classes: són el producte de la lluita de classes a escala nacional, combinada amb (a) condicions favorables econòmiques subjacents i (b) l’estratègia imperialista dels estats capitalistes per contenir la classe treballadora. Tot període semblant al segle XIX tardà comporta un 1914-1945; les reformes de 1945 fins als anys setanta comporta una regressió gradual, la qual ja ha començat, i la present tendència cap a la destrucció general. És il·lusori, doncs, argumentar des de la possibilitat que el capitalisme estigui jugant un paper «progressiu» expropiant els petits propietaris per a una estratègia de construir un moviment dels treballadors i esperar el nostre moment per intervenir. En aquest front la posició de l’AWL és, en el millor dels casos, ambigua, i la idea de l’«imperialisme del lliure comerç» encarna aquesta ambigüitat.
La segona lliçó és la fallida del experiment soviètic i la dels seus experiments post 1945. L’estalinisme va resultar ser un camí de tornada vers el capitalisme després d’un volta llarga i sanguinària. El mateix és cert sobre el «front antiimperialista». Les dinàmiques de desigualtat, dependència i colonialisme entre estats venen donades pel capitalisme, no pel seu declivi immediat. El dinamisme del capital prové del seu nucli, fins i tot quan aquest es troba en declivi. L’estratègia d’escapar del capitalisme per crear un «camp socialista» sobre la base que els països endarrerits i colonitzats porta no a rodejar els capitalistes, sinó que els capitalistes rodegin i reconquereixin el «camp socialista». A tot això segueix que la lluita per l’internacionalisme proletari —perquè la classe treballadora comenci a actuar, pràcticament, a escala internacional— és fonamental. En aquest front l’AWL està inequívocament encertada.
La construcció de l’internacionalisme proletari
La decadència de l’ordre mundial liderat pels EUA i la conseqüent ofensiva del capital reflecteix les dinàmiques globals i, per tant, és global en el seu abast. Les organitzacions de la classe treballadora continuen nacionalment limitades i confuses amb aliances il·lusòries amb els estats «nacionals» i el nacionalisme petit-burgès. La realitat és que el proletariat només pot esdevenir vertaderament una classe «per a si», un potencial aspirant a dirigir la societat, quan comenci a pensar en si mateix i a organitzar-se com una classe internacional. El problema a resoldre és com construir la unitat internacional de la classe treballadora.
La construcció de la unitat internacional de la classe treballadora va ser el propòsit de les quatre Internacionals, tres de les quals van fallar mentre una encara estava naixent. La Primera Internacional va caure per disputes entre faccions després l’onada de lluita de classes que la va suportar morís. La Segona va col·lapsar davant l’esclat de la guerra en 1914, en unir-se els partits dirigents als seus propis estats capitalistes nacionals.
La Tercera Internacional Comunista va tractar d’evitar aquest destí amb un centralisme rigorós i un compromís programàtic (les 21 condicions), però en la pràctica va ser dominat pel Partit Comunista de la Unió Soviètica i va esdevenir una arma de la diplomàcia del Kremlin i va romandre lligada als interessos de l’aliança de Stalin amb els EUA i el RU. La Quarta estava encara naixent, d’una banda, perquè va ser prematura —una (petita) facció externa d’esquerres del Comintern; d’altra, perquè les seves idees eren radicalment incapaces de tractar políticament amb la guerra. Els esforços des de 1945 per revifar-la han generat únicament espais informals (la present Quarta Internacional) o imitacions grotesques i microscòpiques del Comintern amb les faccions britàniques, franceses, estatunidenques o argentines jugant el rol del PCUS.
La feblesa comuna de les Internacionals després de la Primera ha estat la creació d’una unitat al voltant de declaracions programàtiques, involucrant-hi només els caps de les organitzacions nacionals, en lloc de construir la unitat al voltant de tasques pràctiques concretes que podrien unificar les bases de les organitzacions directament. Les excepcions parcials foren el paper del Primer de Maig i les campanyes per la defensa legal de les víctimes de la repressió capitalista.
El problema rere aquesta feblesa és que el salt des de les tasques en un sol país a les tasques a escala global és massa gran. Hi ha una unitat pràctica genuïna, més enllà del problema subjacent del mercat mundial, i certa unitat cultural latent que afecta la política del dia a dia i les tasques de la classe treballadora a Europa o Nord-Amèrica, Amèrica Llatina, l’Est àrab, etc. La lluita per una unitat de classe global necessita doncs estar mediada per una lluita per la unitat de classe continental o «regional amb aspiracions globals». El primerenc Comintern, de fet, mostrava una dinàmica segons la qual les organitzacions (a Europa, com a mínim) tendien a agrupar-se per actuar conjuntament. Aquesta era una dinàmica que el centre va suprimir amb l’argument que amenaçava el centralisme.
Aquí, novament, el Partit Comunista de la Gran Bretanya i l’AWl hi estan d’acord, tot i que cap dels dos, ni ells ni nosaltres, sembla haver discutit la qüestió d’altres «continentalismes» més enllà d’Europa. La major part de l’esquerra britànica que s’oposa a la Unió Europea es declara «internacionalista». En el millor dels casos és un «internacionalisme» del «front antiimperialista», el qual condueix de nou al nacionalisme. En la pràctica és simplement nacionalista.
Estats i derrotisme
Un tema recurrent d’aquests tres articles ha estat el paper de l’estat. L’imperialisme consisteix en jerarquies entre estats i relacions de dependència. Aquestes es basen en l’economia, però no es poden reduir a aquesta. Hi ha una tendència de llarg termini del capital a dependre d’un estat coercitiu i burocràtic. Aquesta tendència és la base de l’imperialisme clàssic, del de postguerra i del present decadent del sistema mundial liderat pels EUA.
El problema crític estrategicoglobal de la classe treballadora és el desenvolupament d’un internacionalisme proletari pràctic, però l’obstacle fonamental que s’aixeca enmig del nostre camí és el sistema d’estats imperialistes. És aquest el que organitza l’imperialisme i les seves conseqüències; l’estat capitalista com a enemic immediat de l’internacionalisme proletari i l’organitzador pràctic de l’ofensiva de classe del capital contra el proletariat i els estats capitalistes que amenacen la humanitat amb una guerra mundial i la barbàrie.
La base del derrotisme revolucionari del proletariat és el reconeixement que el nostre enemic fonamental és el «nostre» estat-nació. L’AWL ha reimprès segments del text de Harl Draper, War and revolution: Lenin and the myth of revolutionary defeatism (1996) per donar suport als seus arguments en contra del derrotisme. L’error bàsic del llibre de Draper és que l’estat coercitiu i burocràtic es dissol en «la política dels governs». L’estat es desmaterialitza, al contrari que la mateixa anàlisi de Draper sobre els arguments de Marx en Karl Marx’s theory of revolution (1977-78). El derrotisme revolucionari no és, generalment, un argument per a la crida de la derrota del nostre estat pel seu oponent. És una posició orientativa: continuem enemics del nostre estat fins i tot quan està en guerra; lluitem amb tots els nostres mitjans pràctics per acabar amb la guerra.
Ara tornem, finalment, a la qüestió de l’Iraq. Lluitem per la immediata i incondicional retirada de les tropes britàniques. Ho fem perquè, primer, la classe treballadora britànica necessita aprendre a actuar efectivament com l’enemiga de l’estat britànic. En diverses qüestions he defensat que l’AWL està encertada. En aquesta, tanmateix, està cometent un absolut error fonamental.
- Organització trotskista internacional assentada principalment al Regne Unit i Austràlia ↩︎
- Traducció de https://www.marxists.org/catala/marx/1859/crit_pol_econ/me13_007.html ↩︎
- En la majoria dels casos fem servir «americà», «americans», etc. com a sinònim d’«estatunidenc». ↩︎
