Sindicalisme revolucionari i anarcosindicalisme: els orígens de la CNT

No es pot comprendre la realitat de la nostra classe sense descobrir-ne la història, ni es pot entendre la història del moviment obrer català sense conèixer la Confederació Nacional del Treball. La CNT no només ha estat la més potent de les organitzacions sindicals que han existit al nostre país; representa també una empremta profunda i duradora en la història de la lluita de classes revolucionària que, amb les seves diverses i particulars formes, travessa tot el segle XX.

En primer lloc, seguir aquesta empremta ens ajuda a veure com, en determinats contextos històrics, les organitzacions del proletariat inevitablement s’han hagut d’enfrontar a diversos reptes polítics, estratègics i organitzatius, plantejant respostes de les quals hem d’intentar extreure un balanç. En segon lloc, aquest recorregut ens acosta a dues tradicions ideològiques amb un paper clau en moments importants de la nostra història i que, per la seva vigència actual, cal conèixer i amb les quals cal establir un diàleg des del marxisme: el sindicalisme revolucionari i l’anarcosindicalisme.

Aquest exercici ens remet, alhora, a una pregunta central que ha desvetllat diverses generacions de revolucionaris i que té una vigència enorme en l’actualitat: quin ha de ser el paper de la ideologia en l’àmbit sindical? En altres paraules, quina relació han de mantenir les lluites pel fons salarial, com la millora de les condicions laborals o l’accés a l’habitatge, i la lluita política per a l’extinció de les societats de classes? Encara més, és possible mantenir-se al marge de la lluita política?

En aquest article ens proposem indagar sobre l’origen i el naixement de la CNT, centrant-nos concretament en la que considerem una de les claus fonamentals per abordar el seu llegat: el projecte de construcció d’una organització sindical de masses capaç d’articular les lluites immediates de la classe treballadora amb una estratègia política revolucionària. Per fer-ho, recorrerem les primeres passes de l’organització fins als anys vint del segle passat, quan la CNT es consolidà com a sindicat declaradament anarcosindicalista.

El desenvolupament de la Catalunya industrial i l’expansió de l’anarcosindicalisme

A Catalunya especialment, però també a Andalusia i de forma més modesta en altres latituds de la península Ibèrica, des de finals del segle XIX es va començar a desenvolupar un fenomen molt particular: l’anarcosindicalisme. Aquesta tendència política va representar durant el primer terç del segle XX una força hegemònica entre el proletariat català. Va néixer de la síntesi entre el sindicalisme revolucionari —com a moviment de masses provinent de França— i el conjunt de tendències anarquistes que s’oposaven a les expressions més individualistes de la seva filosofia política.

Fins i tot avui en dia podem dir que, tot i que sense el vigor que va demostrar fa cent anys, i probablement com una excepció a escala mundial, l’anarcosindicalisme continua sent un actor polític rellevant a Catalunya. Per què anant a contracorrent de la resta d’Europa, s’arrela amb força la tradició llibertària al nostre país? Com esdevé possible la síntesi entre l’anarquisme, filosofia en origen fortament antisindical, amb el societarisme creixent?

Les arrels de l’anarquisme a Catalunya difícilment poden separar-se de la situació del desenvolupament econòmic del territori. Diferenciant-se de l’Europa continental i d’algunes poques excepcions en el sud del continent, l’Estat espanyol de finals del segle XIX era prominentment rural. A principis de segle, es va conformar un procés de concentració industrial, especialment delsector tèxtil a Catalunya, que va derivar en un èxode rural massiu de grans masses de desposseïts a la recerca de feina a les zones urbanes. Aquesta mà d’obra era nombrosa i barata i facilitava l’enriquiment dels industrials naixents, que pressionaven els salaris a la baixa i ampliaven les jornades de treball fins al seu límit físic.

A principis de segle proliferaven programes parlamentaris com el del republicanisme radical de Lerroux, que instrumentalitzava el proletariat de forma oportunista per realitzar la seva agenda política, o com Solidaritat Catalana, entitat de la dreta regionalista catalana que representava els interessos de la creixent patronal catalana. En aquest context també, es van formar diverses organitzacions obreres, sent-ne les més importants la UGT i la CNT.

La UGT, fundada del braç del PSOE l’any 1879, seguia una línia reformista que mai abandonà. La seva vinculació orgànica amb el PSOE i la seva moderació van costar-li la desconfiança i desconnexió de les masses obreres, especialment a Catalunya. El seu descrèdit, juntament amb la tasca dels militants cenetistes en la lluita econòmica, van fer de la CNT l’alternativa sindical per la qual paulatinament apostaran més masses treballadores.

La I Internacional a l’estat espanyol

Les idees de l’anarquisme havien arribat a l’estat espanyol a través de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT). El bakuninisme vindrà a superar els principis més retrògrads del socialisme utòpic de Proudhon, un dels orígens de la tradició llibertària que era eminentment antisindical i que rebutjava la mateixa noció de lluita de classes. 

A partir del 1868 es van començar a desenvolupar dos grans blocs ideològics dins l’AIT: els anarquistes de Bakunin i els comunistes de Marx. Les seves discrepàncies principals giraven entorn de l’abordatge de la “qüestió política”, de la identificació del subjecte revolucionari i dels mitjans organitzatius dels quals s’havia de dotar l’organització.

Els anarquistes identificaven la noció de partit com un instrument inevitablement subordinat a les institucions burgeses. A més, insistien en l’imperatiu que la revolució fos realitzada per l’agrupació espontània, lliure i immediata del poble, per contrast amb el que entenien com l’organització autoritària de l’Estat. Anarquistes i marxistes tampoc es posaven d’acord sobre quin era el subjecte social que hauria de fer la revolució. Segons Marx, el subjecte revolucionari era la classe treballadora, que mitjançant la lluita de classes s’havia d’anul·lar a si mateixa en el procés de generar una societat sense classes postrevolucionària. Bakunin, en canvi, no veia classes, sinó “poble”, “peons”.

El 1868 Bakunin va enviar a l’estat espanyol el seu col·laborador Giuseppe Fanelli amb el propòsit de desenvolupar-hi els primers nuclis de l’AIT. Aquests nuclis s’uniran en la Federació Regional Española (FRE), de gran influència anarquista, que gaudí d’una vida curta, morint finalment el 1888. Per aquestes dates, naixeran també el PSOE i la UGT a iniciativa de militants espanyols socialistes que, prèviament, havien estat expulsats de la FRE.

L’origen de la CNT: Solidaritat Obrera i el sindicalisme revolucionari

El 1907 neix la federació local barcelonina Solidaritat Obrera. Es crearà per iniciativa de certs sectors del PSOE català, alguns dels quals eren crítics amb el seu propi partit i sol·licitaven l’ingrés dels anarquistes per tal de constituir una organització apartidista capaç de fer front al creixent populisme de Lerroux. El 1907 també és l’any del Congrés Internacional Anarquista d’Amsterdam, en què el moviment anarquista reavaluarà la necessitat d’estar present en les associacions obreres.

Tres anys més tard, en el seu II Congrés, Solidaritat Obrera s’estendrà per constituir-se com una entitat de caràcter estatal: el 1910 neix la CNT. Els sectors més propers al PSOE s’oposaran a la creació d’un sindicat a escala estatal que faci la competència la UGT, i aviat abandonaran l’organització.

Un cop desplaçada la tendència parlamentària, prendrà protagonisme en el si de la CNT la disputa entre dos corrents ideològics que s’enfrontaran per dirigir l’organització: la sindicalista revolucionària i l’anarcosindicalista. La doctrina del sindicalisme revolucionari predominarà a Solidaritat Obrera i durant els primers anys d’existència de la CNT. El guany de l’hegemonia per part dels anarquistes no arribarà fins al 1920 i serà fruit d’una confrontació política prolongada.

El corrent sindicalista revolucionari havia triomfat a França, impulsat per la Confédération Générale du Travail (CGT). El Congrés d’Amiens celebrat el 1906 havia formulat les línies fonamentals d’aquesta ideologia sindicalista en un document que es coneix històricament com la Carta d’Amiens. Molt resumidament, les seves línies mestres eren:

1. El reconeixement de la divisió classista de la societat com a divisió fonamental d’aquesta, d’acord amb la concepció marxista la lluita de classes com a motor de la història, i que confronta la concepció populista de Bakunin.

2. La unitat i la independència de la classe treballadora al marge de les ideologies polítiques. Aquesta concepció busca la superació de la fragmentació de l’època entre les tendències socialistes vinculades a la Segona Internacional i les tendències anarquistes. Aquesta concepció «neutral» busca partir de l’element fonamental que divideix la societat de classes, l’explotació, i busca per mitjà del sindicat la unió de tots els treballadors en la seva condició d’explotats per tal de lluitar per l’emancipació de la societat capitalista.

3. La realització de millores immediates en la vida de la classe treballadora, però concebent aquestes com una forma de politització i d’educació del proletariat per a aconseguir els seus objectius finals.

4. L’acció directa com a mitjà fonamental de la lluita de classes, és a dir, la convicció que els treballadors han d’aconseguir els seus objectius sense intermediaris que els representin. Concretament, sense polítics professionals.

5. La vaga general revolucionària com l’eina fonamental per a fer una revolució social que ha de portar als treballadors a la superació del capitalisme.

6. La concepció del sindicat com a eina principal i autosuficient dels treballadors per a desenvolupar la lluita de classes, així com l’instrument que ha de servir com a base per al desenvolupament de la societat futura. El sindicat es teoritzava, és l’òrgan revolucionari que ha de gestionar la producció i distribució en una societat sense explotació.

El 1917 va ser un any extremadament convuls per al món: en mig de la barbàrie industrialitzada de la Primera Guerra Mundial, esclatà la Revolució Russa. A l’Estat espanyol, les velles estructures semifeudals es trobaven en mig d’una crisi de legitimitat que es va agreujar per culpa de la crisi econòmica de la postguerra. Durant aquestes mateixes dates la CNT, i amb especial força el seu Comitè Regional de Catalunya, va patir diversos processos d’inestabilitat interna. L’augment del proletariat urbà estava comportant un ràpid creixement de l’afiliació per al que les seves estructures organitzatives no estaven preparades. El gremialisme, l’espontaneisme i l’exacerbat autonomisme de les seves cèl·lules locals impedien l’organització eficient de les seccions de treballadors de les indústries en expansió. Els mitjans que fins ara havia emprat l’organització es demostraven caducs i s’havien de readaptar a les necessitats d’un nou context socioeconòmic.

El congrés regional de Sants del 1918 tindrà com a objectiu principal l’abordatge de les mancances organitzatives. En aquest, i a proposta de Salvador Seguí, la regional catalana aprovarà l’estructura del sindicat únic o d’indústria, que consistia en la unió no només de totes les entitats d’un mateix ofici i localitat, sinó també de totes aquelles que, tot i ser d’oficis diferents pertanyessin a un mateix ram o sector de la producció.

Tot i que en aquest punt l’organització continuava operant sota els principis ideològics i orgànics del sindicalisme revolucionari, els sindicalistes temien les pretensions anarquistes de domini ideològic. Mentre que pels primers la meta final era l’emancipació total dels treballadors en un sentit ampli i certament ambigu, per als segons l’objectiu final era l’anarquia o comunisme llibertari.

La consolidació de la CNT anarcosindicalista

En el II Congrés Nacional de la CNT (1919) l’anarcosindicalisme s’imposarà per trencar amb la vocació de neutralitat política del sindicalisme revolucionari. Alhora, es nodrirà dels avenços sindicals i de la concepció classista de la societat pròpia de les tradicions sindicalistes revolucionàries i marxistes per tal de dirigir un sindicat fort i modernitzat. A més, l’anarcosindicalisme s’allunyarà de la tradició llibertària més individualista: en comptes de creure en llibertat de l’individu, apostarà per l’autonomia de les societats de resistència.

Com hem vist, la Carta d’Amiens del 1907 partia d’una hipòtesi segons la qual el sindicat és l’eina autosuficient que ha de dirigir la classe treballadora en l’expropiació total de la burgesia i l’enderrocament de la seva dictadura. La CNT l’adoptarà com a herència, imprimint-li un caràcter anarcosindicalista, però la realitat era força més complexa. L’apoliticisme de la CNT de principis de segle es fonamentava en una creença fundacional: que el sindicalisme era “l’orientació econòmica de l’anarquisme”. L’anarcosindicalisme va pretendre renunciar al regne de la política per recluir-se en el de l’economia, identificant-lo com el terreny natural de la lluita de classes. La relació d’explotació de l’obrer era, per als anarcosindicalistes una relació de naturalesa econòmica, que es concretava en les figures del patró i l’assalariat. 

Era en la lluita econòmica contra aquesta relació d’explotació que l’obrer esdevenia una classe que feia política, però només perquè a través de l’expropiació econòmica de la burgesia li extirpava la propietat dels mitjans de producció i així, creien, eliminava la societat de classes. La vaga general revolucionària era mistificada com una recepta extraordinària que permetria, sota la suposició que tindrà èxit a tot arreu i alhora, acabar amb el capitalisme. El sindicat es concebia, per tant, com l’eina natural i legítima dels treballadors.

D’aquesta manera, els anarcosindicalistes aconseguien generar una síntesi explicativa de les lluites econòmiques i polítiques, reduint-ne unes a les altres. Aquesta síntesi resultava necessària a l’hora de poder incorporar el sindicalisme a la ideologia anarquista que, com hem comentat, era originalment antisindicalista i radicalment antieconòmica. Però també era el reflex d’un esforç per vincular tàcticament i estratègica l’acció sindical amb l’acció política d’una presa de partit en concret: la comunista-llibertària o anarcosindicalista.

Així, les primeres dècades d’existència de la CNT no van estar exemptes de dissens i de batalla política interna. El debat sobre l’articulació d’un poder propi i independent va estar molt present entre les files de l’anarcosindicalisme. Ho demostren les batalles internes entre el neutralisme polític del sindicalisme revolucionari i la voluntat dels anarquistes de dirigir el sindicat, però també el fet que un dels debats de més transcendència del Congrés del 1919 girés entorn de la Revolució Russa i l’adhesió de la CNT a la III Internacional o Internacional Comunista (Komintern). Serà, irònicament, el sector anarquista més radical qui es mostrarà partidari de l’adhesió. La posició radicalment internacionalista dels bolxevics i de la Lliga Espartaquista durant la II Internacional era ben vista per a molts militants anarquistes. D’altra banda, el simple fet que els revolucionaris haguessin guanyat per primera vegada a la història del capitalisme generava grans brots d’esperança a les societats en lluita d’arreu del món.

La qüestió russa generarà un interessant debat al voltant del concepte de “dictadura del proletariat”. Nombrosos anarquistes defensaran la necessitat d’un poder coercitiu exercit per la classe treballadora que s’encarregui d’expropiar la burgesia per la força. Pels bolxevics, aquest poder l’havia d’exercir la classe treballadora constituïda en partit independent; pels sindicalistes revolucionaris, la funció expropiadora es reservava al sindicat, qui mitjançant la convocatòria d’una vaga general revolucionària desposseiria a la burgesia dels mitjans de producció; en aquella època els anarquistes semblaven oscil·lar entre ambdues posicions. 

Tot i el seu apoliticisme declarat, la CNT del primer terç del segle XX no va renunciar a significar-se políticament. Les contradiccions de l’anarcosindicalisme en aquesta matèria portaran a molts dels seus militants a desenvolupar la funció política en organitzacions que feien el paper de «partits», avantguardes i grups d’acció independents. La influència d’aquests partits, tot i que notable, romandrà aïllada del conjunt del moviment obrer. L’evolució dels esdeveniments i la complexitat del context polític espanyol van posar en relleu algunes limitacions estratègiques del moviment. En moments clau —com el 1909, el 1917, o durant l’onada revolucionària de 1918-1920—, es va constatar que, malgrat una gran capacitat mobilitzadora, la classe treballadora sovint no aconseguia assolir objectius duradors.

La manca d’un programa polític clar, d’una tàctica definida i d’una estructura organitzativa orientada a la lluita política va limitar la capacitat del moviment per incidir decisivament en el procés revolucionari. Militants com Joaquín Maurín o Andreu Nin, secretaris generals de la CNT que a començaments dels anys vint i per influència de la revolució soviètica evolucionen cap a posicions marxistes, van impulsar una crítica constructiva amb la voluntat de fer balanç de les experiències acumulades. Assenyalaven que l’apoliticisme subjacent de l’anarcosindicalisme podia, en la pràctica, conduir a una alineació i subordinació involuntària amb les forces republicanes burgeses, especialment quan no es disposava d’una estratègia pròpia per intervenir en el terreny polític. 

Abans de la Guerra Civil, la CNT mantindrà la seva independència respecte del projecte sindical parlamentarista de la UGT, i no supeditarà la seva direcció a la unitat sindical amb aquesta. A més, demostrarà en repetides ocasions i, especialment arran de la declaració de la República, la superioritat tàctica i organitzativa del seu model sindical respecte al de la UGT a través de l’èxit dels sindicats d’indústria. Però l’autonomia orgànica del parlamentarisme per si sola va resultar insuficient a l’hora de garantir la independència política del marc ideològic dominant i desplaçar el projecte polític del reformisme. Per tal d’assegurar la seva autonomia sindical, els anarcosindicalistes van renunciar a constituir-se com un poder polític propi. L’anarcosindicalisme va sacrificar les condicions de la independència política en nom de la seva independència de la política.

Seguir estudiant la CNT

El procés de sorgiment i consolidació de la CNT com a organització sindical de masses revolucionària —enfrontada al model reformista de la UGT— planteja interrogants, encara avui centrals, sobre la relació entre les lluites immediates del proletariat i un programa màxim de transformació revolucionària.

La neutralitat o «apoliticisme» dels sindicats, que ofusca el seu caràcter polític; la tesi de la seva autosuficiència en contraposició a la necessitat de la lluita política; el problema de la unitat de classe i el desplaçament de l’hegemonia dels sindicats socialdemòcrates; el paper de la vaga general i el lloc que aquesta ha ocupat dins l’estratègia del sindicalisme revolucionari i l’anarcosindicalisme; la fonamental diferenciació entre els conceptes “autonomia sindical” i “independència política”; els models organitzatius i tàctics i la seva adequació a les formes econòmiques, polítiques i socials concretes que adopta el conflicte de classe avui… són algunes de les qüestions crucials que cal abordar si volem elaborar una proposta revolucionària sòlida.

Amb aquest breu article volem animar a la militància comunista a l’estudi de la CNT, amb una breu aproximació a un procés històric que no s’acaba aquí. Poc després de la seva consolidació com a organització de masses, la CNT jugarà un paper cabdal en una etapa en què es manifestaran amb tota la seva cruesa les contradiccions i formes particulars que la lluita de classes revolucionària va prendre a casa nostra durant el segle XX. Esperem poder abordar aquesta qüestió pròximament.

Bibliografia

Bar, Antonio (1981) La CNT en los años Rojos. Editorial Akal, Madrid. Consulta online: https://www.solidaridadobrera.org/ateneo_nacho/libros/Antonio%20Bar%20-%20La%20CNT%20en%20los%20a%C3%B1os%20rojos%20(1910-1926).pdf

Ealham, Chris (2022) La lluita per Barcelona. Classe, cultura i conflicte (1898-1937). Virus Editorial, Barcelona. Consulta online: https://viruseditorial.net/wp-content/uploads/2024/05/la-lluita-per-barcelona-1.pdf

Losovsky, Drizdo (1978) “Marx y los sindicatos” dins Escritos Sindicales. Editorial Akal, Madrid. Consulta online: https://es.slideshare.net/slideshow/losovsky-escritos-sindicales/36844350

Musto, Marcello (Ed.) (2022) ¡Trabajadores del mundo, uníos!. Antología política de la Primera Internacional. Bellaterra Edicions, Barcelona.

Vadillo Muñoz, Julián (2019) Historia de la CNT. Pragmatismo y revolución. Editorial Catarata, Madrid. Consulta online: https://www.solidaridadobrera.org/ateneo_nacho/libros/Juli%C3%A1n%20Vadillo%20-%20Historia%20de%20%20la%20CNT.pdf