És tradició en l’organització unitària de cada 8 de març dels últims anys discutir i decidir col·lectivament quin serà el leitmotiv que ha de mobilitzar i estructurar la diada. La manifestació convocada a Barcelona aquest any, i recolzada per més d’una vintena de col·lectius, s’organitza sota el lema «les cures sostenen la vida».
Tal com hem expressat a l’espai unitari, considerem que l’enfocament és desencertat. Encetem aquestes crítiques des del respecte pel compromís ferm amb la lluita contra l’opressió de gènere que compartim amb les companyes de l’espai del 8M, però també des de saber que les discrepàncies de fons que ens separen hi són ben presents. Estirant aquest fil, en aquestes línies tractaré de situar alguns elements i preguntes que puguin alimentar el debat.
El lema, en la seva versió extensa, s’amplia amb la demanda «exigim drets i corresponsabilitat, a l’Estat i el conjunt de la societat, per viure amb justícia i llibertat». En la conjugació d’aquestes idees se sintetitzen alguns dels pressupòsits principals de la convocatòria d’aquest any: que les cures són un dret col·lectiu i una responsabilitat social i que, per tant, no poden recaure únicament en les dones treballadores; que ha de ser un dret, també, el fet de poder escollir com ser cuidades; que les condicions en què es faci han de ser dignes, denunciant la precarització específica que pateixen les treballadores sense papers, i que la privatització de serveis essencials suposa un agreujament d’aquestes condicions.
Estem més que d’acord amb la situació d’opressió i explotació que implica el treball domèstic, de cures, o en definitiva, de qualsevol treball destinat a sostenir les condicions per a la reproducció de la força de treball en el sistema capitalista. Més, si tenim en compte que, en el context de crisi en el qual estem immersos, s’intensifica la degradació de les condicions de vida de la classe treballadora, especialment de les dones proletàries, de les dones migrants i de les treballadores de sectors laborals feminitzats, vinculats en molts casos a la salut, les cures o la reproducció.
Ara bé, les posicions relativament compartides s’aturen aquí. I s’aturen, perquè ja fa anys que s’assenyala que darrere de la paraula «cures» o «vida» hi conviuen masses significats, amb imprecisions i implicacions polítiques que cal evitar a tot cost. Principalment, es continua desdibuixant la centralitat del conflicte de classes, entre altres problemes polítics. Es repeteix l’error de no entendre que el capitalisme no té gens d’interès a sostenir la «vida», i que de fet, tendeix a destruir-la: de cara a la classe treballadora tendeix, o bé a augmentar la proporció de treball productiu per sobre del reproductiu, o bé a condemnar àmplies capes del proletariat a la no productivitat permanent, a l’exclusió i la pobresa.
El lema d’aquest any postula amb molta claredat el que és el moviment feminista de base en l’actualitat: un moviment amb intuïcions i pulsions de lluita justes i encertades, però amb importants imprecisions teòriques i polítiques a l’hora de fer front l’opressió de gènere i, en conseqüència, en una posició de debilitat davant d’un Estat a qui es demana «corresponsabilitat».
No serem les militants socialistes qui neguem el caràcter estratègic de disputar les condicions de vida de les dones treballadores i de denunciar les especials condicions de misèria i subordinació de sectors laborals feminitzats o la situació d’empobriment i despossessió de les dones monomarentals i les dones migrants. Aquesta és una tasca urgent i és un fracàs compartit del moviment feminista, del sindicalisme i de les organitzacions pretesament revolucionàries de l’anterior cicle, no haver aconseguit ni tan sols estabilitzar plataformes de lluita o eines efectives en aquest sentit. Un fracàs que urgeix revertir.
Però passar d’aquí a centrar el contingut del present 8 de març en «demandes» a l’Estat entorn de les cures, creiem que és cometre un error important de desubicació i falta de connexió amb la conjuntura actual. Més, quan ens trobem en un context en què les posicions reaccionàries avancen gràcies al terreny fèrtil que les promeses sense complir dels governs progressistes han deixat.
En el fons sempre és una qüestió d’estratègia, de capacitat de connectar l’aquí i l’ara amb l’horitzó al qual volem aspirar, de connectar fins i mitjans. Si no hi ha estratègia, sempre estarem en posició de debilitat.
Vol dir això que hem de deixar de desplegar dinàmiques de lluita de defensa de les nostres condicions de vida i els nostres drets? Rotundament no. Però en el procés, és condició indispensable que ens preguntem: per què fem aquestes demandes? Estem dirigint les forces a simplement fer menys miserables les nostres vides? O les dirigim a garantir unes condicions sobre les quals construir un poder propi amb el qual confrontar l’estat actual de les coses i enderrocar aquest món?
Aquesta pregunta tampoc no es pot respondre sense clarificar des de quina posició i correlació de forces ho fem quan el preu a pagar de no fer-ho és alt i ben conegut. La «corresponsabilitat» de l’Estat ja s’ha donat: s’ha exercit respecte a les demandes feministes amb el seu ús i instrumentalització cultural i propagandística, amb el repartiment de cadires i quotes de representació entre una nova generació de polítiques, amb l’anul·lació del seu contingut radical i de protesta al carrer,i amb el manteniment, si no agreujament, de les condicions d’explotació estructural de la majoria de les dones proletàries.
En aquesta posició de debilitat i assimilació, les condicions de la conjuntura actual tampoc ens són, francament, favorables. La persistència de la crisi està fent caure totes les caretes als estats occidentals, que s’alineen un rere l’altre sota l’agenda de la burgesia d’assaltar els marges de redistribució de salari social entre la població treballadora, arrossegant a sectors més amplis cap a la despossessió i l’empobriment i habilitant les formes de govern autoritàries que els calen per imposar-ho.
No és que no hàgim de lluitar per esgarrapar guanys i demandes davant l’estat, la patronal, la burgesia o el rendisme. Però el primer pas per fer-ho és ser conscients de l’enemic que tenim davant. O, encara més de mínims, ser conscients de qui és l’enemic.
En aquesta correlació de forces actual es dibuixa de forma clara i frontal els contorns del projecte d’una burgesia que impulsa una agenda reaccionària per mantenir el seu domini econòmic i polític. Front això, la tasca primordial és bastir una proposta creïble i atractiva per tots els sectors amenaçats i preocupats pel retrocés en drets de gènere i sexualitat.
Creïble, si aconsegueix presentar perspectives de lluita realistes, partint dels límits fins on va arribar el moviment feminista, però assenyalant un camí per superar els nusos on va quedar encallat. I, atractiva, si és capaç de sobreposar-se a tres factors que pesen en el sentit comú: a la guerra cultural reaccionària que banalitza el masclisme i l’LGBTI-fòbia, a la codificació i assimilació que ha igualat els drets de gènere i sexuals amb la ideologia liberal de l’statu quo, i al resistencialisme identitari de les opcions més activistes i militants, que fins i tot ha cansat i exasperat als sectors més progressistes i d’esquerres de la joventut treballadora. Aquests són els reptes.
Demanem drets i llibertats, sí, però fem-ho amb les garanties que aquests drets es podran mantenir. I, alhora, que aquesta defensa tenaç serà bastió del que és, segurament, el gran repte que tenim al davant: el de barrar un mur a la reacció i al masclisme en el camí de la construcció d’una alternativa revolucionària a la societat capitalista.
