[Text original publicat a GEDAR]
https://gedar.eus/es/aktualitatea/polizia-infiltrazioak-estatuaren-praktika-errepresiboak-direla-onartu-behar-dugu/
El passat cap de setmana van estar a Altsasu (Nafarroa) diversos exmembres del col·lectiu juvenil Distrito 14 de Moratalaz, a l’Ospa Eguna. Allà han tractat les infiltracions policials que han patit aquests últims anys, i GEDAR LANGILE KAZETA també ha tingut l’ocasió de conversar amb ells. Hi hem parlat, entre altres coses, del treball d’espionatge de la policia, de la manera d’actuar dels talps, de les infiltracions que han patit altres col·lectius polítics i socials, dels aprenentatges, de la resposta davant els casos que han sortit a la llum, així com de la repressió d’Estat.
Què era Distrito 14 i quina feina hi desenvolupàveu?
Distrito 14 va ser un col·lectiu juvenil nascut a l’abric de la vaga general de novembre de 2012 i de l’okupació d’un centre social al barri anomenat Salamanquesa. Entre els seus objectius estaven organitzar el jovent treballador del barri, coordinar-se i organitzar-se amb la resta de col·lectius juvenils de barri, així com realitzar accions per a conscienciar i assenyalar diferents problemàtiques, com ara desnonaments, violència de gènere, anticapitalisme, cases d’apostes, antifeixisme, antiracisme, homofòbia, etc.
Que sapigueu, quantes infiltracions policials heu patit aquests anys?
Directament, i que sapiguem avui dia, dues. Una de 2014 a 2021, i el seu “relleu” de 2020 a 2022.
Què destacaríeu d’aquestes infiltracions? Quant a la manera d’actuar dels talps i la seva feina d’infiltració, per exemple.
Una de les coses que solem destacar és la qüestió de les “línies vermelles”. És a dir, nosaltres, com a militants, sempre havíem pensat que hi havia una sèrie de límits que automàticament descartaven la possibilitat de l’existència d’un infiltrat. Per exemple: tenir un DNI físic real, mantenir relacions sexoafectives amb militants, conèixer la seva família real, que treballessin amb contracte, visitar casa seva… Totes aquestes “línies vermelles” s’han ultrapassat en els nostres casos i en diversos més dels que s’han destapat fins ara.
També és destacable que tenien patrons en comú (actitud afable i defugint polèmiques, coneixements polítics molt baixos, perfil militant molt actiu especialment amb la “feina bruta” relacionada amb la logística, etc.), però cadascun també tenia les seves peculiaritats per a adaptar el seu perfil, la seva història i tota la resta.
Les infiltracions que ha patit el col·lectiu Distrito 14 no han estat les úniques destapades en els últims anys.
Efectivament. Han sortit dos casos a Barcelona (José Ignacio i Dani), un a Girona (Maria), un a València (Ramón) i dos més a Madrid (Lucía i Mavi). Segurament no seran els únics, i cal estar preparats per a quan surtin més. Una de les coses que ens han ajudat i que recomanem a tota la militància és llegir-se els articles publicats de cada cas, perquè hi ha molts detalls i patrons comuns que poden servir com a pista per a detectar-ne més. Tot i que la nostra idea és fugir de la paranoia, és important fixar-se en tot això.
Amb la majoria dels casos, estem en contacte per a donar-nos suport, i també per a escometre feina que pugui servir a la militància per a gestionar futurs casos, tant en allò emocional com en allò polític.
Quina funció creieu que compleixen aquestes infiltracions i aquest tipus de mecanismes de control i assetjament?
Creiem que l’objectiu principal és la captació d’informació: com funcionem internament, quins militants estan més actius, amb quines organitzacions ens relacionem i de quina manera, etc. De fet, una de les informacions que s’ha fet pública fa relativament poc és que, en algun dels casos, els infiltrats recollien mostres biològiques de militants, principalment d’aquells amb els quals van arribar a conviure i mantenir relacions sexoafectives.
També aconsegueixen, encara que més indirectament, generar pànic, paranoia, desconfiança i inseguretat en les organitzacions i entre els militants. En definitiva: control, repressió, captació d’informació, etc.
I, davant d’aquests casos d’infiltració que han sortit a la llum, quina ha estat la resposta?
A nivell institucional, per part dels partits polítics progressistes a l’esquerra del PSOE, les reaccions han estat les esperades: hipocresia, missatges buits i intents d’utilitzar els casos a favor de la seva estratègia institucional.
Per posar exemples concrets, Podemos ha mostrat “indignació”, però cap mena d’autocrítica ni res relacionat al fet que va formar part del govern durant diversos anys en què es van infiltrar policies.
Per la seva banda, Sumar, Izquierda Unida i Bildu, han intentat utilitzar els casos per a treure rèdit electoral i polític, i en cap cas s’han acostat mínimament als grups d’afectades per a oferir ajuda com a manera de compensar el seu suport a governs que afavoreixen les infiltracions.
Per part del govern i del PSOE, l’esperat: silenci en general i suport a aquestes pràctiques i a la policia en les poques ocasions que han parlat del tema en públic.
Fora del món institucional, però, sí que és cert que les mostres de solidaritat han estat molt nombroses i estem molt agraïdes, encara que, per desgràcia, no en tots els nostres entorns militants ha estat així.
Creiem que encara falta molt a aprendre i assimilar respecte a aquesta forma de repressió, tant en com afecta les organitzacions en general, com a les militants més directament en particular. I també quant a la seva gestió abans, durant i després.
Quins ensenyaments heu tret i quins ensenyaments ha de treure tot moviment i militant revolucionari?
Podríem dedicar gairebé un llibre a respondre aquesta pregunta, però com a pinzellades:
– Assumir que les infiltracions policials són pràctiques repressives de l’Estat.
– Assumir que aquestes coses han passat, estan passant i continuaran passant.
– És fonamental fer-les públiques, principalment per una qüestió de seguretat.
– A mesura que van sortint casos s’identifiquen patrons que serveixen per a generar eines i mecanismes de prevenció i de recerca. És tasca militant imprescindible transmetre tot el que aprenguem d’això a les generacions que vinguin darrere.
– Dirigir peticions o exigències a l’Estat perquè “acabi” amb aquestes pràctiques és inútil: no deixaran de fer una cosa que els beneficia.
– La militància té la capacitat i l’obligació de gestionar i investigar aquests casos. De fet, si ara es va sabent més sobre aquestes pràctiques no és pels partits institucionals de torn que s’intenten posar medalles, sinó pel treball militant a l’ombra de moltes companyes.
– Fugir del paper de simples víctimes i convertir-nos en subjectes polítics actius.
