Lamiae Abassi: “Ens hem de revolucionar per aconseguir el canvi, no hi ha cap altra manera de fer-ho”

La Lamiae Abassi (25) ha viscut sempre al Casc Antic de Barcelona. Des de petita ha estat involucrada a les lluites socials que han tingut com escenari el seu barri. Va viure la seva primera infància als carrers mentre tenia lloc el conflicte veïnal del Forat de la Vergonya. Després, durant anys va impulsar l’associació Ex-Menas, un referent dins les lluites del proletariat migrant a la ciutat. A més de militar des de fa un temps s’està desenvolupant com a artista dins la música urbana. Això li està permetent expressar a través de les seves lletres les experiències que l’han marcat al llarg de la vida. Per ella és fonamental que les seves cançons inspirin la lluita que sosté com a part del Sindicat d’Habitatge del Casc Antic i del Moviment Socialista.

Lamiae, explica’ns com va començar el teu interès per la música.

No fa gaire que faig música, la veritat. Tot va començar amb una broma. Vaig fer una cançó del barri fa quatre o cinc anys, quan es va començar a ficar de moda la música i més xavals van començar a fer música i tot el rollo. Hi havia dos xavals del barri que cantaven i em va fer il·lusió veure’ls cantar i vaig pensar anem a fer un temazo del barri. Llavors vaig fer la broma aquesta del tema del Forat de la Vergonya: “Forat de la Vergonya, Forat de la Vergonya, que maldita historia”. Vaig gravar aquesta cançó amb una base de fondo de youtube i la meva veu de fons, saps? Fins que vaig començar a anar a l’estudi d’uns col·legues del barri més contínuament i em vaig adonar que a part de que la música m’agradi, perquè m’ha agradat sempre, tota la vida, doncs em serveix com a vàlvula d’escapament.

Com et defineixes com artista? 

Ho penso tots els dies i jo mai m’acabo de sentir identificada en cap espai perquè amb els meus paisans soc com la catalana, aquí soc com la mora… És una cosa que de vegades m’ha fet sentir que no existeix la possibilitat d’encaixar a cap grup. Alhora també crec que és això el que em fa sentir més lliure. Sempre que m’intenten categortizar d’alguna manera, rollo tu no pots fer això perquè ets tal, per la cultura, per la religió, per l’experiència que has tingut: sempre puc defensar-me de qualsevol d’aquestes vies. Perquè puc i perquè he tingut l’experiència i l’oportunitat de barrejar-me amb molta gent, amb moltes cultures. Crec que la música em servirà també per denunciar moltes coses com a noia de barri, mora, catalana i dona.  

La música et serveix per comunicar el que penses…

A mi sempre m’ha sigut molt difícil expressar-me, parlar, inclús tot el que havia viscut a la meva infància relacionat amb la política i les lluites que hi havia hagut al barri. És una cosa que expressar-la directament en paraules, així en converses normals, em costa. I amb la música em vaig adonar que les lletres que em sortien eren precisament experiències que havia tingut jo de petita que encara no havia tingut l’oportunitat ni l’espai d’expressar jo a la meva manera, saps? I vaig començar fent “Realidad” i fins avui.
Parla’ns d’aquest primer tema, “Realidad”.

Doncs una mica va del sentiment que tenim cap al barri, no? De la realitat de la gent que hem viscut al barri. Va de denunciar totes aquestes coses que són les que aquí tothom veu i vivim, però que a vegades no són tan visibles des de fora. També intentar explicar que, tot i que passi tot això, encara així, volem seguir formant part del nostre barri i volem seguir vivint aquí. Que el barri no només són desnonaments, criminalització o tota aquesta pesca. Que també som famílies treballadores, que fem activitats molt guais, que ens agrada estar allà i destacar una miqueta que aquí qui són uns fills de puta són la policia i els polítics. I ja està.

Estas parlant molt del teu barri però no ens has dit quin és. 

El Casc Antic. Bueno, el Borne. El Born, el Born. Sí, sí… Jo fins fa poc no deia “soc del Born”. Abans de dir “del Born” deia “tu saps on és el Forat de la Vergonya?” Llavors, si l’altra persona el coneixia, bé, i si no: “doncs mira, jo t’explico i així ja saps d’on soc”. Doncs això. 

Quina importància té el barri per tu?

En realitat el barri per mi ho és tot. És casa meva. Jo crec que el barri és on ho he après tot i on he crescut, on segueixo creixent. És el lloc on he pogut conèixer totes aquestes injustícies que passa molta gent. I, a més, tot això ho sé perquè moltes vegades jo he intentat escapar del barri. Però el barri et crida. I precisament per haver viscut tota la lluita que vaig viure quan era petita a vegades sento que tinc com la responsabilitat de continuar-ho fent. De continuar lluitant perquè no quedi en l’oblit tot el que havien lluitat abans i no quedar-nos al final sense el barri que tant estimem.
A què et refereixes quan parles de la lluita d’abans?

El record que jo tinc de quan era petita són moltes famílies de classe baixa fora de casa seva o vivint a edificis que encara estaven en obres perquè no volien marxar de casa. Com el que vivim avui en dia al barri, doncs això mateix. Està passant el mateix que ara. L’única opció era la lluita. Érem molt petits, jo ara mateix tinc 25 anys. En aquell moment l’únic que veiem era molta policia sempre al barri, intentant fer famílies fora de casa o inclús quan fèiem qualsevol activitat al barri o demanàvem que hi hagués més natura. La intenció de l’Ajuntament en aquell moment era fer un pàrquing a la plaça que és el Forat de la Vergonya i, bueno, ens vam organitzar amb l’objectiu que mai s’aconseguís construir aquest pàrquing i que fos un espai per la gent que sempre havia viscut allà.

Com va ser la lluita del Forat de la Vergonya?

Va haver-hi molta gent que va acabar hospitalitzada, persones a qui els hi falta un ull o persones a qui li quedaven marques a l’esquena. Fins i tot, jo això no ho recordo gaire perquè jo era molt petita, però la policia havia arribat a apallissar famílies tenint els seus bebès a les mans. Coses d’aquestes. Recordo com molt caos, molt caos… Però dintre d’aquest caos el que si que recordo, i això fins ara que he començat a militar al Sindicat d’Habitatge i al Moviment Socialista no ho havia tornat a veure, era l’organització que hi havia en aquell moment. Jo crec que era el més important. Gràcies a aquella organització, i per això li dono tanta importància al que és l’organització, es van aconseguir moltes coses. Que vàries famílies acabessin als pisos de protecció oficial, que tota aquella gent aconseguís quedar-se al barri.

Dius que tu eres encara una nena petita en aquell moment. Els infants del barri com participàveu de la lluita?

Hi havia dies que la policia venia i cordó policial a tope per desnonar algú. Llavors aquí qui estava a primera fila i qui s’encarregava d’organitzar la resistència era la gent gran. Però és el que deia abans, no només teníem problemes amb la policia pels desnonaments sinó també per racisme, bueno, per qualsevol cosa, baralles, el que fos. I aquí els nens ajudàvem a la gent gran, a qui estaven més organitzats. Per exemple, jugàvem a un “polis i cacos” on sempre hi havia nens per tot arreu. Quan s’apropava la policia fèiem com de gossets guardians, si veiem algun policia arribant, corríem a la plaça “eh, que ve la policia”. Tots corrents. També intentàvem molestar. No estàvem davant a primera fila però sí que pujàvem a les nostres cases, que estaven com al voltant de la plaça, i intentàvem molestar tirant aigua, molestant a la policia, jo que sé.
Què va passar amb tota aquesta energia que es va concentrar pel Forat?

Hi ha molta gent que es va conèixer en aquell moment, a la lluita pel Forat de la Vergonya, jo recordo gent de tots els països al Forat per organitzar-se, molta gent fins i tot va deixar la seva vida, tots els plans que tenien, per quedar-se a viure aquí durant molts anys. Crec que ha sigut un conflicte de molts anys en què s’han aconseguit moltes coses. Al final hi ha hagut molta gent a qui li ha anat canviant la vida i han hagut de marxar, però sí que hi ha unes quantes famílies del barri que ens hem quedat. I jo crec que individualment tots hem seguit fent com una lluita activista, per dir-li d’alguna manera. Més que res perquè al final la majoria de les famílies que vivíem al barri érem gent immigrant i en aquell moment no es va acabar el nostre problema. Tu has de continuar lluitant contra aquest sistema, contra els serveis socials, lluitant per les teves ajudes, pels teus drets. Suposo que no s’ha seguit veient com un conjunt de persones organitzades, però sí que crec que tota la gent que va lluitar pel Forat de la Vergonya és gent a qui li tocarà lluitar sempre per les seves condicions de vida.

El Forat és encara un símbol pels veïns?

Sí, sí, sí. I per a mi ho seguirà sent sempre. Jo crec que hi ha molta gent de barri a qui ens ha passat pel cap marxar i no ho fem precisament per això. I no només el barri com a tal sinó que hi ha gent per qui s’ha convertit en una simbologia de la lluita. Un arbre. Per nosaltres era molt simbòlic l’arbre de Nadal. Era l’única cosa verda que teníem en aquest barri. La policia i els amics de la policia s’organitzaven per venir a les nits. Igual que nosaltres no els vam deixar fer el pàrquing, doncs ells venien a trencar l’arbre que nosaltres plantàvem. La font també és súper simbòlica. Jo recordo en aquesta font ficar les peces de pedra de coloraines. L’hort també…

Tu vas col·locar peces del mosaic?

Sí, sí. D’això me’n recordo un munt. Abans d’això jo recordo la plaça que era tot sorra i els arbres que els plantàvem nosaltres, era l’únic que hi havia a la plaça. Els edificis del voltant eren les nostres cases. Les plantes que hi havia eren nostres, els bancs que hi havia els havíem construït nosaltres en pedra i l’hort també l’havíem construït nosaltres. Hi havia hagut moltes lluites anteriors demanant més verd. Perquè només hi havia sorra, roca, pedra, i tot destrossat. Això semblava… No semblava el centre de Barcelona com ara, era molt diferent. Ha sigut passar d’un extrem a un altre. Quan això estava ple de merda es parlava que era un barri de gent perillosa i ara el que han intentat és posar-lo maco i que aquesta gent marxi fora per poder-lo vendre a la gent rica i als turistes. És el que han volgut fer sempre.
Com ha influït a la teva vida haver sigut una nena del Forat?

Jo crec que la meva vena militant ve d’aquesta lluita al Forat. Recordo que quan jo era petita per mi ser policia era lo bo, era rollo “de gran vull ser policia per canviar les coses”. Hi havia gent més gran que em deia “no, no, si vols canviar les coses has de fer-ho des d’un altre espai, des d’una altra postura. No pots ser policia i bona persona alhora”. No pots ser les dues coses. Realment l’únic que veia jo de la policia era que maltractava a les nostres mares, els nostres pares, els nostres amics, els nostres fills, a un mateix. Que no tenien filtre per res.

Què et va passar a tu després de la lluita del Forat?

Després d’això vaig seguir creixent i, òbviament, doncs venint d’allà una nena rebel. Després per coses de la vida vaig acabar en un centre de menors. Va ser el següent amb el qual em vaig trobar, una altra problemàtica. Aquí començo a entendre com funciona tot el tema de les institucions, dintre dels drets de la infància i tot això. I un altre cop torno a cremar per dins perquè està tot molt mal gestionat. Clar, jo soc una d’aquestes menors de cada deu que sí que aconsegueix tenir un bon futur després d’haver passat per un centre de menors. Jo soc una d’aquestes privilegiades i ho tinc claríssim. Per l’idioma, perquè quan vaig entrar tenia les coses clares i coneixia els meus drets i no me la podien colar. Què passa? Que qui sí que vaig veure que tenien problemes eren els meus companys del centre de menors que potser eren marroquins, portaven pocs mesos aquí i tal. Aquest va ser el moment en què vaig crear l’associació d’Ex-Menas amb altres companyes.

Què era Ex Menas? Per què lluitàveu?

Entre molts problemes que teníem, per exemple, hi havia el tema de la feina, el tema dels papers. En aquell moment els documents que tenien els xavals només se’ls permetia renovar-los amb un contracte de feina. Però als seus documents hi posava que no tenien permís per treballar. Un peix que es mossega la cua. A la tele només sortia que aquests xavals robaven, ocupaven i el que fos. Nosaltres volíem visibilitzar quina era la realitat i, en el cas que passessin aquestes coses, fer entendre a la gent que estaria bé que es posessin en la pell d’aquestes persones. Que pensessin que farien ells si estiguessin en la mateixa situació. Fer-los entendre que aquestes situacions tan difícils a les que s’enfronta molta gent existeixen precisament per com estan creades les lleis. Que no jutgin a les persones per l’estil de vida que no escullen sinó que els hi toca tenir. No?
Com era la vida al centre de menors?

Jo com a persona que entén l’idioma i sempre m’han tractat de puta mare. Els xavals? Doncs no tenen les mateixes oportunitats que nosaltres. Els menors que no estaven acompanyats els ficaven tots en un mateix centre de menors, que no és un centre com el meu, que tenies horaris d’entrada i sortida, la teva paga… Per ells no. N’hi havia xavals que tenien medicacions que no se’ls hi comprava. Els ficaven a tots en un centre de menors a la muntanya amb penya de la mateixa nacionalitat. A part, les persones que estaven contractades en aquests centres de menors no eren integradors ni educadors, eren porters de discoteca, expolicies i gent així. A part d’això, temes d’assetjament sexual.

Com van ser els primers passos d’Ex-Menas?

Era una època en què van arribar molts joves no acompanyats al barri. Molts xavals que estaven al carrer, consumint cola i tot això. La meva mare estava en un grup de “Las madres coraje” i s’encarregava molts cops de fer menjar per donar-los als xavals que estaven al carrer. Quan vaig perdre la vergonya de començar a apropar-me jo a parlar amb ells va ser molt fàcil pel tema de l’idioma. Això va fer que quan els xavals tenien dubtes de coses que havien de gestionar em comencessin a buscar a mi o a altres persones. Amb tot això va ser super fàcil. Vam començar a fer coses super interessants: contactar amb premsa, visibilitzar mogollón… Inclús vam començar a organitzar coses amb la gent de la Tancada Migrant i amb Top Manta.
I com va seguir la teva experiència militant després d’Ex-Menas?

El Sindicat d’Habitatge! El sindicat és una cosa que de sempre jo he escoltat al barri i fins fa poc no m’hi he apropat.

Per què?

En aquell moment no ho entenia i pensava que era formar part, un altre cop, de coses que sembla que t’estan ajudant però que són la mateixa merda, la mateixa gent i les mateixes institucions que t’estan fent fora de casa.  En el moment que jo vaig entendre que el Sindicat també lluitava de forma oberta contra l’Estat, contra l’Ajuntament, la Generalitat, això va ser el que em va cridar l’atenció. Vaig veure que la lluita és molt diferent i que des de dintre s’està creant, per dir-lo d’alguna manera, un nou partit, un nou espai, organitzat per la pròpia gent, per la pròpia classe treballadora. Crec que és el que es necessita. Això crec que és el que ens fa diferents a la resta.  

Creus que el Sindicat s’ha sabut integrar en la vida social i el sentit comú del barri?

Crec que el Sindicat és l’únic agent que ha sabut fer això. Tu pots crear, per exemple, un casal de joves al barri i portar educadors molt guais que tinguin moltes ganes, però aquestes persones sempre tindran limitacions a l’hora de treballar. No deixen de ser institucions que no estan lluitant pel que tu lluites. Crec també que és la manera que tenen ells de fer que la classe treballadora no deixi mai de formar mai part de la merda que són aquesta gent. Crec que els sindicats són el que fa que la gent dels barris tingui encara esperança o fe que es poden canviar les coses. Crec que visiblement és l’únic que sosté el barri ara mateix. Tot el demés són aparadors nous i institucions. L’únic que hi ha real i format per la pròpia gent del barri és el Sindicat.
De l’experiència política del Forat de la Vergonya i d’Ex-Menas quins aprenentatges extreus que estiguis aportant al Sindicat? Amb quines coses et quedes?

Em quedo que ens hem de revolucionar per aconseguir el canvi, no hi ha cap altra manera de fer-ho. Que està molt bé tot això que fem de seure, de negociar, de parlar, de tenir converses amb gent amb traje, polítics. Seure i escoltar-los i deixar que intentin convèncer-nos una mica. Però ho he vist tota la meva vida. També m’han venut molts partits polítics que cregui en el que em diguin, però no, és la mateixa merda. No pot anar de la mà un partit de polítics professionals i la llibertat de la gent. Crec que les úniques persones que faran el canvi serem nosaltres mateixes. I farem el canvi sempre que no estiguem vinculats amb res que formi part d’aquest sistema. I crec que hem de continuar com ho estem fent fins ara i que en algun moment encara haurem de tenir més collons per passar per sobre de veritat. Sent pacífics aquesta gent no aprendrà mai. Jo crec que això de “ni els bons són tan bons ni els dolents tan dolents” no existeix. O ets una persona bona o ets una persona dolenta. O ets gent que lluita pels drets de la resta o no ho ets i llavors estàs a l’altre puto bàndol. No hi ha més. Crec que és una cosa que només es tracta de tenir bon cor.

Fins ara hem parlat sobre com la política ha influït en la teva música. Per acabar, explica’ns com penses que pot influir la teva música en la política. Aquest matí, per exemple, hem estat a un desnonament al Raval on han sonat diverses cançons teves. Què has sentit?

A mi el que més il·lusió em fa de ser artista és poder pujar un dia a un escenari amb moltíssima gent davant i poder expressar totes aquestes coses que estem dient. Transmetre i fer saber al màxim de persones possibles que sí que es pot i quines són les nostres pròximes passes. No es tracta tant de ser famosa ni res. Però si algun dia ho soc serà amb l’objectiu de poder demostrar en algun moment que un canvi és possible. Jo intentaré que amb el poder que té un artista, amb aquesta difusió, que la gent entengui quina és la nostra lluita i, d’altra banda, que no es quedin allà. Crec que molta gent pensa el mateix que nosaltres, que està molt d’acord amb tot el que fem, però el que li costa és fer aquest pas. Crec que està molt bé ser artista, però sempre ha d’anar de la mà amb alguna ideologia, amb una cosa que vulguis transmetre. I què millor que la música, no?