Aquest dissabte totes les mirades s’han tornat a centrar en Palestina en motiu del que està sent l’ofensiva militar més gran en territori israelià dels últims anys. Coincidint amb el 50è aniversari de l’inici de la guerra del Yon Kippur, diferents faccions armades palestines de Gaza liderades per Hamàs han trencat el setge imposat per Israel a Gaza des de fa 17 anys, i sota ocupació des de 1967. En un atac coordinat i a gran escala, les milícies palestines han aconseguit obrir diverses vies de pas al mur del que es coneix com “la presó a cel obert més gran del món” i penetrar en territori “israelià”, fins al punt de controlar diferents ciutats i assentaments de colons propers a la franja i que actualment es troben en disputa amb l’exèrcit israelià.
Fins ara, la lluita s’ha centrat sobretot al sud de Palestina, tant a Gaza com als territoris del 48, però també hi ha hagut alguns combats a Cisjordània i als alts del Golan, on Israel ha intercanviat bombardejos amb Hezzbolah a la frontera amb el Líban. De fet, l’exèrcit israelià està mobilitzant la major part dels seus efectius a la frontera nord per evitar una possible entrada que provocaria una escalada regional del conflicte.
L’ofensiva palestina va agafar per sorpresa els israelians, que han respost declarant l’estat de guerra i iniciant l’anomenada operació “Espasa de ferro” amb l’objectu de recuperar el territori perdut i realitzar una invasió terrestre a Gaza, mobilitzant més de 300.000 reservistes. En aquest sentit, cal destacar que Israel és la potència militar més gran d’Orient Mitjà i disposa d’arsenal nuclear i armament i municions de tot tipus.
La resposta israeliana ha estat aplaudida pels països del centre imperialista, amb EEUU i la UE al capdavant, que no només observen com Israel ha deixat sense subministrament d’aliments, combustible i electricitat a 2,3 milions de palestines que resideixen a la franja, sinó que ha anunciat que revisarà tota l’ajuda humanitària a les ONGs sobre el terreny, una amenaça que de fer-se efectiva podría empitjorar considerablement la vida de les palestines que depenen en gran part d’aquesta ajuda humanitària per a la seva supervivència. Per al seva part, els EEUU ja han anunciat que donaràn suport armamentíc i econòmic a Israel, i inclús ha enviat el portaavions “USS Gerald Ford” al mar mediterrani amb l’objectiu de dissuadir a Iran de la participació en el conflcite i mostrar el seu suport a Israel.
Tot això acompanyat d’un bombardeig constant i indiscriminat que ja s’ha saldat amb la vida de més de 700 palestines (segons l’últim recompte) i que pot acabar convertint-se en la major massacre del segle XXI. Aquest fet suposaria un salt qualitatiu en el procés de neteja ètnica que Israel està duent a terme a Palestina des de l’inici de la Nakba l’any 1948.
A nivell estatal, tant des dels governs progressistes com des de l’oposició, s’ha qualificat l’atac de la resistència palestina com un atac terrorista islamista perpretat per Hamàs, un relat construït per Israel amb l’objectiu d’amagar el caràcter alliberador de la resistència palestina del projecte colonial sionista. Alhora, també hem pogut trobar certes crides “equidistants” al diàleg i la negociació per part de la socialdemocràcia d’ERC i EH Bildu o els Comuns, que amb la retòrica del diàleg i la defensa dels drets humans no han trigat a condemnar la resistència palestina i vendre al poble palestí, alineant-se així amb els interessos imperialistes dels EEUU i la Unió Europea a l’orient mitjà.
Alhora, ja s’han començat a donar les primeres reaccions a l’orient mitjà. Més enllà del suport militar que han ofert diversos grups armats dels territoris límitrofs amb Israel com Hezzbolah, caldria destacar l’anunci que va fer ahir Arabia saudita del trencament de les relacions amb l’estat d’Israel. Aquest fet és especialment rellevant, ja que trenca amb els intents de normalització que estava fent Israel amb els països Arabs que tradicionalment havíen donat suport a la causa palestina.
A Palestina, l’ofensiva de la resistència s’ha viscut amb entusiasme i suport total, tot i ser conscients del preu a nivell de vides i destrucció que els hi suposa i suposarà tot plegat. L’estancament de la situació des de fa dècades; el paper còmplice amb Israel de l’anomenada “comunitat internacional”; la creixent pèrdua de territori a Cisjordània a base d’assentaments (i la conseqüent divisió de facto d’aquesta regió); els atacs cada cop més freqüents i virulents a Cisjordània i Gaza per part de l’exèrcit; la impunitat creixent dels colons i els atacs que perpetren amb el vist-i-plau d’un govern obertament d’extrema dreta; i la desafecció amb la propia Autoritat Nacional Palestina, que sovint ha contribuit a repremir a la resistència palestina…; aquests són alguns dels elements que han acabat d’enterrar des de fa anys qualsevol esperança de resolució negociada de la situació o de l’anomenada solució dels dos estats.
El relat oficial que vincula només a Hamas amb aquesta defensa legítima, doncs, és interessat i esbiaixat i amaga una realitat flagrant. No només moltes organitzacions i faccions han coordinat les seves forces en aquest atac sinó que també la societat civil palestina, en un carreró sense sortida i després de dècades de patir crims de guerra i vulneracions de drets i un règim d’apartheid, ocupació i colonialsime d’assentaments, i davant la connivència de tota la comunitat internacional, aplaudeixen aquest intent de fer trontollar un estat d’Israel criminal, malgrat les vides que saben que perdran pel camí.
Mentrestant, les comunistes del món, en un exercici d’internacionalisme proletari, mostren la seva solidaritat incondicional amb la resistència palestina i criden a la mobilització en suport a aquesta. Les socialdemocràcies d’occident no donaran mai el suport necessari al poble palestí per acabar amb aquesta barbàrie, per la pròpia lògica imperialista que regeix les seves relacions internacionals i interessos geopolítics.
