Un obituari comunista del Procés català

U d’octubre, ni oblit ni perdó. És una consigna compartida per totes les persones que participaren del referèndum d’autodeterminació del 2017 i que, directament o indirectament, patiren cops i repressió per part dels cossos policials. Una fita política del moviment independentista amb poques comparacions recents arreu d’Europa, una jornada que condensa contradiccions, que polititza tota una generació i que, per ser fructífera en un sentit polític més ampli, ha de ser analitzada i criticada.

No oblidar ni perdonar no pot voler dir guardar aquell dia en una vitrina: el significat que ha de tenir pels revolucionaris, pels comunistes, és el d’extreure’n lliçons estratègiques i una lectura de conjuntura pròpia. És necessari per a qualsevol moviment que aspiri a hegemonitzar-se en territori català (i a tot arreu) pensar estratègicament en els darrers 15 anys i destriar quins problemes ha presentat el procés d’autodeterminació fallit a Catalunya, una expressió de lluita que deixa en una situació complicada a tot un Estat i que presenta potencialitats i limitacions, si més no des de la perspectiva dels que aspirem a la construcció del socialisme.

En aquest article s’intentarà fer una anàlisi política del Procés, analitzar el paper de les diferents classes que hi participen amb els seus projectes i interessos antagònics, les lliçons estratègiques bàsiques que es poden extreure d’alguns dels moments clau i els elements centrals de la conjuntura que obri la mort del Procés.

Vida i mort del Procés: la classe mitjana i el proletariat absent

La hipòtesi que ha sostingut el Moviment Socialista és que el Procés ha estat l’expressió del projecte polític de la classe mitjana a Catalunya en resposta a una doble crisi social i nacional marcada per la crisi del 2008 i la sentència contra l’Estatut del 2010. Aquesta afirmació se sosté amb elements sociològics, de cultura política i de contingut programàtic i interessos als quals respon.Per descomptat, no significa que la classe mitjana sigui necessàriament el sector social majoritari què participa al Procés sinó que és el que n’exerceix el lideratge polític, la classe que té la capacitat de fer passar els seus interessos per l’interès general i per tant subordinar la resta: en aquest cas, la classe treballadora, que fou l’altre sector social principal que participà del Procés, tot i que de forma subalterna i sense una posició pròpia.

El projecte independentista ha estat una resposta conjuntural que hem d’intentar connectar amb tendències de fons. El viratge independentista de part de les elits polítiques catalanes representa un canvi històric en la relació que tenen amb l’Estat: històricament, el catalanisme polític dominant ha oscil·lat entre integració i ruptura, però també ha representat un puntal de la consolidació de l’Estat espanyol i del mode de producció capitalista; fins i tot  els sectors burgesos catalanistes van aspirar històricament a ser una facció dominant entre la classe dirigent a l’Estat.

Les dues tendències de fons més rellevants que creiem que es connecten amb el gir independentista són, per una banda, el declivi econòmic relatiu a conseqüència del debilitament industrial i el canvi a una economia orientada als serveis i a la bombolla immobiliària que col·lapsarà a finals de la primera dècada, coincidint amb l’aposta de l’Estat per Madrid com a centre financer i nou pol del poder econòmic; i, per l’altra banda, la tensió històrica d’un projecte estatal unitari amb descentralització administrativa en què cada concessió és vista com una derrota política de l’Estat central. Ambdues amanides per un moment de crisi identitària global causada per un món accelerat i un nacionalisme espanyol cada vegada més agressiu amb una reformulació neoconservadora que és capaç d’arrossegar en les seves idees nuclears pràcticament tot l’espectre polític espanyol.

En aquest context, a Catalunya l’independentisme esdevé un projecte viable per a les elits polítiques catalanistes (mai per la gran burgesia que manté la seva fidelitat estatal) en el seu doble objectiu d’augmentar la competitivitat econòmica del teixit empresarial català (via Estat propi) i d’esquivar les conseqüències de la seva pròpia gestió austericida de la crisi econòmica (Convergència i els seus noms successius). Per una part de la població a Catalunya, especialment per a les classes mitjanes indentitàriament catalanes, però també per una part rellevant de la classe treballadora, la independència esdevé una opció il·lusionant precisament perquè és capaç de projectar-se com una solució tant a la pèrdua de poder adquisitiu constant com a l’agressió contra determinats elements de la seva identitat nacional, però també perquè contribueix a l’anhel de trencar amb un règim autoritari (en continuïtat amb el 15M) que anirà normalitzant registres, escorcolls, desplegaments policials a tot el territori i violència massiva com acabà passant el dia del referèndum.

L’any 2012, amb la primera manifestació massiva convocada per l’eina nova de trinca de l’independentisme, l’ANC, la independència quedarà plantejada com un projecte majoritari que xoca amb el règim polític sorgit de la transició de 1978. Així mateix, s’hi establirà una dinàmica elit-massa en què tot desbordament empès per la societat civil serà institucionalitzat i copsat pels polítics professionals: una tensió desbordament-institucionalització que en realitat està inscrita en la cultura política de la classe mitjana i que es troba al nucli del punt de partida estratègic del Procés, absolutament aferrat a la lògica de la delegació i la representació.

La consulta del 9N, l’experiment de Junts pel Sí i tot el trajecte fins al primer d’octubre del 2017 són travessats per la centralitat estratègica de dues idees: la desconnexió i la transició de la llei a la llei, ambdues per sostenir que la independència seria un trànsit tranquil. En aquest cas, cal reconèixer honestament que l’Esquerra Independentista l’encertà en assenyalar que l’Estat respondria amb repressió i reafirmant el seu poder i que era absurd plantejar un transició no conflictiva cap a la independència; ara bé, l’EI no va abandonar mai la seva subordinació política als actors que personificaven l’estratègia que ells mateixos criticaven i, per tant, no van ser mai conseqüents a la pràctica amb el que parcialment, però encertadament, assenyalaven en comunicats i declaracions. Es van seguir investint presidents i es van seguit votant pressupostos, encara que es fes amb un sí crític, amb un sí vigilant o amb la gesticulació tàctica que convingués.

El 6 i 7 de setembre de 2017, amb les votacions al Parlament de Catalunya, s’entra en una situació de doble legitimitat. Més enllà de destacar el paper d’En Comú Podem en aquell ple, amb la seva branca més espanyolista actuant explícitament com a còmplice de la repressió, caldria apuntar com tots els polítics professionals van seguir sostenint la fantasia d’una legitimitat sense poder, això és, d’una legitimitat que no es dotava dels mitjans necessaris per existir i que, per tant, en confrontar amb l’altra legitimitat (aquesta sí, armada tal com ho està un Estat), quedaria desfeta immediatament.

El primer d’octubre i la seva realització imposada a última hora pel desbordament (via un nou actor, els CDR hegemonitzats per les tesis més rupturistes) a entitats i partits que no volien obrir les escoles (Junts, ERC, ANC, Òmnium), trenquen l’encanteri d’una estratègia fantasiosa engolida permanentment pel tacticisme: no hi havia pla, tot era un engany que havia anat massa lluny, no hi havia capacitat per resistir l’embat repressiu de l’Estat ni per implementar els resultats. La violència policial arreu del territori es va convertir en una imatge que ràpidament va copsar l’atenció de tots els mitjans de comunicació internacionals a la vegada que indignava a sectors polítics que fins aquell moment s’havien mostrat reticents al referèndum; la vertadera defensa del referèndum, cos a cos i articulada al marge dels partits, aguantava els cops per culpa de la resposta agressiva de l’Estat empesa pel nacionalisme espanyol, mentre els polítics professionals ja sabien que no aplicarien res del que havien promès. El dia tres d’octubre amb la vaga general es consolida una dinàmica de lluita massiva contra la repressió al voltant de la qual començaran a orbitar les següents passes del moviment, tot i que sense corregir estratègia i sense qüestionar els lideratges que havien portat a la situació. La capacitat de paralitzar Catalunya demostrada de forma recurrent per la classe treballadora durant els anys següents podria ser font d’aprenentatges en la lluita de classes, però sempre va acabar mantenint-se subordinada, sense un programa propi i sense desbordar els objectius dels polítics processistes.

L’aplicació del 155 va ser un exemple concret de la normalitat de l’Estat capitalista, que arbitra entre legitimitats confrontades i consolida el seu poder, encara que en la seva gestió es poguessin observar expressions de tensions entre faccions de la classe dominant a l’Estat espanyol sobre com abordar la crisi territorial. La resposta de l’Estat el dia del referèndum i la gestió del 155, així com l’aplicació descarnada del dret penal de l’enemic que portaria a les sentències, són fets que haurien de fer abandonar a tothom qualsevol visió ingènua del que és un Estat capitalista: la forma política de la classe dominant a un territori específic, una forma del poder capitalista. Per molta gent que surti a somicar per l’autoritarisme específic de l’Estat espanyol, cal tenir present que la gestió autoritària dels conflictes socials no és una especificitat espanyola sinó que és la norma general dels Estats capitalistes, també de les modernes democràcies liberals europees que els partits catalanistes d’ordre posen com a model i contraposen a l’endarrerit Estat espanyol.

Les eleccions del 21 de desembre foren acceptades per tots els partits i va començar una roda interminable de xantatge emocional i investidures estranyes (les que només s’intentaven i les que sí que s’aconseguien) que es va trencar amb les sentències als presos polítics del Procés. Junts, ERC, ANC o Òmnium intentaren controlar l’esclat social, i fins i tot va comparèixer una pantalla activista fantasmagòrica (Tsunami Democràtic) que va convocar mobilitzacions audaces i, val a dir, sense recorregut definit més enllà de la protesta. Ningú era capaç de contenir els joves emprenyats a qui havien robat horitzó social i nacional que protagonitzaven un nou cicle de mobilitzacions caracteritzat pel cansament, la frustració i la posada en marxa de mètodes de lluita que tensaven l’independentisme oficial. El processisme es dedicava a col·laborar activament amb la repressió a través de Govern i Mossos (comandats per Junts) i demanava (amb educació i sense llençar ni un paper a terra) el retorn de la performance permanent. La criminalització contra el jovent va convertir-se en la recepta per intentar pal·liar el nerviosisme dels líders del Procés, que veien possible que les masses per primera vegada se’ls giressin en contra i perdessin el control absolut. El tancament de files amb la legalitat de l’Estat espanyol i, per tant, amb l’ordre burgès, podria resumir-se amb Gabriel Rufián, Joan Tardà o qualsevol altre de la seva corda progressista petitburgesa sortint a protegir els pobres Mossos d’Esquadra. Les fotos de la plana major d’ERC situant-se entre manifestants i policia a Urquinaona, assenyalant els «violents» i contribuint a detenir-los, haurien de permetre entendre de forma definitiva quin és el paper d’aquest tipus de forces i de la classe social a la que representen políticament.

Les maniobres polítiques de les elits polítiques independentistes per esquivar les conseqüències de les seves accions i tapar les seves misèries van tenir èxit fins a cert punt: una part de la base social del Procés va quedar idiotitzada, lligada emocionalment a uns líders sagrats, però també és cert que alguns sectors, més armats de valentia que no de rumb propi, hi van trencar definitivament. Com en tota explosió espontània, mancava articulació i coherència en el jovent que protagonitzava els dies més sonats de les protestes, però s’hi podia entreveure una possibilitat nova: perquè el que els travessava com a generació era una ruptura social profunda i unes contradiccions de classe que la pau en nom de la unitat nacional ja no podia contenir. Es donaven les condicions perquè la classe treballadora experimentés una forma de fer política diferent i rebentés els consensos de la política processista i el seu moralisme barat.

Els partits de la petita burgesia repetien el seu paper històric a Catalunya i més enllà: no podran ser mai conseqüents amb la seva paraula, no podran complir mai les amenaces i sempre tremolaran davant les conseqüències de portar els principis fins al final. Han protestat, han estat els vencedors morals i han continuat manant els de sempre. Macià 1931, Companys 1934, Puigdemont-Junqueras 2017; curiosament, tots i cadascun dels moments d’efervescència del catalanisme polític a través de la història contemporània han acabat fent passar l’interès particular de la petita burgesia com a interès universal de la nació, subordinant a la classe treballadora, en última instància, a operacions de repartiment del pastís entre els diferents blocs de la burgesia a l’estat espanyol.

El pensament fantasiós de la petita burgesia és una tònica històrica, es tracta d’una classe social atrapada entre projectes antagònics que no pot resoldre cap problema, tampoc l’opressió nacional. Convergència (i els noms successius que ha tingut fins a esdevenir Junts) és un partit neoliberal convertit a independentista per la situació, però sempre ha tingut una base social conservadora petitburgesa i ha estat un partit d’ordre. ERC, amb una base social de classe mitjana progressista exceptuant alguns sectors de la classe treballadora lligats al sector públic o de zones rurals, sempre s’ha mantingut fidel a una concepció del canvi social socialdemòcrata, institucionalitzada i temorosa de grans mobilitzacions. Ambdós partits representen sociològicament i políticament els límits intrínsecs de tota aventura liderada per aquesta classe social, i tota força política que no posi al centre l’articulació del proletariat com a subjecte polític independent, estarà acceptant per activa o per passiva jugar al seu joc.

De la sentència contra l’Estatut al referèndum de l’1 d’octubre, passant per manifestacions, 9N i pressupostos; de les eleccions al Parlament del desembre de 2017, passant per les investidures fallides de Puigdemont i Turull (amb la CUP aixecant el puny pel President), les presidències de Torra i Aragonès i les protestes contra les sentències, fins arribar al truc de màgia processista durant la investidura d’Illa, les posicions al si de l’independentisme s’han anat clarificant. Mentrestant, l’implementisme tronat de la DUI estès a bona part de la base independentista primer i ara més reclòs en la base convergent, les jugades mestres constants pròpies d’una concepció infantil de la política, el simbolisme exagerat, el xantatge emocional permanent i la repressió exercida directament per la Generalitat contra manifestants per defensar l’autodeterminació, el dret a l’habitatge o altres. Una mescla perfecta per sumar a la desafecció creixent entre la classe treballadora.

L’independentisme combatiu o l’independentisme que en principi s’entrecreua amb el fil roig ha tingut seriosos problemes per articular una vertadera política de classe independent, incompatible per definició amb el nacionalisme. La incapacitat per interpel·lar el conjunt del proletariat i per esdevenir una alternativa revolucionària tenen a veure amb els seus punts de partida, alguns dels quals poden veure’s molt clarament també en les falles estratègiques del Procés.

La primacia de la qüestió nacional, entesa com una síntesi política de la resta de problemàtiques (independència per canviar-ho tot), estenia entre els treballadors la idea que els catalans poden ser una comunitat harmònica amb interessos compartits i que, per a benefici de tothom, quan sorgissin problemes puntuals s’haurien d’arbitrar en un Estat propi i en català. L’interclassisme propi de tota comunitat nacional, encara més quan aquesta se situa com a puntal que sosté tota l’acció política, sempre ha d’implicar la subordinació política de la classe treballadora a interessos aliens, especialment en un context històric de derrota del projecte polític comunista i de desarticulació del proletariat com a subjecte; si no existeix com a subjecte independent, amb unes síntesis estratègiques i programàtiques pròpies, amb unes organitzacions pròpies, sembla encara més absurd plantejar el seu lideratge respecte altres classes que tenen una cultura política hegemònica avui, com ho són les classes mitjanes.

A més, malgrat el contingut eminentment democràtic de les reivindicacions que inicien el Procés, les tesis independentistes han acabat arrelant depenent en gran mesura de l’adscripció nacional. Una part del proletariat a Catalunya, especialment a l’AMB, identitàriament espanyol, amb identitat catalana subordinada a una altra, o provinents de determinades comunitats migrants, ha estat orfe de projecte polític i, fins i tot, instrumentalitzat per la reacció espanyolista. Indiferència o oposició a la independència han estat posicions majoritàries amb un reflex electoral clar i els partits polítics espanyolistes han aprofitat per atiar l’odi entre la classe treballadora. Que existís aquesta possibilitat té a veure amb la incapacitat de l’independentisme per oferir un projecte per a tota la classe treballadora, independentment de l’adscripció nacional, origen, llengua materna o fe, un projecte que s’ancorés en una realitat organitzativa tangible i que reconstruís els lligams que el moviment obrer històric havia aconseguit generar. Certa fractura identitària, que s’entreveia als mapes electorals, és conseqüència i no causa de la desaparició de grans organitzacions que integraven el proletariat en el seu conjunt. L’«un sol poble» va passar a ser una referència quasi exclusiva al «poble independentista», no tant per voluntat dels qui ho proclamaven sinó per la inexistència de teixit organitzat i proposta política que englobés els interessos de la classe treballadora en la seva diversitat.

Aquesta versió roja de l’independentisme o de nacionalisme revolucionari, també té un problema important en la seva concepció de l’Estat, en aquest cas de l’Estat propi, que és vist com un instrument neutral i no com una eina de domini de classe. En la proposta de «primer independència, després la resta» s’obvia que qui controla la transició controla bona part dels resultats, però fins i tot en les formulacions més maximalistes del que podria implicar un Estat propi per a Catalunya sembla que no es té cap anàlisi de la naturalesa de classe dels Estats capitalistes. En una fantasia secessionista que és pròpia del nacionalisme econòmic (no només de la versió independentista, també de les esquerres estatals en generals) s’és incapaç de veure quins constrenyiments limiten l’acció Estatal, quines condicions generals fan possible les polítiques benestaristes o quines possibilitats reals ofereix un Estat inserit en l’entramat internacional del mode de producció capitalista i la seva concreció política i militar geoestratègica. «Sobiranies», política monetària i fiscal pròpies o similars, són apostes que no fan més que velar la realitat de les institucions polítiques al mode de producció capitalista i, per tant, són contràries a l’edificació d’un projecte polític que les superi. Els somnis humits de la Dinamarca del sud o de la Veneçuela de la Mediterrània, segons a qui li preguntis, són responsabilitat d’una anàlisi errònia de la naturalesa del capitalisme, de les seves lleis generals i de les possibilitats estratègiques que se’n deriven; és substituir Marx i Lenin per departaments universitaris eclèctics i intel·lectuals a sou de fundacions.

En definitiva, totes les grans proclames, promeses i discursos confrontatius amb què els partits de la petita burgesia van obrir el Procés s’han anat diluint en un mar de «compromisos tàctics», claudicacions «realistes» i, en definitiva, excuses per a la derrota i la retirada a correcuita desordenada i fratricida. A dia d’avui aquests partits han tornat a la casella de sortida, abordant el problema nacional com un joc de repartiment de competències, pactes fiscals i cadires a les institucions burgeses de la monarquia espanyola. Les expressions organitzatives del nacionalisme revolucionari hi mantenen una posició subordinada i el projecte comunista esdevé l’única aposta per una política independent. El proletariat que va participar activament en el Procés, sempre des d’una posició subalterna i sense veu ni vot en l’orientació de la lluita, ha captat la impotència i desinterès dels partits de polítics professionals en resoldre d’arrel la situació d’opressió: això és, de destruir la societat de classes, d’acabar amb el capitalisme, d’enderrocar l’Estat burgès espanyol i el bloc imperialista occidental i de dotar a la classe treballadora d’una forma política nova que respongui als seus interessos.

La gestió del dol, el nou cicle i les tasques dels comunistes

El Procés ha mort perquè les condicions que el van veure néixer han desaparegut, perquè el moviment independentista ha estat derrotat i els seus principals actors han estat integrats en el funcionament institucional normal; per descomptat no ha mort perquè ja no existeixi l’opressió nacional, això no s’ha resolt, però la investidura d’Illa posa el darrer clau al taüt del processisme. La mort és natural i el patiment excessiu moltes vegades ve de la no-acceptació, per això és important pensar en tot allò relatiu a gestionar el dol que obri el nou cicle polític i els seus corrents de fons.

Per entendre el context podríem parlar de crisi estructural, de neokeynesianisme de guerra, d’una nova austeritat europea que arriba, d’auge de la reacció i de normalització d’un creixent autoritarisme, però també és interessant parlar de tot això a través d’analitzar en quin punt es troben les diferents forces polítiques del circ parlamentari català, entendre el moment que travessen aquests partits i quines tendències s’hi manifesten.

El PSC més espanyolista i obertament favorable a la patronal (sempre ho ha estat, però ara ho diu sense embuts) es consolida com la força política de referència de l’ordre burgès a Catalunya, tot disputant el paper d’intermediari entre institucions i empresariat català a un Junts embogit que ja no transmet tanta confiança; la sociovergència torna de facto amb els nomenaments al Govern de perfils com Miquel Sàmper o Ramon Espadaler, amb el silenci còmplice dels Comuns que han acceptat una subalternitat completa i entusiasta cap a tot el que digui o faci el PSC. Aquest partit serà l’encarregat de liderar un nou temps de concòrdia i pacificació post-Procés, tot això mentre trasllada a nivell nacional el projecte polític que ja fa anys que posa en marxa a les batllies de l’AMB: polítiques reaccionàries i antiproletàries de tall higienista (com el Pla Endreça a Barcelona), especialment dirigides a la població migrant, atacs contra les condicions d’organització de la classe treballadora, posada en pràctica dels punts programàtics centrals de l’extrema dreta securitarista amb maquillatge progressista.

La investidura d’Illa no hauria estat possible sense la davallada electoral d’ERC, la seva debilitat interna causada entre d’altres pels atacs de falsa bandera (els cartells contra Maragall que confirmen una estructura paral·lela per atacar rivals polítics interns) i l’impacte que ha tingut la seva gestió al govern de la Generalitat, amb els ja famosos desnonaments republicans, així com la subalternitat cap al govern espanyol encapçalat pel PSOE de Pedro Sánchez. Junts gesticula contrariat i genera espectacle, però de la mateixa manera que ha pactat amb Sánchez acabarà pactant amb Illa durant la legislatura, ja que ambdós partits coincideixen en gairebé totes les polítiques que tenen a veure amb mantenir la misèria creixent entre la classe treballadora i amb possibilitar les condicions pel guany capitalista en un context europeu que prescriu retallades forçoses i el final de l’expansionisme pressupostari postpandèmic.

Els partits majoritaris de l’independentisme es dediquen a disputar-se les rendes electorals que queden del Procés, però el seu descrèdit és generalitzat, com també ho és el d’una ANC que, encapçalada per Lluís Llach, es debat entre la defensa de la República fantasma, fregar el ridícul amb capells de palla i comprar les tesis de l’extrema dreta sobre control migratori. Aliança Catalana s’alimenta de la desafecció i és ja una força electoral molt rellevant especialment a les zones amb base social majoritàriament independentista, amb uns electors que veuen en aquest Vox a la catalana el millor canal per expressar els seus pànics morals i la seva covardia, mentre juguen a la minoria nacional ètnica que combat a l’invasor musulmà i passen de defensar la independència a defensar el català contra els migrants. Un panorama desencoratjador que fa de la Catalunya post-Procés un país molt més similar a la resta d’Europa.

L’Esquerra Independentista roman incapaç de fer una crítica d’un paradigma polític derrotat i intenta pacificar unes tensions internes que possiblement esclatin els propers anys (tal com va passar durant els anteriors); la CUP es proclama oposició durant la investidura però arrossega un descrèdit important que li impedeix ser reconeguda com a referent polític entre grans capes de la classe treballadora. El seu sector més explícitament nacionalista, Poble Lliure i la ja quasi desapareguda La Forja, giren a la dreta i reclamen públicament un governisme possibilista, una CUP guanyemitzada i aliances patriòtiques: orgull de governar amb Junts i Esquerra i compromís tancat amb els petits negocis i l’ordre social. La crida per una nova esquerra nacional renovada coincideix temporalment amb la candidatura rovirista a ERC del mateix nom i en política no solen existir les coincidències.

El sector intern més a l’esquerra, qui de facto controlava les successives direccions de la CUP que executaven (amb matisos) els fulls de ruta de Poble Lliure, vol tornar als orígens de l’independentisme de combat, com el dia de la marmota, i seguirà topant amb els límits d’una política nacionalista i interclassista que incapacita el procés necessàriament internacional de tornar a fer del comunisme un projecte polític de masses: les restriccions de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, l’internacionalisme entès com a suma de folklores i el proletariat com una classe més del seu subjecte popular. Mentre reclamen un debat de moviment que no arriba (ni arribarà segurament), el Procés Garbí, que havia de ser el vent que impedís que el vaixell s’enfonsés, deixa de bufar i arriba al seu final per liquidar definitivament la forma-moviment i, almenys això sembla, per posar al centre una CUP cada vegada més integrada en l’entramat institucional burgès: cap vent és bo si no saps cap a on navegues.

Les opcions polítiques del cicle anterior no tenen credibilitat per resoldre el problema nacional i, a ulls d’una part creixent del proletariat, no tenen credibilitat per resoldre cap problema en general. La tasca dels comunistes és recompondre una força política independent, una força que només respongui als interessos de la classe treballadora en tots els afers que la travessen. Davant del problema nacional a l’Estat espanyol, que encara és una qüestió estructural, l’estratègia revolucionària ha de passar per la defensa del dret a l’autodeterminació i de la unitat de classe, ambdós punts entesos com a condicions inseparables per a una política comunista.

L’autodeterminació ha de ser entesa com el dret a la separació política i ha de ser defensada pels treballadors independentment de l’adscripció nacional, en estreta relació amb la necessària organització a escala internacional i la més estreta unitat dels proletaris de tots els països: enfrontar els caràcters opressors dels Estats com a engranatges que apliquen els mandats de l’oligarquia financera europea, garantir que podem confrontar l’escala de poder de la UE i la OTAN com a eines de poder del nostre bloc geoestratègic. S’ha de concretar també en plantar cara la negació de drets i llibertats polítiques que és constitutiva de l’Estat espanyol, ja que es fixen les condicions d’organització en què els comunistes haurem de treballar: hem de ser els primers en denunciar els límits i contradiccions de la democràcia liberal que ens permetin apuntar cap a la superioritat d’una democràcia per a la nostra classe.

La unitat de classe ha de ser entesa com una transformació del sentit polític de la consigna «un sol poble», una unitat que només pot ser resultat del reconeixement de la diversitat, de processos de lluita i articulació organitzativa i política. Aquesta unitat ha de permetre combatre la fractura identitària, la discriminació cap al català i tota forma de reaccionarisme en general que es doni entre la classe treballadora, educar contra l’opressió nacional i també contra la influència de la ideologia burgesa. La classe treballadora és l’única classe que pot acabar amb l’opressió nacional en aquest estadi històric i en aquest context geogràfic, mentre que és també l’única classe que en alliberar-se, allibera tota la humanitat.

Dir la veritat és sempre revolucionari i el Moviment Socialista preferim aquest camí a seguir venent falses solucions. El processisme ha mort, que neixi ara una alternativa política que combati la neutralització del conflicte i tots els problemes diversos que afronta la classe treballadora. Una alternativa que ha d’oposar-se al projecte nacional dels partits d’ordre de la burgesia (l’Estat espanyol) però també a l’interclassisme del nacionalisme de nació oprimida que relega el proletariat a la subalternitat.

És urgent reorganitzar les forces disperses de l’anterior cicle i orientar-les a un nou centre polític i estratègic, nítidament revolucionari, nítidament comunista, que rellanci l’autodefensa quotidiana de la classe inserida en la construcció d’un projecte polític definit. Davant d’un partit independent, davant d’un partit propi de la classe treballadora conseqüent amb els seus objectius, tremolaran la petita burgesia i els seus partits i per primera vegada la classe dominant veurà trontollar les seves estructures polítiques i els seus Estats.