Sobre un nou model d’acumulació de forces articulat dins l’estratègia socialista

Tal com vam esbossar a l’article anterior, el procés de presa del poder per part del proletariat és un tret clau de l’estratègia socialista que ens ha de permetre superar la dominació política actual. Entenem la disputa pel poder polític com la representació de la lluita de classes, en una confrontació constant entre el poder actualment hegemònic de la burgesia i el poder en construcció del proletariat organitzat, que té com a objectiu l’alliberament d’aquest domini i, per tant, l’abolició de les classes. Per tal de construir el poder socialista que s’ha d’imposar al burgès, la qüestió de l’acumulació de forces és fonamental. No podem contemplar una estratègia socialista sense contemplar quin model d’acumulació de forces es desenvoluparà i com això ens aproximarà a una fase ofensiva de la lluita de classes on disputem efectivament el poder.

Per tant, en tant que classe antagònica, el creixement i l’acumulació de poder per part del proletariat serà sempre a costa del poder que ostenta la burgesia. Aquest poder, que concebem més enllà de la institucionalitat i de les formes burgeses de la democràcia parlamentària, resideix en el control conscient de cada cop més àmbits de l’esfera social, com podria ser el control sobre l’espai i la producció, així com en la capacitat d’establir com a hegemònics marcs simbòlics amplis que produeixin interpretacions compartides dels fenòmens socials. El nostre model d’acumulació de forces ha de tenir aquests objectius com a primordials.

D’altra banda, un model erroni d’acumulació de forces és aquell que es planteja com un procés lineal que progressivament anirà avançant fins a una explosió espontània-insurreccional. Aquest model imagina el procés revolucionari com a un moment determinat de subversió de l’ordre establert al qual s’hi arriba a partir de l’esclat més o menys espontani de les masses i deslliga el resultat final del mateix procés. Davant d’aquesta concepció, nosaltres creiem fermament que el socialisme i el poder propi es construeixen des d’aquest moment, són la tasca actual dels comunistes. Aquesta convicció és la que resulta de pensar la política proletària des de l’actualitat de la revolució, sent conscients de la fase embrionària en què ens trobem però treballant en favor d’un procés ascendent des d’avui mateix.

Una de les conseqüències de deixar-se endur per aquesta espontaneïtat, però que pot ser una desviació de qualsevol model d’acumulació de forces, és la falta de preparació. Aquesta mancança pot afectar a la preparació d’accions o mobilitzacions en el seu aspecte tècnic. No obstant això, no només ens ha de preocupar l’aspecte tècnic en l’elaboració d’estratègies i tàctiques, també ens hem de centrar en la formació ideològica com a factor decisiu en el desplegament correcte de les apostes que fem. Aquest factor, juntament amb el bon desenvolupament i coordinació de les estructures organitzatives adients als nostres principis polítics, són decisius a l’hora de dur a terme una pràctica política encertada i que produeixi fruits. Així, a mesura que la burgesia escala i perfecciona els seus mètodes repressius, nosaltres hem de millorar les nostres capacitats; a mesura que la burgesia estén la seva propaganda anticomunista i es produeix una ofensiva ideològica que defensa l’ideari liberal, nosaltres també hem de perfeccionar la nostra formació. A partir d’aquesta, hem d’impulsar la lluita ideològica per desvetllar la naturalització de les relacions socials capitalistes i per socialitzar la necessitat d’una alternativa socialista, aprofitant les esquerdes que obre la lluita econòmica. Només així evitarem deixar-nos endur pel seu corrent, i estarem en condicions de plantejar el combat des d’una posició de força.

Aquesta problemàtica de l’acumulació de forces ens du inevitablement a reflexionar sobre quin és el model mobilitzador que necessitem per a dur a terme les tasques que se’ns imposen en aquesta etapa inicial de desenvolupament del Moviment Socialista. L’acumulació de forces que ens ha de permetre anar avançant en la lluita de classes només pot ser causada per un model de mobilització que no basi els seus objectius a socialitzar discurs únicament, sinó que serveixi per fer ús de les forces actuals per tal d’augmentar-les. 

En aquest sentit, l’acumulació de forces és gradual en tant que ha de seguir una seqüència lògica d’etapes que van superant l’estat actual de les forces. Plantejar objectius massa avançats o endarrerits només servirà per acumular derrotes. No estem fent una crida a l’elaboració de models d’acumulació de forces rígids i aplicats de manera mecànica, sinó que volem fer palesa la necessitat de ser crítics i fer anàlisis precises de les nostres forces reals; d’aquesta manera serem capaços de plantejar-nos objectius realitzables d’acord amb l’estat del moviment i el grau de consciència i organització de les masses.

Des de l’Esquerra Independentista, com a moviment que no ha sabut adaptar una estratègia socialista clara i desplegar una praxi coherent amb ella, s’ha estat produint una dinàmica mobilitzadora del tot infructuosa. La tònica general és de reaccionar davant de qualsevol problemàtica que estigui en boca de l’opinió pública, impedint obrir debats i posar qüestions que es consideren estratègiques sobre la taula. Alhora, el model de mobilització es basa en la transmissió d’una narrativa entre la societat entenent-la com quelcom homogeni, sense concretar a quin sector es transmet i amb quins objectius.

El fet de no tenir un subjecte concret i definit al qual apel·lar ni respondre a una perspectiva comunista fa que les capacitats organitzatives no siguin capaces de capitalitzar i enquadrar la massa; sense unes apostes mobilitzadores coherents amb les capacitats actuals no es pot generar un creixement qualitatiu ni una inserció a una estratègica concreta. Aquesta problemàtica obliga constantment a l’Esquerra Independentista a rebaixar discurs o parlar en termes abstractes, la qual cosa assimila el discurs al de la socialdemocràcia. En són exemples les demandes genèriques de repartiment de riquesa o nacionalització d’empreses, que són apostes tàctiques que l’Esquerra Independentista no té vinculades a un moviment revolucionari. La difusió de proclames desvinculades de la construcció d’un poder propi com a classe que pugui imposar-les fa que no només s’apel·li a una mediació de l’estat per aconseguir-les, sinó que constantment es mostra una impotència com a classe per esgarrapar millores a la burgesia. Això fa que esdevinguin demandes buides que socialitzen la necessitat d’un estat «fort i garantista» que defensi els nostres drets, tret clau de l’estratègia socialdemòcrata.

Un exemple recent que combina aquestes desviacions són les convocatòries per la llengua del 26 de març a Barcelona, que més enllà de respondre a un fet conjuntural, no s’ha dotat d’una línia de treball ni anterior ni posterior. Tampoc s’ha desenvolupat —i, per tant, no s’ha transmès— una anàlisi marxista que expliqui el retrocés del català, que entengui el paper que té la decadència de la classe mitjana en aquest procés —més enllà dels últims canvis legislatius burgesos—, i que comprengui la superació del sistema capitalista a partir d’una estratègia socialista com a única possibilitat de salvaguardar la llengua. Així, s’acaba demanant que es protegeixi el català als mateixos que estan facilitant l’ofensiva burgesa contra el seu ús. Un cop més, aquestes mobilitzacions només demostren la nostra incapacitat per confrontar el poder burgès i fan palès la falta d’independència ideològica.

Una altra característica d’aquest model de mobilitzacions és la inèrcia de diades inassumible per a un moviment d’aquesta escala i inservibles per a una estratègia socialista. Aquestes diades, tal com s’han plantejat dins l’Esquerra Independentista, no poden dur-se a terme més enllà que de forma superficial i amb poca preparació, desatenent les apostes locals i, en general, renunciant a plans de treball a llarg termini. Això demostra que sense un  projecte polític clar, només queda seguir pel camí de la inèrcia, sense lloc per a la reflexió estratègica. En última instància, aquesta inèrcia respon a la necessitat d’estar presents en el panorama polític malgrat que això no es tradueixi en un avenç real de les forces de la nostra classe. Un exemple d’això són les mobilitzacions del 25 d’abril i el 7 de maig al País Valencià, convocades de forma mecànica i amb un impacte mínim.

Per a nosaltres, en canvi, les mobilitzacions han de tenir un objectiu definit i un sentit en tot moment. No es poden programar mobilitzacions sense tenir en compte el paper que han de jugar de cara a desenvolupar el poder propi i, a més, aquestes han de ser el resultat d’un treball polític constant. En aquest sentit, no poden estar improvisades d’un dia per a l’altre, sota el motiu de «perquè s’han de fer». En definitiva, han de ser un exercici real de desplegament de la potència actual que tenim com a moviment. Això implica que la mobilització de les forces de què es disposa no es fa únicament amb un objectiu comunicatiu extern, sinó també amb la finalitat d’organitzar i coordinar el poder que s’ha anat generant, d’engreixar els engranatges del moviment que ha de fer la revolució. Aquesta tasca s’ha de realitzar tenint present el context i la fase en la qual s’està, tenint en compte el nivell de desenvolupament de l’organització de la classe treballadora i el seu grau de consciència i ha de treballar per augmentar-les. D’aquesta manera, les mobilitzacions contribuiran decididament a l’estratègia d’acumulació de forces, i ens permetran avançar quantitativament i qualitativa.

Els espais de masses en els quals hem de desenvolupar la nostra acció política han de partir de les necessitats immediates de les masses —en el cas dels sindicats d’habitatge, per exemple, la necessitat de sostre—, i aplicar-hi la teoria socialista, evidenciant el factor universal que hi ha al darrere. Alhora, s’ha d’organitzar la lluita de manera que els simpatitzants siguin subjectes actius en el procés organitzatiu, per així fomentar el desenvolupament de la consciència de classe a partir de l’organització general i política del proletariat. Aquesta fase d’organització dels simpatitzants, tanmateix, no és suficient per si sola. S’ha de combinar amb una intensa tasca de lluita ideològica que, partint del marxisme com a mètode d’anàlisi, contribueixi a la generació de militants i, per tant, a la generació d’una consciència i una teoria revolucionària. Sense la generació d’aquesta consciència socialista no es pot considerar que s’estiguin acumulant forces al moviment; només s’està generant una massa crítica amb el sistema, que en el millor dels casos orbita al voltant de termes abstractes com l’«anticapitalisme». És per això que un objectiu primordial ha de ser que les masses validin el nostre programa polític i l’estratègia socialista i referenciïn el Moviment Socialista com a garant d’aquesta possibilitat d’alliberament. Sense organització socialista no hi ha estratègia socialista i sense l’enquadrament de les masses en el Moviment Socialista només s’aspira a uns moviments socials crítics que, davant la seva impotència per transformar les relacions socials, acaben sent enquadrats en el programa socialdemòcrata.

Per tant, quin és aquest objectiu definit d’acord amb el qual dissenyem les nostres estratègies? Aquest procés d’acumulació de forces des d’una perspectiva comunista ha de culminar amb la generació del poder socialista, materialitzat en institucions proletàries comunistes i òrgans de poder en diferents esferes socials. Aquestes institucions són les encarregades de deslegitimar el poder  polític i econòmic burgès en tant que representen de manera independent els interessos del proletariat com a classe revolucionària, o dit d’altra manera, trenquen definitivament amb la tutela política i ideològica de la burgesia. D’aquí la importància de situar-se fora de l’encotillat i les regles de joc democràtiques i institucionals. Ara bé, amb això no estem proposant un rebuig banal de la participació en institucions i lluites on la independència de classe no estigui clarament garantida. L’enfortiment del poder propi s’aconsegueix a partir de la consecució de victòries materials reals i concretes de forma constant, per la qual cosa és important dominar totes les formes de lluita i d’organització. Aquestes victòries, sempre que reforcin l’organització de classe i s’insereixin en el procés de desenvolupament de la consciència de classe i, per tant, estiguin inserides en una lògica de construcció del poder socialista, augmenten el poder de les institucions proletàries, la qual cosa els hi permet confrontar-se políticament a la burgesia a una escala cada cop major.

S’estableix una relació dialèctica entre la defensa dels interessos immediats del proletariat, com podrien ser lluites econòmiques o parcials, i la construcció de l’estratègia revolucionària que ha d’acabar negant la mateixa existència del proletariat en tant que element del mode de producció capitalista. Aquest fet és important per constatar que és el proletariat qui té la clau del seu alliberament —i, per tant, de l’alliberament de tota la humanitat—, i la seva independència política és un requisit per a poder-lo acomplir. Sense aquesta independència política, els àmbits organitzatius del proletariat —com el moviment, les lluites que es duen a terme o la mateixa producció teòrica— acabaran depenent de la burgesia. Tenint en compte que la lògica del capital és hegemònica, sense una proposta totalitzadora alternativa —com ho ha de ser el Procés Socialista—, es tendeix a la influència i assimilació teòrica burgesa.

Si aprofundim en aquesta concepció del poder socialista, veurem com el seu desplegament pren la forma d’un control gradualment ascendent del territori i el procés productiu que trenqui amb l’ordre capitalista establert. Aquesta articulació política ha de permetre fer arribar les formes establertes de democràcia proletària arreu del territori, responent a les necessitats que té el proletariat en el seu dia a dia. S’ha de realitzar mitjançant l’establiment d’un control progressiu de l’esfera de la producció, ja que aquesta fonamenta el control de la burgesia sobre el proletariat. Aquest control del proletariat de l’estructura de la societat permet precisament la progressiva construcció econòmica del socialisme, i l’establiment d’unes noves relacions socials antagòniques a les de l’explotació i dominació del sistema capitalista, construcció que no es donarà mitjançant la creació d’illes de socialisme sinó en progressiva imposició sobre el domini del capital.

Amb tot, en aquest procés, l’articulació d’un subjecte revolucionari és clau i, per tant, és indispensable que els processos de lluita engegats serveixin per a desenvolupar la consciència socialista de la nostra classe. Allò que ens permetrà desenvolupar aquesta consciència no és tan sols l’agitació i propaganda, no són només els discursos, sinó sobretot la mateixa acció política que desenvolupa la seva organització, que ha de permetre la generació d’una nova cultura al si del proletariat. Aquesta acció política basada en les lluites del proletariat per a la seva mateixa supervivència, contribueix com res més a la maduració política del subjecte revolucionari i al sorgiment de la consciència socialista. Aquesta organització de classe no es pot donar desvinculada de l’assumpció del programa comunista. És a dir, l’objectiu no és organitzar la classe treballadora en abstracte —caient en desviacions com l’economicisme o l’obrerisme—, sinó fer-ho al voltant del programa comunista.

En conclusió, ens correspon als militants comunistes generar un moviment amb una estratègia i ideologia concreta que tingui la capacitat d’actuar com un sol bloc. En aquest sentit, la generació d’un poder socialista ben definit i real ha de ser una prioritat. Aquest moviment no pot dependre de l’espontaneïtat o d’un programa burgès, sinó que ha de tenir la independència de classe com una qüestió central. També ens correspon a nosaltres la construcció d’un marc organitzatiu comunista, que ens permeti generar unes formes de militància superiors al model actual, fet que repercutirà directament en l’acumulació de forces que hem de ser capaços d’articular. Serà només a partir d’aquests elements que es contribuirà decididament a l’alliberament del proletariat com a classe i al despertar total de la seva consciència. Només així s’aconseguirà la determinació necessària de les classes oprimides per a iniciar el procés revolucionari amb totes les conseqüències i elevar-se com a classe dirigent.