“Treballadors, la guerra de classes ha començat”. Aquestes són les paraules que el 3 de maig de 1886 obrien el diari Arbeiter Zeitung després que la policia hagués assassinat sis treballadors que feien piquets a Chicago. L’autor d’aquest article, Adolph Fischer, seria executat mesos després en el judici que tancarà la revolta d’Haymarket. Aquest esdeveniment és el punt àlgid d’un cicle de vagues que, amb la reivindicació de la jornada de 8 hores com a reclamació principal, marquen “l’entrada del moviment sindical dels Estats Units en el moviment de masses mundial”, com va assenyalar Engels.
Durant els anys posteriors, la històrica reivindicació de les 8 hores conformarà un símbol que canalitzarà la mobilització obrera a escala mundial. Per aquest motiu, la Segona Internacional decidirà declarar l’any 1889 l’1 de maig com a Dia Internacional dels Treballadors, establint així la commemoració dels màrtirs de Chicago en una jornada de lluita per les 8 hores. En aquest sentit, la diada tindrà un paper clau en la conformació d’uns referents propis de la classe treballadora, que permeteren articular-la en confrontació amb la burgesia.
El Primer de Maig, un reflex de la història de la nostra classe
Al llarg de la història, el Primer de Maig ha marcat una data assenyalada internacionalment en la mobilització obrera. Tot i així, la funció i sentit que se li ha donat en cada context geogràfic i històric ha anat variant segons el grau de maduresa de la lluita de classes i de les tendències principals que han articulat la classe. Així, existeix certa correlació entre els cicles polítics revolucionaris i la rellevància de les edicions de la diada.
Per posar un exemple, centrarem l’atenció en el canvi de cicle que, en el context de la Primera Guerra Mundial, inicia la ruptura amb la Segona internacional que dona pas al naixement dels partits comunistes. Els anys de guerra suposen una etapa de repressió del moviment obrer i de nacionalisme d’estat. L’abandonament de l’internacionalisme per part dels sindicats més importants del moviment obrer, així com la imposició de les tendències reformistes als principals partits obrers europeus permeten entendre la poca afluència i importància dels Primers de Maig d’aquest període. L’any 1915, el Partit Socialdemòcrata Alemany arriba a fer una crida a “no deixar el treball” per col·laborar en l’esforç interclassista de la unitat nacional davant la guerra.
La Revolució bolxevic, així com les successives ruptures amb el reformisme de la Segona internacional i el naixement de la Tercera, són el reflex d’un nou cicle en què el Primer de Maig mostrarà la potència d’un proletariat en ofensiva política. És en aquests anys, en un context prerevolucionari, en els que bona part dels estats burgesos europeus cediran davant la jornada de 8 hores.
En l’actualitat, el Primer de Maig també és un reflex del context de la lluita de classes que vivim. La identificació de la diada amb un moviment obrer que ha perdut centralitat en la lluita de classes, la integració de les grans centrals sindicals a l’estat burgès o la baixa afiliació en un context d’atomització i creixent tecnificació del treball són concrecions d’un procés que reflecteix la derrota històrica del comunisme en la que operem.
Per aquests motius, l’1 de maig ha esdevingut una jornada en la qual, d’una banda, els sindicats grocs es manifesten festivament per reivindicar la seva funció conciliadora de la pau social mentre que, d’altra banda, el sindicalisme de classe malda per tornar a ser un agent clau en un context d’ofensiva burgesa.
En aquest context, el proletariat necessitem superar la visió economicista de la classe que reflecteix cada any la jornada. L’escissió entre economia i política, característica d’una socialdemocràcia en qüestionament que ha de justificar el caràcter neutral de l’estat, reprodueix una visió de la classe que es redueix a la relació purament laboral. Aquesta perspectiva, que amaga la relació de classe que sorgeix del domini del capital i que organitza políticament la societat, és conseqüència de l’absència d’una classe articulada políticament amb un projecte de totalitat que confronti el poder del capital.
La memòria activa, el compromís amb la revolució
Actualment, però, ens trobem davant l’obertura d’un nou cicle polític, una nova etapa caracteritzada pel procés de proletarització i la descomposició de l’estat del benestar. En aquest context, el retorn de les tesis comunistes entre algunes capes del proletariat mostra la possibilitat de reconstruir un bloc revolucionari amb tasques actualitzades.
Aquest procés, en la seva articulació, ha de ser conscient de la història de la nostra classe. No només per aprendre dels encerts i limitacions de cada experiència en el seu context, sinó perquè la disputa de la memòria és un camp més de la lluita de classes. La creació de la cosmovisió comunista, com a necessitat històrica del procés revolucionari, comporta també la necessitat d’explicar-nos com a classe en un procés històric del qual formem part.
Tot i així, recordar de forma passiva és quasi una contradicció en si mateixa. La memòria despolititzada o fetitxista que estem acostumats a reproduir és un instrument més de la burgesia. Ja sigui mitjançant l’assimilació dels esdeveniments duts a terme pels nostres avantpassats en discursos impotents, l’esborrat de les cròniques oficials o el conformisme que caracteritza una aproximació morta a la història són les formes que adopten aquest instrument.
Per aquests motius, en aquest Primer de Maig, la militància comunista no només recordem el llarg procés de la lluita de classes que ens ha precedit, sinó que ho fem de l’única manera que dona sentit tant a aquest acte de memòria com a la mateixa tasca que tants abans que nosaltres han realitzat: mitjançant l’actualització de la tasca revolucionària. És en aquest treball de memòria activa i de necessitat actual que entomem com a responsabilitat el desplegament del Moviment Socialista com a articulació del subjecte revolucionari en un moviment polític que confronti amb el poder del capital.
