Demà es farà públic el canvi de nom del carrer Almirall Churruca pel de Miquel Pedrola. Aquesta mesura fou aprovada per la ponència del nomenclàtor de l’Ajuntament de Barcelona el passat juliol, un mes després que militància del bloc socialista d’Arran, llavor de l’actual MS en construcció, fes un acte reivindicant la figura d’aquest jove comunista i tornés a posar sobre la taula la seva memòria. Amb aquest canvi de nom culmina un llarg procés de lluita empès per diverses entitats i veïns del barri i per la família del Pedrola per tal que aquest torni a nomenar un carrer a la Barceloneta. Però, qui va ser Miquel Pedrola?
Miquel Pedrola i Alegre va nàixer el 1917 al barri de la Barceloneta. Els seus pares eren actors de teatre així que des de molt petit va poder accedir a una educació superior a la de la majoria del proletariat juvenil de l’època i aviat va començar a destacar per les seves capacitats intel·lectuals i la seva actitud carismàtica. Era un noi inquiet i laboriós que sempre va mostrar molt neguit per les pèssimes condicions de vida del proletariat a una Barceloneta en ple auge industrial. Aquestes preocupacions el van impulsar a militar al Bloc Obrer i Camperol (BOC) amb tan sols quinze anys. Ràpidament, va despuntar per la seva avançada capacitat de lideratge i va esdevenir membre del Comitè Executiu de les joventuts del partit. Més endavant va participar en el procés de confluència entre el BOC i l’Esquerra Comunista d’Andreu Nin i va continuar sent membre del Comitè Executiu de les Joventuts Comunistes Ibèriques (JCI), les joventuts del POUM.
Pedrola va ser un destacat orador, va recórrer els Països Catalans socialitzant les tesis comunistes, emocionant i encenent multituds senceres, organitzant l’odi social de les masses i avivant les flames de la revolució. A causa de les seves tasques agitatives va patir la repressió de la República. L’any 1934 va ser detingut i engarjolat mentre participava en un míting a Sabadell acusat de llançar proclames contra l’Estat. No obstant això, la seva trajectòria política no va limitar-se a fer discursos, també va ser un destacat militant d’acció. Pedrola, junt amb altres joves proletaris, va participar de la insurrecció del 6 d’octubre del 1934 coneguda amb el nom de Revolució Asturiana i també en l’esclafament del cop d’estat feixista del 1936. Aquella matinada no dubtà a sortir al carrer amb el fusell a la mà, barricada rere barricada, exercint el control obrer de la ciutat comtal. Com tants altres brillants membres d’aquella generació militant, Pedrola comprenia a la perfecció que les persones no només som producte de la història sinó que també som les seves creadores.
Va demanar unir-se a una de les primeres columnes que van sortir des de Barcelona cap al Front d’Aragó per a seguir lluitant colze a colze amb els seus camarades per la construcció del socialisme. Allà, a la Batalla del Molino Palacin, va lliurar el seu darrer combat mentre dirigia militarment una centúria que posteriorment passaria a anomenar-se “Centúria Pedrola” en honor seu. Només tenia dinou anys el dia de l’assalt que posà fi a la seva vida i la de quatre milicians més.
La mort del Pedrola va generar un gran impacte entre els seus camarades. Milers de persones van assistir al funeral pels caiguts al molí. Cent cinquanta rams de flors portats per militants del POUM van custodiar les carrosses fúnebres, fent camí cap a Colom. Després del tret d’una salva d’honor i un minut de silenci, es cantà la Internacional clausurant la cerimònia. Els homenatges no van acabar, però. El 21 de febrer del 37, a la plaça de Sant Miquel de la Barceloneta va organitzar-se un gran acte per oficialitzar el canvi de nom del carrer Sant Miquel a carrer Miquel Pedrola. Amb això no feia més que institucionalitzar-se una mesura que les masses ja havien fet efectiva de manera autònoma mesos enrere, quan camarades i veïns pintaren el nom de Pedrola arreu del carrer com a símbol de l’admiració que sentien pel jove màrtir. L’acte va ser multitudinari, solemne i ple de significat. Van participar incomptables veïns, amics i camarades. “Morí el feixisme i visca la revolució social!”, va ser el crit que conclogué els parlaments, de la mà del pare del milicià. Tot seguit, es va iniciar una manifestació que va recórrer tots els indrets del barri mariner.
Malgrat els intents del règim franquista per amagar qualsevol indici del canvi de nom establert pel proletariat revolucionari el 36, les restes d’una de les pintades on posava “carrer d’en Miquel Pedrola” van sobreviure al llarg de les dècades sota la capa de pintura amb què havien estat tapades. Gràcies a aquestes restes de pigment, a principis dels 00′ un grup de veïns organitzats de la Barceloneta, junt amb l’historiador Dani Cortijo, van redescobrir la figura del Pedrola i van iniciar un procés de lluita per la rehabilitació i protecció de la pintada situada al carrer Sant Miquel 45.
Com s’esmentava al principi de l’article, l’any passat un grup de militants socialistes vam voler reprendre el fil obert per aquesta lluita per la dignificació de la figura del Pedrola. Sabíem que, tot i els intents de la burgesia per esborrar la història de totes les generacions de joves militants que han lluitat pel socialisme, no han pogut aniquilar-la. “Fem que el vent de la història bufi a favor nostre” va ser el lema triat per aquesta dinàmica d’homenatge que ens feia avançar en la construcció d’una memòria històrica socialista al nostre barri. Sabíem que en el canvi de cicle polític que vivim és més necessari que mai tenir referents que ens inspirin i ens donin forces per a superar l’estat actual de les coses i construir el nou món. Així, l’exemple del Pedrola, cristal·litzat en la pintada que porta el seu nom, pot seguir il·luminant el camí de la revolució de la mateixa manera que ho va fer el 36. Per fer-ho, sabem que l’única manera de guardar la seva memòria és treballar per la revolució social per la qual ell va sacrificar-ho tot. Perquè en aquest món on no hi ha lloc per nosaltres, la pintada del Pedrola és un reducte de dignitat, un vestigi de la societat que estem construint.
Lluny d’això, per l’Ajuntament de Barcelona el canvi de nom només té una funció: aplanar el camí de la precampanya electoral tractant de generar simpaties a la Barceloneta. Es tracta d’un gest instrumental que, a més, ni tan sols ha estat una proposta genuïna seva sinó que ha estat el resultat de la pressió generada per un grup de veïns. Per portar a terme aquesta mesura, però, el consistori dels Comuns necessàriament ha hagut de retorçar i manipular el llegat del Pedrola per poder-lo fer encaixar en el seu imaginari ciutadanista i socialdemòcrata. Com, sinó, podrien reivindicar a un jove que va donar la vida per lluitar contra tot allò que ells són còmplices de mantenir?
Paradoxalment, l’única memòria històrica que pot oferir la socialdemocràcia als nostres avantpassats és aquella a la qual s’ha foragitat qualsevol rastre d’història. Però, per molt que ho intentin el record del Pedrola mai podrà desvincular-se del programa polític pel qual va donar la vida: el comunisme. Així doncs, el millor homenatge que podem fer-li és evitar que el seu nom esdevingui un objecte patrimonial pulcre i conformista, arrencar la seva memòria de la colla de polítics hipòcrites que pretenen assimilar-lo i convertir el seu nom, de la mateixa manera que ho va ser el 36, en un crit de guerra contra el poder de la burgesia. Tots nosaltres som responsables de fer realitat allò que van vaticinar els camarades del Pedrola després de la seva mort en combat: «Entorn del seu nom, i del seu record, milers i milers de joves treballadors s’agruparan sota les nostres banderes, per a venjar la seva mort i seguir el seu exemple». Fem, doncs, digne la seva memòria de l’única manera que és possible: amb la construcció del socialisme.
