Orriols i el col·lapse dels cordons sanitaris a l’extrema dreta

La tàctica del cordó sanitari contra l’extrema dreta està col·lapsant i Catalunya no és una excepció en aquesta tendència: la setmana passada ens va deixar el testimoni de la coda tragicòmica, i nostrada d’aquesta tàctica, amb el fracàs de la moció de censura a Sílvia Orriols a Ripoll i el paper dèbil i lamentable de tot l’arc polític parlamentari català en l’episodi. La tàctica del cordó sanitari, i totes les variants d’unitat entorn de la democràcia burgesa contra la reacció, van perdent pistonada i efectivitat perquè les poques bases socials i polítiques que en mantenien una certa vigència són minades a una velocitat accelerada. La burgesia occidental ja ha consolidat d’una manera més o menys homogènia com a classe una agenda estratègica d’època clara: la necessitat de reformar l’ordre liberal-democràtic occidental cap a formes de govern més autoritàries. Una agenda que és el seu punt de trobada i el programa de mínims que sosté una acció unitària, mentre una pugna interna, que té a veure amb el paper geopolític que ha de jugar la UE, tensiona una part de les velles elits burocràtiques de Brussel·les.

En aquest context, col·lapsa la vella tàctica de les esquerres d’intentar trobar suports en la burgesia progressista per confrontar un bloc de llibertats democràtiques a l’extremisme feixista. Perquè aquesta burgesia està trobant, sota determinades condicions, un millor soci de govern en l’extrema dreta i perquè les bases electorals dels partits de la burgesia es van decantant, sota l’empenta reaccionària, cap a la simpatia per les idees representades per aquest nou feixisme. En alguns casos, fins i tot, els candidats més confiables per la burgesia, a l’hora d’afrontar els reptes de governança en aquests nous temps autoritaris i el nou ordre global multipolar de crua competència entre grans capitals, són directament els de l’extrema dreta. N’és un exemple paradigmàtic la nova administració Trump, Musk, Bannon i la salutació feixista dels dos últims, però també Orban i Meloni.

Les esquerres i el progressisme, a la defensiva i subalterns a la nova música de fons autoritària, dictada per l’oligarquia financera internacional, no acaben d’entendre que no hi ha marge pel retorn als temps del pacte social del treball, l’estat del benestar i la pau social basada en la redistribució, ni acaben d’entendre el fenomen del nou feixisme en ascens i el seu propi paper còmplice en adobar el terreny per l’onada reaccionària global. Així, totes les propostes polítiques i la imprecació moral que aixequen contra l’auge de la reacció cedeixen, són en general poc efectives per evitar l’ascens electoral i social de les opcions d’extrema dreta.

I a aquestes ni tan sols els és necessari governar o arribar a pactes per expandir-se, perquè l’efecte de mínims de la seva expansió està en el fet que tots els marcs d’opinió i tots els partits de l’espectre polític parlamentari a Occident acaben assumint posicions més reaccionàries, inclosa l’esquerra. Així, el Die Linke alemany, del qual la CUP dilluns en celebrava la lleu millora dels resultats, fa uns mesos tancava files amb el genocidi sionista. Mentrestant, el govern més progressista de la història a l’estat espanyol justifica i encobreix l’assassinat massiu de migrants a les fronteres o permet que Desokupa continuï actuant impunement; el PSC d’ordre es dedica a la neteja de pobres i proletaris per facilitar la Catalunya dels macroesdeveniments; el flamant alcalde cupaire de Girona expandeix el discurs espanta-àvies de la desprotecció dels petits propietaris davant l’ocupació o els tuitaires de Nexe Nacional i Poble Lliure, en nom d’idees fortes, no fan més que incórrer, un darrere l’altre, en tòpics reaccionaris.

Si aterrem al cas català, ens trobem com una minúscula agrupació electoral, literalment fundada per quatre friquis que es creien hereus de les gestes de conquesta medieval de la noblesa catalana i que s’escindien entre ells, que s’aixeca pocs anys després com a força política ascendent i com a element de centralitat mediàtica en l’opinió pública. Avui en dia, Aliança Catalana ja és qui està sabent amortitzar millor la concreció catalana del clima reaccionari, vehiculant la frustració i els pànics morals de la petita burgesia que va aparcar el progressisme després del fracàs del Procés. 

La setmana passada, el pla de confrontació unitari que l’esquerra parlamentària proposava davant la puixança del partit d’Orriols, es va estavellar xocant de ple amb la realitat: ha fracassat rotundament el cordó sanitari a l’extrema dreta catalana perquè els partits independentistes, especialment Junts, comparteixen base de votants amb Aliança, a més de veure’s perseguits pel curtterminisme que els afecta des del col·lapse estratègic de l’octubre del 17 i arrossegats també pel dinamisme de les idees reaccionàries. Essent així, alguns d’aquests partits no dubtaran a avantposar els càlculs electorals a les nocions abstractes d’antifeixisme i de democràcia.

En les distàncies curtes, el resum d’aquestes setmanes és clar: res s’assembla més a un racista d’Aliança que un convergent espantant, sí; i res és més impotent contra els dos anteriors que una esquerra subalterna a la burgesia, permeable a les idees reaccionàries i desacreditada davant la classe treballadora. No hi ha maniobres discursives o girs argumentals que puguin dissimular el fracàs dels qui proposaven la tàctica del cordó sanitari: la guanyadora indiscutible d’aquest episodi és qui en un principi estava a la diana, Sílvia Orriols. No només conservarà l’Ajuntament, sinó que ha aconseguit les primeres entrevistes en prime time als principals mitjans catalans, ha legitimitat la seva línia política obertament reaccionària i islamòfoba davant de la societat catalana i ha consolidat un relat de resistència triomfalista a l’establishment processista. Aquesta bona jugada, si se suma a l’escó parlamentari, posa en una bona posició a Aliança pel pas definitiu de consolidació del partit a les municipals del 2027, que els podrà impulsar més enllà del que mai havia aconseguit la ultradreta de Plataforma per Catalunya i passar per davant de Vox en l’àmbit català. Una jugada mestra, vaja.

La seqüència llarga, de conjunt, ens apunta cap a la nostra particular versió de la conjuntura d’auge reaccionari com a factor de primer ordre, a una Catalunya post-Procés, desgastada pels salaris baixos i lloguers alts, l’ombra bel·licista europea i l’ofensiva recentralitzadora espanyolista persistent. A falta d’una alternativa revolucionària seriosa, el PSC d’ordre d’Illa gestiona el desencís postprocessista en nom del bloc progressista espanyol, i els partits independentistes i l’esquerra electoral proven de fer sobreviure les seves màquines electorals truncades sense donar cap senyal de reorientació o redefinició.

A la resta de l’estat, el tornisme bipartidista recompost sembla donar senyals que el torn del PSOE de Sánchez s’esgota i que la carta del mal menor s’ha jugat ja massa cops: arriba el torn de la coalició del PP i Vox, aquest últim amb les accions del revulsiu global del nou govern ianqui de Trump a favor seu i amb un joc d’aliances internacionals que tensionarà encara més cap a la dreta a tota la vella guàrdia dels populars. 

En paral·lel, algunes petites escletxes han anat obrint-se en la conjuntura, en la forma de mobilitzacions i protestes que tornen a activar políticament a sectors que estaven en latència: les manifestacions davant de la crisi de l’habitatge, el malestar turístic o el desallotjament de l’Antiga Massana n’han estat mostres significatives. Davant d’aquests senyals, les esquerres i l’activisme semblen tenir ara presses per redefinir-se i reagrupar-se. És a dir: sembla que s’apropa un cicle on la protesta social massiva retorna i ho pot fer tenint enfront un govern d’extrema dreta i en paral·lel a tota una sèrie de projectes en reorientació que pugnaran per encapçalar o capitalitzar el panorama. L’antifeixisme, en aquest context, està i estarà en boca de tothom, però voldrà dir coses molt diferents. El totum revolutum de factors és gran i, per orientar-se, cal no perdre la claredat.

Recapitulem: la reacció i el feixisme es proposen com a factors de primer ordre de conjuntura a totes les escales. Per confrontar-los amb efectivitat des de posicions revolucionàries cal partir de la constatació que, totes aquelles tàctiques que assumeixen la necessitat d’algun tipus d’unitat amb sectors de classe i forces polítiques interessades en la defensa de les institucions burgeses i el seu marc, estan subjectivament i objectivament desacreditades i en completa disfuncionalitat.

Això no significa que s’hagi de renunciar per principi a les múltiples formes de construcció unitària en la lluita contra la reacció, l’extrema dreta i el feixisme. De fet, existeix una necessitat urgent d’activar mecanismes de defensa contra el feixisme de carrer i dinàmiques de lluita capaces de confrontar i revertir retallades autoritàries de drets polítics, ja que del fet que aquests mecanismes i dinàmiques siguin funcionals en depèn la possibilitat d’assegurar les condicions mínimes per fer política revolucionària.

I això sabem que no és cosa d’una sola organització o tendència, sinó que ha d’estar basat en l’aliança de mínims de moviments socials, organitzacions revolucionàries i el sindicalisme de combat, polític i de classe. Però la línia vermella que s’ha de traçar en aquesta situació, ha de ser davant d’aquelles forces polítiques d’esquerres que han participat de la banalització de la paraula “feixista” amb la política del vot del mal menor i que durant anys han cridat a la unitat amb els partits de la burgesia. Unes organitzacions completament preparades per tornar a infiltrar, de nou, la seva influència en una dinàmica social àmplia, d’oposició a un eventual govern amb elements d’extrema dreta. No es pot obviar el seu paper actiu i còmplice en l’impuls de l’onada reaccionària i la seva impotència en confrontar realment als feixistes, a més, del fet innegable que s’han dedicat literalment a aplicar algunes de mateixes polítiques quan han estat al govern a diferents nivells.

Els qui ràpidament enarboren la bandera del front únic i alguns elements de retòrica marxista per justificar que cal continuar alimentant les tàctiques d’aliança conjunta amb la burgesia i reflotant l’esquerra electoral per lluitar contra el feixisme, acusant-nos de sectarisme, farien bé de revisar el concepte. En la tradició del comunisme revolucionari, front únic no significa “ajuntar-se amb gent per fer coses” o fer pactes per dalt entre les burocràcies dels sindicats i partits parlamentaris, ni designa la necessitat de “treballar amb diferents línies polítiques”. Encara menys significa front únic amb els sectors progressistes de la burgesia, que s’estaria confonent amb la tàctica estalinista dels fronts populars. El front únic és de classe, és a dir, del conjunt de la classe treballadora. 

I, en qualsevol cas, les comparacions històriques poc rigoroses condueixen a trasllats equívocs i interessats, més que a un exercici rigorós d’aprenentatge o de comparació estratègica: de poc serveix al·ludir a termes històrics, obviant que pressuposaven l’existència de grans partits revolucionaris i independents, grans centrals sindicals unitàries o partits de masses com els de la socialdemocràcia històrica, realitats indiscutiblement absents avui dia. 

Alguns, quan els interessa, acusen de decimonònic a l’adversari i es vesteixen d’actualitzacions postmodernes per fer passar per innovadores les velles receptes de sempre del reformisme. I quan els va millor, fan el contrari, rescaten cites, períodes històrics i corrents a la babalà, accentuant el ridícul i la debilitat. Coincideix sovint que tals personatges pertanyen a petites sectes, van per lliure o monopolitzen plataformes i marques blanques poc clares. Al final acaben fent sempre la funció de corretja de transmissió de l’esquerra electoral. 

Un exercici de molta més actualitat seria entendre que en la situació actual, la principal prioritat dels qui pretenguin defensar-se amb efectivitat del feixisme, hauria d’estar a no ser identificats per la resta de la classe treballadora com a extensions del progressisme i les esquerreres electorals. Unes esquerres que, davant d’importants capes del proletariat, han estat impotents a l’hora d’oferir un projecte històricament dinàmic, o bé, directament són un factor de desengany, despolitització i ressentiment pel seu paper còmplice en l’empobriment i lumpenització dels barris i vides dels treballadors.

En aquesta línia, el fracàs del cordó sanitari cap al partit d’Orriols a Ripoll deixa un interrogant important a la CUP, a la seva base electoral i a l’espectre militant i activista ampli, que s’ha sentit representat per aquest partit en els darrers anys: han captat ja l’enèsim senyal de la necessitat de trencar la subalternitat i la dependència a partits com Junts? Trencaran els qui es reconeixen com a revolucionaris en l’espai polític de l’esquerra independentista amb la CUP, si aquesta no trenca ara els seus pactes de govern amb Junts? No ha arribat ja el moment de tallar de soca-rel amb la política de col·laboració de classe i la completa assimilació per les institucions de la burgesia?

Sota el nostre parer, les falles estratègiques i teòriques són múltiples i profundes en el plantejament general d’organitzacions com Arran, per molt que s’enarbori la retòrica roja un dia i l’altre la d’una simpatia fingida cap al moviment popular; sense resolucions coherents, queden en poc més que impulsos de competència corporativa. Però el problema de la seva relació amb la CUP, passat pel filtre de la deriva reaccionària en curs i dels darrers esdeveniments, s’està tornant evident de manera gairebé insultant. Alguns tenen importants interrogants a resoldre i justificacions a realitzar abans de poder enarborar, amb una mínima coherència i efectivitat, la bandera de l’antifeixisme.

Mentrestant, nosaltres treballarem en les coordenades que ja hem definit i amb una perspectiva clara de fons: que l’antagonisme principal de l’època no és entre feixisme i democràcia, sinó entre reacció i revolució. L’organització de classe és l’única barrera efectiva contra l’assalt que s’està donant als drets polítics i l’amenaça a la integritat física de milions de proletaris. El conflicte dels nostres temps és entre una gran massa creixent, desposseïda i proletaritzada, i una burgesia que ha decidit que, en un món en crisi i amb una crua competició geopolítica, cal ampliar autoritarisme i coerció per continuar xuclant riquesa i controlant aquesta gran massa proletaritzada. Un conflicte desigual en què només la recuperació d’un partit de masses del proletariat revolucionari pot transformar-lo en una batalla que ofereixi unes mínimes garanties progressives per la societat. És un comunisme actualitzat, estès entre les masses i rearmat qui pot plantar cara al feixisme. És una societat democràtica i socialista, fundada en el poder dels treballadors, l’única alternativa a la societat burgesa en crisi i les seves derives reaccionàries.

Partint d’aquesta perspectiva de fons, urgeix impulsar una dinàmica de lluita contra el feixisme i la reacció que desplaci, tant les tàctiques impotents del frontpopulisme reciclat, com el xantatge de la unitat amb els partits defensors de la democràcia burgesa que proposa l’esquerra. La retòrica del mal menor i els cordons sanitaris estan gastats i manquen d’efectivitat real i de credibilitat quan els seus mateixos impulsors o bé se’ls salten, o bé participen de la dinàmica reaccionària, assumint-ne les propostes polítiques i marcs. Ara cal oposar-los amb un pla creïble pels diferents sectors de la classe treballadora, preocupats o directament amenaçats per l’ascens del feixisme i la reacció, sent especialment àgils en captar l’atenció de segments estratègicament claus en aquesta batalla, com ho és la joventut treballadora o la classe treballadora migrant.