L’Obrera: un balanç comunista
El proper dia 6 de novembre, el Centre Social de Sabadell enfronta el primer intent de desallotjament en porta, després d’una llarga campanya en defensa de l’espai que ha anat passant de mans entre inversors immobiliaris. Abans Cajamar, ara Nedax Constructora SL. Un miler de persones es van mobilitzar en una manifestació l’octubre de l’any passat. El proper cap de setmana el Centre Social ha programat unes jornades de resistència, que s’esperen també multitudinàries, per tal d’aconseguir aturar el desallotjament. El suport popular a la ciutat a l’Obrera és ampli. La seva referencialitat entre els espais activistes a Catalunya, també. Des de l’ocupació el 2015, L’Obrera ha desenvolupat un projecte polític que, si bé es delimitava a una actuació barrial i de ciutat, ha estat inspirador per a bona part dels moviments i propostes polítiques que miren de resituar una pràctica i propostes polítiques revolucionàries un cop tancats els cicles polítics del 15M i el Procés. El Gimnàs Popular Rukeli o la Madrasseta són alguns dels seus atributs més coneguts que han fet de L’Obrera un centre social referent: trencar amb la inèrcia excloent i autoreferencial de bona part dels espais alliberats. Contra el sectarisme, es planteja la tasca del centre social amb humilitat però també amb claredat política: reconstruir la comunitat que fa possible la classe, presentar-se com una petita institució popular.
Amb aquest article faré un breu repàs de la història i recorregut de l’Obrera, per situar la seva aportació als debats que les comunistes estem posant sobre la taula en l’actualitat.
L’Obrera i la història del moviment obrer sabadellenc
L’Obrera fou el local històric del moviment obrer de Sabadell, inscrit a la Federació Regional Espanyola de l’AIT, que va patir la repressió burgesa des de la dictadura del general Serrano (1874), qui va prohibir l’associació internacional.
En plena Restauració Borbònica, el juny de 1877, majoritàriament dirigida per teixidors, es va constituir la Cooperativa de La Obrera Sabadellensa, popularitzada com L’Obrera. Tot i que la cooperativa no fou gaire reeixida, l’edifici, erigit al carrer de l’Estrella 110, esdevingué el centre organitzatiu del moviment obrer a la ciutat fins al punt que el número del carrer seria crit de guerra en les mobilitzacions obreres de l’època.
El sindicalista Josep Roca evocà l’ambient que s’hi vivia a principis del segle XX. “La casa pairal dels sindicats, ubicada al carrer de l’Estrella, 110, (…) movia la maquinària de fer soroll i gatzara revolucionària i creava al voltant dels fets una espècie de prestigi fantasmal d’autosuggestió pel qual els quatre gats agremiats prenien el volum de força poderosa (…) traspassar la porta gran de l’Obrera equivalia a temeritat, audàcia i coratge de córrer el risc d’ampliar la llista negra de la patronal i l’arxiu antropomètric de la policia”.
El local -que va impulsar una escola racionalista i va rebre el 1916 la visita del líder de l’Exèrcit Roig Lev Trotski a l’exil·li- fou el centre organitzatiu de la lluita obrera fins el cop feixista del 1936. Des de L’Obrera s’organtizaren les forces proletàries en les successives escomeses contra el poder burgès com la Vaga de les Set Setmanes (1883), la lluita contra la Casa Harmel (1892), les vagues de Seydoux (1899 i 1910), la vaga general de 1902 o la Setmana Tràgica (1909). Durant la Vaga General Revolucionària de 1917, L’Obrera arribà a ser bombardejada per l’exèrcit.
Amb l’entrada de les tropes franquistes a Sabadell el 27 de gener de 1939, L’Obrera fou ocupada des del primer moment i entregada el 26 de febrer de 1943 a la Delegación Nacional de Sindicatos de la FET y de las JONS per la Comisión Calificadora de Bienes Sindicales y Marxistas. El 31 de gener de 1959, el ministre Secretario General del Movimiento resolia cedir-la gratuïtament a l’Ajuntament de Sabadell. Des de llavors, l’edifici ha patit una ràpida degradació.
El 28 de juny de 1980, un centenar de membres de la CNT ocuparen l’edifici per tal de polemitzar-ne l’ús. L’alcalde socialista Antoni Farrés es va comprometre a tractar el tema en el primer ple ordinari del mes. Incomplerta la promesa, una setantena de cenetistes i membres de Nacionalistes d’Esquerra tornen a ocupar l’edifici l’11 de juliol de 1980, essent desallotjats per la policia municipal.
CCOO, UGT i CNT defensaren llavors els seus drets sobre l’edifici històric. CCOO, en una mostra de cinisme extrem i de turnisme de la socialdemocràcia amb el feixisme, va utilitzar la debilitat de la CNT després del genocidi de classe que suposà el Cop Feixista i la Guerra Civil per desacreditar la legitimitat de l’anarcosindicalisme sobre l’edifici. UGT va fer el mateix, adduint que la Federació Local de Sindicats s’havia incorporat el 1936 a la Unió; tot i que, segons l’historiador Andreu Castells, ja hi havia renunciat a canvi de 8 milions de pessetes.
El ple del 22 de juliol de 1980 va tractar la petició de retorn del local a la central anarcosindicalista. Tots els grups municipals -PSUC, PSC, CiU i PP- hi van votar en contra.
Així, L’Obrera quedà buida els propers set anys fins que, la primavera de 1992, L’Obrera torná a ser okupada; en aquesta ocasió pel Grup de Dones i i el col·lectiu antimilitarista Mili KK, amb l’objectiu de crear-hi un centre social batejat com El Lokal. La policia municipal desallotjà els okupes el 26 de juliol de 1992 i el 24 de juliol, enmig de les vacances d’estiu i dels Jocs Olímpics, Antoni Farrés -un alcalde del PSUC i, posteriorment, d’Iniciativa per Catalunya- tirà pel dret i ordenà enderrocar el local històric del moviment obrer sabadellenc amb dubtosos pretexts tècnics. Aquesta és la història del local històric de L’Obrera al número 110 del carrer de l’Estrella, que recull el periodista local Antonio Santamaria1.
Reconstruint la idea de la Comuna
L’1 de maig de l’any 2015, part dels moviments socials de la ciutat, després d’una campanya agitativa sota l’eslògan “Recuperem l’espai comú!” alliberen un espai abandonat i propietat de Cajamar al número 142 de l’Avinguda Barberà i decideixen batejar-lo com L’Obrera.
La tria del nom és immillorable, reprenent el fil roig (i negre) de la lluita de classes local i evocant la virtuosa constitució en classe que suposà l’anarcosindicalisme d’aquelles dècades en un moment de derrota del comunisme i d’intents de rearticulació en classe del proletariat.
El que no sap gaire gent és que un altre nom que es va estudiar per al centre social fou el de “La Comuna”. I és igualment eloqüent. La comuna és el nom de l’organització base el moviment obrer que ve d’antuvi. Ja ens trobem amb aquest concepte durant la Revolució Francesa de 1789 en els ‘comitès revolucionaris’ dels sans-culotte i és en la revolució del 1871 que la idea es desenvolupa com una “forma d’autogovern dels treballadors”. També fou la unitat nuclear de la Lliga Comunista i Marx va ser elegit president de la Comuna de Brussel·les el 1874.
Per al comunista consellista Anton Pannekoek -de manera força essencialista- considerà que, en temps de crisis, el ‘sentiment comunitari’ triomfa sobre el ‘sentiment de conservació’. Aquesta idea té rèplica també en la tradició llibertària de la mà de Piotr Kropotkin o Pierre Clastres. Tornant al comunista holandès, aquest afirma a Els consells obrers (1936) que “La primera metamorfosi, la més important, s’expressa en el desenvolupament del sentiment comunitari. Les seves primeres manifestacions aparegueren al capitalisme, com a resultat d’un treball comú i lluita comuna. Això es veu reforçat per la presa de consciència que s’originà en l’experiència que un operador aïllat no pot fer res contra el Capital. […] El sentiment comunitari és sempre la principal força necessària per al progrés de la revolució. [Es tracta de] la fusió de l’individualisme i el sentiment comunitari en una unitat superior. És la subordinació conscient de totes les forces de l’individu al servei de la comunitat. […] El fort sentiment comunitari que sorgeix de les lluites pel poder i la llibertat és alhora la base de la nova societat.”
La comuna serà també la mediació central proposada en el pesament del filòsof hongarès i deixeble de Lukács, István Mészáros; un autor indispensable per a pensar l’actualització del projecte comunista.
“Si tenim en compte la tasca històrica de fer realitat l’extinció de l’Estat, l’autogestió mitjançant la plena participació i la superació permanentment sustentable del parlamentarisme per una forma de decisió substantiva en oposició a allò formal/legal políticament limitada són inseparables” (2009). És en aquest sentit que, alhora que les comunistes considerem que la revolució demana un moment de total concentració en la presa del poder polític pel proletariat, és igualment imprescindible una revolució social -l’associació- amb base comunal, que possibiliti el desballestament de l’Estat. “El socialisme no pot i no s’inaugura per decret; no es pot establir per cap govern. El socialisme ha de ser creat per les masses, ha de ser realitzat per cada proletari. On les cadenes del capitalisme s’han forjat, allà hi ha cadenes a trencar. Sols això és el socialisme, i sols així pot néixer. Les masses han d’aprendre a emprar el poder emprant el poder. No hi ha altra manera”, cita Mészáros a Rosa Luxemburg.
Aquest paper de la comuna, amb el centre social com a pivot espaial, en el repte de la (re)constitució del proletariat en classe és el marc general del sentit que la militància comunista atorguem a L’Obrera, tal com ja va explicar el camarada Daniel Bastús2 .
L’Obrera i la desfeta post-15M: aixecant un mur contra el desànim
És important emfatitzar en la centralitat que atorguen els autors referits a la crisi capitalista per entendre el context de la posada en marxa de L’Obrera. Amb la crisi financera de 2008, s’intensifica la crisi estructural capitalista, de la que també Mészáros n’és un dels més profunds i veterans conceptualitzadors. El 2015, el cicle contestatari principalment protagonitzat pels sectors progressistes de les classes mitjanes progressistes i amb clímax en el 15-M i les mobilitzacions posteriors, és pràcticament exhaurit. Amb la inestimable ajuda de la socialdemocràcia populista, el conflicte és reintegrat per l’Estat, executor de la reestructuració capitalista. Pel que fa als moviments socials, de l’anticapitalisme abstracte que ha renunciat a l’estratègia, s’inicia un cicle de reflux.
Explica Joan Tafalla3 que “mentre un exèrcit avança, mentre suma victòries, les seves rengleres creixen i s’enforteixen, la moral de lluita creix. La majoria sol sumar-se al vencedor. Quan retrocedeix, quan perd una batalla rere altra, l’exèrcit es desfà; es produeixen desbandades i desercions; sovinteja el refugi en el solipsisme organitzatiu; creixen els egos i la indisciplina; es produeixen ingressos de destacaments amb armes i bagatges en l’exèrcit vencedor; com a conseqüència d’aquest estat de coses i no com a causa, l’estat major s’esmicola; els generals comencen a culpar-se els uns als altres de la derrota i encapçalen els destacaments de l’exèrcit que, en plena retirada passen a combatre’s els uns als altres. És a dir, la divisió és una conseqüència de la derrota i no a l’inrevés.
Tan sols un exèrcit disciplinat entorn d’una doctrina estratègica pot adonar-se de la derrota a temps, sobre el camp i, lluny de rendir-se, pot tractar d’organitzar una retirada ordenada, reconèixer el nou camp de batalla, intentar el reagrupament de forces per a prosseguir la guerra en la seva nova fase. Per a fer-ho possible aquest reagrupament és condició sine qua non revisar la doctrina estratègica que ha produït a la derrota.”
Encara inspirat pel cicle populista, rescatant els elements més progressius d’aquesta hipòtesi, un grup d’activistes considera que és perfectament possible no resignar-se al replegament corporatiu i l’autoreproducció sectària i desenvolupar espais orgànics sorgits del moviment real de les classes populars; organitzat entorn de les seves necessitats i a través de les seves capacitats, inserit en el seu automoviment de negació de les seves determinacions.
Aquesta escissió recorda alhora la distinció entre els ateneus obrers i els casals republicans de les primeres dècades del segle XX; essent els primers una expressió d’autoorganització independent i genuïnament popular vers la dependència -total o parcial- dels segons de la rendibilitat mercantil, els partits polítics parlamentaris i les institucions estatals.
A més, es considera que això és possible sense renunciar a la unitat dels diversos agents en lluita; entenent-se domèsticament en la base del mínim comú múltiple, que proposa sumar a partir dels consensos i avançar revolucionant els elements comuns més progressius amb la intervenció militant d’una avantguarda necessàriament democràtica.
Aquesta actitud, que guanyarà el respecte i la simpatia de la majoria d’espais locals, recorda també el que Marian Burguès immortalitzà de l’ambient de L’Obrera original: “Allí es debateren amb les noves concepcions del socialisme, dominant ara els uns i ara els altres i essent un niu de raons contínuament. De totes maneres devem estar agraïts a [aquests] entusiastes els quals aconseguiren obrir pas a altres concepcions del socialisme. Llavors no era tan marcat l’egoisme humà i es creia que l’honradesa i la bona voluntat bastaven per a triomfar.”
Això xocà frontalment amb el solipsisme i hegemonisme de l’Esquerra Independentista local, que ostentava a la ciutat una relativa hegemonia, capitalitzada en part gràcies a les seves estructures sòlides, impuls supralocal i abundants recursos. De resultes d’enemistats personals i una arrelada cultura política subordinadora, aquest espai polític va instrumentalitzar un cas menor d’actituds masclistes, distorsionat i corresponentment abordat, per desplegar un setge a L’Obrera. En aquells moments, una onada feminista de sanció de les violències masclistes per tant temps emparades també als moviments socials sacsejava tots els espais polítics i, de resultes de la seva absoluta legitimitat, era inqüestionada en tot cas. Alguns dels espais polítics -com és el cas- van instrumentalitzar el fenomen per a les seves dinàmiques caïnites, desentenent-se’n i adoptant biaixos diferenciats quan se’ls va girar contra dels seus propis actes -tal i com és sabut ara-. Tot i ser desagradable, no es pot fer un balanç de l’experiència de L’Obrera sense explicar això, ja que els temps que van seguir van estar marcats per un intens sabotatge que va condicionar el desenvolupament mateix del projecte.
Abocada a la supervivència, isolada en bona part i amb una militància cremada, si no directament retirada, L’Obrera ha vist fortament limitat el desplegament de la seva hipòtesi, fent-se pràcticament impossible discernir els seus límits estructurals de les seves limitacions contingents.
No obstant això, paradoxalment, tot i veure sensiblement limitades les seves possibilitats d’inserció política, L’Obrera va veure enormement intensificada la seva vida interna en absència dels elements més burocratitzadors, amb la participació de moltes proletàries alienes als cercles activistes tradicionals i amb gran diversitat de potencialitats i necessitats.
Partint de l’organització de les necessitats pròpies i no encomanant-se a unes de prefigurades, L’Obrera, sobretot ha fet una aportació rellevant pel que fa al ‘bon sentit’ gramscià.
Bon sentit i sentit comú a L’Obrera: exemple socialista avant la lettre
Bon sentit i sentit comú guarden una estreta relació, però no són termes idèntics. El bon sentit és una facultat de judici sobre la realitat que no necessita mediacions conceptuals complexes. El bon sentit no descobreix realitats, però sí que és capaç de reconèixer-les. El bon sentit impedeix cometre errors absurds. El bon sentit no es pot compartir perquè està sempre ja compartit. El sentit comú és una altra cosa. El sentit comú és el que ens fa pensar com la resta, mantenir una identitat o com a mínim una proximitat de criteris dins d’una societat, de tal manera que els mecanismes bàsics de cooperació i comunicació, encara que també les institucions de la dominació i l’explotació, puguin funcionar adequadament. El sentit comú pot ser ferotge, fosc i fanàtic quan el règim social imperant es caracteritza per la dominació d’un o d’uns pocs, també pot ser generós i obert a la diferència, si està determinat prevalentment per la cooperació entre iguals. Gramsci cita a Manzoni dient que “el bon sentit existia, però restava ocult, per por al sentit comú” i explica, als “Quaderns de la presó”, que el bon sentit de cadascú ha hagut d’adaptar-se a aquest marc burgès d’idees i representacions, de manera que, quan el bon sentit de l’individu les rebutjava, aquest havia no obstant de conformar-se amb elles en la vida pública. Això era possible en la mesura que el capitalisme, que segons Marx i Engels ha estat una enorme força expansiva de la capacitat productiva i de la socialització del treball que ha produït un increment de la potència humana d’una magnitud civilitzatòria sense precedents, conservava certa racionalitat.
Les contradiccions immanents del capital, en la seva crisi terminal i multi-modal que apunta Mészáros i aprofundeixen cada volta més pensadors4, converteixen els Estats en eines per a les necessitats immediates d’elits cada vegada més desconnectades del capital productiu i enceten processos d’empobriment i exclusió social i, en darrera instància, “implica que la destrucció acabi internalitzant-se al pensament i a la manera de fer dels individus, institucions i personificacions del capital” (Saluti, 2018). Alhora, però, aquestes mateixes contradiccions, obren vies de possibilitat per al desenvolupament pràxic d’un bon sentit revolucionari. En la retracció de la capacitat democràtic-redistributiva del capitalisme terminal, per fora i contra l’Estat, l’única alternativa a sucumbir a la barbàrie és intentar l’acció conscient, col·lectiva i planificada de la Revolució.
La proposta de l’Autodefensa Socialista que fa el Moviment Socialista5 contra la crisi estructural i per la reconstitució del proletariat en classe a través del desenvolupament de les seves institucions independents va en aquesta direcció i és al que pretenia aportar L’Obrera en la seva dimensió espaial.
L’Obrera s’ha vist llastrada -per límits propis i imposats- en esdevenir el moment comunal d’aquesta articulació i ha quedat en bona mesura tancada en les seves pròpies parets, en una lògica localista no inscrita en un moviment estratègic expansiu, tot sovint acusada per la tirania de la informalitat i la manca d’estructures, l’assistencialisme voluntarista o el movimentisme interclassista que es pretenien superar.
No obstant això, també ha estat testimoni per donar espai al ‘bon sentit’, a la participació de la classe realment existent, a l’apropiació per part de les masses de les runes del cicle polític anterior per a un desenvolupament viu i orgànic, és possible.
El caràcter proletari d’un espai o moviment no es decreta; es possibilita deixant-se prendre per les masses, confiant-hi amb totes les seves contradiccions i reconeixent-se’n part, empoderant-les de ple dret i no relegant-les a un rol subsidiari o inquilí. I això és possible mentre es tingui una actitud radicalment democràtica i es disposi l’audàcia suficient per saber (re)construir totes les mediacions culturals oportunes per a l’hegemonia.
Esperar que un procés de proletarització -que mal entès implica menystenir els mecanismes estratificadors de classe que encara es reforçaran- reconstitueixi el proletariat sota un marc i sigles pròpies sense una intervenció organitzativa encertada és una condemna a la derrota de sortida.
A la militància supervivent a Sabadell li queda per endavant el sisífic repte d’organitzar-se estratègicament -en terra cremada per la deserció, el desencís, la manca de relleu i les fractures- en lluites que puguin servir per a d’alimentar el control progressiu de l’organització independent del proletariat sobre els processos socials d’acord amb una estratègia emancipatòria global.
Reconforta, això sí, veure que floreixen arreu espais de característiques similars a les per les que L’Obrera va apostar ja fa uns anys com a pivot espaial per a l’organització exitosa de l’autodefensa socialista i agrada pensar que, d’una manera o altra, la seva experiència hi ha contribuït.
Articles referenciats
1. https://www.isabadell.cat/sabadell/historia/lobrera-dels-origens-a-lenderroc/
2. https://catarsimagazin.cat/lobrera-sabadell-les-tasques-de-les-comunistes/
3. https://www.realitat.cat/2019/01/au-dessus-de-la-melee/
4. https://catarsimagazin.cat/del-post-a-lanti-marxisme-teoria-i-practica-de-la-impotencia-politica/
5. https://gedar.eus/es/kolaborazioak/autodefentsa-sozialista-antolatu-dezagun
