Llums i ombres d’un curs accelerat: balanç del primer any d’existència del SHSC

Una de les novetats més rellevants en la lluita per l’habitatge a Catalunya durant el curs passat va ser la presentació pública del Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya (SHSC), ara fa tot just un any. No ho diem per voluntat d’autoafirmació, sinó perquè el context en què vam fer la presentació del Sindicat era, en molts aspectes, desolador: la problemàtica de l’habitatge tenia poca centralitat pública i social, i el moviment es trobava estancat, sense el dinamisme i l’embranzida que l’havien caracteritzat en l’etapa posterior al 2008. En aquest escenari, la irrupció d’un agent de caràcter nacional, acompanyar dels debats que va suscitar dins el moviment per l’habitatge van ser significatius. La crisi de l’habitatge tanca el curs polític com la principal preocupació social, segons les enquestes tant a Catalunya com a l’Estat.

Els fets ocorreguts durant aquest curs no són pocs. Des de la perspectiva del moviment per l’habitatge, destaquen: la vaga de lloguers com a aportació sindical més significativa; processos de debat al si del moviment entre agents amb posicionaments polítics diferenciats; i la cristal·lització de noves apostes organitzatives d’abast nacional. En termes més socials, hem viscut dues grans mobilitzacions a escala estatal, el retorn mediàtic del conflicte habitacional al centre del debat públic i l’afany de les forces polítiques per capitalitzar el malestar social en forma de vots pels seus partits parlamentaris.

Amb aquest article volem fer balanç del primer any de trajectòria del SHSC. Alhora, volem compartir una lectura pròpia de l’estat de les mobilitzacions actual i assenyalar algunes de les tasques que considerem centrals per fer avançar la lluita de classes en el terreny de l’habitatge.

Balanç polític i sindical del SHSC:

Quina ha estat l’aportació del SHSC a la lluita per l’habitatge en el seu primer any de vida? Fins a quin punt hem estat coherents amb els objectius i prioritats que ens vam fixar en el moment de néixer? Cal fer un balanç exhaustiu i crític, respondre encertadament aquestes preguntes és important per afrontar correctament els reptes del període que s’obre.

La creació del SHSC responia a la necessitat de consolidar un pol d’intervenció diferenciat: un pol capaç de qüestionar i disputar les tendències reformistes i movimentistes encara presents al moviment per l’habitatge, i a l’hora d’afirmar i consolidar una posició comunista intervenint des de dins del mateix moviment. Des d’aquesta anàlisi, i reconeixent la centralitat de la lluita per l’habitatge com un dels fronts més dinàmics del conflicte social contemporani a Catalunya, vam apostar per la creació del Sindicat d’Habitatge.

Ara, des de la panoràmica general que ens dona la fi d’un curs, podem afirmar que va ser una decisió encertada. I ho diem tenint en compte factors com l’anàlisi del moment en què es trobava el moviment per l’habitatge, la correlació de forces dels comunistes respecte altres actors, l’estat de debilitat general del moviment i la manca d’una alternativa política revolucionària a escala de la política general. La creació del SHSC ha consolidat un pol d’influència comunista en un àmbit clau de la lluita de classes actual, garantint alhora la iniciativa pròpia i la llibertat de crítica. Un pol assentat sobre unes bases polítiques clares, des d’on respondre qüestions essencials per a una aportació revolucionària, com les següents: a quin programa d’acumulació de forces respon la nostra intervenció? A quina forma d’organització social aspirem? I, com fem un treball militant coherent amb aquest horitzó? En aquest sentit, la nostra línia sindical s’ha erigit des del rebuig frontal a qualsevol intent de canalitzar la problemàtica de l’habitatge per la via de la conciliació d’interessos de classe. Explícitament, contra els intents de l’esquerra parlamentària de subordinar al moviment per l’habitatge, afirmant amb claredat la necessitat d’una transformació socialista i revolucionària per poder garantir l’accés universal i gratuït a l’habitatge.

Durant aquest curs, per les nostres seccions locals han passat més de 600 casos de tipologies diverses. Hem aturat 131 desnonaments, dut a terme centenars d’assessories col·lectives, assemblees obertes i porta a porta arreu del territori. Avui dia, comptem amb 24 blocs organitzats sota l’estructura del sindicat. Paral·lelament, hem impulsat formacions jurídiques per a les nostres seccions —tant en temes de procediments per precari com de lloguer—, hem anat implementant noves eines sindicals, i hem treballat per consolidar comunitats de lluita arrelades al territori.

Vol dir això que ens hem centrat exclusivament en la resolució de casos, abandonant la nostra funció propagandística? No, al contrari: és precisament la combinació entre eficàcia sindical i claredat ideològica el que ens ha de proporcionar les bases per a contribuir, des del sindicalisme, en l’hegemonització del socialisme a escala social. La propaganda no pot entendre’s com una tasca separada del bon funcionament sindical; són dues potes inseparables d’una mateixa eina de lluita econòmica. Un sindicat que vulgui contribuir seriosament a una estratègia revolucionària no pot coixejar ni en la pràctica sindical ni en la seva aportació política.

La proposta ideològica forta no ens ha allunyat de la projecció pública i l’espai mediàtic. La presència del SHSC als mitjans de comunicació ha estat constant durant aquest curs. Hem ofert la nostra lectura política de la conjuntura i dels conflictes organitzats a mitjans generalistes i locals. Hem pres la paraula en manifestacions davant de centenars i, en alguns casos, milers de persones, i hem presentat la nostra proposta política a associacions de veïns, AFAs, centres educatius i altres espais del teixit associatiu arreu del territori. No ho diem pas des del triomfalisme, és evident que tenim encara tota la feina al davant: estem encara molt lluny que el gruix de la societat sàpiga qui som, i encara més lluny que entengui què proposem.

Hem tractat de tenir com a punt fonamental la claredat política. La revolució no serà fruit de l’ambigüitat, sinó un acte conscient de milions de persones. Això només serà possible si el comunisme torna a existir com una opció concreta, recognoscible i viva. Perquè pugui ser assumit com a horitzó polític, ha de ser comprès, debatut i, eventualment, fet propi. És en aquest sentit que entenem la nostra intervenció com una forma de lluita cultural.

No pretenem fer de la necessitat de creació del SHSC una recepta universal ni oferir un esquema exportable a qualsevol context. Com a comunistes entenem que les respostes organitzatives en l’àmbit de les lluites econòmiques sorgeixen de la situació concreta, però allò fonamental i constant és que les respostes organitzatives han de contribuir a fer dels sindicats escoles de lluita i conscienciació de la classe. Han de contribuir a eliminar les tendències corporativistes, parcialitzadores i burocràtiques de la lluita sindical. Aquests elements, posen als comunistes en una millor posició per estendre la necessitat de construcció d’una alternativa socialista revolucionària.

Anàlisi del nou cicle movilitzador:

Observem indicis d’un possible nou cicle mobilitzatori, degut a la irrupció del malestar social en matèria d’accés a l’habitatge. La centralitat que ha pres aquesta problemàtica durant el darrer curs ha reactivat políticament un moviment que, en línies generals, portava alguns anys mostrant símptomes d’esgotament: ofegat per la repressió, dèbil davant les idees reaccionàries i cada vegada més invisibilitzat davant d’un debat públic hegemonitzat per la seguretat i la immigració.

Un indicador d’aquest canvi és que, mentre fins fa poc els desnonaments tenien una incidència gairebé exclusiva dins del mateix moviment per l’habitatge, aquest any hem vist com la crisi del lloguer ha tornat a ocupar un lloc central en el debat públic. Quan el focus social i mediàtic gira cap al problema de l’habitatge, el discurs reaccionari perd terreny. Aquest desplaçament del relat és un element valuós dins d’aquest potencial cicle.

La manera en què s’ha concretat aquesta agudització de la crisi de l’habitatge actual està vinculada directament a uns preus d’accés que han assolit màxims històrics, i que han agreujat la fractura social entre sectors del proletariat procedents de les classes mitjanes, que veuen com, tot i treballar, no és possible aconseguir uns mínims d’estabilitat econòmica. Aquests sectors són els que majoritàriament han protagonitzat les mobilitzacions d’aquest curs, donant-hi un caràcter massiu. 

Aquesta és només una cara de la moneda del malestar social. L’altra s’ha expressat en llocs com Salt, el barri de la Font de la Pólvora a Girona o el barri de Cerdanyola a Mataró. Si en el primer cas els sectors mobilitzats són les classes mitjanes en procés de proletarització —amb manifestacions massives i força mediàtiques, majoritàriament afectades per la pujada del preu dels lloguers—, en el segon cas es tracta de sectors del proletariat de les perifèries urbanes i de comunitats migrants, afectats per formes de pobresa cronificada relacionades amb l’habitatge: lloguers socials que no es renoven després de perdre la hipoteca, desnonaments en règim precari de pisos ocupats, sublloguers en condicions d’amuntegament o en locals, i fins i tot situacions de barraquisme o sensellarisme. Aquest segon tipus de malestar s’ha expressat en esclats més espontanis en barris perifèrics, sovint en forma d’aldarulls —en alguns casos dirigits directament contra la policia— i generalment impulsats per joves amb ascendència migrant.

La diferència entre ambdues expressions del malestar no rau únicament en els sectors socials implicats o en les formes que adopta la protesta, sinó també —i de manera molt significativa— en el tractament polític, institucional i mediàtic que reben. Mentre que les mobilitzacions del 23N o el 5A han estat, en bona part, legitimades públicament, els esclats protagonitzats per joves de comunitats migrants en barris perifèrics han estat criminalitzats gairebé de manera automàtica. El discurs hegemònic i els actors polítics, inclosos els d’esquerres, no els llegeixen com una expressió legítima de malestar social, sinó com una amenaça a l’ordre públic, i la seva resposta immediata ha estat el reforç dels dispositius policials, la retòrica securitària i la criminalització. La comparació entre casos recents ho il·lustra amb claredat. Quan les veïnes de la Casa Orsola —un bloc de pisos situat a l’Eixample barceloní que, en l’imaginari públic, va simbolitzar una primera alerta que la classe mitjana també pot patir desnonaments — van fer front a l’amenaça de desnonament per part d’un fons voltor i es van organitzar per resistir, el govern municipal encapçalat pel PSC de Collboni va reaccionar amb diligència: va mobilitzar recursos públics per comprar l’edifici i garantir la continuïtat dels contractes de lloguer. En canvi, la resposta davant la situació a les barraques de Vallcarca ha estat radicalment oposada. En un assentament precari on vivien persones sense cap alternativa habitacional, la mateixa administració municipal ha respost d’una manera completament diferent: no ha ofert cap negociació ni recursos, sinó desnonament forçós i repressió. Tot plegat, en el marc d’un projecte urbanístic que preveu la construcció de centenars de pisos a preu de mercat, a càrrec de la promotora Núñez i Navarro.

La lògica és clara: pals per a uns, pastanaga per a altres. Aquesta doble moral —fins i tot dins d’un mateix partit o d’una mateixa administració— revela dinàmiques de fons que cal desvetllar si aspirem a construir una estratègia d’unitat de classe.

En un moment de crisi capitalista, la burgesia troba cada cop més dificultats per mantenir les seves taxes de benefici; per fer-ho, ha d’empobrir capes cada vegada més àmplies de la població. Per aplicar aquest programa sense provocar una resposta social que posi en qüestió el seu govern, activa una agenda reaccionària que busca disciplinar el proletariat, dividir-lo internament i impedir-ne l’organització política. Amb diferents matisos, aquesta agenda reaccionària és assumida per tots els partits parlamentaris, més enllà del seu color. Des d’una extrema dreta que assenyala sense embuts la immigració com l’origen de tots els mals, passant per un PSOE que augmenta la despesa militar, assassina persones migrants a la frontera i reprimeix qui s’organitza. I fins i tot els sectors més dretans de la CUP, que combinen l’oportunisme mediàtic i la retòrica radical quan són a l’oposició, amb l’aplicació de polítiques institucionals quan tenen responsabilitats de govern, que evidencien l’assumpció pràctica del marc reaccionari.

Ara bé, perquè aquest programa d’ajust permanent i agenda reaccionària es pugui sostenir sense una explosió social generalitzada com la del 15M, és imprescindible mantenir engreixada la funció política de la classe mitjana, la d’amortidor polític i social del conflicte de classes. Les classes mitjanes compleixen un paper clau en l’estabilització del règim: actuen com a coixí davant dels sectors més empobrits i com a reproductores del sentit comú dominant. Per això, les administracions de l’estat —tant conservadores com progressistes— tendeixen a protegir selectivament aquests sectors quan el seu estatus es veu amenaçat: destinant recursos públics a les seves demandes, oferint sortides negociades, garantint certa seguretat jurídica i visibilitat mediàtica. No es tracta simplement de “clients electorals” a conservar, sinó d’un element estructural de cohesió social, un dispositiu ideològic i polític molt útil per a la reproducció de l’ordre capitalista.

Aquestes dues qüestions: el gir reaccionari de l’estat associat a la crisi capitalista, però alhora la necessitat de mantenir certa classe mitjana, són les que expliquen que, davant situacions de malestar social, els partits polítics de tots els colors, actuen de maneres diferents segons el sector de classe al qual responen: mà dura per a uns, suposades mesures de contenció per a uns altres.

Ara bé, cal tenir en compte que aquestes mesures de contenció que corren per aplicar els partits progressistes no amaguen quina és realment la seva proposta política principal: reforçar el negoci de l’habitatge mitjançant la desviació de fons públics cap a sectors privats. Actualment, això es concreta en la promoció d’un nou cicle de construcció a través de la col·laboració público-privada i la solució enverinada dels HPOs, que en molts casos finalment acaben transferits a mans privades.

Tasques del moment actual:

Les diferents expressions de malestar social no són fenòmens separats, cal que ens preguntem: quines implicacions polítiques té aquesta anàlisi? Quines possibilitats obre per al moviment per l’habitatge, i quines tasques se’n deriven? Allunyant-nos d’adoptar una lectura moralista o purament analítica, creiem que la principal possibilitat que s’obre és que diferents sectors de la classe treballadora s’activin en termes polítics; per una banda, sectors de classe mitjana en vies de proletarització que havien quedat desmobilitzats, per l’altra banda, sectors contínuament exclosos com els migrants. Com podem contribuir a que s’activin? Des del moviment per l’habitatge hem de proposar plans de lluita que trenquin la divisió interna de la classe. Hem de poder aportar reivindicacions universalitzants, que en el procés de lluita, no divideixin a la classe treballadora en defensa d’uns interessos corporatius, sinó que la unifiquin i assenyalin els enemics de classe, que per tota ella, són els mateixos.

Per això, afrontar i desemmascarar les polítiques traïdores de la socialdemocràcia és fonamental per evitar que els sectors mobilitzats en aquest nou cicle acabin, una vegada més, assimilats per les lògiques d’integració estatal, condemnats a la desmobilització o esclafats per la repressió.

Una prioritat urgent del moviment per l’habitatge català hauria de ser rebutjar el marc polític de concertació i pacificació social que intenten imposar els partits parlamentaris. Això, per exemple, implica dotar de contingut polític explícit les consignes que el moviment projecta cap enfora. Quan diem “acabar amb el negoci de l’habitatge”, cal explicar què significa realment i confrontar directament aquelles posicions que, de manera més o menys dissimulada, continuen defensant que és possible una solució dins del capitalisme, a través de polítiques reformistes o de conciliació entre interessos de classe. Donar contingut a la consigna “habitatge universal, gratuït i de qualitat” vol dir, en definitiva, apostar per un model de producció i distribució incompatible amb el règim capitalista.

En aquest sentit, assumir que el nostre subjecte polític és el proletariat implica renunciar a artefactes analíticament erronis i estratègicament perillosos, com el concepte interclassista de “classe llogatera”. També implica denunciar la doble vara de mesurar, el biaix de classe i racial amb què opera l’aparell estatal. I fer-ho no des d’una posició moralista, sinó com una necessitat estratègica: organitzar tot el proletariat. Aquesta tasca no pot quedar-se en el pla simbòlic o retòric. No n’hi ha prou amb impugnar el sentit comú que enfronta la “classe mitjana decent” amb el “proletariat perillós”. Això és massa fàcil per a qualsevol que es mogui dins del marc de “l’esquerra”.

En l’àmbit intern, el moviment per l’habitatge també té deures urgents que no es poden continuar ajornant. El primer és abordar els debats polítics amb profunditat i rigor. Les diferents posicions ja estan força consolidades; ara cal generar espais adequats per debatre-les, sense presses però amb ambició estratègica. La segona tasca clau és fer créixer la unitat sindical. Això vol dir aplicar de manera efectiva el principi d’unitat d’acció al voltant d’objectius concrets, tant a escala local com nacional. A mesura que es vagin resolent els debats polítics, també han d’avançar les fórmules organitzatives que permetin una major unitat sindical de cara al futur.

Finalment, des del moviment hem de reforçar qualitativament i quantitativament les eines sindicals. Això vol dir consolidar el caràcter sindical d’un espai que va començar essent molt més proper a un moviment social, i que avui encara es debat entre esdevenir un sindicalisme sòlid o quedar-se com un moviment fluctuant. Guanyar la vaga de lloguers, donar una forma cohesionada a l’organització per blocs o expandir-se a nous sectors socials, són algunes tasques en aquesta línia. Aquí no hi ha espai pel corporativisme de cada organització: guanyar-les és deure de tots, entenent que si un agent sindical avança, tots avancem.

I pel que fa a les tasques específiques del SHSC, què? Com dèiem, estem en un moment en què el pendent mobilitzador s’ha invertit i el moviment per l’habitatge ha recuperat dinamisme. Ens trobem amb un Sindicat de Llogateres que continua sent la veu principal del moviment cap a la societat, i que ha posat sobre la taula, ja de manera eminentment pràctica i tangible, l’eina sindical més prometedora fins a dia d’avui en el terreny de la lluita per l’habitatge: la vaga de lloguers. Paral·lelament, la presentació d’una nova aposta organitzativa, la Confederació Sindical d’Habitatge de Catalunya, ha aportat encertadament una dimensió nacional a col·lectius que fins ara no la tenien.

En coherència amb la forma en què els socialistes revolucionaris han construït històricament la relació entre lluita econòmica i lluita política, i partint de la tasca més general de contribuir a l’expansió del socialisme, des del SHSC ens correspon respondre una qüestió central per a l’etapa actual: quina és la nostra aportació específica davant dels nous reptes i conflictes que s’obren en l’àmbit de l’habitatge? I remarquem que ens fem aquesta pregunta amb una voluntat complementària i qualitativa, no necessàriament excloent respecte d’altres propostes existents. Com hem expressat i demostrat en múltiples ocasions, tenir una proposta política diferenciada no implica, per principi, renunciar a la participació en espais comuns de coordinació i organització conjunta amb la resta d’organitzacions i col·lectius que avui configuren el moviment per l’habitatge.

Així doncs, si bé entenem que la construcció d’una hegemonia comunista és un procés a llarg termini, no pot quedar-se en simples declaracions d’intencions: ha de concretar-se, en el nostre cas, en les tasques actuals que assumim des del Sindicat. Un cop demostrat que l’eficàcia sindical i la claredat política no estan necessàriament renyides, ens trobem davant nous reptes per fer avançar les posicions socialistes dins la lluita per l’habitatge, i amb elles, tot el moviment.

En aquest sentit, un dels desafiaments centrals que tenim ara és el de desenvolupar mètodes de lluita sindical que no només organitzin el conflicte econòmic, sinó que també contribueixin a articular una lògica d’oposició política i ideològica a l’Estat i al seu sistema de partits. Som conscients, però, de la dificultat que això suposa de partida. Gran part de les reivindicacions que es formulen en el marc de la lluita sindical —per la seva pròpia naturalesa— impliquen exigir mesures o recursos a l’Estat. No ho neguem, ni ho descartem per principi. Ara bé, entenem que en la fase actual és fonamental aprofundir en la deslegitimació de les institucions polítiques del capitalisme, evidenciant la seva incapacitat estructural per garantir les condicions mínimes de vida a la classe treballadora. Cal mostrar que l’Estat no és un àrbitre neutral, sinó una estructura al servei dels interessos dels propietaris i dels rendistes.

Per això, una de les nostres tasques ha de ser organitzar dinàmiques de lluita sindical que permetin assenyalar i aguditzar aquesta contradicció, que puguin generar reivindicacions concretes però també universalitzables, que posin en evidència els límits del sistema. És aquesta orientació sindical la que considerem més conseqüent amb l’objectiu general d’hegemonització del comunisme en el moment actual, i també la que millor ens blinda davant del reformisme. Alhora, cal continuar intervenint activament per trencar les vies de regeneració de l’esquerra parlamentària: combatent-ne les bases ideològiques, desmuntant-ne el discurs i denunciant la seva funció com a instrument de canalització i neutralització institucional del conflicte social. En aquesta línia s’ha de donar la batalla contra el reformisme, però també contra aquelles expressions que li són funcionals. Ens referim a aquelles posicions que circumscriuen la lluita sindical als estrets marges del terreny econòmic, que sota el marc d’un anticapitalisme en abstracte defensen la neutralitat política dels sindicats. En realitat, són aquestes posicions les que acaben reforçant els partits reformistes com a representants polítics del moviment i consoliden el marc de l’Estat burgès com a espai legítim de mediació i resolució dels conflictes de classe.

Des del SHSC assumim explícitament aquesta tasca, perquè entenem que, com a militants comunistes, el nostre deure no és només ser bons sindicalistes i enfortir els espais d’organització de la classe —que també—, sinó tenir un paper actiu a l’hora de connectar les lluites i els conflictes que impulsem amb l’horitzó emancipador del socialisme i amb el moviment polític que li doni forma.

Així doncs, tanquem aquest article com tancarem el curs polític: amb tasques i reptes pendents; amb la dificultat de saber que els sindicats són necessaris, però mai suficients; amb la humilitat de reconèixer-nos encara lluny dels nostres objectius; amb la certesa que, per ser sòlides, les passes sovint hauran de ser petites; i amb una convicció que ens manté ben orientats: que la lluita per l’habitatge ha de contribuir a la lluita pel socialisme.