Línia comunista i antifeixisme

I. La crisi econòmica i social occidental

         La crisi històrica del capital i la caiguda global de les taxes reals d’acumulació animen les oligarquies a l’ofensiva econòmica contra els pobles treballadors del món. Pel mateix motiu, les grans potències són arrossegades cap a posicions d’escalada bèl·lica pel control d’uns recursos cada cop més escassos, dels grans ecosistemes productius, de les grans rutes de comerç global, dels subministraments estables de components per a la indústria i de les zones estratègiques d’inversió de capital.

Aquesta crisi, a escala global, implosiona des de principis de segle i entronca a Occident amb la decadència imperial de l’atlantisme. Dit d’una altra manera: amb la crisi econòmica i social occidental, Europa apareix com la zona més acusada de la decadència imperial atlantista, sense projecte polític ni social propis. En les societats occidentals, on la crisi s’entrecreua amb la pèrdua de centralitat imperial en el tauler global, hi ha en curs un gran trencament social. Tot això després de llargues dècades amb una composició de classe on el proletariat depauperat era una minoria relativa en comparació amb les àmplies capes acomodades de l’aristocràcia obrera i la petita burgesia.

La crisi econòmica i social occidental colpeja les classes mitjanes en forma de destrucció progressiva de l’estructura laboral estable, pèrdua progressiva del nivell salarial, retallada progressiva de l’estat assistencial (sanitat, educació, prestacions socials, etc.). En general, en forma de desestructuració social progressiva. Aquests processos es veuen accentuats per l’ofensiva de classe conscient de l’oligarquia. La destrucció de les condicions de vida provoca la fractura de l’imaginari social que les classes mitjanes, l’aristocràcia obrera i la petita burgesia havien consolidat després de llargues dècades d’estabilitat imperial. Això té conseqüències directes en la cultura, la ideologia i la visió política de les classes mitjanes, conformades pel funcionariat, els treballadors industrials qualificats, l’estament polític i els professionals liberals; així com en àmplies capes dels petits capitalistes industrials, agrícoles i terciaris d’Europa i els Estats Units d’Amèrica.

Els grans canvis culturals i ideològics succeeixen fonamentalment per dos factors generals. El primer, la mateixa tendència cultural objectiva de les classes mitjanes. El segon, l’existència d’un ampli programa propagandístic de les elits per alimentar el gir de les capes socials intermèdies cap a la reacció. Això és perquè en absència de tota política conscient organitzada, d’un gran educador de masses com ho van ser al seu dia els grans partits marxistes, el moviment cultural de les classes mitjanes continua totalment ancorat en la cosmovisió burgesa. En conseqüència, davant les turbulències, l’única via possible és la falsa radicalització en la reacció ideològica.

És a dir, l’àmplia aristocràcia obrera occidental, en absència de consciència socialista de masses i inconscient de la seva essència objectiva proletària, és incapaç d’articular-se amb el proletariat en forma de partit i projecte històric independents. Així doncs, gira completament en la direcció oposada, especialment en les noves generacions, cap a les posicions més extremes de la ideologia burgesa en forma de reacció. El proletariat occidental, al seu torn, després de llargues dècades de desarticulació ideològica i política, atomitzat i despolititzat, és, de moment, incapaç de liderar la recomposició del bloc històric revolucionari.

II. El programa de l’oligarquia occidental: reacció, feixisme i Estat autoritari

L’oligarquia té el punt de mira posat en la desarticulació progressiva de l’aristocràcia obrera occidental, en la destrucció de l’estat assistencial, en la centralització de capitals i la inversió en zones de major rendibilitat. Per a això, necessita l’aniquilació política de qualsevol opció de resposta de les classes treballadores. Per tant, s’afegeix un programa d’ofensiva política i cultural al seu programa d’ofensiva econòmica. L’oligarquia atlantista l’articula en tres eixos: ideològic, polític i estatal. Cosa que converteix el feixisme actual en un fenomen més complex del que pretén convèncer-nos la política professional burgesa amb els seus hipòcrites “cordons sanitaris”.

En l’àmbit ideològic, l’aposta de l’oligarquia és convertir la classe mitjana -d’esquerres i de dretes, minvada però encara activa políticament- en una classe reaccionària que apuntali les polítiques autoritàries i exerceixi influència cultural sobre el proletariat. Com? A través dels mecanismes hegemònics, impossibilitant qualsevol opció de política revolucionària. Les grans plataformes tecnològiques tenen un paper en la implementació d’aquest programa que cal no menysprear.

En l’àmbit polític, observem l’articulació progressiva d’aquest fenomen ideològic en posicions més radicalitzades en forma d’un nou moviment feixista. Un moviment que es compon de tres fenòmens: els grans partits electorals d’ultradreta, que serveixen de palanca mediàtica i institucional; la recomposició de les organitzacions feixistes per a la formació de quadres ideològics i organitzatius i, a l’últim, la formació de grups violents a peu de carrer.

En l’àmbit estatal, que representa la culminació del programa atlantista de portes endins, l’oligarquia intenta implementar una reforma de gran abast, anihilant l’estat democràtic liberal i articulant un nou projecte d’estat autoritari.

A continuació, detallarem analíticament cada eix d’aquest programa estratègic de l’oligarquia, que pretén redefinir la relació de classe a tota la civilització occidental.

Forma cultural del programa: la reacció

Per començar, com hem d’entendre la reacció? La reacció és una forma cultural i ideològica que afecta totes les famílies polítiques del bloc històric del capital, incloses les esquerres. Les característiques principals són:

En primer lloc, la reacció té a la base una forma irracional d’articular el debat polític i, a partir d’aquí, allò polític en conjunt. Fixa les coordenades del debat polític en el relativisme, les fal·làcies ad hominem, la falsificació mediàtica dels fets, l’ocultació sistemàtica de les causes racionals dels problemes i l’assetjament i anul·lació de qualsevol intent de racionalització del debat polític. La socialdemocràcia i el liberalisme són els responsables d’haver establert aquest principi formal d’allò polític, porta d’entrada per a la reacció davant la gran política racionalista del cicle revolucionari anterior. Precisament, per a sostenir ideològicament la política burgesa i l’explotació capitalista.

En segon lloc, la reacció suposa la idea que la solució a la crisi és en la reconstrucció nacional o, dit d’una altra manera, un retorn al nacionalisme. L’imaginari imperialista de les classes mitjanes enllaça així el seu gran continent, la nació, amb una tornada al nacionalisme econòmic i identitari i els deliris de reindustrialització. En comptes de jutjar racionalment la impossibilitat imperial futura de les nacions occidentals, la injustícia històrica de l’imperialisme occidental i la causa real de l’existència d’àmplies classes mitjanes occidentals. És a dir, l’explotació colonial dels pobles de la perifèria. Això, al seu torn, reforça l’òptica nacional davant dels problemes, en lloc d’intentar comprendre els fenòmens globals de fons i la crisi històrica en la seva totalitat.

En tercer lloc, l’afluència contemporània de grans migracions a Occident, en gran part provocades per l’augment de guerres colonials durant les últimes dècades, és rebuda per l’aristocràcia obrera nativa en descomposició com una amenaça a l’estatus econòmic i a l’ordre social i cultural intern. Això es manifesta com a generalització del racisme social, que accepta les diferències culturals, però les vol allunyades; accepta les persones migrants, però només en la mesura en què es mantinguin com a inferiors en l’ordre laboral i social occidental.

En últim lloc, com a forma més general de l’anterior, en la mesura en què avança la disminució de la massa salarial, s’expandeix més el classisme, el punt de vista corporatiu del treballador qualificat que menysprea el valor social del no qualificat, del jubilat acostumat a altes remuneracions que menysprea el jove mal remunerat, de l’estament laboral superior que menysprea el valor social de l’estament laboral inferior, de l’empleat que menysprea el valor social de l’aturat, etc. En definitiva, el menyspreu social de l’aristocràcia obrera cap a les figures en expansió del proletariat. I a l’altre costat: l’enaltiment social i l’admiració de masses cap al gran explotador industrial, cap al paràsit youtuber o inversor de borsa, cap al rendista que explota miserablement els llogaters…

La reacció, com a fenomen cultural de masses, afecta totes les famílies polítiques de la classe mitjana i del bloc d’ordre: d’aquest virus ningú se’n salva. L’única cura resideix en la radicalitat real d’un nou racionalisme revolucionari que enfronti la decadència de tot l’ordre burgès.

Forma política del programa: el nou moviment feixista

Progressivament, en la mesura que les tendències culturals de la reacció es van radicalitzant, l’oligarquia comença a finançar i posar en primer pla les seves expressions polítiques. Com dèiem a la introducció, comença a finançar grans plataformes electorals d’ultradreta o obertament feixistes, velles i noves organitzacions de quadres, think tanks i mitjans de comunicació feixistes. Simultàniament, grups violents comencen a desenvolupar la impunitat als carrers i, dins de les forces armades i els cossos policials, des dels Estats Units fins a Ucraïna; el fenomen de l’esquadrisme comença a generalitzar-se. Tots aquests grups, organitzacions i plataformes, que responen a un eix programàtic, són manifestacions diferenciades d’un procés unitari: la configuració d’un nou moviment feixista a Occident. Aquestes en són les bases polítiques, que suposen la radicalització de les premisses reaccionàries:

En primer lloc, la radicalització extrema de l’irracionalisme acaba desembocant en el tradicionalisme. Adhesió al passat imperial, a la dominació de l’home sobre la dona, del fort sobre el feble, dels valors tradicionals en matèria sexual i moral, enaltiment de les estructures de l’Antic Règim o de l’estat autoritari de meitats del segle XX… Però sobretot, a la defensa a ultrança del liberalisme més salvatge i del conjunt de premisses de classe de l’ultraliberalisme.

En segon lloc, el retorn al nacionalisme desemboca en ultranacionalisme violent, on la nació torna a aparèixer com a destí i objectiu total d’allò polític, i suprimeix les classes i els individus. Es valora la pròpia nació com a superior a les altres i la necessitat de reconstituir-la contra els altres i contra els enemics interns, especialment contra el proletariat migrant i el marxisme.

En tercer lloc, el racisme social de la reacció es radicalitza en forma de supremacisme: la creença de la cultura i civilització pròpies com a superiors i la necessitat de netejar-les violentament d’elements “estrangers”. La caça de l’immigrant, la pròpia religió entesa com a superior a les altres i l’odi al diferent per inferior, estableixen un camp de visió que desemboca en violència contra les poblacions migrants.

En quart lloc, el moralisme classista i obrerista desemboca en darwinisme social violent: l’odi a l’aturat o a qualsevol sector proletari i la idea que el proletariat ha de ser educat a cops, si cal.

Com podem observar, la generalització dels principis de la reacció en les bases socials dels partits tradicionals, especialment en la nova generació de les classes mitjanes, constitueix la condició de possibilitat perquè s’articuli en un nou pol polític com a radicalització de la reacció, que serveix de palanca per a la reforma cap a l’estat autoritari.

Forma estatal del programa: l’Estat autoritari

Paradoxalment, la idea programàtica d’un estat feble en política exterior, totalment dependent dels centres de poder supra i paraestatals de l’oligarquia, s’acompanya d’una idea programàtica d’estat reforçat per a la política interior. Un estat que trenqui el tauler del pacte de classes, on el conjunt de la classe treballadora és suprimit com a subjecte de dret, amb l’objectiu d’impossibilitar-ne l’articulació futura en forma de bloc revolucionari. D’aquesta manera, l’oligarquia, amb l’ajuda inestimable de tot l’arc parlamentari, va aplanant el camí al feixisme. A cop de reforma legislativa, d’avenç de la impunitat policial i de propaganda militarista: aquests són els pressupòsits del nou estat autoritari. Ras i curt: encara que un govern feixista o d’ultradreta n’acceleri el procés, són el partit liberal i socialdemòcrata clàssics els que desenvolupen el mateix procés de reforma estatal en cadascun dels estats.

En primer lloc, la reforma progressiva de la legislació i del poder judicial ha de destruir per complet qualsevol dret de les classes treballadores. És a dir, davant d’unes poblacions de productivitat baixa, aplicar el que sempre ha fet la burgesia: concessions zero. Resumidament, es tracta de destruir tots els drets socials, polítics, sindicals i de llibertat d’expressió conquerits pel cicle revolucionari anterior i sostinguts sobre un pacte de classe imperialista, especialment a Europa. La desarticulació de la forma estat democràtic-liberal és igual a la destrucció del treballador com a subjecte de dret, al més pur estil dels estats autoritaris del segle XIX i XX.

En segon lloc, la desarticulació de l’estat de dret mateix, que se substitueix per un estat policial. Una forma d’estat on la funció policial defineix els límits d’intromissió del dret, i no a l’inrevés. L’estat de dret, la universalitat formal de la llei i la forma constitucional no són desestimats, però el seu abast es limita en la mesura que l’excepcionalitat es converteix en la normalitat i la impunitat policial augmenta progressivament i avança en acceptabilitat social. L’estat autoritari com a estat policial pretén ser un estat hobbesià on la violència policial, inclosos els assassinats extrajudicials, van normalitzant-se a poc a poc. Ho hem pogut veure als Estats Units, a França, a Ucraïna, a Polònia i molts altres països de manera extrema. Però ja comencem a veure-ho en cadascun dels estats occidentals de forma embrionària.

En tercer i últim lloc, l’estat militarista. Les inversions públiques es desvien al rearmament, al servei de les necessitats imperials de l’oligarquia al mateix temps que s’inverteix en el sector armamentístic per a saquejar el salari general. Les poblacions treballadores són sotmeses a un bombardeig propagandístic constant de por a l’amenaça estrangera. Se les prepara per acceptar submisament l’autoritarisme creixent. Fins i tot, l’opció de l’ús de les forces armades contra la classe treballadora interna, com estem veient als EUA. Però també perquè assumeixin que, tard o d’hora, seran utilitzades com a carn de canó en la carnisseria imperialista de les oligarquies.

La destrucció de la forma democràticoliberal de la dictadura burgesa, l’estat policial i el militarisme són els tres ingredients principals del nou estat autoritari occidental, la veritable fi del nou moviment feixista. Socialdemòcrates i liberals de tota classe ja l’han posat en marxa sense cap mena de vergonya, acatant de manera miserable el dictat de les elits oligàrquiques. A més, la ideologia de masses reaccionària impulsada pels grans mitjans de comunicació i les grans empreses tecnològiques retroalimenta aquest tipus d’estat.

III. Línia comunista i tàctica antifeixista

Com hem vist, el fenomen en auge del feixisme només pot ser copsat (i combatut) si s’incorpora en l’anàlisi, d’una banda, el pressupòsit social, la reacció cultural de les classes mitjanes; i, d’altra banda, el resultat estratègic, l’estat autoritari. Això només adquireix forma de conjunt sota el concepte programàtic de classe i és així com es mostra definitivament l’enemic veritable de classe darrere del feixisme: l’oligarquia atlantista i les bases capitalistes de la societat occidental. L’oligarquia és l’agent que impulsa el feixisme, no perquè estigui finançant sigil·losament els tres grans grups del moviment feixista esmentats (plataformes electorals d’ultradreta, organitzacions ideològiques i grups de carrer), sinó per l’agenda de propaganda reaccionària explícita. Sobretot, perquè és la principal impulsora del resultat: un nou estat autoritari i militarista. Les consignes i dictàmens de les grans institucions oligàrquiques occidentals europees i estatunidenques, amb els plans de reforma política i agenda militarista, s’encaminen cap aquí.

D’això es dedueix que fer front al feixisme no és prendre partit per la cara amable i caduca del programa polític de l’oligarquia. Fer front al feixisme és fer front a l’oligarquia, al moviment i als seus eixos programàtics, ideològics i estatals: al feixisme, a la reacció i a l’estat autoritari. Davant la decadència imperial occidental i el motor ofegat de l’acumulació, només hi ha dues opcions: estat autoritari o estat socialista. L’oligarquia ho sap tan bé com ho sabem els comunistes. Per això, intenta agafar avantatge subordinant sota les seves premisses tota la classe treballadora. Pel que fa a la resta, que l’estat autoritari es desenvolupi progressivament implementat pel bipartidisme hipòcrita de socialdemòcrates i liberals seguidistes, o bé ho faci acceleradament amb grans plataformes d’ultradreta, el resultat acabarà sent el mateix: impunitat del feixisme al carrer, generalització de la reacció ideològica, destrucció de la democràcia formal, estat policial i carnisseria imperialista.

Partint de la situació actual, per tant, quina ha de ser la línia política dels comunistes davant l’ofensiva política de l’oligarquia?

La línia política es compon separadament de dues grans tasques: la tasca estratègica resumida en la fórmula “partit i programa” i la tasca tàctica de recompondre defensivament la classe sota la bandera d’un antifeixisme integral actualitzat.

Partit i programa: polarització revolucionària del malestar

Per començar, hi ha la tasca estratègica: la recomposició del partit proletari i del programa revolucionari, sense els quals fer front a l’oligarquia és inviable. Davant la proposta de conjunt, falsa per a la classe treballadora, de més capitalisme i més autoritarisme per sortir del problema del capitalisme i l’autoritarisme, necessitem un partit organitzativament capaç. Un partit amb caràcter de masses i present a totes les societats occidentals, que desplegui un programa revolucionari actualitzat a totes les grans qüestions i problemes socials, sota l’objectiu estratègic del socialisme i de la idea d’una civilització a Occident que trobi la superació de la decadència en el comunisme. Pel que fa a l’edificació del partit i de l’imaginari civilitzatori, parlem d’un partit unificat a escala supraestatal, en el nostre cas, a escala europea. Un partit que sigui capaç de combatre a la mateixa escala les institucions de poder de l’oligarquia financera i tecnològica atlantista.

Per a l’articulació de la tasca estratègica de recomposició partidària és imprescindible articular a la base una tàctica d’agitació eficaç capaç de polaritzar el malestar social en clau revolucionària. Aquesta agitació ha d’actuar en dues direccions:

D’una banda, contra l’ordre capitalista i l’oligarquia o, dit d’una altra manera, una agitació que sigui capaç de polaritzar contra l’estat i el capital el descontentament social amb l’ordre actual i de refutar els cants de sirena de l’oligarquia i el feixisme que pretenen polaritzar el malestar demanant més estat i més capital. L’MS (Moviment Socialista) i el conjunt dels destacaments comunistes han de fer una tasca d’avantguarda polaritzant el carrer en totes les grans qüestions cap a la cosmovisió proletària contraposada al Capital i, en conseqüència, impedir l’avenç de la reacció i el feixisme com a falsa alternativa.

D’altra banda, hem de desenvolupar una agitació eficaç contra la complicitat dels partits parlamentaris. Especialment, de l’esquerra reformista, que ha implementat reformes legislatives successives de retallada de drets polítics, ha permès la generalització de grups feixistes a peu de carrer, ha donat màniga ampla a les forces policials i ha enfortit l’atlantisme i el militarisme des de posicions de govern. En general, són partits que han establert la irracionalitat com a premissa en l’ambient polític de la classe treballadora mitjançant grans aparells ideològics, fins al punt de desarticular qualsevol possibilitat de debat racional, actuant de comissaris de la burgesia davant l’opció revolucionària. Mentre implementen, des de l’estat, el mateix programa autoritari que el feixisme està cridat a culminar; combaten sense quarter qualsevol opció d’articulació revolucionària, que és l’única garantia real de fer front al feixisme. Aquests partits són part del problema: normalitzen la reacció en la classe mitjana en la forma irracional, nacionalista, acomplexadament racista i classista; mentre assenyalen el feixisme únicament com a fenomen extrem. Són els mateixos que poden tolerar i mirar cap a una altra banda davant d’un genocidi colonial progressiu a qualsevol altre lloc del món, però que posen el crit al cel quan, com en el cas actual de Palestina, el genocidi és prou brusc i evident perquè es vegin amb massa claredat els vasos comunicants institucionals, diplomàtics i empresarials entre colonialisme i socialdemocràcia imperialista.

En poques paraules, necessitem una tàctica d’agitació eficaç per polaritzar el malestar contra les oligarquies i contra el capitalisme, que sigui igualment eficaç assenyalant els seus lacais i comissaris polítics, encara que es disfressin d’esquerra. Necessitem una agitació no només contra l’oligarquia, sinó contra tot el bloc històric del Capital. L’èxit agitatiu en la demarcació de camps és el vehicle ideològic, la condició sine qua non per a la recomposició ideològica i política del bloc històric revolucionari.

La tàctica antifeixista

Pel que fa a la segona gran tasca, o la línia antifeixista pròpiament dita, es tracta de recompondre les posicions defensives del proletariat occidental, que avui es troba completament desarticulat i atomitzat. Es tracta de fer-ho per ser capaços de contenir cadascun dels tres eixos programàtics de l’oligarquia. Per fer-ho, l’MS desenvoluparà dues tasques subordinades que, en conjunt, componen la tàctica defensiva antifeixista.

En primer lloc, constatem que actualment l’antifeixisme està atomitzat, desorientat i, en gran part, desarticulat a Occident. Constatem, també, que el feixisme està de moda entre les generacions joves. En aquest sentit, els comunistes hem d’actuar com a columna vertebral del nou antifeixisme, englobant la lluita contra la reacció i la lluita contra el feixisme i fent de l’organització comunista el principal referent antifeixista. Alhora, hem de convertir l’antifeixisme en una tendència de masses. Davant la proclama tradicional “al feixisme no se’l discuteix, se’l combat”, defensarem que no és possible combatre el feixisme sense alhora discutir i vèncer la reacció en el pla ideològic.

Per tant, l’MS ha de desenvolupar posicions discursives en totes les qüestions que componen el punt de vista reaccionari i assegurar-se d’elaborar una propaganda i agitació eficaces contra la reacció. Els comunistes hem de combatre la reacció dins de la classe treballadora, fins i tot assumint com a tasca pròpia la construcció de tallafocs ideològics dirigits a les bases de l’esquerra tradicional que comencen a inclinar-se cap a posicions reaccionàries. Això només es pot fer amb la guerra cultural i la lluita ideològica. Com a complement necessari, els comunistes tenim el deure de fer front al feixisme pròpiament dit a peu de carrer, com a expressió més radicalitzada de la reacció. No es pot permetre al feixisme d’adquirir carta de normalitat, ni espais d’impunitat per desenvolupar-se. Lluita d’avantguarda en el pla ideològic i al carrer. Hem de demostrar efectivitat i compromís antifeixista per combatre la reacció i el feixisme i posar el Moviment Socialista com a referent internacional antifeixista.

En segon lloc, els comunistes hem d’impulsar i formar part de l’articulació d’un gran front defensiu de classe contra la reforma autoritària de l’estat, que agrupi totes les organitzacions independents de la classe treballadora: moviments socials, organitzacions, destacaments i sindicats de classe… I ha de ser independent dels partits parlamentaris. Per tant, eficaç contra l’autoritarisme estatal que el conjunt del bloc del Capital està implementant. Aquest front ha d’adquirir dimensions de masses i assolir un grau d’efectivitat suficient per fer front tant a la retallada de drets polítics i a l’estat policial, com a la repressió i al militarisme. No hi ha antifeixisme complet si la classe en conjunt no és capaç d’organitzar-se per aturar la deriva autoritària dels estats. Aquest és el punt d’arribada de tot programa feixista. Front de masses contra l’autoritarisme estatal, per tant, com a culminació organitzativa del pla defensiu antifeixista, en contraposició als cants de sirena frontpopulistes dels grans partits d’esquerres, que pretenen reduir el problema del feixisme a la forma moviment-partit, ignorant la reacció que s’escampa per les seves pròpies bases, mentre implementen, de forma inconscient o de manera subtil, el mateix programa autoritari de les oligarquies.

Poden donar-se conjuntures en el futur en què aliances tàctiques amb aquestes forces burgeses d’esquerres siguin necessàries per combatre governs feixistes. Però aquests compromisos parcials només poden donar-se sobre la base preexistent d’una independència política i organitzativa real, articulada en bloc, de la mateixa classe treballadora davant de l’estat burgès. D’aquí, la necessitat de lligar la línia antifeixista del Moviment Socialista a l’articulació d’un front proletari i d’enfocar clarament el problema que s’amaga darrere de l’auge del feixisme: l’oligarquia atlantista criminal i el seu programa d’estat autoritari.

Breument: la seqüència d’articulació del bloc històric revolucionari, per tant, consisteix a edificar l’organització comunista-forma moviment (MS) com una avantguarda antifeixista integral contra la reacció i el feixisme capaç, alhora, d’articular defensivament la classe amb una aliança de grups i organitzacions àmplia, que assoleixi efectivitat tàctica en la defensa de les opcions polítiques del proletariat. Tenim la tasca estratègica general d’edificar l’organització comunista-forma moviment (MS) com a moviment potencial de recomposició ofensiva de la classe que desemboqui en partit i programa revolucionaris a escala europea.