La ressaca del moviment feminista: noves perspectives per a les dones treballadores
En els últims anys hem presenciat —i, en alguns casos, participat en— l’ascens del moviment feminista, que malgrat tota la força amb què creixia i mobilitzava cap a la militància a dones que d’altra manera no s’hi haurien apropat, no ha trigat gaire a desinflar-se i deixar al seu pas un seguit de militants desorientades i ex-militants i simpatitzants desil·lusionades. Com a comunistes militants, algunes de les quals procedim del moviment feminista, entenem que el destí que està patint el moviment feminista —i que han patit i pateixen altres moviments, com per exemple el 15M— és el fruit inevitable d’una pràctica política que, voluntàriament o involuntària, queda inserida en el marc burgès. Més encara, considerem que el moviment feminista no només no ha remeiat, sinó que inclús ha participat de la desorientació política general en què es troba el proletariat i especialment les dones treballadores. En aquest article ens proposem fer un primer desenvolupament d’aquestes consideracions, així com dibuixar una resposta racional a les incògnites que posa el fracàs dels anomenats moviments socials i, en particular, del feminisme.
En primera instància, ens veiem obligades a reconèixer que una posició política concreta respecte de la problemàtica del gènere requereix tot un desenvolupament teòric per a comprendre la naturalesa, els mecanismes i les sortides de l’opressió, desenvolupament que és part integral del procés socialista que hem emprès, però que no és possible fer d’un dia per a l’altre. Per tant, no sent ni el lloc ni el moment, en aquest article ens limitem a enunciar les posicions teòriques de mínims que ens permeten recolzar les tesis que presentem.
En aquest sentit, rebutgem el dualisme amb què els diferents corrents feministes han acabat tractant la problemàtica del gènere, com si existís un sistema de dominació autònom que actua paral·lel al capitalisme. Si bé és cert que una opressió de gènere es va començar a desenvolupar històricament abans de l’adveniment del mode de producció capitalista, aquest ha transformat les herències de les anteriors formacions socials de manera que s’adeqüen a les seves necessitats —per exemple, amb els canvis a la divisió sexual del treball o la consolidació de la família monogàmica moderna. La reproducció i manteniment de la problemàtica del gènere responen, actualment, a les dinàmiques internes i inherents a la reproducció del capital. A més, els estudis prehistòrics i antropològics mostren que l’opressió de gènere només esdevé necessària amb les societats classistes i, per tant, entenem la lluita de classes com el motor de la història també pel que fa a la problemàtica del gènere [1]. La concepció que situa l’opressió de gènere com a independent del capitalisme pel fet de venir abans històricament obvia el fet que la història de l’opressió de les dones és la història de la lluita de classes. Defensar el contrari, a banda de ser biologicista, s’oposa a tota l’evidència prehistòrica. Per tot això, comprenem la problemàtica del gènere actual com una qüestió intrínseca a la formació social capitalista, en tant que el capitalisme és la fase actual de les societats classistes.
Des d’aquests principis teòrics mínims, en aquest article ens proposem copsar la situació de desafecció i desorientació general que trobem específicament (que no exclusiva) entre les dones treballadores. Des de la infància, les dones estem exposades a una gran varietat d’elements socials sotmesos a les lògiques del capital, que resulten en un disciplinament i una educació de les dones treballadores que ens preparen per a les necessitats de l’acumulació capitalista en cada moment de la seva reproducció ampliada i, en aquesta mesura, podem dir que afavoreixen la reproducció de la societat burgesa en la seva totalitat. D’entre aquests elements en podem destacar l’escola, la família, la religió, però també les —més recents— indústries de la moda, el sexe, la cosmètica i, inclús, la música. Tots ells mecanismes que, a més d’estar impregnats d’ideologia masclista, contribueixen a desenvolupar-la i reproduir-la. Tots aquests elements condicionen no només la personalitat, sinó també la disponibilitat de temps de les dones treballadores, limitant la possibilitat d’adquirir certes capacitats i en particular aquelles que permeten la participació política, cosa que, combinada amb el panorama general de derrota històrica del proletariat i desarticulació de la classe, ens anul·la com a militants i bloqueja l’organització proletària.
El moviment feminista ha tingut la capacitat de recuperar i socialitzar certes qüestions en matèria de sexualitat, violència masclista, culte a la imatge, etc. Tot i això, mai no ha pogut explicar com es desenvolupa l’opressió de gènere en la societat capitalista i, inclús si ens fixem en organitzacions suposadament socialistes (com, en el cas del nostre territori, les de l’Esquerra Independentista), sovint ha seguit una inèrcia marcada per la manca de ruta estratègica. Podem dir, doncs, que el moviment feminista pateix en els seus fonaments els símptomes de la desarticulació i fragmentació de la classe treballadora, la qual no pot albirar un horitzó de superació del capitalisme. Més enllà de les potencialitats que obre per a la lluita i expansió del moviment socialista, el moviment feminista s’ha topat amb els límits que estableix el marc burgès. Les demandes per part de les organitzacions feministes, majoritàriament legítimes, es llançaven a l’aire, a l’espera d’un garant extern. Però un garant extern no pot ser altre que l’Estat capitalista, aparell capaç de conciliar conflictes interns per tal de garantir la continuïtat de la dominació burgesa, el qual, en efecte, ha sigut l’espai de materialització de les propostes polítiques feministes. Aquesta corporativització del moviment a les institucions burgeses, que explicarem amb més detall en futurs articles, condueix al debilitament del moviment de masses, i és el que ha provocat en gran mesura la desil·lusió i el descontent generalitzats entre moltes treballadores que havien dipositat les seves forces i esperances en el que creien que podia ser un moviment amb gran potencial.
Observem que l’aspiració feminista d’empoderar les dones es limita a pràctiques identitàries i individualistes: tant en la seva vessant més «liberal» que anima les dones a doblar l’aposta de la hipersexualització i els estereotips de gènere, com en la més «radical» que les convenç de dedicar totes les seves energies a la superació subjectiva de les imposicions de gènere —tot ignorant la seva procedència i efectes objectius. En ambdós casos, es tracta d’una aspiració buida que queda en no res quan el moviment les educa en la confiança cega cap a l’Estat i els altres mecanismes de dominació que les oprimeixen. Per a nosaltres, l’únic empoderament possible per les dones treballadores consisteix en la conformació d’un moviment per fora de l’Estat que ens permeti convertir-nos en garants del nostre propi destí, moviment que, pel fet d’oposar-se a tota forma de dominació burgesa, només pot ser un moviment de la classe treballadora.
Tot això ens porta a la conclusió que el rumb que ha dut el moviment feminista no és fruit de les decisions equivocades d’aquesta o aquella organització, sinó que és el resultat inevitable del desenvolupament de qualsevol moviment de masses que, en comptes de constituir-se de manera independent i en contra de les institucions burgeses, en comptes de traçar l’objectiu estratègic de transformar radicalment les condicions de l’opressió de les dones, es limita a reclamar demandes aïllades i parcials, obtenint en cada cas petits canvis que no arriben ni a escorçar la problemàtica. Aquesta inevitabilitat pot semblar desesperançadora; ben al contrari, però, el cas és que comprendre racionalment els límits amb què els moviments socials han hagut de trobar-se durant les darreres dècades ens permet traçar una ruta estratègica que superi aquestes limitacions.
En aquest sentit, insistim que el moviment feminista, renascut en el caliu de la crisi de 2008 —que es pot veure com una manifestació aguda de la crisi crònica d’acumulació del capital—, tot i haver incorporat en un principi les demandes de diversos sectors socials, incloent-hi alguns estrats de la classe treballadora, ha acabat per satisfer principalment les de les dones de classe mitjana [2]. Com veurem en altres articles, en absència d’organització independent i per tant de programa polític propi, el proletariat queda subordinat al programa socialdemòcrata, de manera que les masses treballadores acaben sent arrossegades a la lluita per a reformar el marc d’opressió i explotació d’acord amb els interessos d’una part de la burgesia. Una manifestació d’aquest interclassisme al moviment feminista ha sigut la incapacitat per a posicionar-se i enquadrar-se políticament en demandes alienes al gènere, i en ocasions també en reivindicacions de gènere (per exemple, el conflicte nacional català o la qüestió trans); i és que el fet d’albergar interessos de diferents classes implica l’existència de contradiccions irreconciliables al si del moviment que els integra, i per tant la impossibilitat d’una direcció política orientada contra la dominació burgesa. La justificació del gruix del moviment per a aquesta freqüent indefinició és una suposada «unitat de les dones»; no obstant, la unitat de les dones treballadores amb les burgeses no pot ser altra que la subordinació de les primeres a les segones. Hem d’estar unides amb qui ens explota i oprimeix? Vet aquí un altre mecanisme, com el moviment feminista s’ha nodrit i, alhora, ha contribuït a l’assimilació del sentit comú burgès per part de les dones treballadores. La promesa feminista d’alliberament del jou masclista sota els paràmetres polítics del capitalisme està condemnada al fracàs, així com també ho està l’aposta de dirigir totes les esperances únicament a la construcció de col·lectius no mixtes com a estratègia principal per acabar amb l’opressió de les dones de classe treballadora. Les que signen el nostre comiat del bar o ens paguen per cuidar els seus fills sense contracte no poden ser aliades de la nostra emancipació i, per això, la lluita per l’emancipació de les dones treballadores només troba sortida en l’organització independent del proletariat.
Cal aclarir que, quan parlem de la submissió de les dones treballadores als interessos de les burgeses dins el moviment feminista, no ens referim a la convivència física de les dues classes als mateixos espais, ni a que hi hagi majoria —ni tan sols presència— de dones burgeses a les diverses assemblees de les organitzacions feministes. Ens referim a la unitat política, és a dir, la farsa de la unitat d’interessos. Com veníem explicant, les diferents organitzacions de dones treballadores al moviment feminista, en absència de programa propi, es veuen portades pel programa reformista de la burgesia femenina, de manera que, conscientment o inconscient, el pretext de la unitat es materialitza en l’efectiva subordinació.
Hi haurà qui, en resposta a la nostra anàlisi de desorientació —en tant que assumpció d’una consciència burgesa de classe mitjana— de les dones treballadores, ens acusi de paternalisme o infantilització, però, per part nostra, ni una cosa ni l’altra: entenem aquest fenomen com una expressió específica de la desarticulació del proletariat en general i estem tan convençudes de les potencialitats de la nostra classe que consagrem la nostra militància a la construcció d’una alternativa que permeti a tota la classe, i en particular a les dones treballadores, portar les regnes del destí de la humanitat. Triem l’organització independent de la classe treballadora amb l’objectiu estratègic d’acabar amb totes les formes d’opressió capitalista.
Una altra crítica que no acceptem és la d’estar fent un exercici gairebé escolàstic, divorciat de les necessitats de les masses treballadores, criticant el «seu» moviment des d’una posició externa. I no l’acceptem senzillament perquè és falsa. Ha estat a través de la nostra pràctica en espais del moviment feminista i de l’Esquerra Independentista que ens hem adonat de les limitacions que implica la manca d’independència política del proletariat, que sempre juga en favor del reformisme socialdemòcrata.
No critiquem, doncs, el moviment feminista pel plaer de fer sang. Ho fem perquè ha demostrat que és incapaç de transformar radicalment la societat i que té com a única ruta possible la súplica a l’Estat per «millores» —millores que, lluny de ser universals, són parcials i per a un estrat particular de la societat. Critiquem el moviment feminista perquè es contenta amb un tractament aïllat i mistificat de la problemàtica del gènere i, per tant, no ha pogut ni podrà fer una proposta de superació total (ni parcial, si és que això té cap sentit) de l’opressió capitalista.
La nostra proposta neix, per tant, de les condicions reals que trobem en la pràctica present i està irremissiblement compromesa amb les lliçons de l’experiència històrica de la lluita de classes. Una d’aquestes valuoses lliçons ens insta a deixar enrere la concepció de la totalitat com una suma de parts prèviament existents i autònomes, per entendre, en canvi, les parts com concrecions interdependents i indestriables de la totalitat. La nostra proposta, en desenvolupament embrionari, consisteix en la construcció d’un moviment socialista totalitzador que sigui capaç de donar resposta a les diverses problemàtiques que emanen de l’opressió capitalista, des de la laboral fins la de gènere i, per tant, permeti la conformació del proletariat com a classe política independent i oposada al poder burgès. En aquest sentit, el moviment socialista tindrà la tasca imperant de fer front a les pràctiques i postulats propis de la cultura masclista, inherent a la societat capitalista. En relació a aquest plantejament, creiem que es pot donar la necessitat de formes organitzatives que abordin l’especificitat —de gènere i altres— dins del programa comunista, que és el que dona un sentit unitari a totes elles.
Proposem, doncs, abandonar d’una vegada per totes els «mentrestant», i començar des d’avui la construcció d’espais de classe independents que assentin les bases materials pel desenvolupament de les capacitats militants de les dones treballadores, que oposin una alternativa real a la fe cega en les institucions burgeses, i que progressivament avancin en l’associació de la classe treballadora per a fer front a l’opressió capitalista mitjançant la constitució d’un poder comunista capaç, a la llarga, d’imposar la revolució social que haurà d’emancipar a tota la humanitat. Aquesta és la nostra tasca.
[1] A més de recomanar la lectura de l’obra d’Engels L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat, a la secció de Bibliografia s’inclou una mostra d’estudis recents que sustenten aquestes afirmacions.
[2] Per «classe mitjana» ens referim a certes fraccions de la petita burgesia i aristocràcia obrera, que han funcionat com a dic de contenció pel manteniment de la pau social. És per tant un concepte polític i qualitatiu (posició política integrada a l’Estat burgès), no merament econòmic ni quantitatiu (nivell de renda).
Bibliografia
Cintas Peña, M. (2018). La desigualdad de género en la prehistoria ibérica: una aproximación multi-variable. (Tesis Doctoral). Universidad de Sevilla, Sevilla. https://hdl.handle.net/11441/77665
Murdock, G. P., & Provost, C. (1973). Factors in the division of labor by sex: A cross-cultural analysis. Ethnology, 12(2), 203-225. DOI:10.2307/3773347
Pintar, L. (2008). Estrategias de caza y recolección: una aproximación al tema de la división del trabajo en la Puna Salada durante el Holoceno temprano y medio. Relaciones – Sociedad Argentina de Antropología, (33), 133-154.
Gailey, C. W. (1987). Kinship to kingship: gender hierarchy and state formation in the Tongan Islands (Vol. 14). University of Texas Press.
Vidal, A. (2021), Elementos para una nueva cultura política: https://gedar.eus/es/ikuspuntua/kultura-politiko-berri-baterako-elementuak
