La perspectiva comunista: una qüestió de mètode
Introducció
En els darrers mesos diversos portaveus de la socialdemocràcia han posat el crit al cel davant la concepció del mètode marxista del naixent Moviment Socialista (MS) dels PPCC. Se’ns ha acusat d’ortodoxos i dogmàtics. S’ha denunciat públicament el nostre intent de ressuscitar esquemes rígids, que si bé haurien tingut certa validesa en el passat, actualment estarien totalment descontextualitzats. Oportunament, però, sembla que aquestes acusacions no necessitin justificació: qualsevol manera de desqualificar el nou espai polític sembla vàlida, malgrat que el contingut de la crítica correspongui poc o gens amb les tesis del MS.
Amb aquest article, sota el pretext de respondre aquestes crítiques, tractarem de desenvolupar per primera vegada algunes qüestions en relació amb el mètode marxista i les implicacions polítiques d’aquest. El moment preliminar en què ens trobem com a MS ens imposa tractar de restringir aquesta teorització en correspondència amb les capacitats actuals del proletariat revolucionari. Amb això volem dir que la voluntat amb aquest article no és la teorització pel mer gust de l’exercici intel·lectual sinó establir unes bases per a la comprensió del Procés Socialista des de dins d’aquest mateix procés. D’altra banda, sabem que aquestes bases s’hauran d’anar perfeccionant en el futur a mesura que les capacitats del proletariat revolucionari s’expandeixin. No obstant això, considerem interessant compartir aquestes primeres reflexions per tal d’alimentar el debat col·lectiu en torn de les tesis del MS.
La importància de la crítica pràctica.
Contràriament a la imatge del MS que des de certs espais s’ha fomentat, aquest no pretén ostentar cap recepta màgica anomenada marxisme amb tots els passos a seguir per arribar al comunisme. Nosaltres no creiem que el mètode marxista sigui res semblant a un llistat d’instruccions aplicables a qualsevol context. El llegat teòric de Marx precisament ens ajuda a comprendre que l’ésser humà és un ésser històric. Per tant, el mètode d’interpretació de la realitat i la teoria revolucionària tampoc poden situar-se fora del procés històric: no hi ha essències eternes ni veritats immutables. La presa de consciència de la dimensió històrica i contingent de tot allò social és fonamental per a comprendre de manera adequada el mètode.
Així doncs, la transformació revolucionària de la societat és impossible sense partir d’una comprensió històrica de les relacions humanes tal com se’ns presenten avui dia. La tasca del proletariat revolucionari és el reconeixement de les possibilitats de la construcció del comunisme que sorgeixen de les contradiccions internes del capital. (2022a). Com van dir Marx i Engels a la Ideologia Alemanya (1932 [1846]): «El comunisme no és per a nosaltres un estat de coses que s’ha d’establir, un ideal per al qual la realitat s’ha d’ajustar. Anomenem comunisme el moviment real que anul·la i supera l’estat actual de les coses. Les condicions d’aquest moviment resulten de les premisses que ara existeixen».
El reconeixement del caràcter històric de l’ésser humà obliga a superar la típica divisió entre teoria i pràctica. Mentre que les diferents formes de revisionisme conceben la teoria com una construcció «ideal» que es desenvolupa paral·lelament a la pràctica humana «real», un ús apropiat del mètode ens obliga a reconèixer la unitat d’aquestes dues esferes. Els mitjans objectius d’existència del proletariat i la seva possibilitat d’elevació com a subjecte revolucionari estan ambdós inscrits a les determinacions socials capitalistes. És a dir, l’explotació i opressió que patim per la nostra situació a la societat capitalista i la possibilitat d’adquirir una consciència revolucionària que ens permeti la seva superació són parts del mateix procés històric. Així doncs, la subjectivitat revolucionària ni sorgeix mecànicament de la condició proletària (en termes econòmics) ni es tracta d’un ideal que ha de buscar-se al marge dels seus condicionants històrics. L’escissió de teoria i pràctica correspon a la perspectiva burgesa de les ciències humanes fonamentada en l’aïllament del subjecte respecte l’objecte.
La principal diferència entre el mètode marxista i l’aproximació burgesa a les ciències humanes consisteix en la forma de comprensió de la realitat social. El científic social, des d’una perspectiva burgesa, tracta de ser un espectador imparcial i obvia que forma part de les relacions que estudia: produeix un coneixement fonamentat en la divisió entre el subjecte que coneix i l’objecte de coneixement. D’aquesta manera, presentant la realitat com un objecte extern a l’acció del subjecte, irremeiablement cau en una naturalització de les relacions socials capitalistes. L’actitud contemplativa que adopta respecte del món que l’envolta li impedeix distingir les forces humanes que engendren la realitat i la circumstancialitat de tot allò existent. En canvi, el mètode marxista es fonamenta en la historització de les relacions socials. Per tant, ens permet comprendre la unitat concreta que es dona entre l’objecte i el subjecte dins el procés històric. Si no fos així, la realitat social seria conceptualitzada com quelcom que avança sol al marge de les forces humanes. Aquest és el paradigma clàssic de l’Economia Política que escindeix producció (objecte) i circulació (subjecte) o de l’economicisme que dona primacia al factor econòmic o infraestructura (objecte) respecte de la superestructura (subjecte).
La superació dels dualismes objecte-subjecte i teoria-pràctica ens porta a pensar en la teoria revolucionària com «l’expressió pensada del procés revolucionari mateix» (Lukacs, 1923). La teoria no és un ideal al qual la pràctica ha d’adaptar-se sinó la conceptualització, sistematització i reflexió sobre els aprenentatges de la mateixa pràctica. Aquesta teoria que ens permet criticar les relacions capitalistes només pot desenvolupar-se dins del procés revolucionari que les supera: només des de dins de la història pot comprendre’s la dimensió històrica de les relacions socials. Aquesta idea, però, no és pas nova. És la principal crítica que va fer Marx a tot el materialisme (vulgar) anterior: el fet «d’entendre la realitat, la sensorialitat, sota la forma d’objecte o de contemplació, però no com activitat sensorial humana, no com a pràctica, no d’una forma subjectiva» (I Tesis sobre Feuerbach, Marx, 1845). Per tant, el mètode marxista necessàriament ha de ser definit com a crítica-pràctica.
La perspectiva comunista
Com hem dit, el substrat material del nostre mètode és la societat capitalista tal com existeix avui dia. Aquesta matèria ha d’explicar-se segons les seves tendències i contradiccions internes i des de dins del seu propi procés de transformació constant, sense recórrer a explicacions metafísiques. En altres paraules, cal entendre tot allò humà com fruit de la nostra pròpia activitat per tal de poder-ho criticar.
La unitat entre teoria i pràctica implica la necessitat que la crítica sigui pràctica, aquesta no és una opció que pugui ser escollida a voluntat. No pot entendre’s la crítica de la societat capitalista, d’una banda, i el projecte de la seva superació d’una altra. «Si la crítica és realment crítica, si es porta fins al final, ja conté la proposta. (…) La comprensió vulgar d’allò que és la crítica ens cega davant d’això, i separa dogmàticament crítica i proposta, en el que suposa un abandonament efectiu de la unitat entre teoria i pràctica”. (Mario Aguiriano, 2022).
La realitat no pot ser compresa de manera immediata per individus i grups sinó a través de la construcció subjectiva de categories mitjançant processos d’abstracció. Aquestes categories inevitablement responen als interessos de classes socials diferents. Per tant, tota discussió metodològica té una arrel política. En el cas de la socialdemocràcia, per exemple, podem apreciar com el seu mètode de coneixement de la realitat nega que el capitalisme sigui contingent i superable, perquè naturalitza les formes socials capitalistes com el valor, el salari, el mercat i l’Estat. La contemplació de la societat com quelcom independent a l’acció subjectiva de les forces humanes impossibilita l’adopció d’una perspectiva comunista sobre els processos de lluita. Així, es compren la política com una negociació de les condicions d’existència del proletariat dins el capitalisme mentre s’espera l’arribada del comunisme com un ens extern a la nostra activitat pràctica que màgicament es manifestarà en un futur indeterminat.
Aquesta naturalització de les formes socials capitalistes reposa sobre la negació que la societat capitalista es reprodueixi a si mateixa com una totalitat. Aquesta concepció neix de la clàssica divisió il·lustrada de la societat que ja assenyalava Marx a la Misèria de la Filosofia (1847): «Els economistes raonen de manera singular. Per a ells no hi ha més que dos tipus d’institucions: unes artificials i d’altres naturals. Les institucions del feudalisme són artificials i les de la burgesia són naturals». Aquest dualisme que divideix la realitat en esferes diferenciades és el mateix que ara defensa la socialdemocràcia. En aquest cas s’entén el capitalisme com un seguit de lògiques o institucions delimitades que contaminen certes esferes de la societat, però a les quals pot anar-se guanyant terreny i arraconar-les. Trobem això de manera claríssima en el reduccionisme que situa l’enemic en les «polítiques neoliberals», el «mercat financer», la «globalització» o el «Règim del 78» i passa per alt la transversalitat del capital com a relació que permet la reproducció de la societat sencera. Com explica Marx (El Capital I, 1867) “El procés capitalista de producció, considerat en la seva interdependència o com a procés de reproducció, doncs, no només produeix mercaderies, no només produeix plusvàlua, sinó que produeix i reprodueix la relació capitalista mateixa: d’una banda, el capitalista, de l’altra l’assalariat”. És a dir, la societat capitalista es desplega històricament com un tot que és qualitativament diferent de la suma de les seves parts: funciona com una totalitat que es reprodueix a si mateixa i s’autotransforma. Això vol dir que les diferents parcialitats (l’Estat-nació, l’explotació econòmica, el gènere, l’imperialisme, el racisme, la família, etc.) que componen aquesta totalitat només poden comprendre’s com activitats inscrites en aquest procés general que els hi dona forma, el capitalisme.
Resulta especialment significatiu que els mateixos que acusen el MS d’entendre el comunisme com un ideal predefinit el qual simplement cal imposar externament sobre la societat s’identifiquin en proclames com «mentre arriba el comunisme volem la pasta» que precisament incorren en allò del qual se’ns acusa. És la socialdemocràcia qui està conceptualitzant el comunisme com un objecte de culte que pot ser instrumentalitzar a voluntat per tal de camuflar amb una retòrica radical i anti-sistema les seves polítiques de gestió de la misèria capitalista a través de les institucions.
Aquesta escissió teòrica entre tàctica i estratègia porta a dues desviacions principals segons Lukács (1923) el fatalisme i el voluntarisme. En el primer cas es considera el comunisme com un fet inevitable i, per tant, tota tàctica resulta innecessària. En el segon cas, es considera que la simple voluntat, desig i obstinació tàctica és eficaç per la construcció del comunisme, al marge de tota consideració estratègica. Ambdós vessants, sigui des de posicions més institucionals o més antiautoritàries, conflueixen en la defensa del projecte polític socialdemòcrata. (2022b). És a dir, la lluita eterna per amuntegar petites reformes que -en el millor dels casos- millorin de manera circumstancial la vida d’alguns estrats de la classe treballadora mentre es posterga per un futur indeterminat la construcció del comunisme.
La comprensió de la societat com a producte de la història — i la unitat entre teoria-pràctica i tàctica-estratègia —, en canvi, porten al desenvolupament d’una pràctica política ben diferent. L’adopció d’un punt de vista comunista sobre els processos de lluita implica prendre consciència de tots els obstacles que el proletariat revolucionari té davant en el seu projecte històric i actuar conseqüentment davant d’aquests. Les acusacions d’utopisme que rebem per voler adoptar un punt de vista comunista en l’actualitat només busquen camuflar el fet que qui ens acusa, no és que tingui un punt de vista més realista o raonable per tal de construir el comunisme, sinó que simplement no pretén construir-lo. Davant la derrota històrica del comunisme i l’obertura del nou cicle polític només hi ha dues opcions: la naturalització del capitalisme o la seva crítica pràctica en forma de Procés Socialista.
Conclusions
Podem afirmar que pels marxistes el mètode no és una fórmula ni unes instruccions, no és una recepta o esquema lògic universal aplicable a tota societat o moment històric sinó el reconeixement mateix que la societat és fruit de la història i, per tant, un procés. La comprensió de la societat com a contingent, a més, obeeix a un propòsit polític que és la superació de la mateixa societat. Per tant, la discussió metodològica no pot ser separada de l’activitat política del proletariat, ambdues són moments del mateix procés revolucionari.
Entenem, a més, que l’adopció d’un programa polític que lluiti per la construcció del comunisme des d’avui mateix és l’única manera de ser coherent amb una comprensió marxista de la societat. La crítica pràctica ens ajuda a entendre que el comunisme no és «un estat que espera el proletariat al final del moviment, independentment d’aquest moviment i del camí que recorre, un estat de l’esdevenidor; no és, per tant, un estat que es pugui oblidar tranquil·lament a les lluites quotidianes i invocar, com a molt, els sermons del diumenge». (Lukács, 1923).
Referències bibliogràfiques
Aguiriano, M. (2022). El Proyecto Comunista. La propuesta política de Marx. www.contracultura.cc
Horitzó Socialista (2022a). Bases per a una pràctica revolucionària. https://www.horitzosocialista.cat/index.php/component/content/article/bases-per-a-una-practica-revolucionaria?catid=8&Itemid=101
Horitzó Socialista. (2022b). Crítica a la proposta organitzativa: desviacions i potencialitats. https://www.horitzosocialista.cat/index.php/component/content/article/critica-a-la-queestio-organitzativa-desviacions-i-potencialitats?catid=9&Itemid=101
Lukács, G. (1923). Història i consciència de classe.
Marx, K. (1845). Tesis sobre Feuerbach.
Marx, K. (1847). La Misèria de la Filosofia.
Marx, K. (1867). El Capital: Llibre I.
Marx, K., Engels, F. (1932 [1846]). La ideologia alemanya.
