La llarga jornada electoral del final de la classe mitjana

«Els individus, sovint trien el camí del mig per por d’ésser massa bons o massa dolents.
Tals individus, acaben sucumbint entre indecisions, abúlies i retrets» Maquiavel
Sabem que no som pocs els que davant dels comicis electorals del diumenge ens trobarem amb una disjuntiva coneguda: què podem fer, davant de tal panorama, més enllà del vot útil o de l’abstencionisme abstracte? El que provarem amb aquest article és de donar una lectura coherent, i creativa, de la conjuntura política electoral des de les tesis socialistes. Una lectura que ens orienti com a militants, però no ho oblidem, una lectura que pot interpel·lar també com allò que som: joves provinents de la classe mitjana en descomposició, activistes, exactivistes variats provinents del cicleanterior, proletariat profund dels barris, és a dir, tota aquella gent que es debat entre el vot útil o una abstenció abstracta, vague, cadascú amb els seus motius. Estirant el fil que ens insinua el fastigueig, tedi i descrèdit compartit amb tots aquests perfils cap a les eleccions vinents.
No és cap novetat posar en relació el bipartidisme com l’expressió polític del bloc dominant de laburgesia espanyola, repartit des de la Transició entre el PSOE i el PP, amb els suports puntuals de les burgesies basca i catalana a través dels seus partits autonòmics. La novetat aquí és que les eleccions del proper 28M venen a ser el clau sobre el taüt d’un període de quinze anys que havia fet trontollar l’estabilitat de tal fórmula. El 15M, les vagues generals, el procés independentista o les mobilitzacions feministes van posar en escac la governabilitat de l’estat espanyol, amb el fons objectiu de l’esclat de la crisi del 2008, una explosió experimentada al cor mateix del capitalisme espanyol, el mercat immobiliari. Malgrat aquest cicle de lluites, l’any 2023 el bipartidisme espreserva incòlume, amb la variació d’haver conformat dos nous pols, afegint respectivament a esquerra i a dreta als espais polítics nascuts de l’acceleració i radicalització dels temps, que havien pretès qüestionar la vigència del mateix sistema polític.

El PSOE es recolza en les diverses transformacions de l’espai de Podemos i la vella IU (UP, MásPaís, ara Sumar), sumant també els suports d’ERC, Bildu i Compromís quan s’escau. PP ha aconseguit fagocitar la fase ascendent de VOX, probablement gràcies al paper trumpista i carismàticde Díaz-Ayuso, que ha ocupat l’espai sociològic reaccionari, però no d’ultradreta militant, que aspirava a seduir VOX. Ho ha pogut fer en part per la trava que la derrota a Andalusia i les disputes internes derivades han suposat a la formació d’ultradreta. Els pols parlamentaris que pretenien, per l’esquerra i la dreta, trencar la baralla del bipartidisme espanyol, han quedat assimilats pels seus respectius contrincants.

La conflictivitat i els moviments socials que van encapçalar les dures crítiques i desafiaments a l’anomenat règim del 78′, les reivindicacions i mobilitzacions del cicle anterior, al seu torn, ens deixen també un amarg balanç de fracàs i reassentament. La vella dialèctica, el vell art de l’assimilació de les masses per part de l’estat, gràcies a la mediació de les forces socialdemòcrates. Un marc fort s’imposa a la manca de marc o a un marc difús. Una amarga lliçó, en una operaciódoble: els artefactes polítics del populisme d’esquerres van alimentar-se i fagocitar els moviments socials nascuts del malestar, i al seu torn, el PSOE va assimilar i subordinar al populisme d’esquerres com a soci de govern obedient. La força amb la qual l’ordre parlamentari de la burgesia espanyola s’ha imposat sobre els qui els van desafiar al carrer i a les institucions, ha estat una lliçó flagrant de l’art de la dominació capitalista i la imposició de subalternitat.
La principal paradoxa de la reestabilització de l’ordre polític espanyol és que allò que va catalitzar la crisi política no ha estat estabilitzat, tot el contrari: menys alguns curts períodes de treva on s’han rellançat les diferents bombolles immobiliàries, el procés de despossessió i destrucció de les antigues classes mitjanes i la creixent proletarització s’accentuen any rere any, tiren per la pendent. Amb l’acusada acceleració que els 3 primers anys de la nova dècada han aportat: pandèmia mundial, escalada bèl·lica interimperialista, estralls climàtics i inflació generalitzada.

El fil conductor entre tots aquests processos és una tendència de llarg calat, una visió de conjuntura global profunda: els estats occidentals estan travessats per les conseqüències ja multiorgàniques de la crisi general de valorització capitalista arrossegada des dels anys 70‘. L’espiral financera ja no eixampla els límits de l’acumulació i s’ha tornat una cursa de rapinya, a l’espera del rellançament de noves vies. I la conseqüència directa és que l’objectiu primer d’aquesta rapinya són les classes mitjanes occidentals i els seus estalvis i garanties d’estabilitat. Una estabilitat, que va ser a la vegada garant de l’ordre a les democràcies liberals europees. Però com dèiem, els marges objectius per fer-ho, es redueixen. L’ordre i l’estabilitat renovades, per exemple, a l’estat espanyol, afronten un panorama social objectiu de proletarització que cada cop serà més difícil d’afrontar si no és per la via repressiva, policial i militar. El pacte social i l’estabilitat a l’estat espanyol es basava en la seva capacitat garantir materialment l’estabilitat de la classe mitjana. Això ha esclatat pels aires.

Si d’alguna cosa ha estat representant la coalició de govern PSOE-UP és d’acumular fites històriques en termes legislatius (reforma laboral, llei del Sí és Sí, Ley Vivienda), que tenen una incidència pràctica en les condicions de vida nul·les. Ja no és només que s’hagin assimilat i bloquejat els cavalls de batalla dels principals moviments socials del cicle anterior, sinó que les reformes de la nova socialdemocràcia, senzillament, ja no reformen. Es parla de l’entrada a una època de reformes que no reformen. Amb una cara B: com més lleis socials impotents aprovades, més s’accentua en paral·lel un gir autoritari silenciós. Un gir que es palpa ja ara als barris habitats majoritàriament pel proletariat exclòs, on la pressió policial, l’ofensiva judicial contra l’ocupació precària semblen suspendre l’imperi de les lleis burgeses per mirar d’abolir els pobres per la força.

La política parlamentària va escurçant els seus marges de gestió i en un termini llarg, també les «pròximes» administracions locals, estaran del tot centrades en la gestió policial i repressió de la misèria, així com el reclutament i adaptabilitat davant els requisits dels centres de poder principals en l’escalada bèl·lica en curs. Un alcalde tendirà a ser més un barreja entre xèrif, carceller i reclutador de jove carn proletària pel front, que una altra cosa.
Els militants socialistes no definim aquest panorama objectiu per demostrar més intel·ligència política, per voluntat de mil·lenarista, o per pessimisme vocacional. El definim perquè una de les lliçons apreses del cicle immediatament anterior és que necessitem un marc explicatiu objectiu, científic, de les tendències de la societat. En necessitem un que s’emancipi de l’escissió entre economia i política de la cosmovisió burgesa i de la preeminència dels tempos electorals com a tempos definitoris de la política. El pla estratègic els tempos de la política revolucionària no són els electorals, sinó els de l’horitzó objectiu de la crisi capitalista. Segons aquest planifiquem, apostem i tenim les possibilitats d’avançar.

En les crisis es desplacen i destrossen els blocs socials homogenis anteriors, es redefineix el terreny de joc. I el descrit és el panorama profund que ens llega pistes per afrontar-lo. Si el marge de la política institucional s’acurta i es militaritza, qui tindrà l’avantatge no és aquella força que es presenti a les eleccions amb un programa progressista, sinó qui sàpiga anticipar, cavalcar i retrocedir a través dels cicles d’estralls de la crisi, acumulant energies i sabent refilar de manera hegemònica els estrats que van desencaixant-se de la societat de classes mitjanes. Nosaltres proposem la independència política del proletariat com a clau de volta estratègic d’aquesta capacitat de construir poder propi i majories socials.

Aquesta és la perspectiva estratègica que ens dona avantatge explicatiu i fortalesa ideològica davant dels qui promulguen allò electoral com a principi.

Per exemple: sense anar més lluny, penseu en la conjuntura de la pandèmia. Només un agent polític a escala de tot l’estat espanyol va tenir la capacitat de lectura de conjuntura suficient per a trigar ben poc a suggerir quelcom mínimament coherent davant de tal panorama des d’una posició revolucionària: posar sobre la taula la crítica a la pèrdua immediata de drets i llibertats que suposaven les mesures excepcionals i els efectes prolongats que això podia tenir, iniciar acció política reactiva i de denúncia, de resposta. El Moviment Socialista basc, amb prou feines dos anys de recorregut aleshores. A la resta de l’estat, moviments socials i populars, alguns com els de l’habitatge a Catalunya en un moment ascendent, partits amb milers de votants, teixit social, sindicats, etc. Una acceptació generalitzada, acatada i paralitzant. I en tot cas, i en superar la paràlisi, una acció política desplegada que ja havia acceptat les normes del joc imposades per l’estat d’excepció. Per no dir el nefast paper dels qui van doblegar-se ideològicament a les crides a la responsabilitat sanitària i col·lectiva, quedant-se a casa. Un exemple clar de la capacitat que un marc estratègic correcte, ferm i coherent, et pot donar d’intervenció en la conjuntura, per humils que siguin les teves capacitats organitzatives.

En aquest sentit, un imperatiu estratègic a destacar davant de l’actual panorama electoral és la necessitat de trencar amb la vella cultura política: posar en evidència que el populisme d’esquerres i les hipòtesis democràtiques han quedat esgotades, que la socialdemocràcia és funcional i orgànica al capital.

Hi ha un nombre creixent de problemàtiques, de polèmiques, d’àmbits, on l’explicació que donenels polítics professionals i el sentit comú burgès és cada cop més allunyada del marge reald’actuació institucional de l’administració de l’estat. I en política no hi ha espais buits: ens tocaomplir aquests forats, discursivament i pràcticament, i sense regalar-ho al marc del partit d’esquerres.

La cultura política lligada al cicle anterior fa olor de podrit als barris perifèrics i entre les files de lajoventut. No existeixen unes bases socials proclius a un nou cicle de moviment socials «bisagra»amb candidatures «populars» que vehiculin. L’ordre regna a Berlín després del foc amic de la novasocialdemocràcia. Això significa que s’obre l’escletxa per a una nova cultura política. És a dir, perentendre que cada proposta que fem des del Moviment Socialista pugna per establir una culturapolítica socialista entre les masses. Però no ens enganyem: sabem que el punt de partida és unaderrota històrica general que s’entronca amb la derrota particular de l’anterior cicle. Que la nostraproposta és encara minoritària, que la capacitat d’imposar la desídia i ordre del bloc burgèsdominant no s’ha de subestimar. Que al mort del binomi moviments socials-partits d’esquerres lipoden continuar creixent els cabells i les ungles per llarg temps i que existeixen multiplicitat decandidats, sectes i d’altres formulacions d’aquests temps estranys esperant a fer llenya de l’arbrecaigut de la proletarització. Per això cal marcar una clara diferència, un trencament, amb la culturapolítica anterior i el seu element de pivot: el parlamentarisme com a principi intocable.

Ara bé, hem de ser conscients que no som els únics disposats a pugnar contra la vella culturapolítica, que, per tant, no podem demorar-nos massa en l’aplicació dels avantatges estratègiques.

No podem descartar que davant de la polarització creixent sumada a l’eclipsi de les capacitats dereforma i integració dels estats, l’onada social reaccionària prengui la forma d’un nou bonapartismede tall mussolinià. De fet, d’emuladors contemporanis de Mussolini no ens en falten, a hores d’araesperant amb paciència el seu torn, el torn de remoure el taulell de joc dels vells partits de l’ordrebipartidista i les seves crosses.

Roberto Vaquero afina el seu personatge i la deriva cada vegada més clarament tercerposicionista, netament reaccionària i espanyolista, de l’aposta del Frente Obrero, amb un creixement encara petit però sostingut, capacitat mediàtica i insinuant ja la possibilitat de concórrer a les eleccions en unfutur no molt llunyà. Per molt que ens riguem de la seva calvície a tuiter. Daniel Estévez i Desokupa han provat a la Bonanova un primer experiment d’hibridar el vell esquadrisme amb la guerra cultural i comunicativa que connecta amb els pànics morals reaccionaris de la classe mitjana i laburgesia. No van tenir una victòria pràctica, en part per la resistència admirable dels centres socials,en part per un bon càlcul de la conselleria d’interior que va llegir bé la poca conveniència per ERC d’uns disturbis a la ciutat en període electoral. Però la conclusió han estat també els primers esments de Desokupa com a marca electoral, i això segur, el seu definitiu gir a lobby de pressió comunicatiu reaccionari amb capacitat de mobilitzar força bruta i aglutinar a sectors dispersos de l’extrema dreta més conspirativa i friqui, així com a pijos reaccionaris. Comencem a veure les orelles al llop i hi ha tendències que no trobaran contrapès en el vot útil antifeixista, sinó en la força política antisistèmica que siguem capaços de desplegar. No ens sobra el temps per convèncer a les masses i a qualsevol amb una mínima consciència antifeixista del pes mort que ha suposat el populisme d’esquerres i el parlamentarisme fins ara.
Seria un greu error obviar l’exercici de quin serà el camp de forces i el panorama parlamentari através del qual desplegarem el Moviment Socialista durant els primers anys: hi ha diferències tàctiques importants entre afrontar una conjuntura de reedició del reformisme que no reforma del PSOE-UP, que un retorn del PP al govern de l’estat amb la crossa de VOX.Una cosa és tenir un panorama en els pròxims quatre anys de continuar confrontant i desplegant la crítica a la socialdemocràcia davant d’un govern que provarà de vehicular reformes que de manera tendencial cada cop reformaran menys, contra el qual desplegar el programa d’un nou comunisme.

Una altra possibilitat és un govern amb presència de la ultradreta que acceleri precipitadament el girautoritari, per exemple, amb la proliferació de presos polítics i il·legalitzacions.

A Catalunya, a hores d’ara, no és equivalent desplegar la política del socialisme revolucionari contra un municipi dominat pel PSC que contra un ajuntament d’ERC, per bé que ambdós representen la pugna per ser la corretja de transmissió autonòmica del poder central de la burgesia espanyola. El PSC assumeix sense ambigüitats la mà dura contra la dissidència, sense la necessitat de marcar un perfil d’esquerres, la defensa de la llei i l’ordre; ERC es doblega encara a vegades, i més encara localment, davant de crítiques polítiques que puguin tacar el seu perfil social, d’esquerres. Així com els contrastos, els xocs de competències entre escales administratives controlades per partits diferents, també són elements que ens poden afavorir en conflictes immediats.

Això significa que defensem el vot útil? No. Això significa que a la vegada que maniobrem tàcticament, tenim la capacitat de donar sentit a fenòmens com el tancament en banda d’una administració d’esquerres, tal com ha succeït entre els Comuns i la Massana al Raval. Significa que maniobrem, negociem, colpegem, avancem o retrocedim no des de la bona voluntat o l’oportunisme, sinó des de la solidesa i independència dels nostres principis.

En aquest sentit, hi ha una demanda immediata del moment tàctic que té a veure amb el present cicle electoral: la crítica a la CUP. Els millors temps de la CUP han quedat enterrats pel seu paper subordinat durant el procés independentista. No és cap secret i èpiques a part, la mateixa militància ho reconeix. Una lliçó amarga dels efectes de la política interclassista, de la manca d’independència política i d’ésser subalterns a la iniciativa de la burgesia, sigui gran, nacional o petita.

Però la CUP no ha estat només el partit de l’ala esquerra del procés. La CUP ha estat, des dels seus inicis, erigida en representant dels moviments socials. Una relació presentada com quelcom virtuós, però que ens ha aportat una altra lliçó tant dura com valuosa per molts de nosaltres: si no saps ben bé perquè treballes, és que estàs treballant per algú altre. Els qui hem format part dels moviments socials i populars difusos hem treballat per la CUP, en fóssim conscients o no. Volem continuar fent-ho? El Moviment Socialista proposa un marc contraposat a tal lògica, on la subordinació conscient a una proposta estratègica té com a principi la independència de classe, no una difusa autonomia els límits de la qual són la possibilitat d’escollir entre el rol pragmàtic i el rol intransigent, mentre continues sent subaltern.

A cada nou àmbit electoral al qual es presentava la CUP – municipis, parlament, congreso-, a cada regidor, diputat o govern municipal guanyats, perdien força els intents de vincular la seva activitat política a propostes que anessin més enllà d’allò parlamentari, per no dir a intents estratègics revolucionaris. A dia d’avui, la CUP està dirigida per la mateixa lògica parlamentària, personificada en un sistema d’alliberats i figures de diputats i exdiputats, enfocats a temps complet en la correlació de forces electoral. La crítica per part del Moviment Socialista a la CUP és, en aquest sentit, una tasca immediata més valuosa, productiva i lògica que dues mil campanyes per l’abstenció.

Ara, amb l’esperança de recuperar terreny després del càstig rebut a les municipals del 19, la CUP es llença de cap, i amb retard, a les ja mal envellides tècniques i les retòriques hegemonistes, reciclant espots de campanya del projecte fallit de «reconquerir» el Labour anglès, amb l’esperança de recuperar els regidors a Barcelona. Veurem els resultats i els analitzarem com pertoca.
No podem construir les nostres pròpies forces sense confrontar amb el mort vivent de la vella-nova política. Si la hipòtesi democràtica ha entrat en via morta, és el nostre deure defensar-ho, discutir-ho, socialitzar-ho. Acceptar la lògica del que «cadascú treballi en la seva direcció» és acceptar la lògica de subalternitat que ens ha portat al tancament de les oportunitats polítiques de l’anterior cicle. Aquí hem vingut a confrontar projectes: o bé independència política del nou proletariat naixent, o bé reedicions de la vella socialdemocràcia que tendiran a gestores del gir autoritari actual.

No és una discussió, en el fons, entre maximalisme i pragmatisme, on nosaltres som els maximalistes intransigents i la socialdemocràcia els pragmàtics possibilistes. No ens deixem ofegar per caricatures de poca qualitat.

El que nosaltres oposem al cicle electoral que s’obre és, principalment, una discussió ideològica i estratègica sobre els límits de l’època, per delimitar quin és el taulell de joc. Construir la nostra pròpia força vol dir que el Moviment Socialista intervindrà políticament en tots aquells àmbits de la societat que demanen respostes, seguint criteris d’astúcia i priorització estratègica. Desplegament de l’autodefensa socialista, lluites per subjectivitats, disputa ideològica i cultural, comunicació de masses, etc. Ens acusaran d’esquerranosos, però es tracta de demostrar que podem donar respostes a la gent des de la independència política del proletariat. El Moviment Socialista no pot trigar a demostrar que hi ha problemes quotidians en els quals pot intervenir, demostrant que tant l’efectivitat immediata com l’explicació a llarg termini amb la que es vincula la situació concreta,són més efectives i desitjables que allò que pot aconseguir el regidor, partit o nova llei social de torn. Amb les dosis de pragmatisme, de negociació, de xoc i retrocés, que calguin d’acord amb el nostre desenvolupament objectiu, però sempre des de la independència política.

Algun dia hi pot tornar a haver una opció electoral que engresqui a la classe treballadora. Sí, no som abstencionistes per principi. Però de manera deliberadament tàctica, cenyida a una estratègia de poder socialista propi, a escala. No és una prioritat immediata, ho podria ser conjunturalment en algun moment. Ara per ara, toca construir aquell marc estratègic i organitzatiu no assimilable. No caurem en la provocació ja coneguda dels anteriors cicles d’oblidar-nos la prioritat d’aquesta tasca pel camí.