La consulta viciada de PP-VOX: el valencià en l’auge reaccionari

Sota retòrica democràtica i amb el pretext de la suposada llibertat, el govern valencià ha aprovat una llei que trasllada als pares, en comptes de la comunitat educativa, la decisió sobre la llengua base -és a dir, la que tindrà més presència- en l’educació dels seus fills al llarg de tota l’etapa escolar. Segons les dades disponibles, es dissenyaran aules amb una llengua base determinada i amb percentatges variables de l’altra. Després d’anys d’estigmatització pejorativa i reaccionària contra el valencià -titllant-lo d’inútil, impositiu, catalanista i excloent del projecte nacional espanyol-, ara es força una tria que, intencionadament, provocarà un descens dràstic de la seua presència.

Aquesta mesura no només suposarà una pèrdua de pes del valencià en l’ensenyament, sinó que també eliminarà la planificació de les aules basada en les necessitats educatives i la diversitat de l’alumnat. En comptes d’això, s’agrupen els estudiants per raons lingüístiques, fet que pot generar classes altament desiguals i fins i tot guetos, similars als que es formen per motius racials, on es concentraran les necessitats educatives específiques en determinades aules.

Tot plegat s’emmarca dins del context de l’auge reaccionari actual. Amb la progressiva decadència del projecte socialdemòcrata, les classes mitjanes en descomposició han dut a terme un replegament nacional reaccionari. Al País Valencià, com a la major part del territori estatal, aquest fenomen es manifesta a través d’un reforçament de l’espanyolisme. L’Estat i el que queda de les classes mitjanes necessiten reagrupar-se, prendre partit davant l’ofensiva i exaltar els símbols i el sentiment nacional per justificar el seu projecte interclassista: la unió entre la burgesia, les classes mitjanes i una part del proletariat per a un mateix projecte (nacional), mentre una altra part -com els migrants i el proletariat valencianoparlant- en queda exclosa. Aquesta estratègia no només serveix per a dividir el proletariat i vincular-lo a les classes dominants a través d’un lligam històric, ètnic, cultural i, en aquest cas, lingüístic, sinó també per justificar l’existència dels Estats-nació, defensar els mercats nacionals, la sobirania econòmica davant altres Estats i la presència de l’Estat en les nostres vides.

Arrels històriques: Llengua, poder i homogeneïtzació estatal​​​​​​​

Si mirem arrere, quan es van crear els Estats-nació europeus, es va fer essencial establir una llengua nacional que, juntament amb justificacions històriques i ètniques llegendàries, donara cohesió al nou estat. El capitalisme va optar per la llengua que ja gaudia d’un privilegi afegit: a Itàlia es va modernitzar el toscà florentí de Dante, que tenia prestigi a la península; a França es va adoptar la llengua d’oïl parlada a la cort de París; i a la Monarquia Hispànica es va imposar el castellà, la llengua de la cort, que ja des de l’època de les monarquies absolutes havia estat imposada administrativament a la Corona d’Aragó.

El castellà es va convertir en la llengua de l’Estat. Malgrat l’auge dels nacionalismes perifèrics i l’ascens de la burgesia catalana, que va reivindicar la llengua i va establir una normativa pròpia amb les Normes de Fabra (1913) i les Normes de Castelló (1932), el català sempre va quedar sotmés a l’ombra de la llengua nacional. Aquests esforços, a més, van quedar truncats amb l’arribada del franquisme quan, davant la crisi de la burgesia nacional i la por al moviment obrer, es va reforçar l’Estat i la identitat nacional, seguint l’exemple d’altres països europeus. Això implicava negar el valencià/català en qualsevol àmbit que poguera posar en qüestió el projecte nacional, fins i tot reduir-lo al nivell pejoratiu de “dialectos”. Calia neutralitzar el moviment obrer que havia sacsejat l’Estat espanyol durant les dècades prèvies i l’homogeneïtzació cultural, amb la qüestió lingüística com a punta de llança, era una eina perfecta per aconseguir-ho. Al mateix temps que el règim franquista tractava de destruir la cultura obrera i la seua identitat, va intentar impulsar una identitat nacional substitutiva que bloquejara el renaixement d’aquesta, convertint als obrers en simples productors de la nació.

Ja en temps de la Transició, i amb la creació de l’Estat del benestar i l’establiment de les autonomies, van sorgir classes mitjanes integrades en el nou sistema que van liderar la defensa de la llengua i la van institucionalitzar, encara que de facto sempre subordinada a l’espanyol, i és en aquest punt quan es va impulsar l’escola en valencià. En aquest context és que es va donar un procés de mediatització en l’ús del valencià, amb especial incidència en els nuclis urbans. Mentre que en els àmbits rurals ha perdurat una discrepància lingüística clarament classista (amb el valencià associat històricament als sectors llauradors i treballadors de fàbrica de menor capital econòmic i el castellà als grups burgesos i dominants), en els espais urbans aquesta dicotomia s’ha anat diluint en una dinàmica més complexa.

En aquest últim cas, uns grups d’autòctons que tradicionalment disposaven de propietats agràries o de privilegis socioeconòmics, han experimentat un procés d’ascens social a la classe mitjana amb l’aparició de l’Estat del Benestar. No obstant això, cal matisar que només una fracció d’aquest sector—aquella de tendència progressista i amb afinitat amb el valencianisme— ha assumit el valencià com a element identitari d’aquesta classe mitjana progressista. Però cal no oblidar que la majoria de la classe mitjana urbana, en canvi, es caracteritza per una predominança castellanoparlant i una orientació política reaccionària.

Aquesta dualitat ha generat una apropiació institucional del valencià per part d’elits locals, que l’han circumscrit a espais simbòlics o burocràtics, sense integrar-lo en les estructures comunicatives de la classe treballadora. Aquest fet, sumat a l’arribada massiva de població proletària d’origen extrapeninsular i internacional per a engreixar el volum proletari—principalment castellanoparlant—, ha consolidat una contraposició sociolingüística: una massa obrera prou castellanitzada contra una part de l’aristocràcia obrera que és autòctona, valencianoparlant i progressista en certa manera que, en l’actualitat, es troba en procés de descomposició. Aquest patró és particularment evident en ciutats com València o Barcelona, d’on s’extrauen conclusions fal·laces que afirmen que el català és la llengua de la burgesia i el castellà del proletariat.

Amb l’actual crisi de la socialdemocràcia i l’Estat del benestar, les classes mitjanes valencianes tendeixen majoritàriament a reforçar el nacionalisme espanyol i a enaltir els lligams interclassistes per a justificar un Estat autoritari. Aquest model d’Estat es presenta com una resposta contra el “problema” de la migració, el desordre, la inseguretat i, en definitiva, la mateixa crisi que el mateix capitalisme ha generat. L’atac a la llengua esdevé, una altra vegada, una estratègia clau per a consolidar un projecte nacional unificat.

L’ofensiva espanyolista actual i fracàs reformista​​​​​​​

Aquest procés es reflecteix en el progressiu rebuig a la promoció del valencià per partits com el PP i, encara més, l’aparició de partits com Vox i el seu odi explícit cap a qualsevol llengua que no siga la castellana. Darrere la façana del discurs de “defender el valenciano sin imposiciones” s’amaga la seua folklorització: es vol reduir el valencià a una troballa arqueològica, desvinculat de qualsevol funció institucional o estatal, convertint-lo en una llengua testimonial, però inútil a efectes pràctics, com ha passat amb l’occità a França. Aquestes polítiques busquen satisfer el sector més espanyolista del País Valencià i el blaverisme (molt sovint, relacionat), que defensa un model de llengua basat en el folklorisme i en la separació del català per eliminar-ne qualsevol connotació nacionalista no espanyola. A més, la defensa del secessionisme lingüístic i la invenció d’uns orígens preislàmics del valencià serveixen per a alimentar el nacionalisme espanyol i la idea d’una ètnia valenciana/espanyola sense interrupció islàmica. Aquests discursos, com d’altres vinculats a l’auge reaccionari i l’espanyolisme, es propaguen i es consoliden en l’imaginari col·lectiu. La consulta sobre el valencià a les aules no la podem reduir, doncs, a la maldat de tal o tal altre governant, sinó a uns interessos de classe definits i a un projecte nacionalista determinat.

Els partits de la socialdemocràcia progressista (Compromís, PSPV, Podem…), vinculats a les classes mitjanes de l’autonomia, intenten revertir aquest escenari amb reformes que, al final, no aconsegueixen cap canvi significatiu. La crisi general del capitalisme cada vegada empeny més a la burgesia a optar per opcions de govern lligades a un major autoritarisme i a secundar una agenda cultural reaccionària. Els intents de les restes de la socialdemocràcia de desplegar un programa de contraposició d’aquestes tendències encapçalat pels romanents progressistes de les classes mitjanes i amb el reformisme parlamentari com a centre, és una via impotent. Pretén, en va, remar contra la tendència reaccionària de les classes mitjanes i l’aristocràcia obrera en declivi i en tot cas pot arribar a guanyar concessions temporals de caràcter corporatiu i segmentat, a costa del proletariat que està socialment per sota d’aquestes classes. Això és així en un plànol general, però també és vàlid per afrontar la qüestió de les desigualtats lingüístiques: intentar desplegar una política reformista de defensa del valencià al si d’un Estat construït sobre la seua minorització i en un context d’auge de les forces polítiques que advoquen per una recentralització espanyolitzadora, en el millor dels casos pot aconseguir concessions a les classes mitjanes valencianoparlants oficialitzant la seua minorització, però mantenint el valencià aïllat de sectors de la població migrant, fins i tot confrontant-los al seu ús. En el més probable dels casos, les polítiques lingüístiques dels agents reformistes cedeixen fàcilment davant les tendències de fons i són paper mullat davant la folklorització del valencià, contribuint a la desmobilització i frustració de la classe treballadora valencianoparlant davant d’aquests fracassos.​​​​​​​

Per aquest motiu, aquests partits mai representaran una alternativa efectiva per a la llengua, sinó que el vincularan com una identitat reduïda per a un sector de la classe mitjana valenciana que, a més, es troba en plena decadència històrica. N’és un clar exemple Compromís i el seu entorn polític, que després de huit anys governant junt amb PSPV han demostrat una total incapacitat per revertir la desaparició del valencià, fins i tot contribuint-ne directament (per exemple amb la tèbia modificació de la llei sobre el plurilingüisme en educació). Per a aquestes forces polítiques la lluita contra els atacs a la llengua només constitueix un reclam electoral enfront de la dreta, una manera de quadrar el seu electorat, però no una preocupació real davant la qual fer autocrítica i anàlisi de les seues pròpies responsabilitats.

En definitiva, l’estratègia dels regionalismes i nacionalismes perifèrics que promocionaven la llengua a força de convertir-la en un valor afegit de la mà d’obra (funcionariat i professionals liberals) i en un demarcador de classe (classes mitjanes urbanes i rurals, administració, etc.), resulta del tot ineficaç en un context de desarticulació d’aquestes mateixes classes mitjanes i el seu sosteniment institucional, l’estat del benestar.

En aquest context, el castellà esdevé la llengua útil, imprescindible per viure dins d’aquest sistema socioeconòmic, mentre que el valencià es percep com una llengua innecessària per sobreviure. Aquesta realitat fa que el proletariat migrant (provinent tant de dins com de fora de l’Estat) considere el valencià com una llengua “inútil” i, per tant,  en els pocs casos en què se’n requereix el coneixement, com una imposició. Alhora, el proletariat autòcton tendeix a abandonar l’ús públic del valencià, ja que el castellà s’imposa com la ferramenta social més fàcil, mentre que el valencià s’estigmatitza com a “inútil” i amb connotacions reaccionàries que generen un autoodi cap a l’idioma.

Davant d’aquesta situació, qualsevol intent reformista, com ara exigir un títol de valencià dins d’un sistema que el considera “inútil”, només genera rebuig i apatia en la població.

L’opressió lingüística: una qüestió de classe​​​​​​​

Trencar amb l’Estat capitalista i assolir una independència política que permeta situar-nos al marge de la dinàmica homogeneïtzadora de l’Estat és l’única garantia real per frenar l’espanyolisme i permetre el lliure desenvolupament cultural del proletariat. Però cal fer-ho des d’una perspectiva de classe, lluny de l’interclassisme reformista i nacionalista que barreja interessos, però que, al cap i a la fi, està liderat per les classes dominants. Aquestes, que necessiten mantindre les dinàmiques dels Estats-nació, mai podran garantir la supervivència del valencià (ni tan sols en un Estat-nació independent, que en un moment de burgesia dèbil i sotmesa als interessos homogeneïtzadors del mercat, seria només una il·lusió buida de contingut transformador).

La nostra posició és clara: rebutgem la llei proposada per PP-VOX per suposar un nou atac contra la llengua, i específicament, un atac que promou la discriminació i la minorització lingüística de la classe treballadora valencianoparlant. En aquest sentit, com a comunistes ens oposem enèrgicament davant de qualsevol mena d’atacs a la llengua, cenyint-nos al principi d’encapçalar la lluita contra tota opressió i discriminació que divideix a la classe treballadora i la subordina políticament a l’estat i la burgesia. Des d’aquesta perspectiva, afirmem amb claredat que aquesta llei suposa un atac més contra la classe treballadora, valencianoparlant o no.​​​ Ara bé, la nostra tasca no pot limitar-se a conservar merament les expressions culturals; ha d’anar molt més enllà. Cal vincular la defensa de la llengua i la cultura a un projecte revolucionari que trenque amb la relació social capitalista en la seua totalitat i convertir-lo en una ferramenta de masses. La reivindicació legítima del dret a viure en la nostra llengua comporta enfrontar-se als atacs al valencià i als privilegis del castellà. A més, pot convertir-se en un terreny estratègic per acumular forces en diversos àmbits.

Qualsevol opressió concreta del capitalisme que puga desembocar en una lluita parcial ha de connectar-se, al seu torn, amb altres opressions cap a un objectiu comú: l’alliberament de la classe treballadora. Per això, caldrà combatre l’espanyolisme que ens divideix i defensar el dret a viure i organitzar-nos plenament en la nostra llengua, així com reivindicar el dret de qui no la parla a aprendre-la i fer-la seua. En definitiva, l’objectiu és neutralitzar i esborrar totes aquelles divisions que ens fragmenten com a classe.