Trenta-huit anys més tard, les institucions reconeixien l’assassinat del jove comunista i rescataven de l’oblit la seua figura. En 2015, l’Ajuntament d’Alacant li concedia la Medalla d’Or i el Consell li concedia, a títol pòstum, la Distinció per la Defensa dels Drets i les Llibertats que recollí la seua família. El reconeixement i la memòria històrica són necessaris per a recordar el llegat de les revolucionàries que ens precediren, que hui conforma l’imaginari d’un nou model de militància. Per dir-ho d’altra manera, la memòria és allò que lliga els sacrificis i els triomfs del passat amb la nostra acció quotidiana i amb allò que ha de vindre. Ara bé, aquests reconeixements institucionals, que arriben malament i tard, obvien la connivència actual i sistemàtica entre l’estat burgés i el feixisme. Aquest mateix Estat, que duu a terme les hipòcrites commemoracions a Miquel i a altres revolucionàries, continua estant plagat d’herència franquista, continua sent l’aparell repressor de la burgesia. Any rere any, el monument dedicat a Miquel Grau pateix atacs de tota mena, reflectint l’actualitat i bona salut d’un feixisme totalment funcional a la burgesia i al seu Estat.

Mentrestant, Panadero aconseguí treballar com a procurador dels tribunals i en la gestió de benzineres i assegurances, continuant així la seua vida amb total impunitat. Aquesta és l’única solució del sistema per a les víctimes del seu vessant més reaccionari: reconeixements buits per als familiars de les víctimes -en el millor dels casos- i impunitat per als agressors. Aquell 6 d’octubre de 1977 les comunistes vam tornar a patir les conseqüències d’un sistema que anhelem esmicolar. Perdríem un nou camarada en altre embat del capital a través del feixisme, angoixat per la pugna per l’hegemonia en un moment de feblesa on tot es podia capgirar. Però tot romangué estàtic, adormit, atado y bien atado. Una inamovibilitat vetllada que envoltà el soterrament del jove comunista quan la policia prengué el seu taüt a la força dels manifestants que s’hi havien apropat a retre-li homenatge. La mateixa inamovibilitat que hui dia fonamenta les persecucions a tot aquell militant que, com Miquel, lluita per l'alliberament total de la humanitat: mentre les lleis que regeixen la societat siguen les lleis del capital, aquest continuarà defensant-se amb tots els mitjans que té al seu abast.

Aquestes, com tantes altres morts de militants revolucionàries, van ser el preu que pagaren les que ens van precedir en un intent per eixir de la dictadura capgirant-ho tot. Fou el preu a pagar per no assumir una Transició, que ho canviava tot perquè no canviara res. El feixisme, l’últim bastió del capital en temps convulsos, sabé veure en la derrota global del projecte comunista una oportunitat per maldar al seu parer la conjuntura i, així, assegurar la supervivència, més o menys emmascarada, del capitalisme més salvatge que hui dia hem de suportar; fet que donà lloc a la impunitat més esfereïdora dels múltiples assassinats polítics que tingueren lloc a l'Espanya post-franquista del terror: com en la majoria de casos, l'assassí de Miquel Grau isqué de la presó al poc d'entrar-hi gràcies a un indult.

Aquesta connivència és la que s’encarregà de silenciar sistemàticament tot intent de denúncia i dissidència per silenciar també la memòria de les militants revolucionàries. Un oblit imposat amb determinació per evitar que les generacions posteriors seguiren l’exemple de Miquel. Un oblit estratègic per apaivagar tota temptativa revolucionària que posara en perill l’statu quo. La militància compromesa de joves com Miquel és un exemple incommensurable per a totes aquelles que hem assumit com a nostra la seua lluita. Una militància que vaja més enllà dels límits de la lògica del capital i siga capaç de superar barreres autoimposades inconscientment que limiten les nostres capacitats, que ens mantenen inofensius -en major o menor mesura- contra la brutalitat capitalista.

No poguérem dir-te adeu, cantaven Al Tall en la seua cançó «A Miquel Grau», en referència als fets del seu soterrament. No vam poder fer-ho, però hui el millor adeu que li podem oferir és continuar amb la tasca revolucionària que tantes altres encetaren amb il·lusió, força i enginy. Bastir un projecte a l’alçada del sacrifici de camarades com Miquel, per no haver de trobar a faltar a ningú més. Per tot això, hem de ser capaces de fer una crítica integral a la totalitat burgesa que impugne totes les formes de domini respecte a la nostra classe. Una crítica basada en la independència ideològica, estratègica i organitzativa del proletariat. Una proposta capaç de configurar un poder socialista que confronte  i vença el poder burgés i fer de la societat comunista una realitat. Aquesta és una crida a continuar la lluita de totes aquelles que han perdut la vida en la defensa d’un futur socialista.

No poguérem dir-te adeu, però hem tornat a creure que la revolució és possible, organitzant-nos dia rere dia. Perquè encara queda molt per fer, perquè encara queda esperança. Per Miquel i per tota la resta, per nosaltres. Salut i encerts, camarades!

FONTS CONSULTADES 

• El Miquel Grau més íntim (El Temps)
• Crímenes encadenados, impunes. Miquel Graum asesinado en 1977 (Público)
• Quan Al Tall va dedicar una petenera a Miquel Grau, assassinat per cridar: «Vull l'estatut» (La Veu)
• Tal dia com hui del 1977 Miquel Grau va patir l'agressió feixista a conseqüència de la qual va morir dies després (Nosaltres La Veu)
• Traure l’assassinat de Miquel Grau dels marges de la història (VilaWeb)
• Llum Quiñonero: ‘Era una manifestació de dol impressionant. I van arribar els grisos i ens van furtar el taüt’ (VilaWeb)
• Avui fa 44 anys de l’homicidi de Miquel Grau per les ferides rebudes 10 dies abans (Catdavant)