La veritat sobre el cas Puig Antich
02/03/2024 Clàudia Ruscalleda
Amb la commemoració dels 50 anys de l'execució de Salvador Puig Antich hem pogut veure diversos actes institucionals recordant la seva figura, reivindicant-lo com una icona de la democràcia burgesa contra la qual ell i els seus companys van lluitar. També s'ha publicat un documental en format true crime a TV3 amb testimonis i experts que s'esforcen a posar èmfasi en les irregularitats del procés que el va jutjar -com si un consell de guerra d'una dictadura pogués jutjar justament- i insistint un cop més en posar al centre la qüestió de si realment la bala que va matar al policia va ser disparada per en Salvador.
Puig no era ni innocent ni culpable, perquè innocents són aquells qui no tenen responsabilitats. Puig Antich era un combatent, un dels joves militants que van escollir conscientment combatre la dictadura amb les armes. Els mateixos que ara volen buscar responsables i que volen provar la seva innocència són els que en aquell moment no van fer res per salvar-lo del garrot vil.
La veritat del seu compromís és, en canvi, una veritat molt més profunda, política.
En primer lloc, l'execució de Puig Antich resumeix el que va ser la Transició, un procés d'imposició violenta d'un nou règim democràtic liberal homologable al marc europeu i funcional als interessos de la burgesia i l'imperialisme. Un procés que es va imposar per la via de la domesticació de la lluita obrera i la repressió salvatge (271 morts a mans de la policia1, torturats, empresonats i ferits) de les minories que es negaven a integrar-se en el règim. Hi ha, per tant, un fil conductor, sense ruptures, entre l'arquitectura política actual, el règim del 78 i el règim del 39 resultat del genocidi franquista durant la guerra civil.
En segon lloc, l'assassinat de Puig Antich revela l'existència d'una realitat de lluita militant vinculada a les fàbriques, els barris, instituts i universitats, que combatia contra Franco en la mesura en què la dictadura era la forma de dominació política que adoptava el règim d'explotació burgès. El seu objectiu no era lluitar per una democràcia parlamentària burgesa sinó lluitar per l'abolició de la societat de classes. Els que presenten Puig Antich com una "víctima innocent" de la irracionalitat franquista o com un lluitador de les "llibertats democràtiques" falsegen la seva identitat política, traeixen la seva memòria i blanquegen el règim. El MIL era un grup de l'oposició antifranquista, però no eren antifranquistes, tenien una proposta nítidament diferenciada de la resta d'agents contraris al règim, eren revolucionaris que van escollir combatre la dictadura amb les armes i que creien en l’organització de la classe com a únic mitjà pel seu alliberament. De matriu marxista antiautoritària, consellista, antiavanguardista, no es consideraven un grup més d'extrema esquerra, sinó un grup de suport al moviment obrer del moment2.
Finalment, el cas Puig Antich és l'experiència social i política en què va inscriure la seva militància, que va pagar amb la vida: l'assaig d'un plantejament polític revolucionari que buscava delimitar-se tant de la integració del moviment obrer assembleari en l'Estat -a través dels sindicats i els partits parlamentaris- com del grupuscularisme i les avantguardes autodecretades. La seva vocació era la de donar suport als conflictes existents. Malgrat minoritari, i més enllà de les crítiques i valoracions que en puguem fer avui, aquest plantejament va encertar en identificar el principal problema polític que ha de resoldre l'estratègia socialista: com pot fonamentar l'autoorganització del proletariat en lluita la construcció d'una força política revolucionària.
Correspon a les noves generacions de militants honrar la memòria de Puig Antich i de tots els caiguts en combat no de manera patrimonialista, folklòrica i fúnebre, sinó de l'única manera possible quan parlem dels revolucionaris: mantenint viva la seva memòria i el seu exemple, avaluant críticament el significat i l'aprenentatge de la seva experiència dins el context de les condicions històriques particulars, agafant el relleu de la lluita amb el mateix coratge i determinació. No es pot construir un moviment revolucionari fort si aquest no és capaç de connectar-se amb la seva tradició històrica. Tot jove que s'inscriu en la lluita militant ha d'estudiar sistemàticament la història dels lluitadors i lluitadores que l'han precedit.
A en Salvador no li hauria agradat que el recordessin com un màrtir ni com un heroi. Recordem aquell jove i aquella època amb l'esperança i la voluntat de perseguir la llibertat que, passa a passa, llavi en llavi, de mica en mica, escapça el pas dels nostres enemics3.
Referències
(2) Per conèixer la proposta política del MIL, podeu veure “El MIL. Una historia política”, de Sergi Rosés Cordovilla, publicat per Virus Editorial.