Que el centre imperialista viu un auge reaccionari cada vegada ho nega menys gent. En són algunes mostres els discursos anti-immigració, l’ofensiva contra els drets polítics i l’okupació, les mesures anti-proletàries amb l’excusa de la seguretat i, per descomptat, el retrocés en matèria de gènere.

En un context així, una lectura incorrecta de la situació ens pot dur a teixir aliances amb els còmplices i, per tant, a contribuir a allò que volem combatre. Plantar cara a l’extrema dreta és un imperatiu polític, però això no ens ha de fer oblidar que aquells que assenyalaven Vox com l’encarnació de les tendències reaccionàries i cridaven a les urnes «per aturar el feixisme» són els mateixos que, des del Govern, col·loquen representants del feminisme trànsfob en càrrecs d’importància, donen suport al genocidi d’Israel sobre Palestina o perpetren massacres a Melilla.

L’auge reaccionari s’estén a esquerra i dreta de la política institucional. Però no només: també fora de les institucions, en el dia a dia de la gent. La situació empitjora davant la impotència dels qui ho veuen amb horror però no poden fer-hi res. Els professors de secundària parlen amb preocupació de l’homofòbia creixent que mostren els xavals d’ara; entre els estrats que han constituït tradicionalment la classe mitjana, els desnonaments s’accepten com la normalitat i la criminalització de l’okupa i el migrant cala; els discursos d’enaltiment de la família tradicional i del paper domèstic de les dones s’estenen de la boca de youtubers i streamers amb un abast en alça. I, en mig d’aquest panorama, hi ha qui culpa els mitjans de comunicació i l’algoritme de YouTube o TikTok.

És clar que els mitjans de comunicació i les xarxes socials juguen un paper en la difusió i penetració de certs discursos, però si els definim com la causa caiem en un buit explicatiu. Un discurs no s’estén si no existeix una base social per a ell. Hem de trobar les causes de l’auge reaccionari en la conjuntura concreta de la nostra organització social. Si hem de prendre’ns la tasca seriosament, caldrà una exposició que es remunti als fonaments de la societat.

Competència, crisi i opressió de gènere

El relat és conegut: vivim en una societat capitalista. Això vol dir que el procés de satisfacció de les necessitats humanes està subordinat a la valorització del capital, és a dir, al guany econòmic de certs propietaris privats. Així doncs, els individus es divideixen entre aquells qui posseeixen capital i poden viure del guany i aquells qui no i han de viure del salari. Com que el principi rector del capitalisme és el valor i la seva realització al mercat, la dinàmica inherent a tots els nivells és la competència: la competència entre capitals per ser el més productiu; la competència entre capital i treball com l’antagonisme expressat en lluita de classes; i la competència entre treballadors al mercat laboral i, més en general, al voltant de l’accés al salari.

Així, la competència no és una actitud o un sentiment de rivalitat. No es pot escollir entrar en competència o no. El mercat imposa la competència pel fet que diferents propietaris concorren a vendre i, per tant, tant si volen com si no, competeixen per ser els qui interessen més al client. Això, en el cas del capital, es tradueix en la carrera tecnològica per ser el més innovador i el més productiu, que no és un caprici dels empresaris sinó l’única via per mantenir el guany i no caure en la bancarrota. Des de fa ja uns dos segles, això ha suposat el risc constant per als petits i mitjans capitalistes de caure en les files del proletariat, risc que, al seu torn, desemboca en la tendència habitual a agafar-se aferrissadament als mecanismes proteccionistes de l’Estat que els brinden una oportunitat.

En el cas dels treballadors, la competència s’expressa en la necessitat d’acceptar certes condicions laborals sota l’amenaça que hi ha algú altre més necessitat a l’espera, i en la lluita per mantenir-les o millorar-les. Aquesta dinàmica pot ocórrer de manera individual, però també pot prendre un caire sectorial i corporatiu. En ambdós casos s’acaben reproduint les condicions desiguals de partida de diferents fraccions de la classe treballadora, com per exemple les dones. A principis del segle XX, és famosa l’oposició organitzada dels sindicats de sectors masculinitzats a la contractació de dones, que, a causa de les innovacions tecnològiques que simplificaven la feina, començaven a ser preferides pels capitalistes com a mà d’obra no qualificada, complementària i flexible que pot entrar i sortir de l’àmbit domèstic, amb un sou molt inferior al dels obrers sindicalitzats i especialitzats.

Malgrat tot, si aquestes dinàmiques competencials existeixen des dels inicis del capitalisme, cal rascar més en la conjuntura concreta per explicar per què ara i aquí s’accentuen i, per tant, hi ha un auge reaccionari. Això només ho podem fer a través de la comprensió del moment que viu l’altra competència, la inter-classe, que és la que articula la societat capitalista i que determina el marc de possibilitat dels diferents projectes de classe. La lluita de classes, o l’antagonisme capital-treball, és l’articulació social del xoc d’interessos entre capitalistes i treballadors: l’interès d’uns per retallar el salari a favor del guany, i el dels altres per avançar en el sentit contrari.

Si la divisió en classes és un pressupòsit del capitalisme, llavors aquest xoc d’interessos és necessari i perenne. El que canvia és l’estat, la correlació de forces, el grau de consciència i organització de cada classe, la conjuntura econòmica, etc.

La situació d’avui no es pot entendre sense la paraula crisi, una crisi que s’ha manifestat en grans davallades al llarg de les últimes dècades, però que s’entén millor com una tendència interna evidenciada en la situació crònica que s’arrossega com a mínim des dels anys 70. Sense entrar en una profunditat inassolible per l’extensió d’aquest article, no podem deixar de situar la crisi com l’expressió agonitzant d’una tendència ineludible a la caiguda de la rendibilitat, que no s’explica per determinades incidències conjunturals sinó que és conseqüència inherent del desenvolupament de les contradiccions internes del capitalisme: la cursa per la productivitat duu a una tendència decreixent de la rendibilitat econòmica que accelera els cicles de crisi fins al punt que gairebé no sortim d’un que ja hem entrat al següent^1-3.

Davant d’aquesta situació, la classe capitalista només té una opció si vol estendre els marges de guany: minvar el salari. Una missió que resulta tristament senzilla en un moment històric de desarticulació de l’organització del proletariat per la defensa i millora de les condicions de vida. Vivim, doncs, en una ofensiva capitalista contra la classe treballadora que expandeix el guany a costa del salari, cosa que s’expressa no tant en la baixada nominal dels sous, sinó més aviat en la pèrdua de capacitat adquisitiva per la inflació, les feines temporals i precàries, les retallades en serveis públics, etc. De la mà d’aquestes expressions econòmiques, el Partit del Capital (és a dir, l’organització política de la relació social capitalista) erosiona els drets i les llibertats polítiques i castiga els escassos conats de resposta en un intent desesperat de rellançar els beneficis privats, els quals —no ho oblidem— són la condició necessària de tot projecte redistributiu suposadament progressista.

Un escenari com aquest és el medi de cultiu ideal per al gir reaccionari d’aquelles fraccions de la classe mitjana —entesa com el bloc històric format per la petita burgesia i els sectors millor posicionats de la classe treballadora, que realitzaven els seus interessos a través de l’Estat del benestar— que es veuen desplaçades i en risc de proletarització. Això s’ha expressat tant en l’expansió dels discursos de la meritocràcia i la cultura de l’esforç, que criminalitzen els sectors més depauperats i els assenyalen com a paràsits que viuen de les decreixents prestacions estatals, com en la reestructuració del bloc polític de la dreta amb la peculiar irrupció de Vox a l’Estat espanyol, que, malgrat respondre a diferents factors i interessos, no es pot entendre sense atendre els petits empresaris en competència contra el gran capital.

És també en alguns d’aquests sectors on trobem un enaltiment dels valors familiars tradicionals, amb la càrrega de gènere que això comporta. Es tracta de fraccions de classe que, davant el retrocés del model benestarista de l’Estat i la intensificació de la competència, troben en la família tradicional l’últim bastió per mantenir la seva posició, a través de l’herència, el finançament d’estudis superiors als fills o l’explotació dels membres de la família a l’empresa familiar.

A tot això, hi falta un ingredient de vital importància en el context de l’Estat espanyol, que és la reestructuració del bloc socialdemòcrata arran de la crisi de 2008. La competència entre diferents fraccions de classe pren en alguns casos una dimensió política i es ventila a les institucions, adquirint una aparença purament ideològica que amaga l’essència classista del fenomen.

La gestió de la crisi a través de les mesures d’austeritat —primer per part del PSOE i a partir del 2011 per part del PP— deixa un rastre de sang entre la classe mitjana: amb la disminució de la capacitat redistributiva, molts sectors que abans es trobaven representats en el PSOE i els seus partits satèl·lits queden exclosos del pacte social, i això donarà lloc al cicle de mobilitzacions del 15M, una escalada en la lluita de classes tal com estava en aquell moment. Serà amb el naixement de Podemos i altres plataformes polítiques que les demandes de les mobilitzacions començaran un procés de reincorporació a l’Estat capitalista, procés que es veurà fortament marcat per un altre moviment de masses que es gestava paral·lelament.

La crisi del 2008 va suposar la pèrdua massiva de llocs de treball masculinitzats, cosa que provocà una incorporació també massiva de dones al mercat laboral durant els anys següents. Un canvi en el mode de vida de moltes famílies que entraria en contradicció amb els vells rols i estereotips de gènere i els prejudicis masclistes presents en tot l’espectre polític i ideològic. Això va anar assentant les bases per a la gestació de noves demandes i reivindicacions que es van anar articulant al voltant d’un nou moviment de masses: el feminisme del segle XXI.

És en aquest context i condicions que Podemos i la resta de noves forces socialdemòcrates viuen la integració a un Estat capitalista que cada vegada té una porció menor de pastís a oferir per a la classe treballadora. La inclusió de nous sectors de la classe mitjana en risc de proletarització a un espai polític cada vegada més reduït provoca tensions internes fruit de la competència pel repartiment de les quotes de representació. Si hi sumem que Podemos apareix com l’única força capaç d’integrar alhora les demandes del nou feminisme, trobarem el catalitzador per a dos dels fenòmens reaccionaris més notoris dins de l’esquerra: la reacció obrerista i l’anomenat TERF.

Els sectors masculinitzats de l’aristocràcia obrera que venien estant representats pels partits socialdemòcrates més o menys radicals ja feia anys que patien l’esgotament i l’erosió dels mecanismes sindicals i corporatius amb què mantenien la seva posició, cosa que els feia proclius al replegament entorn als vells confiables (la família, la pàtria i l’ordre). Amb la irrupció del feminisme al seu espai polític (l’esquerra parlamentària) es veuen desplaçats, i això provoca una reacció obrerista amb discursos com els de la trampa de la diversitat, que situen els culpables de l’empitjorament de les condicions de la classe treballadora en fraccions que sempre han viscut en aquestes pitjors condicions. Aquesta pugna de representació amb el feminisme coincideix amb el desenvolupament de postures espanyolistes (que, al seu torn, eren reacció al procés independentista de Catalunya) i racistes anti-immigració, relacionades amb la redistribució del salari a través dels ajuts públics (un altre fenomen competencial).

Però els sectors masculinitzats de l’aristocràcia obrera no van ser els únics que van reaccionar a la incorporació de les noves reivindicacions feministes. Quan parlem de TERF ens referim a un feminisme especialment conegut per la transfòbia —però també bel·ligerant contra altres sectors especialment oprimits del proletariat, com les prostitutes—, que a l’Estat espanyol està representat des de la Transició en el PSOE i altres partits minoritaris com ara el PFE, i que té una implantació casi exclusivament institucional (acadèmica, política i mediàtica), amb quasi nul·la representació al moviment de base. És la incorporació del nou feminisme via Podemos el que provoca una reacció d’aquests sectors feministes tradicionals. La pugna per capitalitzar electoralment el feminisme en un moment d’efervescència social propi del punt àlgid del moviment de masses va dirimir-se amb una guerra interna entre dos blocs, sent-ne la qüestió trans el principal eix de confrontació i delimitació.

Però que una qüestió que afecta a una proporció petita de la població pogués convertir-se en el tema candent del debat polític durant anys apunta que la pugna institucional estava canalitzant els neguits de determinades capes socials. Ja des de fa mig segle observem el sorgiment de lluites per l’alliberament sexual i de gènere en les quals el col·lectiu LGTBI pren protagonisme: són els efectes de la dissolució progressiva de les bases de la família monogàmica en el capitalisme, dissolució no consumada i mai lliure de contratendències. A les àrees urbanes del centre imperialista, la flexibilització del mercat laboral, la inestabilitat econòmica i la dificultat d’accés a l’habitatge, fan xocar les expectatives i valors familiars tradicionals amb les possibilitats del proletariat jove, de manera que posen les condicions per a l’ascens d’aquestes lluites i reivindicacions. Aquestes condicions s’accentuen amb el temps, però, alhora, troben obstacles entre altres sectors socials —en part rurals, en part més envellits, en general més ancorats a la família per uns o altres motius— que, tot al contrari, veuen en la família i en els valors que s’hi associen l’única forma de resistència davant d’un món que erosiona tot allò que consideraven segur.

És en aquesta contradicció que el posicionament trànsfob d’un feminisme sense implantació al carrer pot arrelar en una base social no mobilitzada pel feminisme, composada per una classe mitjana en risc de proletarització preocupada per la «degeneració» d’aquella societat que li va permetre florir. En aquest sentit, la proliferació de discursos reaccionaris al voltant de la problemàtica de gènere ha connectat amb l’evolució general cap a la dreta del sentit comú, de manera que fins i tot ha portat a aliances entre feministes d’esquerra i l’extrema dreta «anti-ideologia de gènere». Si bé tals confluències semblen anar contra l’essència de cada bàndol, en realitat s’emmarquen en un context on l’esquerra es dretanitza progressivament i, alhora que fa un esforç mediàtic per mantenir l’aparença d’antagonisme amb la dreta, aprova des del Govern tota mena de mesures antiproletàries: consolidació de la reforma laboral del PP, enduriment del codi penal per delictes com el furt, augment sense precendents dels pressupostos de la policia i la guerra... Tot això mentre signa la conformitat amb l’ocupació del Sahara, les massacres a la valla de Melilla o el genocidi a Gaza. A més, l’actual legislatura està restaurant a poc a poc a les figures del feminisme trànsfob en posicions de poder, alhora que la narrativa de fraseologia obrerista pretén pescar en el riu regirat d’on creixen projectes d’esquerra alimentats per l’obrerisme nacional.

Mentrestant, la crisi continua empobrint a més i més capes de la classe treballadora. El replegament cap a la família i l’augment de la inestabilitat i la vulnerabilitat deixa xifres en alça pel que fa a la violència de gènere en totes les expressions: en la parella, contra les persones LGTBI, agressions sexuals, assetjament... Els discursos d’influencers a les xarxes socials no creen aquestes tendències, però sí que contribueixen a legitimar-les i normalitzar-les i, per tant, a agreujar-les. Davant d’això, el Ministeri d’Igualtat de Podemos no va poder fer res més que aprovar una llei (la que es va anomenar «solo sí es sí») que, fins i tot deixant de banda la polèmica estèril que va acabar per diluir-la fins a pràcticament esborrar els canvis respecte l’anterior legislació, ha tingut uns fruits mínims i en tot cas només aspira a pal·liar els efectes d’una escalada que no pot aturar. L’actual Igualtat del PSOE no ha tingut encara temps d’arrencar, però, veient la reposició de càrrecs TERFs, hi cap esperar que qualsevol passa serà un retrocés més en la situació de les dones més vulnerables.

Superar la impotència: estratègia i organització

L’auge reaccionari és, doncs, la tendència ineludible del capitalisme en crisi. Afecta i prolifera en tot l’espectre polític burgès d’esquerra a dreta. Si el personifiquem en l’extrema dreta, el reduïm a la seva expressió més palpablement feixista i exonerem l’esquerra burgesa dels monstres que engendra. Més en general, no podem entendre l’auge reaccionari com un tumor extirpable de la societat, perquè el mal neix de les entranyes mateixes de l’organisme social.

Mentre visquem en un món regit per la competència existiran les tendències reaccionàries; i si la situació de la competència és la d’una crisi crònica, aquestes tendències estaran en auge i amenaçaran amb enfonsar tot projecte emancipador. Per això, l’acció política que tracem ha d’anar més enllà dels intents de conscienciació a través de campanyes purament ideològiques o discursives com les que han regnat en els últims anys en la lluita contra l’opressió de gènere. Reconèixer les dinàmiques de base de l’auge reaccionari ens mostra que de poc servirà intentar persuadir a través d’arguments a unes capes que estan vivint en determinat context social, i que, a més, els nostres intents persuasius comptaran sempre amb menys recursos per a la difusió que els dels discursos reaccionaris, que arrelen en els interessos de classe de sectors amb un poder material superior. No es tracta de negar la importància del canvi ideològic, sinó d’emmarcar-lo en un procés que canvïi les condicions materials de la classe a través de la seva organització al voltant d’uns interessos universals.

Però si dèiem que també els mecanismes de la política parlamentària estan inscrits en la lògica de competència i, per tant, organitzen els diferents sectors segons els seus interessos particulars i corporatius i no segons uns interessos universals, de manera que porten fins i tot en alguns casos a girs reaccionaris, la resposta que articulem haurà de ser una altra.

És a dir, afirmem que la reacció no es pot extirpar del capitalisme, però alhora que respondre és imperatiu en tant que amenaça la nostra existència, i neguem la possibilitat de vehicular aquesta resposta a través de les institucions. Un repte, sí; potser el més difícil que entomarem mai. Però no un carreró sense sortida. A l’auge reaccionari hi hem d’oposar una resposta de classe. A la política burgesa hi hem d’oposar política proletària.

No són consignes buides, és una proposta que estem posant, incipientment i humil, a la pràctica. Política proletària vol dir construcció d’independència política respecte les fraccions de classe (masculinitzades o no) que tenen interessos particulars i, per tant, afirmen la competència; vol dir construcció del programa comunista d’emancipació universal i d’abolició de la lògica de competència com a esmena a la totalitat capitalista. Aquest és el camí que dibuixa un horitzó on la competència s’extingeix i les dones deixem d’ocupar una posició diferencial a la societat, on el treball domèstic se socialitza i deixa de ser una presó, on la divisió del treball passa a ser lliure i conscient i, per tant, on el gènere en el seu sentit capitalista es dilueix.

No obstant, aquest horitzó que avui només podem albirar en la llunyania no és un somni utòpic, sinó que la nostra acció política present ha d’establir la ruta per assolir-lo. La lluita contra l’auge reaccionari pren sentit dins d’un procés general d’acumulació de forces, de construcció d’un poder proletari oposat al capital i a l’Estat com el seu garant. Això passa per l’associació del proletariat sota l’estratègia socialista, cosa que només és possible si minvem progressivament les divisions internes i la competència que les reprodueix. Lluitem contra les tendències reaccionàries no perquè pensem que les podem eliminar dins del marc capitalista, sinó perquè és mitjançant aquesta lluita que expandim a més sectors el programa comunista i millorem les capacitats polítiques de la classe organitzada en vistes a situar-nos en condicions de plantar cara d’arrel a la dominació burgesa. En aquest marc, la lluita present contra el masclisme i la LGTBI-fòbia és el mitjà que ens permet augmentar el nostre poder per assolir en el futur el fi estratègic de superar aquestes (i altres) formes d’opressió.

Si no ens conformem amb reformes, si no ens basta amb resistir, no és només perquè siguem més ambicioses. És perquè no hi ha altra opció: tot o res. Contra l’auge reaccionari, o construïm una alternativa total que pugui erradicar la competència i, per tant, el mode de producció capitalista, o ens conformem amb, en el millor dels casos, una quota de representació cada vegada més inestable des de la qual contemplem el col·lapse del món que hem conegut.

Ja fa més d’un segle, una dona comunista albirà la disjuntiva que avui adquireix una vigència temible i urgent: socialisme o barbàrie.

Referències

[1] Gonzalo Gallardo. Reestructuración capitalista, restauración borbónica y recomposición de clase. Crisis, 2023. https://crisismedio.com/2023/07/20/avances-de-la-propuesta-socialista-mas-alla-del-23j/

[2] Kolitza. Apuntes económicos de una crisis sin precedentes. Arteka #7, juliol 2020. https://gedar.eus/es/arteka/aurrekaririk-gabeko-krisi-baten-gaineko-apunte-ekonomikoak

[3] Andrés Piqueras. Capítols 3 i 4 de: De la decadencia de la política en el capitalismo terminal. El Viejo Topo, 2022.