En els darrers anys podem observar que s'ha produït un renovat interès, des de diferents perspectives polítiques, per la qüestió cultural i per quin paper ha de tenir en el desenvolupament d'una estratègia revolucionària. La militància que procedim de l'Esquerra Independentista hem pogut percebre com, en els darrers espais nacionals, la cultura ha jugat un paper tímid però destacable i hem observat les limitacions que produeix reduir aquesta qüestió a una estratègia nacionalista. En el context de derrota postprocés en què ens trobem, el fet cultural es recupera amb l'objectiu de reconstruir la identitat d'un subjecte nacional que pugui mobilitzar-se un cop se surti del moment de reflux actual i això es fa partint d'una definició molt restrictiva de la cultura. Alhora, també s'estan produint avanços importants per part del Moviment Socialista basc, que malgrat presentar Ekida com una de les eines més destacades, estan dotant la qüestió cultural d'un paper fonamental en el desplegament d'una estratègia socialista.
En aquest context publiquem un primer article sobre el fet cultural, on tractarem d'establir unes bases analítiques per contribuir a la reconstrucció d'una teoria de la cultura des de posicions socialistes. Per tal de dur a terme aquesta tasca, partim de les limitacions polítiques actuals i d'una gran desorientació generalitzada sobre el concepte "cultura", que n'ha limitat el seu abast. La tasca de rearmament teòric que emprenem, per aquest motiu, no pot ser desvinculada del procés de desenvolupament del moviment socialista a casa nostra. Per contra, serà el seu propi desplegament el que ens haurà de permetre anar madurant tant teòricament com pràctica.
Una de les principals limitacions amb què topem la militància socialista és la concepció nacionalista de la cultura. Aquesta definició redueix el fet cultural a aquells trets que permeten diferenciar una nació d'una altra, situant en primer lloc la llengua i en un segon lloc les manifestacions folklòriques puntuals que s'engloben sota el terme "cultura popular". D'altra banda, també cal assenyalar les concepcions que redueixen la cultura a les diferents formes artístiques, que són concrecions de la cultura. S’estableix així una metonímia entre la part i el tot, deixant de banda totes aquelles expressions culturals que van més enllà de l’art. Nosaltres partirem d’una definició de la cultura que no la redueixi a aquests trets parcials i que permeti situar-la com a element clau del procés socialista.

La qüestió cultural, fonamental en l’estratègia socialista

Per tal de reconstruir una teoria socialista de la cultura que ens permeti transformar radicalment la realitat, cal que establim una definició útil d’aquest objectiu. Els comunistes necessitem analitzar aquelles formes que adopta el domini de classe per assegurar la reproducció de la societat capitalista, així com els patrons que regeixen la nostra forma de vida. Per aquest motiu, definim la cultura com un conjunt, que travessa la vida social, conformat pels marcs de conducta o principis ètics i pels marcs de comprensió que donen significat a allò que fem. Ambdós marcs estan interrelacionats i s’influencien mútuament: els elements que ens identifiquen i ens permeten comprendre’ns afecten com actuarem, així com els patrons de la nostra intervenció en la realitat influencien la manera que tenim de situar-nos en el món.
En aquest sentit, tant els marcs de conducta com els marcs de comprensió estan influenciats per la posició que ocupem en la forma social capitalista. Seria un error per part nostra situar tot conflicte cultural o ideològic com una expressió immediata de canvis en l'estructura econòmica, però no podem deslligar aquestes esferes. En última instància, l'explotació que dona forma i permet la reproducció de la societat capitalista influencia les formes ideològiques i culturals que es desenvolupen. Per aquest motiu, cal que comprenem el marc de dominació burgès com una relació complexa en la qual juguen un paper clau les diferents opressions que subjuguen els diferents sectors de la classe treballadora. Aquesta dominació té un fonament econòmic però també, i en consonància amb l'explotació, adopta formes culturals i ideològiques que reforcen i perpetuen el domini.  Per això, quan parlem de la batalla cultural estem parlant de la lluita de classes.
Partint d’aquesta lectura segons la qual els nostres marcs de conducta i comprensió venen determinats en última instància pel lloc que ocupem en la forma social capitalista, identifiquem principalment tres blocs culturals conformats per classes: la cultura de la burgesia, de la classe mitjana i la proletària. Tot i tractar-se de blocs diferenciats, els hem d’entendre com a productes de la societat de classes. Per tant, en ser expressions de la societat capitalista, comparteixen una sèrie d’elements en comú: una mateixa concepció del món, segons els paràmetres imposats per l’òptica burgesa. Aquest marc general és el que anomenem la cosmovisió burgesa.
Parlar de cultura, doncs, és parlar de cosmovisions, que defineixen com ens relacionem i com ens comprenem en el context concret que vivim. Actualment, en el cicle de derrota del comunisme en què ens trobem, existeix una única cosmovisió hegemònica, la burgesa, la qual ha aconseguit integrar els diferents blocs culturals sota una mateixa manera d’entendre el món. Aquesta és una consideració cabdal per al desplegament del projecte comunista, ja que constata el caràcter alienat de totes les cultures en trobar-se circumscrites dins del sentit comú burgès.
En aquest sentit, és un error caure en defenses cegues i essencialistes de la cultura proletària, perquè ni és en essència revolucionària, ni s’ha de reivindicar com a tal de manera espontània. De fet, podem veure com moltes vegades la cultura del proletariat pren expressions individualistes, apolítiques, competitives, masclistes, etc. Això no és fruit de l’atzar, sinó el resultat del moment de derrota històrica del comunisme que vivim, i del procés d’hegemonització de la cosmovisió burgesa. És a dir, podem afirmar que aquestes dinàmiques de caràcter reaccionari són expressions culturals que responen a la posició que ocupa el proletariat en la societat capitalista. La derrota del projecte comunista i la desarticulació del proletariat revolucionari com a subjecte històric amb cosmovisió pròpia converteixen al proletariat en mers venedors de la seva força de treball dominats per la lògica de la valorització del capital. Per tant, en comptes de reivindicar i reproduir la cultura proletària que reflecteix l’hegemonia de la cosmovisió burgesa i reprodueix els trets culturals que la reforça, hem de construir-ne una de nova: la cultura comunista.
Considerem que aquestes qüestions són importants d’abordar de manera curosa per a no caure en posicionaments obreristes des d’on promoure la reproducció i romantització de la condició actual de la classe treballadora. Aquesta ideologia es tradueix, per tant, en la negació de qualsevol possibilitat d’emancipació. Negant la voluntat i possibilitat de transformar la realitat, no només s’està buscant equilibrar-la, sinó que s’estan anul·lant les potencialitats revolucionàries del proletariat. Quan justament del que es tracta és de superar les condicions immediates de la classe treballadora, a través de l’exercici de la independència de classe, i articular un subjecte revolucionari que superi la cosmovisió burgesa.
Per aquest motiu, en el procés de desenvolupament d'una hegemonia comunista que ens ha de permetre prendre el poder i transformar de soca-rel la societat, el desplegament d'una nova cultura comunista serà clau. Perquè això sigui possible, serà necessari confrontar la cosmovisió burgesa a través de la lluita cultural de classes. Això és, construint i imposant la cosmovisió comunista entesa com la cultura política del proletariat revolucionari. Per tant, fent front a la totalitat capitalista a través de l’hegemonització d’una nova ètica i marc de comprensió.

L’art i el paper dels artistes socialistes

Si bé entenem que, en la lluita de classes cultural, la nostra tasca en la construcció d’una nova cosmovisió comunista necessita la confrontació de la totalitat del sistema amb un altre tot on s’integrin totes les esferes de la societat, no podem deixar de banda la qüestió artística, la importància de l’organització de l’art, entesa com a concreció de la cultura, en tant que consisteix en l’expressió estètica d’aquesta i que conforma una branca de la producció social.
Com tots els àmbits de la producció, l'artística està supeditada a la producció capitalista i a la lògica de l'intercanvi de mercaderies; és a dir, que tota expressió artística és degradada i limitada a la forma de mercaderia per tal de poder ser inserida en aquest procés. Les seves possibilitats de realització, per tant, dependran de l’accés als mitjans per a produir-la i a la seva capacitat de competir en el "mercat artístic". Podríem dir, doncs, que en l’actualitat l’art està organitzat sota la dominació de classe i travessat pel sentit comú́ hegemònic. Per tant, a banda d’estar cada cop més mercantilitzat, l’art compleix unes funcions polítiques concretes que van encaminades a perpetuar la societat capitalista, mitjançant dues funcions: reproduir la cosmovisió burgesa i produir plusvàlua.
En el camí cap a la superació de la societat capitalista, dins del nostre moviment analitzem les potencialitats que presenta l’edificació d’un nou art en la construcció de la nostra estratègia, un art socialista que compleixi unes funcions implicades completament en la construcció del poder socialista i lligades a la tasca homogeneïtzadora d’un nou sentit comú i marc de comprensió. Hem de tenir present, però, que l’art per si sol no és capaç de transformar la realitat. Només si és transversal i forma part integral d’una estratègia revolucionària contribuirà a conduir el nostre projecte emancipador cap a l’horitzó socialista, tot creant una nova cultura, que no es podrà donar mai al marge de l’organització.
Com hem esmentat anteriorment, no es tracta doncs de la reivindicació de la cultura proletària sinó, per contra, de la superació d’aquesta i de la seva substitució amb la creació d’una nova cosmovisió comunista per a la qual l’art socialista, en la seva expressió, hi jugarà un paper decisiu a l’hora d’estendre-la i reproduir-la. És necessari, per tant, dotar-nos com a subjecte revolucionari d’una autonomia organitzativa i ideològica, ja que no podrem encarar la qüestió artística sense la construcció d’un mètode propi que ens permeti desenvolupar una nova proposta al marge de les dinàmiques de producció capitalistes. D’aquesta manera, entenem també que serà imprescindible assolir una independència organitzativa en el marc tècnic, amb el control i organització de tots els mitjans i recursos necessaris per a la formació, creació i gestió d’un art socialista. 
Si bé és necessari construir de nou una manera d’entendre l’art i la cultura, indestriablement això comporta la mateixa tasca en la reconstrucció de la figura de l’artista. El context de derrota de la política comunista, la mancança d’un programa polític sòlid i, en general, l’hegemonia cultural burgesa, han instaurat un model d’artista individualista, dissenyat per a encaixar en les lògiques del mercat. És per això que l’art que coneixem avui en dia tendeix a estar buit de contingut polític i lluny de respondre a un compromís revolucionari. Fins i tot aquell artista que cataloguem de "compromès socialment" o "crític" difícilment superarà l'hegemonia cultural burgesa si la seva tasca no respon a un projecte polític de transformació total de la societat. No per utilitzar qualificatius com "revolucionari" o "transformador", l'art que es pretén crític gaudirà del potencial per trencar amb el model social capitalista que vol qüestionar; de fet, sovint ajuda a buidar de contingut el vocabulari revolucionari i en provoca la seva assimilació -i desactivació- dins aquest sistema. 
En un moment on ens cal reconstruir el sentit comú i les formes de comprensió forjades en la societat, si tenim present la capacitat comunicadora de l’art en la creació de significats, entenem la necessitat de configurar un model d’artista organitzat i conscient de la responsabilitat que això implica.
La militància comunista engloba tots els àmbits de la nostra vida. Per descomptat, això no exclou la responsabilitat que ens pertoca als artistes socialistes en la qüestió de l’art, entenent que no es tracta tan sols de representar un model estètic que s’ocupa de la producció de contingut revolucionari, sinó que juga un paper en el procés organitzatiu. L’artista que no està vinculat a l’estratègia socialista es troba impotent a l’hora de confrontar el sistema, un sistema que ens fa creure que l’art es troba al marge de la nostra forma de viure i d’entendre la política. Contràriament, qualsevol art que no posi la voluntat col·lectiva de la classe treballadora per damunt dels interessos i preocupacions individuals no estarà fent altra cosa que respondre als interessos del capital. Tampoc s’estarà responent a una “llibertat creadora”, com sovint es fa creure i es defensa des de l'àmbit artístic, ja que la llibertat creadora, en un sistema on totes les esferes de la producció, inclosa la de la producció artística, estan totalment controlades per l'òptica burgesa, no existeix.
Nosaltres defensem un altre concepte de llibertat, relacionat amb la disciplina i l’organització comunista, amb el fet de vincular-se al moviment socialista, que comporta prendre partit en la responsabilitat que tenim en la creació d’una nova societat socialista i acabar per complet amb la dominació burgesa. Com deia Gramsci, “un jove que s’inscriu en el moviment socialista juvenil, realitza un acte d'independència i alliberació. Disciplinar-se és fer-se independent i lliure”. La nostra posició ètica i política és en aquest sentit la motivació que ens fa entendre la importància de posar aquesta producció artística en benefici de la classe, d'anar perfeccionant-la amb l'objectiu que ajudi a anar construint un relat propi, fent triomfar les nostres idees a través de l’art, sempre a favor de la revolució comunista.
En conclusió, la militància socialista tenim la responsabilitat d’iniciar un procés que tingui com a finalitat principal la pugna per l’hegemonia, l’única manera de fer avançar el programa comunista. Això passa inevitablement per la construcció d'una nova cultura comunista, és a dir, un nou marc de comprensió propi i de conducta que acompanyi el desplegament de les estructures del poder socialista. En aquesta construcció d’una nova cultura, el desenvolupament de noves formes d’art que acompanyin el procés socialista serà cabdal. Aquest art serà socialista en la mesura que estigui integrat en l’estratègia del moviment socialista i que respongui a les necessitats del proletariat revolucionari. La producció d'art socialista, per tant, haurà d'estar vinculada al desenvolupament d'una nova cultura i estarà lligada al grau de desenvolupament de l'organització independent del proletariat revolucionari. La tasca actual de tots els artistes que vulguin dotar d’un contingut revolucionari la seva producció consisteix a superar la individualitat de l’artista i vincular el seu treball a l’organització independent del proletariat. D'altra banda, serà tasca de tota la militància socialista crear les condicions per al desenvolupament d’una nova cultura, que ens ha de permetre confrontar l'hegemonia de la burgesia en el procés per la presa del poder.