Som moltes les que, des de sindicats d'habitatge de la ciutat de València, fa anys que busquem la manera de fer-nos més fortes enfront d'un sistema que ens ofega. La militància és la forma que pren el nostre desig de canviar l'estat actual de les coses. En el nostre cas, la nostra voluntat es concreta en superar el capitalisme, i hem vist en el Moviment Socialista la millor manera de construir l'alternativa. Creiem en la possibilitat de la revolució i a més la conceptualitzem com una necessitat humana contra la barbàrie i la decadència dels temps que ens ha tocat viure. És per això que, amb aquestes breus paraules, tractarem de contar per què hem donat aquest pas endavant, per què moltes de les que vam començar la nostra militància al Sindicat d'Habitatge de València hem vist en el Procés Socialista la millor manera d'acumular forces per a la nostra classe.

Les que hem pres aquesta decisió venim de recorreguts vitals i polítics diversos. Algunes, més properes a l'anarquisme, hem participat en grups d'afinitat autònoms o en gestió de CSOs. També en el moviment estudiantil que vingué després de l'auge del 15M i el seu posterior declivi. Altres venim de la desil·lusió d'organitzacions polítiques professionals. Per a altres, els sindicats han sigut la seua escola política. Aquesta heterogeneïtat també es troba en la nostra experiència política al moviment per l'habitatge, partint del moviment okupa i la seua influència, passant per les assemblees i col·lectius de barri i arribant al sindicalisme d'habitatge on vam trobar un espai amb moltes potencialitats.

Fa anys que, en la intimitat dels nostres pensaments, hem tractat de trobar fórmules per millorar el funcionament dels nostres sindicats i convertir-los en eines útils per a la gent treballadora de la ciutat de València. Hores i hores de monòlegs interns i de llargues converses i intensos, càlids i emocionants debats entre companyes que teníem diferents maneres d'entendre la lluita per a la defensa de les nostres cases. Però, des de fa temps, amb la idea comuna i clara de fer del front de l'habitatge un terreny explícit de la lluita de classes.

La militància ens demana coherència i autocrítica sabent que, si volem honorar a la veritat, ens cal veure d'on venim, què hem fet i cap a on volem anar. És ací on les que escrivim aquest text coincidim en la primera raó que ens ha dut a la necessitat d'anar més enllà. A València, ha existit i existeix un fort corrent de rebuig cap a la definició política dels diversos fronts de lluita contra el capitalisme, concebent que definir-se és limitar-se. Nosaltres mateixes hem nodrit durant molt de temps aquesta concepció des dels espais en els quals hem participat. Durant l'exercici de construcció del Procés Socialista, que és un exercici necessàriament autocrític, hem constatat que les formes de militar que teníem prèviament no eren les més encertades si el que buscàvem era millorar la correlació de forces de la nostra classe respecte de l'enemic.

Ens hem trobat captius de cicles que eixien del nostre control i hem anat a la reactiva del que passava en un "exterior" a nosaltres mateixes. Hem volgut ser honestament transversals i amables per a tothom i hem construit entorns militants hermètics, inaccessibles i viciats, allò que moltes coneixem com gueto polític. Espais que moltes vegades sols han servit per a satisfer inquietuds pròpies, afavorint un autorreferencialisme accentuadament homogeni que impossibilitava el debat ideològic. Aquestes dinàmiques construïen un fals consens i una aparent "pau social" dins dels col·lectius, moguda per la intenció de no trencar certa harmonia política. Harmonia que només existia en aparença: han sigut constants les entrades i eixides de militància que, en veure que no es podien debatre les limitacions o les crítiques o en notar la falta d'objectius clars i d'estratègia, abandonava els espais.

És aquesta constant abstracció en les postures polítiques i estratègiques, el rebuig a estructures clarament organitzades i l'imperant informalisme en les relacions que construïen les nostres lluites que moltes vam voler deixar d'alimentar-les. Així, vam tractar de construir una estructura formal que ens fera avançar en la definició ideològica i en l'augment de forces amb una clara intenció revolucionària. Açò va cristal·litzar en la creació del Sindicat d'Habitatge de València, una estructura que va aglutinar els diferents Sindicats de Barri (Orriols, Burjassot, Cabanyal, Malilla i Montolivet).

Hi hem posat el cos. Hem vist situacions vitals desesperants i no hi hem pogut fer res. Hem hagut de dir moltes vegades que no hi podíem fer res. Algunes accions han eixit bé. Hem aturat desnonaments. Hem aconseguit alguns lloguers socials. Hem alliberat cases i espais. Hem omplit de vida llocs buits. Així i tot, som hereves d'unes dinàmiques que no desapareixen d'un dia per a un altre i que, des de la militància del Moviment Socialista que participa en el Sindicat d'Habitatge de València, trobem que continuem reproduint, evidentement, en menys mesura. Els sindicats de barri i d'habitatge continuen caient en la neutralitat política, internament no hi ha una claredat en definir quins són els nostres objectius i ens quedem atrapats en respondre a la urgència més imminent del dia a dia: els desnonaments, les multes, la gestió de casos i cada una de les tasques sindicals que mai terminen. Tampoc hem vist avanços significatius en l'acumulació de forces de la classe treballadora dins del front per l'habitatge: no tenim una ferramenta atractiva per a oferir a la nostra classe que genere prou confiança per a veure en els sindicats veritables òrgans de poder obrer.

Les que escrivim aquest text tampoc estem interessades en aquelles postures que valoren com positiva la indefinició política i que temen que el moviment per l'habitatge tingui un marc ideològic definit perquè es pensa que açò espanta aquelles persones que s'apropen per solucionar el seu problema amb l'habitatge com si no tingueren la capacitat de raonar i prendre decisions. El perill real és caure en postures reformistes que sols afavorisquen els partits de la socialdemocràcia, sent així un simple agent social que pressiona o influeix en la presa de decisions de les institucions capitalistes. Mentre es continue reproduint aquest sentit comú, els agents polítics que sí que tenen estratègia política continuaran ofegant-los: bé cooptant les seues victòries des de la socialdemocràcia, bé esclafant-los des de les dretes.

Davant aquesta situació, nosaltres pensem que ens cal construir un projecte amb independència política respecte a les institucions burgeses, desenvolupant un projecte a llarg termini que s'emmarque en una estratègia revolucionària. Després de les pròpies experiències viscudes, reflexions, converses, debats i lectures, la proposta del Procés Socialista ens ha paregut la més encertada.

Perquè té una visió global del món en què vivim, de manera que el front de l'habitatge no ha de començar i acabar en ell mateix, ni vincular-se amb altres problemes de la nostra classe de manera puntual o igual d'indefinidament que dins del mateix front. El nostre front ha de contribuir a la construcció del poder de la nostra classe en la seua totalitat, que per nosaltres es concreta en la construcció del socialisme, mitjançant institucions pròpies per la producció i distribució dels béns necessaris per a la vida. El conflicte per l'habitatge és un dels diversos fronts que explicita la lluita de classes i no és aliè al sistema capitalista. És des d'aquesta visió que hem d'abordar estratègicament com ha de contribuir el front de l'habitatge en l'articulació d'un procés revolucionari a escala global. És per això que tenim la convicció que la nostra participació en el front de l'habitatge ha de fer que augmente el poder polític i organitzatiu de la classe treballadora.

Fidels a l'esperit crític amb què va nàixer el Sindicat d'Habitatge de València, volem sotmetre les nostres hipòtesis al debat honest i sincer entre totes les militants del moviment per l'habitatge que veuen en aquest front una esperança per a canviar l'estat actual de les coses. Aquest debat, lluny de generar distàncies, ens apropa i ens uneix. Som algunes les que hem decidit, després de reposar pensaments i revisar les nostres experiències viscudes, fer un pas ferm en la construcció del Procés Socialista. Sense negar el vertigen. Clar que l'hem sentit. Cadascuna de nosaltres. I ara estem convençudes que l'únic horitzó possible és la revolució i que seguirem lluitant per totes les cases, però amb la convicció que eixa lluita ha de contribuir a la lluita per l'emancipació de la humanitat. Ens sentim part d'aquest procés i tenim la urgència i el deure històric de respondre des de la humilitat de saber que està tot per fer i amb els peus subjectes a la terra.

A les que creuen en la fi del capitalisme abans que en la fi del món. A les que creuen que hi ha alternativa i que una escletxa roja es pot obrir abruptament per iniciar la fi del regne de la mentida. A les que intueixen, entre tant de soroll i tanta foscor, la possibilitat de contraatacar, d'assestar un colp, de fer-los caure. A les que segueixen dempeus o a les que necessiten una mà per alçar-se, a les que s'organitzen, a les que volen construir una força revolucionària. Som ací, des de la modesta claredat, obertes a parlar i aportar llum als dubtes i preguntes. Segur que la conversa serà molt profitosa.