En el context de rearmament ideològic i organitzatiu en el qual ens trobem, els comunistes tenim la necessitat de desenvolupar la crítica com a eina indispensable per a bastir un projecte antagonista al burgès. La crítica ha de ser rigorosa i honesta i ens ha de permetre anar traçant la teoria revolucionària que ha de donar direcció a la nostra praxi. En aquest primer article, partim de l’experiència acumulada i les seves limitacions per establir una sèrie de principis que considerem necessaris a l’hora de pensar la construcció d’un projecte polític emancipador per a la nostra classe. Aquesta tasca no l’entomem des d’una postura contemplativa de la realitat. Com a comunistes, considerem que seria un error bastir la teoria deslligada del context concret en què ens trobem, així com buscar receptes tancades prèvies. Contràriament, sabem que és el mateix procés de transformació de la realitat el què ens permet adquirir un coneixement aterrat d’aquesta. Per aquest motiu, entenem la teoria revolucionària com l’expressió de l’experiència acumulada durant el procés revolucionari mateix. El desplegament d’aquestes bases, doncs, necessàriament haurà d’anar lligat al desenvolupament del projecte socialista, ja que serà aquesta pràctica la que ens permetrà construir la teoria revolucionària.

A l’hora de teoritzar sobre els principis que han de regir una estratègia socialista, però, hem de partir de l’experiència acumulada pel moviment socialista internacional. El desenvolupament històric de la lluita de classes ens ha permès com a classe acumular un coneixement cabdal de les formes que adopta aquest xoc i dels perills que entranya. Per aquest motiu, amb l’objectiu de clarificar com s’ha de donar el desplegament del projecte socialista, establirem una sèrie de principis en construcció que fonamenten el socialisme revolucionari.

El primer d’aquests principis consisteix en situar la lluita entre dues classes irreconciliables com a motor de la història. Amb aquest principi comprenem la contradicció d’interessos entre aquells que estem desposseïts dels mitjans de producció i reproducció de la societat, el proletariat, i aquells que posseeixen el control dels mitjans de producció i subordinen la reproducció de la societat als interessos de reproducció del capital, la burgesia. La Crítica a l’Economia Política (CEP) ha estat l’eina desenvolupada pel moviment socialista per comprendre la forma en què es dona aquesta dominació política. El desplegament antagònic de les formes socials capitalistes crea les condicions de possibilitat per a la seva superació revolucionària a partir de l'associació comunista i la CEP ens permet comprendre quines són les lleis essencials que guien aquest desplegament. A més, sabem que el mode de producció capitalista no és un sistema natural, sinó que s’ha anat conformant en un context històric i geogràfic determinat i, al llarg dels anys de desenvolupament d’aquest mode de producció, el capital ha anat modulant les formes en què es concretava el domini de classe. D’aquest principi se’n deriva, per tant, la necessitat de la superació d’aquestes contradiccions, possibilitat que se’ns presenta real en comprendre la forma històrica de les relacions socials.

A conseqüència d’aquest objectiu, el segon principi consisteix en la necessitat d’assegurar la independència ideològica, estratègica i organitzativa de la nostra classe com a únic camí per a construir el socialisme. Quan parlem d’independència ideològica, ens referim a superar la influència de la ideologia burgesa que naturalitza el domini polític i que ens lliga al sentit comú hegemònic actual i, per tant, als marcs de la política burgesa. Parlem, doncs, de superar la cosmovisió burgesa i construir-ne una de pròpia a partir del desenvolupament d’una cultura comunista que superi, alhora, la perspectiva espontània proletària. Per això, cal bastir una teoria pròpia, que ens permeti comprendre el domini i la forma de superar-lo.

La independència estratègica serà la que ens permetrà desplegar apostes que basteixin un poder propi sense conciliar interessos de classe, que avanci cap a la construcció del partit comunista de masses com a forma organitzada del subjecte revolucionari i, en una segona fase, cap a l’estat socialista, condició per a la supressió de les classes i del mateix estat.

Finalment, la condició de possibilitat per tal de dotar-nos d’aquesta independència política és assegurar la independència organitzativa de la nostra classe. Cal que com a proletariat ens enquadrem en una organització que no dilueixi el potencial revolucionari de la nostra classe, ni ens desviï de la nostra tasca i que adquireixi les capacitats per portar-la a la pràctica. En aquest sentit, és important destacar que l’organització de la nostra classe no es dona de forma independent de la burgesia pel fet d’estar conformada per la classe treballadora. Si aquesta organització no adopta el programa comunista i, per contra, respon únicament als interessos immediats de la classe, es mostrarà impotent davant del poder del capital i únicament lluitarà per reformes que continuïn reproduint les relacions capitalistes.

La independència política, per tant, ens permet desplegar de forma autònoma el nostre programa comunista. Aquesta independència política no es redueix a la defensa d’uns ideals purs, sense evolució ni canvi, deslligats del moviment real. Ni tampoc suposa el rebuig a qualsevol mena d’aliança tàctica, tot desviant-nos cap a postures esquerranoses i sectàries. La independència que hem de desplegar és aquella que parteix de la idea que la defensa dels interessos de la nostra classe, és a dir la construcció del socialisme, només pot venir a partir de la nostra organització i la nostra estratègia, creant estructures pròpies destinades a aquest fi. Per això, cal que ens dotem de les capacitats teòriques i organitzatives per tal de portar el programa comunista a la pràctica en confrontació amb el poder del capital i, amb aquest objectiu, cal que es basteixi un poder propi que avanci cap al socialisme.

El tercer dels principis se centra en la conceptualització que fem de la presa del poder polític. Contràriament a les perspectives que escindeixen la política de la seva base econòmica i que redueixen el poder polític a la concreció estatal del poder burgès, necessitem comprendre l’arrel econòmica d’aquest poder per tal d’entendre com es fonamenta el domini polític. La burgesia no exerceix el seu domini de classe perquè tingui el control de les institucions sinó que fa ús d’aquestes per assegurar un domini que té arrel econòmica i que es reprodueix cada cop que ens extreu la plusvàlua i augmenta el seu poder social.

Per tant, hem de comprendre el poder polític com el domini sobre el treball social i la seva presa com la fase en què la classe treballadora prenem el control de forma conscient per superar les relacions socials capitalistes. Per aconseguir-ho, necessitem dotar-nos d’institucions independents que conformin el poder socialista i, en consegüent, hem de fer-nos nostra l’experiència acumulada que situa l’estat burgès com a una eina funcional al domini de classe que no podem controlar, sinó que cal confrontar. Prendre el poder des d’una òptica socialista, per tant, no consisteix en ocupar l’estat ni crear-ne un de nou sense modificar les relacions socials prèvies, sinó que consisteix en un procés que necessàriament ha d’anar acompanyat de la construcció econòmica del socialisme. Aquesta construcció no es donarà en oasis aïllats ni de forma desvinculada a la dinàmica de la lluita de classes, sinó que es produirà en estreta vinculació a la construcció d’un poder propi que s’imposi al poder burgès i que li extregui el control dels mitjans actuals. La presa del poder i la construcció econòmica del socialisme, per tant, no són dues esferes escindibles.

El desenvolupament dels dos principis anteriors ha portat al moviment socialista a traçar el quart principi, la dictadura del proletariat. Durant la III Internacional, Lenin ja assenyalava que la presa del poder polític era un principi compartit amb els sectors reformistes però que era la forma en què aquesta presa s’havia de realitzar per a esdevenir real, mitjançant una dictadura de classe, el que assenyalava les contradiccions entre els diferents sectors de la socialdemocràcia. La dictadura del proletariat és l’aplicació de la independència de classe en la fase de la lluita de classes en què el subjecte socialista organitzat en partit esdevé hegemònic i, per tant, té la capacitat d’imposar a la burgesia i a tots aquells agents que treballen pel manteniment de l’ordre actual les noves formes de relació. És l’aplicació de la democràcia proletària, de la construcció d’una nova societat en llibertat on tot individu es pugui desenvolupar en la màxima expressió, però exercint el bloqueig més dur al programa i a la ideologia burgesa, l’única manera d’assegurar aquesta construcció. El rebuig d’aquest principi porta a amagar les contradiccions de classe i a cercar una suposada conciliació d’interessos entre els diferents agents de la societat. En conseqüència, es defensa la possibilitat d’existència d’uns objectius comuns que poden ser acceptats racionalment per la burgesia.

Per tal de construir l’organització que ens ha de permetre desplegar una estratègia socialista aterrada al nostre context actual, cal que assegurem que aquests quatre principis formen part dels nostres fonaments. Històricament, la relaxació en el manteniment d’aquests principis i l’entrada de certs elements propis de la ideologia burgesa han suposat la desviació de les organitzacions socialistes cap al reformisme i, posteriorment, cap a la socialdemocràcia. Aquesta tendència, a la que cap organització socialista és immune, es produeix per la influència del sentit comú propi de la societat burgesa en la qual estan inserides aquestes organitzacions. El sentit comú, és a dir la perspectiva immediata que tenim sobre el que ens envolta mediada pels valors de la cosmovisió burgesa, parteix de la naturalització del domini burgès de la societat.

El repte de la nova generació de joves militants que ens hem desenvolupat en un marc de desorientació ideològica i subordinació al programa burgès, malgrat les crítiques impotents que se li han confrontat, és cabdal. Ens correspon la tasca de construcció d’un marc organitzatiu comunista, que orienti amb independència política al proletariat i superi les mancances de la desorientació actual. Per això, ens cal desenvolupar una estratègia de masses, amb l’objectiu de socialitzar el programa comunista en paral·lel al bastiment del control socialista sobre el territori i la superació progressiva de les relacions socials capitalistes. Sense organització socialista no hi ha estratègia socialista i, per aquest motiu, al jovent comunista ens correspon com a tasca primordial del context actual construir la independència organitzativa que ens ha de permetre bastir una estratègia actualitzada per construir el món del demà.