Les eleccions generals d’aquest 23 de juliol venen marcades per la consolidació de les forces reaccionàries a nivell internacional i l’intent de la socialdemocràcia de sobreviure a la ressaca de les eleccions municipals i autonòmiques del 28 de maig. Ens trobem estancats en un cercle viciós de promeses incomplertes, proclames antifeixistes buides i una crida a un fals realisme: per sortir-ne, cal situar l’origen de la seva impotència i la necessitat d’una alternativa real.

Amb una desafecció creixent entre moltes capes del proletariat i una situació de despolitització generalitzada sobretot entre el jovent, la socialdemocràcia fa l’enèsima crida a recuperar la il·lusió malgrat la impossibilitat històrica del seu programa polític avui. Però l’esgotament del projecte socialdemòcrata no és una qüestió que puguem reduir a l’Estat espanyol sinó que es tracta d’una dinàmica lligada a la crisi estructural de la producció global: davant les dificultats del capital per a valoritzar-se, s’escurcen paulatinament els marges d’actuació de l’Estat per a la redistribució de la riquesa social, pal de paller d'aquest projecte. La tendència històrica és la dissolució progressiva de les condicions objectives per al retorn a les polítiques benestaristes i de la capacitat d’integració de masses en l’Estat via política social: l’únic que a llarg termini poden oferir les diferents cares de la socialdemocràcia més o menys radical, sempre funcionals al capital, és una via morta.

Lleis socials impotents, reformes que no reformen i una contribució (en moltes ocasions entusiasta) a l’avançament de l’agenda autoritària de l’extrema dreta, que no és més que una expressió concreta del reforçament autoritari de l’Estat i de la reacció conservadora d'unes classes mitjanes atemorides en la conjuntura actual. Les necessitats del capital són la causa de l’extensió de la misèria i el control social, però els representants de les diferents faccions del partit de la burgesia en són els executors necessaris.

Això no ens ha de portar a una simplificació excessiva, és obvi que la victòria d'uns partits cada cop més dretanitzats suposarà un atac a les llibertats polítiques i als sectors més castigats de la nostra classe. Però no és menys cert que el que es presenta com el mal menor de l'esquerra no ha fet precisament grans avenços pel que fa a la millora de condicions de la classe treballadora. En els últims 4 anys de "govern progressista" els desnonaments no s'han aturat i els lloguers han pujat un 50%, hem patit la repressió amb diverses cares, anul·lació de drets polítics per neutralitzar la mobilització social, infiltració policial a moviments socials i ningú ha pres responsabilitats en la massacre de Melilla, no han estat capaços de fer avenços significatius en la derogació de la reforma laboral del PP amb la nova reforma, ha augmentat la despesa militar i s'han sumat activament a la escalada bel·licista impulsada per l'OTAN. 

Els consensos entre esquerra i dreta del capital són cada vegada majors a mesura que s’aguditza la crisi a nivell global, minven les opcions de la política institucional i s’exacerba l’ofensiva capitalista contra la nostra classe. Per això, més enllà del resultat, haurem de prevenir-nos de les crides abstractes al retorn als carrers i demanar-nos per a què lluitem, quins són els nostres objectius i quins són els mitjans adequats per assolir-los. No claudiquem davant del seu fals realisme, no militem per alimentar un nou cicle electoral, desenvolupem el nostre propi marc i tinguem clar que els tempos de la política revolucionària són els del desenvolupament de la crisi capitalista i el procés de recomposició política de la classe treballadora, i no els de les eleccions.

Així, cal comprendre l’antagonisme històric que el nou cicle polític ha de consolidat: davant del gran partit del capital només hi queda l’oposició del proletariat constituint-se políticament amb veu i força pròpies. Les experiències del darrer cicle ens han mostrat quin és el resultat de deixar que els nostres esforços desemboquin en les institucions burgeses i els seus partits de polítics professionals. L'organització socialista és l'única sortida del bloqueig polític en que es troba la nostra classe, per desenvolupar un procés d'acumulació de forces que no sigui capturat per les institucions burgeses, sinó que pugui bastir un poder social independent de l'Estat capitalista.

La independència política del proletariat com a necessitat estratègica, l’hegemonització de les tesis comunistes encarnades en un nou moviment de masses, el final de la dissonància entre fins i mitjans: en definitiva, la construcció i creixement del Moviment Socialista com a garantia de sortir dels estrets marges de la política burgesa i avançar en la construcció de l'Estat Socialista.