Esdeveniment d’època i ruptura política: aportacions des del sindicalisme d’habitatge

Punt d’inflexió. Cigne negre. Ruptura política. Les diverses caracteritzacions del moment actual després de la catàstrofe provocada per la DANA al País Valencià coincideixen en un punt: l’assenyalament de la transcendència del que, amb el pas dels anys es llegirà, amb tota probabilitat, com un moment crucial en el curs dels esdeveniments polítics a escala estatal. Atenent aquesta magnitud, l’objectiu d’aquestes línies és situar una lectura sobre l’ocorregut que justifiqui com entendre les mobilitzacions del 23N a Catalunya davant el context actual. Posteriorment, i sobre la base de la lectura proposada, s’exposarà el paper del Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya davant aquestes mobilitzacions, aportant alguns matisos en l’orientació de la intervenció política que s’ha estat realitzant, així com els dubtes que planteja el comportament de certs actors.

València, punt d’inflexió

Fa unes setmanes assenyalàvem l’oportunitat política que s’obria davant la dimensió que adoptava la problemàtica d’habitatge com una de les preocupacions centrals de l’actualitat. La conjuntura que s’obria per l’auge històric dels preus de l’habitatge i les mobilitzacions convocades per a donar-li resposta, obrien una ocasió més que interessant per a situar una lectura socialista sobre la problemàtica de l’habitatge i reivindicar la universalitat i gratuïtat en el seu accés. El cansament social cuinat a foc lent després d’anys d’incapacitat manifesta de la política parlamentària i, concretament, de les falses alternatives plantejades per la seva ala esquerra, representava un camp fèrtil per a l’avanç de les posicions socialistes en el pla de la lluita cultural i l’expansió de les organitzacions de classe.

Malgrat la més que probable persistència de la qüestió de l’habitatge com un dels problemes de la nostra època, els esdeveniments de la DANA a València han provocat un desplaçament de la centralitat que anava adquirint la mobilització del 23N a Catalunya en les últimes setmanes, després de rellevants manifestacions a Madrid i València. L’aportació que es pretén des d’aquestes línies no és una altra que recalibrar el moment polític actual i adaptar la intervenció política a aquesta anàlisi. No podem permetre’ns romandre rígids en les nostres lectures com si l’hecatombe política que ha generat la crisi a València no hagués passat. Tenim davant de nosaltres una situació d’excepcionalitat en què la ràbia i la frustració social s’han traduït en una confrontació frontal cap als polítics professionals i cap a institucions polítiques claus en el sosteniment del règim polític espanyol, amb un exemple vistós en el linxament col·lectiu al monarca Felip VI.

La tasca de totes aquelles forces que s’emmarquen en la voluntat decidida de rellançar un nou cicle revolucionari ha de consistir en l’organització d’aquesta indignació creixent per anar donant forma i contingut a una alternativa política. Una alternativa de caràcter socialista que representi els interessos del proletariat com a classe, constituïda en oposició a l’ordre establert i amb una clara vocació de disputa del poder polític. És des d’aquesta perspectiva que entenem el paper del Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya, com una eina sindical, econòmica, de caràcter parcial, que contribueixi en el procés de configuració d’aquesta alternativa.

Les condicions concretes de les quals partim són clares. L’antipolítica s’està expandint de manera creixent en la societat i no existeix avui dia cap força política que pugui organitzar-la i convertir-la en poder de classe. El descrèdit de la política parlamentària va en augment i la socialdemocràcia sembla no haver entès que després de cada mesura cosmètica, després de cada promesa que mai no podran complir, s’alimenten les possibilitats de l’extrema dreta. Però hi ha brots d’esperança. El Sindicat d’Habitatge de València, a més d’implicar-se en les brigades solidàries i la recollida de material, va situar una sèrie de mesures que haurien de servir de guia per a l’acció política immediata: reclamar a l’Estat, Generalitat valenciana i patronal immobiliària la posada a disposició d’habitatges gratuïts i de qualitat per a totes les persones afectades; l’expropiació de béns de primera necessitat a Mercadona i Consum o la condonació del pagament del lloguer i de la hipoteca mentre les cases continuïn sent inhabitables.

Però, com es concreta la nostra aportació en el moment actual a Catalunya? Per començar, fent una valoració de la crisi política oberta a València, de la seva dimensió i efectes en el curt i mitjà termini. La DANA i la seva gestió criminal han desfermat la ràbia i indignació col·lectiva, latents en una societat caracteritzada per una creixent polarització. La crispació social és signe d’època, i les respostes moderades no hi tenen cabuda. Com s’assenyalava més amunt, la problemàtica d’habitatge persistirà, però els contextos en els quals s’entremesclen la solidaritat de classe i la indignació col·lectiva, acompanyat d’un assenyalament diàfan dels culpables, ens situen un deure de primer ordre: organitzar i vehicular la potència política que s’amaga després de la ràbia i frustració generalitzades i transformar-la en política revolucionària.

Aquesta lectura és contrària als càlculs tacticistes i curtterministes en què semblen moure’s alguns actors. Si l’anàlisi de la situació actual ens porta a posicionaments de mera protesta, de simple actitud destituent, quin és el plantejament polític de fons? Quin programa i quins interessos de classe estem apuntalant? El problema no és l’assenyalament dels responsables polítics. Tampoc exigir l’assumpció de responsabilitats i que hi hagi conseqüències. El problema consisteix a no situar un relat que vagi més enllà d’allò assumible per part dels actors polítics que no tenen gens d’interès real en la transformació revolucionària, sinó únicament en la millora concreta de les seves posicions dins l’ordre actual. La nostra acció política no es pot limitar a assenyalar un problema d’oferta electoral. Demanar la dimissió de Mazón no suposarà cap mena d’avanç de posicions en la lluita de classes si no orientem la nostra intervenció a la necessitat d’articular un bloc d’oposició política real.

S’al·legarà, sovint amb actitud condescendent, que el que plantegem sona molt bé, però que no és el que toca. Que el veritable exercici de realisme polític s’ha de centrar i intentar influir en altres actors, que la societat no entendria anar més enllà, encara que hàgim vist mostres clares, tangibles, d’una solidaritat de classe massiva i de comportaments que reencarnaven, tot i que embrionàriament, un antagonisme polític cap a l’Estat i les seves institucions polítiques més pròpies d’un altre segle. En definitiva, concentrar els nostres esforços a intentar millorar la posició de la qual partíem prèviament, però sense cap mena de transcendència en la decantació dels esdeveniments. Però això no hauria de ser una opció, no és la nostra tasca. Enfront de situacions de profunda inestabilitat com l’actual, romandre inalterables no hauria de ser una opció, encara a risc de relegar a un segon pla certs objectius concrets, de caràcter més immediat. És per això que la nostra contribució ha d’estar enfocada a curtcircuitar la possibilitat que situacions de crisi com l’actual siguin redirigides cap a posicions que reforcin la via parlamentària com a única forma de solució dels problemes que afecten la classe treballadora. Però també perquè s’estaria regalant l’escenari a altres actors que, amb un mínim d’olfacte polític i motivats per la possibilitat d’un creixement exponencial, buscaran generar base social mentre es configuren com a referents polítics per a una part de la societat, com han intentat diverses organitzacions feixistes amb el seu treball de base en les zones afectades. Tot això acompanyat d’una intervenció cultural i mediàtica amb la qual busquen canalitzar el sentiment d’antipolítica latent a nivell social, aguditzat després dels fets esdevinguts a València.

La priorització de certs objectius polítics de caràcter parcial ha de passar a un segon pla si el que està en joc és la politització d’amplis sectors del proletariat. És un error desvincular-se del context general en el qual un intervé, la conjuntura és un escenari en disputa en el qual, si no avancem, seran uns altres qui ho facin en el nostre lloc. No podem ignorar que ens trobem en un moment clau en la història recent de l’Estat, on el descrèdit cap a les institucions polítiques i la seva capacitat de comandament s’ha vist greument trastocat. L’Estat s’ha demostrat fallit, incompetent a l’hora de donar solucions, i ha estat la solidaritat de classe el que ha donat resposta. Hem d’aprofundir en aquesta escletxa, orientar políticament aquesta solidaritat i dotar-la de la confiança necessària per a creure en la possibilitat d’un poder socialista independent i antagònic a l’Estat capitalista. La nostra intervenció ha d’anar dirigida a ampliar i consolidar aquest moment de ruptura, a deslegitimar els aparells de govern de les classes dominants. Perquè, com dèiem, contextos com l’actual han de concebre’s com a moments per a l’acumulació de forces que ens permetin plantejar un salt d’escala en termes polítics quan la maduresa de les nostres posicions pugui cristal·litzar en alternativa política.

Cap al 23N a Catalunya

Aquesta lectura de la conjuntura actual és el punt de partida des del qual explicar el tipus d’intervenció que hauria de realitzar el sindicalisme d’habitatge, actor difús i no plenament consolidat en el tauler polític, però amb una certa de capacitat d’agència en el moment actual a causa de la centralitat de la dramàtica situació del problema.

A tall d’aclariment, no s’està plantejant oblidar el treball fet al voltant de la convocatòria de la manifestació del 23N a Barcelona. No seria positiu fer tabula rasa i perdre les possibilitats que ofereix aquesta qüestió a l’hora d’assenyalar als responsables del negoci immobiliari, així com la potencialitat en termes de lluita cultural de realitzar una propaganda efectiva per a acabar amb aquest. Una propaganda que, en oposició al sentit comú rendista i propietarista, totes dues qüestions profundament entrellaçades, permeti explicar el caràcter de classe a què està lligada la política parlamentària i la deslegitimi com a única via possible que pot donar resposta.

Quina seria, per tant, l’aportació del sindicalisme d’habitatge enmig d’aquestes mobilitzacions? Com podem contribuir a una conscienciació en termes d’expansió de la consciència socialista, atesa la panoràmica de fons i a la situació concreta que representa el 23N? Qüestió complexa a la qual es pretén aportar contribuint a un debat polític fins ara absent a Catalunya, en curiós contrast amb el debat suscitat a Madrid a causa de la manifestació del 13-O, que permeti aclarir posicions per mitjà de la seva crítica i la seva fonamentació.

Seguint aquest fil, les principals qüestions a abordar passen, a parer meu, per respondre a quins interessos pot beneficiar aquesta mobilització, quin programa estan defensant les organitzacions sindicals organitzadores, i si poden contribuir a una estratègia que tingui com a objectiu la presa del poder polític per part de la classe treballadora. Com s’indicava, l’escàs debat mantingut fins ara s’ha centrat en qüestions organitzatives, contrapartida freqüent quan la discussió política és absent.  

Aquesta afirmació es pot contrastar a partir del debat suscitat fa escasses setmanes en relació amb quin tipus de participació han de tenir els partits polítics parlamentaris, independentment del signe polític, en la mobilització unitària del 23N. Després del posicionament públic d’ERC, anunciant la seva participació en la manifestació conjuntament amb el Sindicat de Llogaters, les diferents tendències en el Moviment per l’Habitatge de Catalunya van prendre posició, per acció o per omissió. Sindicats d’habitatge locals de diferents llocs de Catalunya, des de Poble-sec, a Gràcia, passant per Lleida, van sortir al pas deixant clar que no serien benvinguts. També el Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya es va pronunciar en aquest sentit, assenyalant la seva responsabilitat en la situació actual. Els motius per aquest assenyalament són diversos: una incapacitat manifesta a l’hora de resoldre de manera efectiva el problema mentre han ocupat el poder executiu, la sagnia constant de desnonaments durant el seu mandat dels quals han estat responsables directes, així com el seu paper protagonista en l’ofensiva repressiva més important en la història del moviment, amb el cas del Bloc Llavors com a cas més paradigmàtic.

De veritat cal discutir si poden ser presents? El problema és que les justificacions per a afirmar que sí que hi tenen cabuda, que no se’ls pot dir que no assisteixin a la manifestació, s’han limitat a qüestions purament organitzatives. No s’han donat arguments polítics que sostinguin la seva presència i quan s’han plantejat crítiques a aquesta, el debat es tancava per la voluntat que el 23N tingui un caràcter massiu. En aquest punt cal aclarir una qüestió: quan es pretén deixar clar que no són benvinguts, que no tenen lloc en aquesta mobilització, ens referim als responsables polítics, als polítics professionals dels partits progressistes, no a la seva base electoral. Perquè el desig que el 23N tingui aquest caràcter massiu és compartit, i amb aquest objectiu s’ha desplegat tot un treball d’expansió territorial i agitació durant les setmanes prèvies, però no pot materialitzar-se a costa de principis polítics que haurien de ser irrenunciables. Com a sindicats de classe, i si volem ser conseqüents amb el que això implica, renunciar a assenyalar als culpables de la situació actual, renunciar a explicitar l’antagonisme de classe que subjacents al problema d’habitatge, no és una opció.

Quan s’argumentava que també s’ha pres posició per omissió es feia referència al no posicionament per part del Sindicat de Llogaters, quan a més en aquesta publicació se’ls interpel·lava directament. Si aquest sindicat no està d’acord amb el principi estratègic de la independència política, orientació fonamental del marc estratègic al qual es troba inscrit el Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya, és una posició legítima. En canvi, que es pretengui passar per alt que la participació de l’esquerra parlamentària en aquestes mobilitzacions té com a objectiu consolidar el seu paper d’oposició parlamentària, amb una clara instrumentalització amb finalitats electorals, és un comportament que genera molta confusió respecte a la línia política que realment representa el Sindicat de Llogaters. I que, a més, no es correspon amb el sentir majoritari del moviment per l’habitatge, tal com ha quedat reflectit en els diferents posicionaments de fa unes setmanes per part de sindicats de diferents tendències polítiques. És sens dubte necessari un posicionament més contundent respecte a aquesta qüestió per part de tothom. En cas contrari, no aconseguirem desplaçar la seva influència i estarem naturalitzant la seva participació, alhora que permetem que es proposin davant l’opinió pública com a solució a la problemàtica quan han estat clarament part del problema. Difícil d’explicar.

Aquesta discussió és molt similar a la sostinguda a Madrid en les setmanes prèvies al 13-O. El resultat va ser l’aposta del moviment per l’habitatge de Madrid d’un bloc crític dins de la manifestació, precisament per la participació de l’esquerra parlamentària, CCOO i UGT en aquesta, amb l’agreujant de la seva participació en els espais dels quals sortia la convocatòria. Desgraciadament, i novament per la voluntat del Sindicat de Llogaters d’una participació àmplia i massiva el 23N, CCOO també sembla tenir un lloc el 23N a Barcelona. És això una posició de consens dins del moviment per l’habitatge i la part del sindicalisme laboral que sí que participa de manera legítima com a convocant i organitzador? Sembla que no importa que aquest sindicat actuï com a amortidor de la conflictivitat laboral i mecanisme de disciplinament massiu dels treballadors en els centres de treball. Tampoc sembla que importi la recent convocatòria de CCOO i UGT, al costat de la patronal, d’aturades de deu minuts en els centres de treball en solidaritat amb les víctimes de la DANA, la mateixa patronal que enviava als treballadors a treballar mentre la catàstrofe ja era evident. El sindicalisme laboral és ple d’exemples de convocatòries unitàries a través de la taula sindical que aglutina als sindicats de classe i combatius, en què la participació dels grans sindicats integrats a l’Estat no es contempla com una opció vàlida.

Tornant a l’objectiu de les mobilitzacions, apostem per entendre-les com a moments d’acumulació de força des d’una lògica de ruptura política i antagonisme cap a les institucions polítiques de l’Estat. Allunyats d’una comprensió corporativista d’aquestes, entenem que la tasca a realitzar ha d’orientar-se al treball cultural de conscienciació de la societat i a l’assenyalament de la necessitat d’una alternativa política que pugui representar els interessos generals de la classe treballadora, més enllà del problema de l’habitatge.

Perquè que no existeixi una alternativa política orientada cap a la presa del poder polític, cap a l’establiment d’un Estat socialista que garanteixi la satisfacció de les necessitats socials de manera racional i democràtica en un moment de desenvolupament en què es posseeixen les capacitats tècniques i materials per a fer-ho, implica que altres opcions polítiques es podran proposar com a representants dels interessos generals de la societat, desdibuixant els antagonismes entre classes. Després de ser desnonats del poder executiu i amb un gran desgast de les seves pròpies marques electorals en major o menor mesura, l’esquerra parlamentària ha entès que el que li toca ara és apuntalar la seva condició de partit d’oposició en seu parlamentària, a poder ser amb un peu al carrer. Davant d’unes expectatives electorals gens prometedores i amb la motxilla de la seva recent experiència de govern, aquests partits parlamentaris s’aniran posicionant cada vegada amb menys complexos de costat dels moviments socials, radicalitzaran la seva retòrica política per a vehicular el descontentament i la frustració social, i prendran posicions per a rellançar les seves burocràcies i aparells mediàtics en el moment en què un altre assalt a posicions executives o majors quotes electorals sigui possible. Després d’aquest procés, tornarà a venir la responsabilitat de govern i tot el que s’hagi dit es tornarà lletra morta perquè el punt important serà ser una força de govern, seriosa i pragmàtica. Per això costa entendre jornades com la que va tenir lloc a Girona el passat cap de setmana, organitzada pel think tank Sobiranies amb la participació d’ERC, Comuns, la CUP, Podemos i el Sindicat de Llogaters. Política d’aliances? Costa entendre aquestes jornades si no és per a explorar possibilitats de fronts amplis a la francesa. Però com que no hi ha justificació política tota suposició es queda en això, en simple suposició. I els silencis beneficien a qui vol que no es faci soroll.

Com a Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya tenim clar quin tipus de mobilització estem plantejant i amb quins actors la impulsem: una mobilització unitària amb demandes immediates, de mínims per a abordar la urgència d’una situació sens dubte insostenible. Per a això, proposem també que aquesta manifestació emeti un missatge clar, de la forma més unitària possible. Un missatge de rotund rebuig als actors polítics que tenen les mans tacades per una gestió de la problemàtica d’habitatge pèssima i impotent. En cas contrari, si no marquem aquesta posició de força, serem llegits en l’imaginari d’amplis sectors de la classe treballadora com a satèl·lits del progressisme d’esquerres. Els fruits d’aquestes mobilitzacions han de recollir-se des d’aquestes coordenades.

Deia una companya del sindicat durant aquestes setmanes frenètiques que el camí que hem triat no és ni el més fàcil ni el més ràpid, però és l’única solució. Que el 23 de novembre representi una passa en aquest camí.