El poder de la conjuntura: sobre la manifestació del 23N i l’abast de la problemàtica de l’habitatge
La contingència o l’atzar ho fan tot imprevisible. El passat 17 de setembre, Jordi Turull, secretari general de Junts per Catalunya, anunciava l’abstenció del seu partit davant l’admissió a tràmit de la iniciativa parlamentària per regular els lloguers de temporada i d’habitacions. Hores més tard, saltava la sorpresa que ningú havia previst. Junts es desdeia i votava en contra de la seva admissió, deixant un dels grans forats de la Ley Vivienda sense cobrir. Una contribució més en la voluntat de la política parlamentària de mostrar-nos la ineficàcia d’una Llei anomenada històrica per part de partits, sindicats i moviments socials.
Ningú contemplava els efectes d’aquests vots en contra. Arribava el moment de la iniciativa política, el moment de surfejar la conjuntura. Tot un art. Un artista de la conjuntura, amb més derrotes que victòries en el seu historial, però endurit en mil batalles, demostrava seguir en forma. Pablo Iglesias: “El temps de la política parlamentària s’ha acabat. No existeixen les majories parlamentàries necessàries. És el temps de la mobilització als carrers”. La reacció social cap a Junts no es va fer esperar: “Traïció!”. Però, només et pot trair aquell en qui confies. I qui hi hagi confiat en Junts, primera espasa de la Cambra de Propietaris i el Cercle d’Economia, ha comès un error, segurament fruit d’un excés d’eufòria.
L’escenari quedava dibuixat. Hi havia un culpable i un relat: els partits progressistes volien regular el lloguer de temporada però Junts els ho ha impedit. També hi havia un guanyador clar: el PSOE, també expert en cavalcar la conjuntura, artesà de la tàctica de doblegar el pal, sortia com a principal beneficiat. “Pedro Sánchez sempre guanya”, que dirien alguns. El cas és que, guanyi o perdi, el fet de no haver de regular els lloguers de temporada li va estalviar uns quants mals de cap. La seva regularització suposaria tapar el forat pel qual se li colen els seus votants de classe mitjana que, davant de l’actual procés de proletarització, veuen en el rendisme l’única forma de fer estable la seva posició de classe. També es va estalviar un costós procés de negociacions de la iniciativa, del qual segurament hauria sortit una mesura descafeïnada per la necessitat de posar tants interessos en comú. Dèiem que només et pot trair algú en qui confies i la política parlamentària fa temps que ha deixat de generar confiança en amples sectors del proletariat.
Però, els errors són normals en política, sobretot per qui assumeix el repte d’intervenir a la conjuntura. El que és important són les lliçons que s’extreuen d’aquests. La primera pregunta que ens hauríem de fer és clara, suposa contradiccions i sovint impedeix la reflexió i el debat necessari, més encara en el frenesí constant en què es mouen els temps de la política en l’actualitat: som arrossegats per la conjuntura o l’estem travessant per avançar en el plànol general? Perquè les conjuntures sempre són escenaris en disputa, i si no avancem, seran altres els que ho facin en el nostre lloc.
L’exemple de Madrid
De la traïció a la mobilització del passat diumenge 13 d’octubre a Madrid, amb motiu de la creixent dificultat d’accés a l’habitatge, preocupació social principal del nostre temps, hi ha un fil. Però també moltes preguntes incòmodes sense resposta. A qui ha beneficiat realment aquesta mobilització? Hem reforçat una posició pròpia i independent o hem fet d’agitadors socials de l’esquerra parlamentària? Més enllà de la mobilització d’un descontent, s’ha iniciat un procés de presa de consciència de classe que trenqui l’imaginari rendista i situï com a demanda social la desmercantilització de l’habitatge? Estem aconseguint trencar la segmentació i indiferència entre la classe treballadora propietària de casa seva i la que no és ni serà propietària d’un habitatge? En definitiva, estem aprofitant bé l’oportunitat de fons que ens dona la conjuntura?
El poder de la conjuntura, arma de doble fil. Segons com l’abordem podem créixer exponencialment, caure en el simple oportunisme o seguir en la irrellevància. Per això, el punt de partida ha de ser clar: no hi haurà forma d’abordar la conjuntura sense una estratègia pròpia. Perquè mobilitzacions com la del passat diumenge només les podem llegir com a moments d’acumulació de forces, de difondre posicions polítiques que permetin expandir els processos de presa de consciència de classe a una escala major.
Després d’una mobilització com aquesta, arriba el temps de la reflexió i la valoració política. Si aquest procés de mobilització s’iniciava amb Pablo Iglesias afirmant l’esgotament de la política parlamentària, podem afirmar que per les desenes de milers de persones que van sortir als carrers del centre de Madrid han assumit la idea que el temps dels polítics s’ha acabat? Qui ocuparà, per tant, el seu lloc? Segurament Iglesias es referia al fet que el que s’ha esgotat és la possibilitat de la política parlamentària en aquesta legislatura; des de la seva perspectiva, això és el que ja va fer fa uns anys, el que tocaria ara seria mobilitzar i canalitzar el descontentament d’amples masses i instrumentalitzar-les fent possible un nou assalt institucional impulsat des dels carrers. Aquest va ser el marc de totes les forces de l’esquerra parlamentària des que es van iniciar les crides a aquesta mobilització.
Són necessàries valoracions que donin respostes a tots aquests interrogants, començant pel Sindicato de Inquilinas, agent que va sostenir el lideratge del moviment per l’habitatge en la manifestació a Madrid. Així, la pregunta és clara: tenen una estratègia més clara o més forta que la de tota l’esquerra parlamentària amb qui van compartir el lideratge de la manifestació? Podria semblar que el conjunt del moviment per l’habitatge a Madrid ho va tenir clar: unitat sindical, organització i mobilització de les bases sindicals i posició pròpia i diferenciada per assenyalar als partits que composen el bloc de govern de l’Estat espanyol com a part del problema.
El cicle polític que s’ha tancat recentment ha tingut com a resultat una forta erosió de la legitimitat dels partits que segueixen al poder (Sumar) o bé ha suposat un desplaçament cap a un llarg hivern d’oposició institucional (ERC, Podemos, Comuns). Aquestes forces polítiques han de reubicar-se i revitalitzar les seves posicions davant el nou escenari polític en què la possibilitat de formar part de governs es cada dia més un impossible a curt termini. I una esquerra parlamentària en l’oposició augmenta la seva voluntat d’apropament cap a forces extraparlamentàries que li donin rèdit polític, el ja conegut perill de cooptació i assimilació cap al sindicalisme i els moviments socials; per això no ens podem permetre oblidar els aprenentatges del darrer cicle polític. L’esquerra parlamentària es troba en una situació crítica, i la seva rearticulació es una qüestió de temps, els grups dirigents, alliberats i altra maquinària institucional lluitaran per la seva supervivència. Davant d’aquest panorama, el sindicalisme d’habitatge no podem facilitar aquesta rearticulació i hem de ser un engranatge clau que els assenyali.
Seguint aquest fil, fora de Madrid D.F. i la seva irradiació, les esquerres parlamentàries a Catalunya ja preparen les seves maquinàries de cara a la manifestació del 23 de novembre en Barcelona. No obstant això, amb una diferència fonamental en relació amb la mobilització del passat diumenge: les forces del Moviment per l’Habitatge català tenim com a punt de consens immediat que en aquesta manifestació no hi tenen cabuda com a convocants o participants els partits polítics professionals que han estat, per activa o per passiva, còmplices de la iniciativa parlamentària que ens ha portat fins a la situació actual.
Cap al 23-N: com abordar la manifestació a Catalunya
Arribats a aquest punt cobra especial rellevància el com abordar aquesta conjuntura. Durant aquestes setmanes hem pogut observar una certa radicalització de posicions per part d’alguns agents institucionals, també en agents sindicals que participen del sindicalisme d’habitatge com ha sigut el cas d’Inquilinas. Aquests últims han realitzat moviments que introdueixen canvis en la seva línia política: serveixin d’exemple l’assumpció de la crítica a l’esgotament de la política parlamentària o les demandes que obrin una finestra d’oportunitat en relació amb el treball de politització alhora que suposen un conflicte obert contra el negoci immobiliari. El dubte que es planteja és si aquests canvis responen a una adaptació radicalitzada a la conjuntura o són resultat de valoracions en relació al paper estratègic que compleix el sindicalisme en la fase actual: avançar posicions en la lluita cultural i consolidar una força social organitzada territorialment. Les posicions expressades s’han de valorar de forma positiva, sempre que tinguin com a motiu la segona de les raons. Perquè la flexibilitat tàctica és un requisit per tot aquell que vulgui intervenir en la conjuntura, però si aquesta no està fonamentada, ni dotada d’un marc polític sòlid, corre el perill de tornar-se pur tacticisme. Així doncs, amb l’objectiu d’evitar la confusió, calen aclariments que permetin realitzar aportacions racionals al debat de moviment obert si el que volem és avançar posicions com a moviment per l’habitatge.
Des del Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya s’ha convocat a la participació de totes les seves seccions locals i bases afiliades a la manifestació del 23-N. El punt de partida, ja explicat a dalt i diferenciat de la mobilització a Madrid, ens dona una avantatge respecte al treball polític a realitzar durant aquestes setmanes.
En primer lloc, cal assenyalar les falses alternatives que plantegen els polítics professionals, i particularment l’esquerra parlamentària, estirant el fil del seu descrèdit i mostrant les seves contradiccions. Per ells no és possible legislar l’accés a l’habitatge sense una conciliació entre els interessos dels rendistes i especuladors amb tots els sectors que es veuen ofegats, sinó directament privats, d’accedir a un habitatge. Així, cap de les mesures proposades atemptarà contra els pilars fonamentals del negoci immobiliari i és la nostra tasca escampar en la societat la necessitat d’acabar amb aquest per fer possible un accés universal, gratuït i de qualitat a l’habitatge. Hem de disputar el sentit comú imperant deslegitimant la lògica rendista i especulativa en què se sosté el negoci de l’habitatge, de forma que ens permeti avançar posicions en el terreny de la lluita cultural.
En segon lloc, que el treball fet al voltant de la manifestació, aprofitant la seva repercussió, contribueixi a tornar a escampar la necessitat d’eines sindicals com a bastions de defensa de les condicions de vida de la classe treballadora. Aquesta tasca és un requisit de primer ordre si volem contribuir a generar les condicions per fer efectiva una possible vaga de lloguers com a eina de lluita de masses.
Per últim, cal apuntar a la necessitat de construir una alternativa política al sistema actual. Una alternativa fonamentada en un poder de classe, independent i en creixement des del qual ser capaços d’enfrontar la misèria moral i material a què ens condemna el capitalisme. Una alternativa que, representant un avanç en la conscienciació política de les masses treballadores, pugui disputar el poder al nivell de la política general. Una alternativa que no pot tenir una altra forma que la del Partit dels treballadors, el gran absent del nostre temps.
