El nou enemic intern: el proletariat migrant sota el pes del racisme i la reacció

No. La Sílvia Orriols no s’ha inventat el racisme. Ni Ignacio Garriga. 

El racisme ja era present molt abans que uns personatges obertament reaccionaris com aquests fossin presents amb normalitat als aparells de la democràcia burgesa en decadència. El racisme, de fet, constitueix una de les formes privilegiades per a la codificació de la divisó social del treball i la competència entre segments del proletariat en el capitalisme. 

Tot i això, és evident que, en els darrers anys, hem assistit, també al Vell Continent, a com la figura del migrant s’ha convertit en el boc expiatori del fracàs del projecte socialdemòcrata; en no poder sostenir eternament la promesa d’una redistribució dels guanys del capital, s’ha acabat desviant la responsabilitat i assenyalant al proletariat migrant com a culpable del seu fracàs. Davant una conjuntura actual, en què una gran part de la societat veu com les seves condicions de vida han anat empitjorant any rere any —on la inseguretat econòmica i les garanties per poder dur a terme els seus projectes vitals són cada cop més limitades—, moltes persones han començat a buscar respostes a aquestes dificultats i limitacions que afronten en el seu dia a dia. 

En absència d’una resposta organitzada per part de la classe treballadora, alineada amb els seus interessos i necessitats històriques, veiem com l’únic projecte polític que aparenta claredat, coherència i diferenciació respecte als partits tradicionals —encara que no ho sigui realment— és la reacció. Que pretén donar una resposta a la descomposició de la suposada pau social i unitat nacional que es vivia en temps passats i que, segons aquest relat, s’ha vist pertorbada per una força externa.

Aquesta reacció, tot i que s’ha donat des de fa dècades, s’ha accelerat clarament en els últims temps. En són mostra l’ascens dels partits d’ultradreta, però també la difusió d’idearis nacionalistes, conservadors i racistes en tots els espais de la societat: partits polítics, mitjans de comunicació, xarxes socials, etc. Fins i tot els partits d’esquerres i de caràcter més progressista es veuen arrossegats per aquest auge reaccionari, obligats a assumir el marc de debat imposat per la conjuntura i capitalitzat per l’extrema dreta. Així, acaben actuant com la cara amable de la reacció, però complint, en essència, amb els mateixos processos i funcions dins l’ordre capitalista. Un exemple d’això és que la darrera gran massacre contra el proletariat migrant a la frontera de l’Estat, ara fa gairebé tres anys —el 24 de juny de 2022—, va tenir lloc sota les ordres d’un Ministeri de l’Interior dirigit pel suposat “govern més progressista de la història”.

Les diferents materialitzacions de l’auge reaccionari tenen com a enemic clar el proletariat. En la seva voluntat de fragmentar-lo i enfrontar-lo entre si, aquesta ofensiva es concreta especialment contra determinades faccions, en particular contra el proletariat migrant.

A Catalunya, concretament, després dels fracassos i les hipòcrites retòriques de l’educació per la pau, el multiculturalisme i el “Volem Acollir” de les dècades anteriors, sembla que el projecte de les classes mitjanes en decadència es cohesiona ara al voltant dels debats sobre la regulació de la immigració, sobre la “sobrerepresentació” de persones migrants als nostres barris i pobles i sobre la pèrdua paulatina d’un suposat caràcter nacional autòcton que enterboleix la convivència social.

En aquests discursos veiem com els polítics professionals de la reacció —i fins i tot aquells que pretenen no ser-ho, però assumeixen el seu marc de disputa— entren a galop, onejant la bandera del racisme com a mecanisme de fragmentació de la classe treballadora i de cohesió al voltant de la unitat nacional. Una unitat assentada sobre el pacte interclassista, que busca perpetuar i reproduir la dominació d’una classe sobre una altra.

D’aquesta manera, es compleix una de les funcions principals del racisme: una forma de gestió i d’accentuació de la divisió del treball i de la lluita de classes. Per això, contràriament al que defensen algunes posicions —fins i tot properes al marxisme—, l’auge del racisme i el racisme mateix no tenen com a objectiu desplaçar la lluita de classes, sinó intensificar-la. El racisme actua com una línia divisòria encara més marcada dins de la divisió del treball, reforçant la fragmentació de la classe obrera i reproduint els mecanismes de competència entre el proletariat migrant i el proletariat autòcton. En aquest context, el racisme, en bona part, busca enemistar els treballadors i beneficia, protegeix i garanteix els interessos dels empresaris i burgesos.

En relació amb això, veiem com Aliança Catalana, el partit de Sílvia Orriols, ha aconseguit arrossegar en molt poc temps tot l’espectre polític parlamentari català cap a les seves posicions i marcs de discussió. Fa només uns anys, Junts es feia fotografies demanant el tancament del CIE que ells mateixos havien omplert quan governaven. Ara, davant l’amenaça electoral que suposa Aliança Catalana, es veuen de nou arrossegats més cap a la dreta, adoptant posicions cada cop més racistes contra el proletariat migrant.

Però no es tracta només de la “dreta”: el PSC fa crides al “mal menor”, però fa anys que governa municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona aplicant les mateixes polítiques que defensa Aliança Catalana: exclusió del dret al padró, duresa policial contra la pobresa i la precarietat, batudes racistes i controls d’estrangeria. I molts d’aquests governs municipals (Mataró, Santa Coloma, l’Hospitalet) ho fan en coalició amb els Comuns.

No és casualitat que, en les darreres negociacions de Junts amb l’Estat, un dels punts centrals —amb molta cobertura i centralitat mediàtica— fos la possibilitat d’assumir competències en matèria de gestió migratòria a Catalunya. Aquesta demanda no respon a un caprici, sinó a una lectura política molt clara que comparteix bona part del marc institucional: davant un moment de descomposició accelerada de l’estat del benestar, la identificació d’un enemic extern —com és percebut el proletariat migrant— esdevé un mecanisme eficaç per contenir la crisi del pacte interclassista i reforçar la cohesió nacional entorn d’un objectiu comú.

És en aquest context que Junts aspira a capitalitzar el control de la política migratòria, tant per disputar l’hegemonia a la dreta reaccionària com per reforçar la seva pròpia posició en l’escenari polític català. I ho fa tot convertint el proletariat migrant en l’element expiatori ideal d’un sistema que necessita desviar la mirada de les seves pròpies contradiccions. En tot això, les posicions progressistes, tot i articular-se en una suposada lluita pels drets del proletariat migrant, són incapaces de no reproduir els mecanismes que perpetuen la fragmentació general de la classe treballadora; quan apel·len a la lliure circulació del proletariat migrant per tal que pugui vendre la seva força de treball sota les relacions capitalistes, no s’adonen que aquesta circulació està, de fet, determinada per les necessitats de producció del capital.

El plantejament d’una suposada elecció racional del proletariat de moure’s entre diferents espais nacionals —i, en concret, des de la perifèria cap al centre imperialista— es revela com una fal·làcia, ja que parteix de la idea errònia d’una decisió voluntària. En realitat, el proletariat migrant veu condicionada aquesta suposada decisió per les determinacions que s’imposen en els territoris de la perifèria en la divisió internacional del treball. Les causes dels fluxos migratoris de la perifèria al centre tenen a veure amb la cerca de millores en les condicions d’existència per part del proletariat migrant, això és, la cerca d’una major valorització de la seva força de treball —cosa que, estructuralment, no podria assolir al seu país d’origen precisament per la divisió internacional del treball i les relacions colonials. 

Per tant, sota aquesta lluita abstracta pel dret a migrar del proletariat, el que sovint s’amaga és una naturalització de les condicions que el forcen a migrar, com si aquestes fossin immutables i donades per naturalesa. En lloc de generar un qüestionament profund sobre la qüestió migratòria i el paper que hi juga l’imperialisme, s’accepta el marc capitalista. Aquest marc estableix una relació gairebé sistèmica i directa entre la condició de migrant i la condició de treballador —és a dir, proletariat migrant, o migrant pel fet de ser proletari.

Seguint més o menys consistentment la mateixa lògica, partits com la CUP —especialment els seus sectors més dretans i governistes— o forces com EH Bildu a Euskal Herria han anat assumint, en els darrers temps, part del marc discursiu de l’extrema dreta. Exemples d’això els encarnen els últims intents d’Arnaldo Otegi de posicionar-se en contra de les posicions antiimmigració de la dreta, tot formulant nous discursos antiimmigració des de l’esquerra, o les declaracions de Pilar Castillejo en una entrevista, on parlava de la necessitat de la integració de la migració: la reivindicació que no hauria d’existir un dret a migrar, sinó únicament el dret a quedar-se al país d’origen; les recents declaracions naturalitzant la necessitat de la mà d’obra migrant per tal d’assumir les funcions més socialment degradades i sotmeses a majors quotes d’explotació en el mercat de treball; o la idea que cal integrar el proletariat migrant al centre imperialista per tal de mantenir la societat tal com la coneixem. Són exemples de com s’ha assumit el marc de debat de la burgesia i de la reacció, així com la manca d’una alternativa.

Aquests plantejaments contribueixen a no comprendre el moment actual, un escenari en què la intensificació de la competència entre treballadors és la contrapartida de la crisi dels marges de guany capitalista. La població sobrant —en especial la migrant— permet als capitalistes pressionar a la baixa les condicions de treball a la recerca de sostenir les condicions per a l’acumulació de capital i l’assenyalament constant que pateix el proletariat migrant com a causant de tots els mals possibles. L’estigmatització o la naturalització de la seva cultura d’origen —presentada com una contradicció insalvable amb la societat occidental— no són res més que mecanismes que permeten consolidar aquesta tendència. L’acusació de manca d’integració i assimilació per part del proletariat migrant, així com el creixement de la islamofòbia, són formes que donen cos i legitimitat a l’articulació d’un nou projecte polític impulsat per l’auge reaccionari. 

En contraposició al marc de debat que la reacció ha aconseguit instal·lar avui dia, parlant de “xocs culturals” o “de civilitzacions” —com si la causa de la crisi social i política fos la convivència entre sectors proletaris— el que realment està en joc no és una guerra entre identitats, sinó una guerra entre classes: una lluita entre una burgesia en crisi que busca sobreviure dividint i explotant, i una classe treballadora que només podrà defensar-se si s’unifica políticament entorn del projecte comunista.

Davant l’ofensiva reaccionària, el que cal no és apuntalar la democràcia burgesa ni refugiar-se en retòriques buides sobre drets i tolerància, sinó traçar amb claredat una línia divisòria entre qui aposta per la vertebració del proletariat en conjunt com a classe revolucionària i aquells que, fins i tot des de postulats aparentment progressistes, acaben reforçant l’ordre social existent. L’esquerra que naturalitza la degradació estructural del proletariat migrant, o que justifica la seva explotació com a peça funcional del mercat laboral capitalista, no fa altra cosa que alimentar les mateixes dinàmiques que diu combatre.

En aquestes alçades de la història, no es pot construir cap alternativa real sense partir d’una posició inequívoca: o amb el proletariat en tota la seva composició —incloent-hi aquells que el capital vol convertir en enemics interns— o amb els gestors de la seva misèria. Contra la reacció i el racisme, lluita de classes!