El front popular i el front de classe

L’actual descomposició de l’esquerra a l’esquerra del PSOE està fent que s’estigui iniciant un intens debat sobre quina és la millor manera de reeditar el govern de Sánchez com a mecanisme principal per frenar l’extrema dreta.

La nova-vella proposta de creació d’un front popular ha entrat en escena. L’epicentre des d’on s’ha impulsat han estat algunes veus de l’esquerra catalana: començant per Joan Tardà o Gabriel Rufián per part d’ERC, a la que progressivament s’hi han anat sumant figures rellevants dels Comuns com Gerardo Pisarello, Ada Colau i Xavier Domènech, fins a arribar al punt en el qual tots els partits de l’esquerra espanyola i de les nacions sense estat s’han vist obligats a posicionar-se.

Algunes veus s’hi han mostrat favorables, però majoritàriament la resposta ha estat molt freda, deixant tocat el projecte a curt termini. Tot i així, no podem subestimar el futur recorregut d’aquesta proposta. Hem de ser conscients que el debat que s’ha iniciat, probablement serà una de les principals discussions que es desenvoluparan en la pròxima dècada.

Per tant, i a conseqüència dels greus riscos que implica la situació actual, els marxistes tenim la responsabilitat d’aportar el nostre punt de vista respecte a la proposta del nou front popular, ja que creiem que és equivocada i ens pot portar a una derrota sense pal·liatius que condemni a tota una generació. Per a això, hem de començar pel començament, és a dir, per comprendre en quin moment ens trobem abans d’avaluar les propostes polítiques que se’n deriven.

En quin moment ens trobem?

L’ordre internacional nascut després de la Segona Guerra Mundial -fonamentat en l’hegemonia imperialista dels EUA- està col·lapsant davant dels nostres ulls. Els elements que durant dècades van fomentar aquest equilibri van desapareixent progressivament. La superioritat industrial i financera de la burgesia occidental combinada amb l’amenaça soviètica i l’empenta d’un moviment obrer internacional van ser la base d’un pacte entre classes del que l’estat del benestar en va ser el producte més acabat.

En ple 2026, i sense cap mena de dubte, aquestes condicions ja no existeixen. La crisi capitalista colpeja amb força Occident, i l’absència d’una força proletària de masses, elimina qualsevol possibilitat per part de la burgesia de fer alguna concessió en termes de redistribució social i repartiment dels beneficis.

Aquesta deriva és cada vegada més visible per a àmplies capes de la població, però tot canvi d’època ve acompanyat d’esdeveniments concrets que certifiquen la modificació de la correlació de forces entre les classes socials. París 1789, Viena 1815, Sant Petersburg 1917, Berlín 1933 i 1945, Moscou 1991; poden servir-nos d’exemples des de diferents perspectives, de com un fet concret rubrica un canvi d’època. Aquest moment en la situació actual encara no ha arribat.

Tot i això, hem d’estar atents a quins fets poden suposar un punt de ruptura que sacsegi Occident. Alguns poden ser més imprevisibles en termes temporals, com una agressió militar entre països de l’OTAN o una guerra en el territori d’un país de la UE, però n’hi ha d’altres que ja tenen fixada la data al calendari. Les eleccions de mig mandat als EUA d’aquest any, però sobretot les eleccions presidencials del 2028 són un d’aquests moments en què el món que coneixem fins ara pot deixar d’existir. Si Trump, o un trumpisme sense Trump, consumen el cop d’estat, ja sigui suspenent les eleccions al·legant una greu conflictivitat al carrer, cometent un frau generalitzat a les urnes, o invalidant una victòria demòcrata per mitjà de perpetuar-se en el poder, serà el senyal que pot empentar a les oligarquies europees a iniciar la supressió de les democràcies liberals i accelerar la imposició d’un model d’estat autoritari.

De totes maneres, aquesta situació encara no ha arribat, ni és inevitable. La nostra tasca com a marxistes és desenvolupar una tàctica per al període actual, un interregne on encara no han estat suprimits els drets i les llibertats polítiques. És a dir, generar unes condicions polítiques en què la burgesia no s’atreveixi a executar el cop d’estat per por a la inestabilitat que pot generar la reacció de les masses. I que això la porti a una situació d’indecisió i desconcert, que permeti un canvi en la correlació de forces per iniciar la contraofensiva proletària.

Aterrant-ho a la situació concreta d’Estat espanyol, i per a tenir clar l’escenari en el qual ens movem, podem descriure breument els diferents agents de la següent manera: la burgesia espanyola compta amb 3 partits. El PSOE, alineat amb l’oligarquia europea. VOX, alineat amb l’oligarquia nord-americana. I el PP, navegant entre dues aigües, i tenint seriosos problemes per a trobar el seu camí a llarg termini. Les classes mitjanes, representades per partits conservadors i progressistes, amb les seues respectives variants en el cas de les nacions oprimides i algunes regions de l’estat, però en tot cas, funcionant com un apèndix dels principals partits de la burgesia. I finalment, el gran absent: el proletariat, la classe més nombrosa, però sense un partit independent, on una petita part integra la base dels partits anteriorment descrits, però on la gran majoria es troba totalment desencantada de la política.

Aquests partits conformen dos grans blocs a la política espanyola: un bloc reaccionari, format pel PP i VOX, i un bloc progressista format pel PSOE i una constel·lació de partits d’esquerres i nacionalistes, i entre les dues ribes, Junts i a poc a poc el PNB.

«El debat actual sobre el nou front popular no és un debat exclusivament electoral, és principalment un debat de quina política d’aliances ha d’existir entre el proletariat i la classe mitjana per combatre l’ascens de les forces reaccionàries»

D’acord amb aquesta breu anàlisi, se’n deriven dues principals tasques per als marxistes. Per una banda, analitzar les contradiccions de classe entre els blocs i dins dels blocs, per a fer una tasca d’assenyalar els interessos contradictoris que faci la funció de descohesionar les aliances entre les diferents forces polítiques i debiliti l’ofensiva antiproletària.

I, per altra banda, canalitzar l’amenaça que genera el bloc reaccionari i la impotència que genera el bloc progressista per a amplis sectors del proletariat en la construcció d’una alternativa política socialista, com única via realista per a aturar l’ofensiva criminal de la burgesia. En aquest article, en centrarem en la segona, és a dir, en com generar una resposta política de masses a l’auge reaccionari generalitzat que no sigui capturada per la proposta del nou front popular.

El vell front popular de Dimitrov

Però què és el front popular? Què significa políticament i històricament aquest concepte? Per què torna a tenir actualitat tants anys després?

El front popular és una proposta política impulsada per Gueorgi Dimitrov, secretari general del Comitè Executiu de la Internacional Comunista, en el seu VII Congrés el 1935. Basant-se en l’expèriencia francesa del mateix any – on el PCF havia impulsat una aliança amb socialdemòcrates i radicals – el dirigent búlgar va imposar l’enèsim zig-zag de la IC sota el domini de Stalin a l’hora de combatre l’ascens del feixisme. En aquest cas, com a resposta d’urgència després de l’ascens de Hitler al poder el 1933 i la dolorosa derrota del poderós moviment obrer alemany.

Partint de la definició de Dimitrov del feixisme com: “la dictadura terrorista oberta dels elements més reaccionaris, més xovinistes i més imperialistes del capital financer”. Que quan venç “no és un simple canvi d’un govern burgès per un altre, sinó la substitució d’una forma estatal de dominació de classe de la burgesia – la democràcia burgesa – per una altra, la dictadura oberta de la burgesia”. La seva premissa era clara: unió de totes les forces antifeixistes, independentment dels seus interessos de classe, en defensa de la democràcia burgesa davant el perill mortal del feixisme. Però aquesta aliança s’havia de donar en un ordre concret: en el seu nucli, comunistes i socialdemòcrates havien de constituir un front únic proletari, i al seu voltant s’havien d’incorporar pagesos, petita burgesia urbana, i sectors progressistes de la burgesia formant un front popular antifeixista.

Aquesta aliança interclassista, inicialment generava un gran escepticisme entre els diferents sectors de la burgesia respecte a la seua col·laboració amb els comunistes en la defensa de la legalitat burgesa. La forma d’anar dissolent progressivament aquesta desconfiança, va ser possibilitada gràcies a la promesa per part dels comunistes, d’abstenir-se de defensar el seu programa. Fet, que de facto va implicar la renúncia a defensar públicament el marxisme i la lluita de classes.

Aquesta tàctica, ja no defensiva, sinó desesperada, era la conseqüència de la principal debilitat del moviment obrer de l’època: la seva divisió irreversible entre una ala reformista i una ala revolucionària. On l’ala revolucionària era incapaç d’arrossegar a l’ala reformista cap als seus postulats sobre la base d’una tàctica i a un programa encertat.

Una tàctica defensiva correcta en el moment indicat, hauria pogut revertir aquesta divisió proletària i evitar que mai una força feixista hagués pogut vèncer en cap país. I no només això, sinó generar les condicions idònies per a posteriorment iniciar una contraofensiva proletària que per mitjà d’un programa revolucionari adequat avancés cap a la conquesta del poder polític.

D’aquesta experiència històrica n’hem de treure dos aprenentatges fonamentals per al present.

a) No es poden fer aliances amb altres classes sense un partit, una tàctica i un programa propi.

b) No es poden fer aliances renunciant a la tàctica i al programa.

L’intent de recomposició de l’esquerra en la forma de nou front popular

És evident que les condicions actuals són molt diferents de les dels anys 30. Ni la Internacional Comunista, ni un moviment obrer de masses, ni la possibilitat de crear una aliança com la del front popular existeixen. Per tant, avui dia, el debat s’està donant generalment des d’una perspectiva electoral.

Tot i això, els marxistes no ens podem quedar en la crítica superficial a les propostes polítiques dels partits d’esquerres. No podem fer com alguns sectors que es limiten a criticar el nou front popular pel seu vessant electoral. És important situar que el debat actual sobre el nou front popular no és un debat exclusivament electoral, és principalment un debat de quina política d’aliances ha d’existir entre el proletariat i la classe mitjana per combatre l’ascens de les forces reaccionàries. Concretament, la defensa del nou front popular avui dia significa anul·lar políticament al proletariat com una força que es pot constituir de forma independent i entregar la direcció política d’aquesta lluita als partits de la classe mitjana. Des del nostre punt de vista això és un suïcidi polític.

Però a part d’aquesta qüestió de principis per al marxisme, perquè és un suïcidi polític que les forces d’esquerres liderin aquesta lluita? Doncs perquè les forces d’esquerres en aquest moment fan propostes per a un món que ja no existeix.

L’esquerra europea contemporània està fundada sobre el principi de la redistribució de la riquesa basat en el respecte a l’ordre capitalista. La qüestió és que des de fa dècades vivim en una situació d’estacament del guany, financerització de l’economia, privatització dels recursos públics, deslocalització dels llocs de treball i augment del crèdit com a mecanisme per a compensar l’estrangulament dels salaris. A la burgesia se li esgoten les vies per a rellançar un nou cicle d’acumulació, la crisi històrica del capitalisme fa estralls i ja no es donen les condicions d’expansió econòmica per a redistribuir riquesa respectant l’ordre capitalista. Com a resposta a això, neix el perill de l’ascens de les forces reaccionàries, amb l’objectiu d’impulsar una actualització autoritària de l’estat, subordinar encara més al proletariat i trobar una sortida capitalista a la crisi.

La impossibilitat per part de l’esquerra d’acceptar això, a conseqüència de la seua fidelitat absoluta a la legalitat burgesa, la porten a un grau desorientació i impotència màxim. Ara mateix, això es veu més clar que mai, formen o han format part de governs, però no han aconseguit fer cap transformació substancial, al contrari, les condicions econòmiques i polítiques no han deixat d’empitjorar. I no només això, sinó que de forma recurrent han estat arrossegades a assumir el programa reaccionari i a aplicar polítiques autoritàries, per pur oportunisme de captar votants del bloc reaccionari. Fets tots aquests, que han produït una gran desconfiança i desconcert en el proletariat.

Aquesta desorientació general no ens ha de fer perdre de vista que – genuïnament – l’esquerra, vol aturar l’ascens de les forces reaccionàries. Rufián i altres figures mediàtiques, projecten les seues propostes des de l’arribisme electoralista, però alguns dels seus intel·lectuals de capçalera, com Xavier Domènech, ho plantegen des d’un punt de vista més estratègic. En el cas del plantejament d’aquest últim, hi hem de prestar atenció.

En un recent article a Crític, Xavier Domènech, fent gala del seu ofici d’historiador, i anant a les fonts originals d’aquesta proposta política, explica que per a articular el nou front popular no és suficient amb una coalició electoral, sinó que s’ha de modificar la correlació de forces en termes socials. Sap que els partits d’esquerres – lluny de ser els partits obrers de masses del segle passat – per si sols ja no són capaços de transformar res, ja que són minúsculs en termes militants i d’afiliació. D’acord amb això, i connectant amb la hipòtesi de canalitzar electoralment el 15M que els va portar a l’èxit del primer Podemos, situa la idea d’aglutinar tot el teixit social, tota la constel·lació de col·lectius, sindicats, cooperatives, grups culturals, agrupacions de lleure, en la base d’aquest nou front popular per evitar que l’extrema dreta arribi al govern i impulsar un procés de transformacions socials, que no queda molt clar quines són. Anant al gra, tornar a governar amb el PSOE però amb una millor correlació de forces.

Propostes com aquestes, són molt més perilloses i menys efímeres que les ocurrències teatrals de Rufián. Principalment, perquè impliquen capturar una altra vegada tot un conjunt de moviments socials i col·lectius de base, en una nova aventura electoral, baix unes coordenades polítiques de col·laboració de classes que ja s’han mostrat fracassades en el passat i ens aboquen a l’abisme.

La forma d’evitar això, és resoldre el principal problema polític del marxisme en l’actualitat: constituir una posició política independent a la de la burgesia i els seus partits. Constituir una posició política pròpia que permeti fer política sense subordinar-se a altres classes. Constitutir una posició política socialista, que apel·li al conjunt del proletariat i desplegui una tàctica defensiva eficaç en el combat contra l’ascens imparable de la reacció. I en aquest combat hem d’assumir que estem en una situació límit, en la que el que ens juguem és la mateixa possibilitat de fer política de forma legal. La victòria del bloc reaccionari pot significar supressió accelerada de drets i llibertats, il·legalitzacions i la destrucció i desaparició d’una part important d’aquestes organitzacions, sindicats i col·lectius de base. Davant d’aquesta nova-vella proposta del front popular, els marxistes hem de posar peu contra paret i responsabilitzar-nos de donar una sortida a la situació actual.

La tàctica defensiva del front de classe

Hem de ser conscients que ens trobem en una situació defensiva, on cada dia que passa les condicions empitjoren. L’ofensiva antiproletària avança i la resistència de la classe treballadora es troba fragmentada, sense un pla clar, sense una organització sòlida i retrocedint a marxes forçades. Per tant, l’objectiu principal dels marxistes en la conjuntura actual és revertir aquesta situació. Unir al proletariat per mitjà d’un pla que permeti generar unes condicions socials i polítiques perquè la burgesia no s’atreveixi a implementar de forma brutal una actualització autoritària de l’estat. Que suprimiria els drets i les llibertats polítiques que la classe treballadora necessita per a desenvolupar i ampliar una acció política d’acord amb els seus interessos.

Partint d’aquesta tesi, podem pronosticar que l’ofensiva de les oligarquies no tindrà una dinàmica ascendent de forma permanent, principalment perquè necessiten una base social composta per sectors de la classe mitjana reaccionària que estan esperant el seu botí fruit de l’assalt contra el proletariat. Si aquest assalt victoriós no es compleix en un període de temps, i comencen a sofrir derrotes mentre se continuen empobrint, les seues files es descohesionaran i la conjuntura pot canviar. Tal com ens ensenya Clausewitz, la nostra tàctica defensiva no es passiva, sinó que el seu objectiu és la contraofensiva, una vegada les maniobres d’atac del nostre enemic es vagin desgastant. Quan això succeeixi, quan l’ofensiva de la burgesia hagi arribat al punt culminant, si no ha aconseguit allò que es proposava, iniciarà una dinàmica de descens i es debilitarà progressivament. En aquell moment, podrem convertir una situació desesperada en una maniobra política de contraofensiva per a arrasar al nostre enemic de classe i avançar cap als nostres objectius estratègics: la construcció d’un partit comunista de masses que avanci cap a la conquesta del poder polític per part del proletariat.

«La tàctica defensiva ens ha de servir per activar una dinàmica similar en el cas que s’intenti impulsar una actualització autoritària de l’estat que limiti els nostres drets i llibertats polítiques»

En el cas de l’Estat espanyol, això significa a mitjà termini i en el cas que governi PP-VOX, que la lluita de classes es trobi en un grau d’activació política que els lligui de peus i mans per a impulsar qualsevol reforma de calat. I en la situació més immediata, en el context del govern de Sánchez, significa combatre a la reacció, però no per a sostenir el govern del PSOE com fa l’esquerra, sinó per a demostrar-ne la seua debilitat. A ulls dels seus votants de classe treballadora, però sobretot, a ulls d’amplis sectors de la classe que s’abstenen de forma crònica.

Quina és la nostra proposta tàctica per aconseguir-ho? Doncs una proposta alternativa i confrontada al nou front popular de l’esquerra. Concretament, la construcció d’un gran front de classe, integrat exclusivament per col·lectius, associacions i organitzacions de la classe treballadora, que s’ha d’enfrontar a les tendències culturals reaccionàries, l’actualització autoritària de l’estat i l’esquadrisme feixista. On mitjançant aquest combat, aglutini progressivament tot aquest teixit social existent, que actualment es sent amenaçat, en una lluita política que serveixi com a palanca per a activar de forma gradual cada vegada més capes de la classe, fins a arribar a les masses proletàries despolititzades.

La tàctica defensiva del front de classe s’ha de basar en tres premisses:

En primer lloc, la tàctica defensiva ha de significar un pacte de defensa comuna que agrupi totes les organitzacions de la classe treballadora, ja siguin moviments socials, sindicats de classe, cooperatives, agrupacions culturals i de lleure, etc. En cas d’atac o provocació per part de les forces feixistes, ja sigui en un acte públic, en un local de qualsevol organització de classe o a qualsevol persona pel seu origen, gènere o orientació sexual, s’ha d’organitzar una resposta conjunta que converteixi l’atac en un mecanisme de treball compartit per a trencar la dispersió i fragmentació actual. La defensa comuna, que evita el debilitament del col·lectiu atacat, i genera un sentiment de força basat en la superioritat numèrica del proletariat, ha de ser l’inici de la recuperació de la confiança per part de tot un seguit d’organitzacions i col·lectius que es troben aïllats i en situació de replegament.

El front de classe s’ha de constituir inicialment com una eina eminentment pràctica i de lluita per convertir els carrers, les universitats, els casals i ateneus i centres de treball en bastions inexpugnables contra la reacció i el feixisme. Alguns exemples de l’aplicació d’aquesta tàctica a nivell local els podem trobar en casos com: la mobilització contra Vito Quiles a Iruñea que va aconseguir que aquest cancel·lés la seva gira universitària, la manifestació antiracista de Badalona posterior al desnonament del B9 que va evitar un pogrom contra el proletariat migrant per part dels veïns racistes atiats per Albiol o la mobilització contra Núcleo Nacional a Sentmenat que ha aconseguit que probablement aquest grupuscle feixista tardi temps a tornar a posar els peus a Catalunya. Tot un seguit de respostes, on l’esquerra ni està ni se l’espera, i en tot cas, si va fer acte de presència va ser per a fer-se la foto.

Respecte a aquesta aliança defensiva, és possible que hi hagi sectors que la rebutgin per pur sectarisme. Però els hi hem de dir clarament: o defensa activa en el present o retirada desordenada en el futur. Perquè el proletariat combat quan té perspectiva de victòria, no quan està amenaçat, fragmentat i debilitat. I aquesta reflexió ens ha de servir per combatre arguments suïcides, que només causen confusió i desmobilització, com els que ens diuen que la classe treballadora ja s’activarà espontàniament quan governi PP-VOX, o que el feixisme ja ha triomfat.

En segon lloc, la tàctica defensiva ens ha de servir per activar una dinàmica similar en el cas que s’intenti impulsar una actualització autoritària de l’estat que limiti els nostres drets i llibertats polítiques. Ja sigui a curt termini per part del PSOE seguint els dictats de les oligarquies europees, o en cas que governin PP-VOX reproduint les polítiques de Trump.

En el cas d’una reforma autoritària, ja sigui una retallada en les condicions econòmiques, la limitació del dret a vaga, del dret a manifestació, reunió o associació, o directament la modificació de la constitució, el front de classe haurà de respondre d’una forma unitària i contundent. Mobilitzant-se per frenar l’atac i assenyalant a l’esquerra si es mostra ambigua respecte a les noves mesures, forçant-ĺa a posicionar-se contra les mesures autoritàries, i quan es mobilitzi, subordinant-la a la lluita política proletària.

Una victòria en una lluita d’aquest calibre serviria per a demostrar a les bases obreres dels partits de l’esquerra i als treballadors despolititzats – molts d’ells immigrants – que els tractaments homeopàtics que proposen els dirigents de l’esquerra en rodes de premsa i declaracions parlamentàries son complement inútils. Arrencant-los de la paràlisi i resignació actual, vinculant-los a la lluita i demostrant-los-hi que existeix una alternativa política revolucionària.

I, en tercer lloc, hem d’assumir que el front de classe ha de ser inicialment una proposta tàctica i pràctica respecte a unes qüestions delimitades, on hi haurà clares discrepàncies en termes estratègics i teòrics. I això no ho hem de veure com un problema de principi, ni des del prejudici, sinó que hem d’assumir que cada organització o col·lectiu ha de tenir la capacitat per a expressar lliurement el seu punt de vista, generant un debat públic sense cap mena de restricció. I en aquest debat, és on els marxistes hem d’aportar el nostre punt de vista, el nostre programa revolucionari, i fer tot el possible perquè aquest venci i convenci la resta de sectors que formen part d’aquesta lluita.

Finalment, hem de ser conscients que aquesta tàctica defensiva corre el risc de ser assimilada com l’ala combativa del nou front popular si els marxistes no aconseguim les masses s’adhereixin a un programa revolucionari. Per ser més clars, si no aconseguim la victòria de les nostres tesis, ens podem convertir en la carn de canó de Rufián i companyia, en els que fan la feina bruta als carrers, mentre ells lloen la valentia dels joves antifeixistes des de la tribuna parlamentària i els platós de televisió.

Per tant, en la dinàmica política que obri el front de classe hem de socialitzar un programa revolucionari, que al mateix temps que no permeti l’assimilació per part de l’esquerra, orienti al proletariat cap a un horitzó polític a més llarg termini. Situant en primer pla la defensa dels interessos econòmics i polítics immediats de la classe treballadora – incloent el proletariat migrant -, per mitjà d’una proposta per a la resolució de la qüestió de l’habitatge, la qüestió del treball i la qüestió nacional. Nusos irresolubles, que en el nostre context s’expressen amb especial agudesa, i que només es podran solucionar si en aquest combat aferrissat, neix un partit comunista que aglutini als sectors més conscients del proletariat. Que ens condueixi cap a la conquesta del poder polític del proletariat, per a avançar cap a una transformació socialista de la societat.

La situació és greu, però si el proletariat pren les decisions correctes, té el futur de la humanitat a les seues mans.