Aquest mes de juliol fa tres anys del naixement d’Horitzó Socialista, l’òrgan d’expressió en català d’una generació de joves militants decidida a posar sobre la taula l’actualitat del programa comunista i a clarificar les tasques necessàries per dur-lo endavant en un context d’esgotament, desorientació i bloqueig polític generalitzat.
Durant tot aquest temps, les tesis del Moviment Socialista català han aconseguit expandir-se i arrelar en unes bases militants organitzades arreu del territori. La passada mobilització del 7 de juny, sota el lema “Contra l’auge reaccionari i el feixisme”, va mobilitzar prop d’un miler i mig de persones a Badalona. Aquesta mobilització assenyala el final d’una etapa en el desenvolupament del nostre moviment.
Representa la confirmació que -malgrat totes les dificultats i amb totes les nostres mancances i errors- s’ha aconseguit completar amb èxit les fites inicials que van orientar les primeres passes fetes ara fa tres anys: conformar i vertebrar a poc a poc una referència política organitzada per la recomposició de la classe treballadora en partit revolucionari i la transformació socialista de la societat burgesa en crisi. Actualment s’obre una nova etapa en el que el moviment està cridat a superar-se a si mateix, suplir les seves mancances i dur el contingut i la forma del seu treball a un nivell qualitativament superior, per tal de seguir avançant cap als seus objectius estratègics i encarar els reptes que té per davant.
Tota la militància socialista ha de ser conscient del moment que estem vivint i dels canvis que s’estan donant al nostre voltant. Ha de ser conscient tant dels perills com de les oportunitats que aquests entranyen per a la classe treballadora en general i per a la militància política en particular, i preparar-se per afrontar-los de manera correcta. El bel·licisme i els plans de rearmament imposats per l’oligarquia atlantista; la subordinació del bloc europeu en matèria comercial, energètica i militar respecte als EUA; el continu replegament dels drets polítics reconeguts a la classe treballadora; l’augment del poder repressiu de tots els Estats del centre imperialista i l’expansió cultural de claus ideològiques reaccionàries, són processos que en major o menor mesura impliquen tot el sistema de partits parlamentaris a escala europea. En absència de grans organitzacions de lluita capaces de donar una resposta a l’alçada, aquests partits previsiblement aprofundiran en la despossessió i destrucció de les condicions de vida i activitat de la nostra classe.
Els partits de l’esquerra reformista no tenen res a oferir al proletariat en aquesta tesitura. No han assumit la bancarrota del seu projecte. No han fet cap autocrítica de fons de la seva participació en les polítiques antiproletàries del darrer cicle, aplicades per la dinàmica constant de pactes, concessions i renúncies. No volen analitzar ni explicar de forma realista els marges actuals per a una política pública redistributiva o transformadora, o bé els assumeixen de forma acrítica i possibilista. No expliquen perquè no han aturat l’avenç dels partits més reaccionaris, ni com es relaciona la seva acció de govern amb el seu creixement. No tenen cap pla ni projecte clar i coherent, més enllà de voler escapar de la irrellevància parlamentària que els aboca a un model curtplacista. Enmig d’un context de devaluació salarial i polarització social imparable, voldran fer passar minses reformes legislatives com grans victòries a celebrar i agraïr. Per defensar aquestes «conquestes» i aturar l’avenç de la reacció i el feixisme, ens cridaran a donar suport al seu model caduc, sota fòrmules diverses com un front ampli d’esquerres o com una aliança amb els moviments socials per implementar institucionalment «les demandes del carrer».
En els propers anys la tasca de la militància socialista és assegurar la construcció de les condicions ideològiques, polítiques i organitzatives necessàries per impulsar una política revolucionària de classe, que superi els carrerons sense sortida dels partits reformistes. És prendre posicions a tots els fronts en la lluita contra l’avenç de la reacció, l’ofensiva econòmica de la burgesia, la retallada de drets polítics i els plans de guerra imperialista, colze a colze amb la resta d’organitzacions i moviments de classe. No per acontentar-se amb la consecució del mal menor i la finalitat de les petites reformes, sinó perquè cada petita victòria en cada front ens faci avançar en el camí cap a la transformació històrica i estructural de tot l’edifici social, derrocant el poder de la minoria social burgesa i obrint les portes a l’autogovern de la majoria treballadora: el Socialisme.
