La lluita per Palestina i el camí de la Flotilla, La Vuelta i la força de la classe treballadora

Durant les últimes setmanes, Palestina ha guanyat de nou plena centralitat en el debat públic després d’un període en el qual, malgrat no haver-se aturat en cap moment l’ofensiva genocida d’Israel sobre Gaza, el suport a la causa palestina s’havia desplaçat del primer pla polític i social del nostre país.

Principalment, han estat dues les iniciatives que han permès canalitzar i amplificar el rebuig creixent al genocidi, seguit en directe per milions de persones a través de les xarxes socials: la reeixida campanya de boicot a la Vuelta ciclista a Espanya i l’anomenada «Flotilla de la Llibertat».

La presència de l’equip sionista Israel-Premier Tech en la competició ha provocat una onada de rebuig contra la normalització del genocidi. Els competidors s’han trobat talls i concentracions nodrides de banderes palestines en tots els territoris pels quals han passat. El boicot, iniciat a Catalunya, ha culminat a Madrid amb una àmplia i determinada mobilització que ha aconseguit rebentar definitivament l’esdeveniment esportiu, tot impedint que es completés la darrera etapa i obligant a cancel·lar la celebració del podi.

Ni les amenaces de les institucions i la judicatura de castigar amb duresa qualsevol mena de mobilització, ni les campanyes de criminalització mediàtica, ni les detencions i càrregues de la policia, han estat suficients per a intimidar els solidaris amb el poble palestí que, amb valentia, han culminat l’èxit de la campanya aïllant els sionistes i fent ressonar el menyspreu pels crims d’Israel a escala internacional.

D’altra banda, l’anomenada «Flotilla de la Llibertat», que va començar la travessa al Moll de la Fusta de Barcelona, ha sortit de Tunísia amb l’objectiu de denunciar el cèrcol de les forces d’ocupació sobre la Franja de Gaza i desbloquejar el flux d’ajuda humanitària. Aquestes expedicions navals no són una novetat recent, sinó que tenen origen en l’inici del bloqueig de la Franja el 2008, moment en el qual ONGs i col·lectius socials de diverses sensibilitats van decidir començar a organitzar flotilles des de diferents ports del Mediterrani. El 2010 deu voluntaris desarmats van ser assassinats a sang freda per l’exèrcit d’ocupació sionista després de prendre el control de l’embarcació. Per altra banda, l’última flotilla va sofrir el maig del 2025 un atac incendiari mitjançant un dron, el mateix procediment que Israel ha dut a terme a Tunísia contra dos dels vaixells que viatgen cap a Gaza en aquests moments.

L’actual flotilla, que disposa de diverses desenes de vaixells carregats de material humanitari i en la qual s’embarquen voluntaris de perfil molt divers, és la més gran realitzada fins a la data. L’estat sionista d’Israel ja ha advertit que té la determinació d’interceptar la flotilla, apoderar-se de les embarcacions, tractar com a «terroristes» als tripulants i capturar-los a la xarxa de presons colonials.

La militància comunista dels països del centre imperialista tenim el deure de respondre davant qualsevol intent del sionisme d’agredir aquesta flotilla humanitària i en general davant de qualsevol intent d’aïllar i continuar exterminant al poble palestí. No hem de retrocedir davant dels atacs del sionisme, que tracten de victimitzar-se apel·lant a la defensa enfront de l’«antisemitisme», com fan per exemple instrumentalitzant perversament el dret a l’autodeterminació de cara als treballadors catalans i atribuint sobre tota iniciativa de solidaritat amb Palestina ridiculitzacions i teories de conspiració rocambolesques amb l’objectiu de deslegitimar-les. Tampoc hem de deixar-nos portar per marcs discursius del progressisme que, bé sigui amb la intenció d’arribar a un públic més ampli, bé sigui per ocultar la seva part de complicitat amb el que està passant, apel·len al sentiment d’horror i empatia que sent la classe treballadora, però acaben per despolititzar el conflicte i impedir una comprensió clara de la situació.

Justament, hauríem de començar per entendre la guerra en termes polítics, és a dir, des del prisma de la lluita de classes, que vincula el pla nacional amb el pla internacional, i ens orienta cap a una acció efectiva. Perquè el que estem observant a Palestina és l’obstinada lluita d’alliberament contra un Estat colonial, part integrant dels plans imperialistes de potències que veuen perillar la seva hegemonia en un context de crisi estructural capitalista.

No s’ha remarcat prou que el poble palestí no tan sols és víctima de crims brutals i inhumans, sinó que també és el protagonista d’una heroica resistència que a través de les seves milícies, la lluita a les presons i l’organització de la població civil és capaç de resistir i frenar els peus a un enemic molt superior en termes de capacitat militar.

En segon lloc, és important entendre que el genocidi de Gaza no té el seu origen en les polítiques governamentals particulars del gabinet de Netanyahu, sinó en els mateixos fonaments ideològics, polítics i geoestratègics d’Israel com a projecte d’Estat. Perquè si observem la història, veurem que l’etnocràcia que avui dia coneixem com a Estat d’Israel es va crear fruit de la convergència d’interessos entre els sectors oligàrquics de la burgesia occidental -amb plans d’expandir la influència i control sobre tot Orient Mitjà- i de la burgesia jueva sionista. Més que un Estat nació liberal a l’ús, Israel és un immens enclavament militar que intenta disputar a la resta de potències regionals l’hegemonia sobre la zona per a defensar els interessos del bloc imperialista occidental, capitanejat pels Estats Units amb el suport total de la Unió Europea i els estats membres de l’OTAN. És una manera d’assegurar la captura de recursos naturals, corredors energètics, logístics, etc. en un context de creixents dificultats per a mantenir les taxes de rendibilitat.

D’aquí ve que propostes com la falsa «solució dels dos Estats» manquin de sentit. Principalment i entre altres raons, perquè pel sionisme i la seva funció imperialista és inassumible la convivència amb un Estat palestí. Per això, no hi ha cap via de solució realment vàlida per a donar suport a la causa Palestina que no passi per la primera condició del seu alliberament: la completa destrucció de l’Estat sionista.

D’altra banda, com dèiem, Israel forma part d’un entramat imperialista més ampli, que zonifica el món sobre la base d’un pla general de control sobre distintes àrees de disputa. És el mateix entramat que amenaça Veneçuela, que empeny Europa a la guerra contra Rússia i que duu a terme polítiques imperialistes i neocolonials sobre Àfrica i Àsia. L’Estat espanyol i la UE estan plenament subordinats a aquest entramat liderat pels EUA, tal com ho prova l’acord per a incrementar els pressupostos militars dictats per l’oligarquia occidental o els recents acords aranzelaris signats per Ursula von der Leyen. Israel no pot ni tan sols respirar sense el suport militar, comercial i logístic d’aquestes potències.

Malgrat les gesticulacions i les declaracions simbòliques davant les demandes de ruptura de relacions amb Israel, cap dels països esmentats han pres mesures serioses per posar fi al genocidi en curs i res fa pensar que tinguin la voluntat de dur-les a terme en un futur pròxim, ja que per fer això seria necessari que trenquessin l’alineament dins del supraestat europeu i l’OTAN. El dret internacional, tantes vegades violat a la llum del dia per Israel, s’ha mostrat com el que és: l’expressió de les relacions de poder reals a escala mundial, normes que queden en lletra morta, sense efecte ni conseqüències, cada vegada que contradiuen els interessos de l’oligarquia imperialista.

De nou, la clau per a marcar la diferència en els països del centre imperialista resideix en el fins ara gran absent de l’escenari polític: la classe treballadora organitzada, actuant de manera independent respecte dels interessos i programes dels partits que es troben còmodes en l’imperialisme i són lleials al seu projecte. L’èxit de les mobilitzacions contra la Vuelta, o el suport massiu que ha despertat la Flotilla, són només la punta de l’iceberg del veritable potencial dels treballadors per a desbaratar els plans imperialistes.

Aïllant socialment el sionisme, fent inassumibles pels governs les polítiques de col·laboració, bloquejant la producció i els circuits logístics de la maquinària de guerra global. Desenvolupant en totes les ciutats i pobles, en tots centres d’estudi i de treball, una tasca constant i sistemàtica d’agitació, propaganda i mobilització sota un concepte actualitzat d’internacionalisme proletari. Aixecant, sobre la base de la militància revolucionària organitzada, una alternativa política de confrontació a l’ofensiva reaccionària i repressiva que acompanya els plans de rearmament europeu. Convertint el sentiment d’horror i d’odi creixent pels crims sionistes en consciència i lluita contra l’imperialisme, la guerra i el model capitalista que la produeix.