Decadència burgesa o història dels treballadors?

Nota del Consell Editor: Aquest article forma part d'un seguit de traduccions que des d'Horitzó publiquem durant l'estiu amb finalitats formatives. El Consell Editor no subscriu necessàriament totes les idees expressades, però considera que el contingut pot aportar elements valuosos per a la reflexió i el debat. 

Text publicat en anglès a Cosmmonaut el maig del 2026. 

«Qui vulgui trobar en el laberint de les normes sexuals contradictòries el germen de relacions més saludables entre els sexes -que prometin alliberar la humanitat de la crisi sexual que travessa-, necessàriament ha d’abandonar les cultes cambres de la burgesia, amb la seva refinada psicologia individualista, i donar una ullada a les habitacions amuntegades dels obrers. Allà, en mig de l’horror i la misèria causada pel capitalisme, entre llàgrimes i malediccions, sorgeixen, tanmateix, torrents vivificadors que s’obren pas fent nous corriols»

Aleksandra Kollontai, Les relacions sexuals i la lluita de classes (1911)

Amb aquestes paraules, Kollontai va expressar la potencialitat que tenia la classe obrera per crear una nova moralitat sexual d’acord amb el projecte comunista. La nova moralitat sexual no està gaire més a prop ara que quan Kollontai va escriure’n per primer cop, atès que el gir reaccionari actual en la cultura i la política ha portat cap als atacs als drets de les persones queer, exemplificat millor que mai per l’onada de retòrica antitrans que prové dels partits de dreta d’arreu del món, com també per la voluntat de molts partits d’esquerra liberal de deixar de banda les qüestions trans per millorar les seves possibilitats en futures eleccions. Mentre l’atac de la dreta contra els drets de les persones trans avança, el Partit Laborista del Regne Unit ha girat l’esquena a les persones trans, negant l’accés de les dones trans a la Labour Women’s Conference, al mateix temps que Sinn Féin a Irlanda no ha negat el seu suport a la prohibició dels bloquejadors de la pubertat ni a l’exclusió de les dones trans de la definició de «dones».1

Els espais comunistes, però, tampoc no estan lliures d’idees queerfòbiques, i en les darreres dècades hem vist com diferents organitzacions i partits han associat l’alliberament proposat pel comunisme amb la defensa de l’heterosexualitat, del «gènere biològic» binari i de les pràctiques sexuals prescrites per la moral conservadora. Les posicions del KKE a Grècia sobre qüestions relacionades amb l’homosexualitat2 o les declaracions del Frente Obrero a Espanya sobre la transsexualitat, en oposició als drets de les dones i a les necessitats materials dels treballadors,3 han creat una fragmentació entre els grups de treballadors polititzats que els ha enfrontat i ha conduït a molts a participar en projectes reaccionaris.4 Aquestes posicions es poden entendre com part d’una història d’organitzacions que han defensat creences queerfòbiques i ideals obreristes i reaccionaris. Alguns exemples d’això són la Revolutionary Union i la seva posició sobre l’homosexualitat com a resultat del xovinisme masculí i la supremacia masculina, o la decisió de la brigada Venceremos de no reclutar homosexuals i les seves opinions sobre l’homosexualitat com a decadència burgesa.5 Davant les descripcions de les persones queer com a desviats burgesos que són enemics de la classe treballadora, què diu la història sobre el desenvolupament de la sexualitat?

La Revolució Industrial va ser un període de grans canvis en la naturalesa del treball que va permetre una nova forma d’organització per a la humanitat, el mode de producció capitalista. Tanmateix, aquests canvis també es van manifestar inevitablement en formes culturals i ideològiques. Durant aquest període, els estats occidentals que experimentaven un gran creixement econòmic van dur a terme fortes campanyes per reforçar el model de monogàmia heterosexual com a únic model sexual i relacional vàlid, convertint la família nuclear heterosexual en l’ideal sexual burgès i la principal unitat d’acumulació de riquesa. Com il·lustra Thomas Lacqueur en Sex and Desire in the Industrial Revolution (2012), es van fer revisions a obres d’art per eliminar contingut lascívol o “desviat”. Les noves edicions de Shakespeare eliminaven totes les instàncies de paraules com “cos” i criticaven les obres en què un personatge femení no era castigat narrativament per emancipar-se de la seva família o per viure sense estar casada.

Al mateix temps que es creava aquest imaginari cultural, els àmbits mèdic, jurídic i religiós van ser fonamentals en la persecució de les relacions homosexuals, la masturbació i la lascívia femenina mitjançant la repressió policial i judicial, la patologització i l’ús de l’ideal cristià com a arma contra la classe obrera. Amb l’arribada del segle XX, es van començar a promoure les autobiografies de classe obrera, com la de Francis Place, un conegut reformador radical. Aquestes autobiografies explicaven com el matrimoni heterosexual havia salvat els autors d’una vida indecent i bruta, normalment plagada d’abús de substàncies i experiències sexuals depravades; es va construir un imaginari segons el qual la classe desposseïda també era una seguidora fidel de l’ideal familiar burgès.

Durant aquest període, la posició econòmica de molts artistes va experimentar un descens i les dones van començar a entrar a la professió, la qual cosa va ocasionar una tendència cap a la masculinització de l’art a través de diferents figures, entre les quals es trobava la del treballador. Pintors com Augustus John o Wyndham Lewis van utilitzar les figures de treballadors i soldats com a emblemes de la masculinitat. El cas de Lewis i els corrents futuristes és especialment rellevant, ja que la seva nova estètica modernista sovint s’associava amb els treballadors, la tecnologia industrial i la masculinitat, i amb el seu rebuig de l’homosexualitat i l’efeminament. Els homes de classe obrera es van convertir en un vehicle per a que els artistes creessin un nou ideal masculí, un que s’adaptava als canvis en la manera com es duia a terme i s’organitzava la producció. L’associació entre la masculinitat i el treball industrial també es va reproduir en els sindicats, que van intentar construir el treballador masculí heteronormatiu ideal, en part com a resposta a l’entrada de les dones en alguns sectors del mercat laboral, la qual cosa va comportar salaris més baixos.

Però era aquesta la realitat de les treballadores? En La condició de la classe obrera a Anglaterra (1845), Engels retrata un proletariat per al qual la immoralitat i la desviació sexual eren una realitat molt comuna. La prostitució era una sortida per a que moltes dones treballadores augmentessin els seus ingressos i mantinguessin les seves famílies, la qual cosa no només era un signe de la indecència d’aquestes dones per a la societat burgesa, sinó que també posava de manifest les fugides constants de la fidelitat monogàmica per part tant dels homes de la classe obrera com dels burgesos, una fidelitat que es mantenia només com una imatge, però no com una pràctica.6 D’altra banda, les dones joves de classe obrera solien tenir una vida sexual molt allunyada del celibat promogut per l’Església, la qual cosa va donar lloc a llibres com l’Everywoman’s book de Richard Carlile, una guia de contracepció destinada a protegir les dones de l’estigma i de diversos altres càstigs que podia comportar un embaràs prematrimonial. L’ideal de la família nuclear monogàmica es veia impossibilitat per les realitats materials de moltes famílies obreres, que vivien en cases ocupades per més d’una família i en habitacions que allotjaven persones de diferents sexes i generacions, una situació que la moral de l’època considerava reprovable.

Pel que fa a les identitats de gènere i a les sexualitats dissidents, els dos darrers segles també inclouen una rica història de la classe obrera que, en aquell moment, va ser censurada i perseguida per la burgesia. A Pederasts and Others (2004), William Peniston narra les històries de molts dels homes detinguts o investigats per les forces policials a París durant el segle XIX.7 Durant aquest segle, els homes que mostraven atracció pel mateix sexe eren anomenats pederastes, i aquesta orientació sexual es considerava un delicte contra la decència pública, la qual cosa comportava detencions i condemnes de presó; les condicions de l’homosexualitat durant aquest segle van portar a la creació de comunitats urbanes clandestines en les quals els “delinqüents” vetllaven per la seva pròpia seguretat i no feien visible la seva atracció sexual. La situació era similar a Anglaterra, on l’homosexualitat es considerava un «crim antinatural» i es va castigar primer amb la pena de mort i més tard amb la presó.8 També es van documentar sovint casos d’extorsió, en què homes amenaçaven d’acusar altres homes d’homosexualitat si no els proporcionaven diners o altres recursos.

Els policies també van participar en estratègies similars fent-se passar per homes homosexuals per enganyar altres i fer-los acusar d’homosexualitat, i també acusaven altres homes d’homosexuals si la seva pròpia sexualitat era qüestionada.9 L’ús d’acusacions d’homosexualitat com a amenaça i les tàctiques d’emboscada dels policies van contribuir a les condicions clandestines de l’homosexualitat durant el segle XIX. Això també va estar motivat per la vigilància que els sindicats cartistes duien a terme sobre la sexualitat dels treballadors, promovent la família heterosexual com l’únic model legítim de relacions sexuals i romàntiques.10 La persecució de l’homosexualitat també es va estendre a les colònies controlades pels països europeus, on es feien complir les prohibicions i els càstigs per mantenir relacions homosexuals.11 A Austràlia, la presència de relacions homosexuals entre homes va créixer al llarg del segle XIX i, durant les seves primeres dècades, molts homes van ser jutjats per mantenir relacions homosexuals i executats, d’acord amb la llei britànica. A l’Índia, l’Imperi Britànic va utilitzar bordells i prostitutes com una manera de motivar els soldats en la seva empresa colonial, però va il·legalitzar l’homosexualitat i va usar casos d’homosexualitat entre els indis com una manera de castigar-los i atacar la cultura índia. A Algèria, els francesos van crear una imatge dels homes àrabs com a especialment inclinats cap a l’homosexualitat, i després van fer servir aquesta construcció com una manera de fetitxitzar i abusar de molts joves algerians. No va ser fins al 1886, amb la publicació del Psychopathia Sexualis, que el terme «homosexual» va aparèixer en el reconeixement públic com a patologia, i no va ser fins al 1973 que va ser despatologitzat i considerat una identitat sexual vàlida als ulls de la societat capitalista civil.

La història de la transsexualitat presenta algunes similituds amb la de l’homosexualitat a l’alba del capitalisme. La classe obrera de diferents països també va presentar grups clandestins d’homes i dones que eren (o desitjaven ser) socialment considerats del sexe contrari, fins i tot vestint d’acord amb aquesta designació. Al costat de la persecució dels homosexuals, les persones que vestien en públic com el sexe contrari eren criminalitzades i empresonades per delictes contra la decència pública. Molts informes de “crims antinaturals” durant el segle XIX incloïen persones que anaven vestides amb roba de l’altre sexe, a qui no se solia diferenciar dels homosexuals.

A principis del segle XX, la criminalització i la discriminació contra les persones trans van continuar. Aquesta va ser l’experiència de Dora Richter, una dona trans alemanya de classe obrera el cas de la qual va ser popularitzat per les investigacions del Dr. Magnus Hirschfeld.12 Hirschfeld va ser el fundador de l’Institut per l’Estudi de la Sexualitat a la República de Weimar, on va intentar investigar i donar suport als homosexuals i a les persones trans, i va ser un important activista pels seus drets civils. Dora va acudir a Hirschfeld a la dècada de 1920 després de ser detinguda i empresonada en diverses ocasions per portar vestits al carrer i referir-se a si mateixa com una dona. La història de Dora no era gens inusual per a les dones trans del segle XX, ja que havia estat exempta dues vegades del reclutament a l’exèrcit a causa de la seva presentació femenina i la seva incapacitat per sotmetre’s a l’entrenament militar, i va afrontar moltes dificultats per trobar feina, ja que la majoria d’empreses no contractaven persones trans. La recerca de Hirschfeld amb la Dora va ser fonamental per desenvolupar opcions de transició mèdica per a les dones trans, així com per a l’establiment, per part d’Hirschfeld a principis del segle XX, del terme “travestit” per designar la condició d’aquells que ara coneixem com a persones trans. La Dora va ser una de les dones trans que es van sotmetre a cirurgies de reassignació de sexe a l’Institut Hirschfeld, on va treballar com a criada durant un temps juntament amb Charlotte Charlaque i Toni Ebel. Aquestes dones també havien rebut el tractament d’Hirschfeld i es van implicar en l’activisme i l’agitació comunistes.

Tot i que va ser extremadament avançada per a la seva època en el tractament de les necessitats de les persones transsexuals, l’obra de Hirschfeld no estava exempta de defectes, ja que també va estar influïda per les seves creences racistes, les quals van afectar la manera com va construir les identitats queer.13 Tot i que l’obra de Hirschfeld sobre la raça rebutjava la concepció de jerarquies racials biològiques inherents, creia que els desenvolupaments històrics havien fet que les persones blanques fossin civilitzades i cultes, i les persones racialitzades fossin naturals i primitives. La seva conceptualització de la raça naturalitzava l’existència de diferents races i ignorava les condicions materials de la creació de la raça com a categoria sota el capitalisme en primer lloc, perpetuant així el racisme a la seva manera. La construcció de l’homosexualitat per part de Hirschfeld com a natural i idèntica a través de les races estava recolzada per les seves teories sobre la diferència racial, la qual cosa, en última instància, plantejava les lluites de les persones queer i de les persones racialitzades com a completament independents les unes de les altres.

No va ser fins al 1949 que es va començar a utilitzar la paraula “transsexual” i no va ser fins al 1956 que John F. Oliven va encunyar el terme “transgènere” per referir-se a aquesta condició, i que després va popularitzar als anys seixanta Virginia Prince, una activista trans nord-americana.14 Actualment, el DSM encara classifica la disfòria de gènere (i la mateixa transsexualitat, ja que no es considera un fenomen dissociable als ulls de les institucions mèdiques) com un trastorn. Durant el segle XX, moltes persones transsexuals i homosexuals de classe treballadora es van veure relegades a amagar la seva identitat sexual o es van trobar amb la impossibilitat de trobar feina, fet que va portar moltes a la prostitució i a altres formes d’economia informal. Hi ha diverses proves d’això, com la tasca de Richard Linsert, un metge comunista i figura clau en els moviments d’alliberament sexual i de gènere alemanys, que va documentar les vides dels treballadors sexuals masculins i va explicar com les condicions materials creades per la crisi econòmica empenyien els homes a treballar en la prostitució.15 També hi ha hagut diferents comunitats de dones trans de classe treballadora, com les treballadores sexuals de les illes Canàries, que van formar comunitats durant el règim franquista i no van tenir més opció que dedicar-se a la prostitució.16 Un altre exemple de comunitats de treballadores sexuals trans és el grup Street Transvestite Action Revolutionaries (STAR) als Estats Units. El grup STAR va ser fundat als anys setanta per Marsha P. Johnson i Sylvia Rivera, dues treballadores sexuals trans que havien participat en els aldarulls de Stonewall i en l’inici del Gay Liberation Movement (GLM). A mesura que el GLM avançava, però, els corrents assimilacionistes van guanyar rellevància dins de la comunitat homosexual, especialment entre aquells que pertanyien a la burgesia i a la classe mitjana.17 La influència d’aquests corrents va resultar en la recerca d’una imatge nova i més «respectable» per al GLM, la qual cosa implicava distanciar-se de la política radical i de les comunitats marginals dins del moviment, com ara les transsexuals de classe treballadora. Johnson i Rivera es van veure profundament afectades pel fet que el GLM els girés l’esquena, i van crear el grup STAR primer com una manera de proporcionar habitatge i recursos necessaris a la joventut queer de classe treballadora (finançat principalment amb la prostitució de les fundadores) i, més tard, com una manera d’organitzar-los. El grup STAR va col·laborar amb organitzacions comunistes de l’època, principalment amb els Young Lords, una organització marxista anticolonial de Chicago. Durant el seu temps com a organització activa, el grup STAR va denunciar la desradicalització del GLM i va destacar la necessitat d’unitat entre les persones oprimides de la classe treballadora, lluitant per la llibertat de les persones queer i racialitzades.

El procés de creació i descobriment de possibilitats sexuals per part de la classe obrera mostra una contradicció en el desenvolupament de les relacions humanes sota el mode de producció capitalista. A Filosofía de la praxis, Adolfo Sánchez Vázquez recorre a la dialèctica amo-esclau de Hegel per il·lustrar el procés pel qual la classe obrera es reconeix i s’avança a si mateixa a través del seu treball material. Com explica Hegel, el desig és sempre desig de reconeixement, però per establir la relació de reconeixement cal un reconeixedor i un reconegut, i aquestes posicions són exclusives, és a dir, no es pot ser simultàniament les dues coses. Per aquest motiu, les diferents consciències implicades en la relació han d’estar en conflicte per imposar les condicions del reconeixement. No obstant això, el reconegut ha de romandre viu per establir la relació esmentada. Així, el conflicte no pot acabar amb un reconeixedor victoriós i un reconegut destruït o eliminat, sinó amb un reconegut sotmès (d’aquí sorgeix la relació d’explotació). Els qui acaben victoriosos (l’amo) són aquells que poden imposar el reconeixement als derrotats (l’esclau), mantenint-los vius a canvi del reconeixement de la seva victòria.

Aquesta dialèctica es concreta en la lluita de classes sota el sistema capitalista, en què és la classe burgesa la que imposa el seu reconeixement i la seva victòria a la classe obrera, que és sotmesa a l’extracció de plusvàlua del seu treball a canvi del seu reconeixement. Tanmateix, la classe obrera és l’única classe que participa en la feina material, que condueix a un avenç del món a través del seu coneixement en desenvolupar els seus potencials, creant així la possibilitat d’autoreconeixement i assolint la consciència revolucionària necessària per abolir l’actual sistema de subjugació. Aquesta feina material inclou les relacions entre els treballadors i les tasques reproductives per mantenir-se disponibles com a venedors de la seva força de treball. És en aquest procés que la classe treballadora ha desenvolupat històricament les seves possibilitats sexuals, tot i que sense reconeixement (com ho demostra la imposició de condicions per part de la medicina i la justícia burgeses). No ha estat fins que la dissolució progressiva o l’afebliment de les estructures familiars per part del capital ha permès (o forçat) a la burgesia adaptar-se a aquestes condicions sexuals que s’han reconegut com a vàlides, primer a través de la patologia i més tard a través del reconeixement legal.

Aquest procés històric s’oposa completament a la narrativa obrerista segons la qual la diversitat sexual és una importació de les treballadores d’idees burgeses que fragmenten la classe obrera, convertint les persones queer en traïdores. La posició reaccionària que presenta les persones fora de l’estàndard cisheterosexual com a burgeses és una narrativa antimaterialista que només divideix la classe treballadora en diferents fronts i obstaculitza l’alliberament de la classe en postular com a enemigues comunitats obreres específiques que han estat desposseïdes i marginades pel capital. Derrocar les normes imposades pels estàndards sexuals del capital s’ha considerat un pas necessari de la revolució per a moltes comunistes al llarg de la història. Kollontai, Zetkin i altres dones socialistes van denunciar les condicions d’opressió que pateixen les dones sota la família nuclear capitalista, i els perills del matrimoni i les relacions de parentiu burgeses.18 Mario Mieli va parlar de la necessitat que els homosexuals s’organitzin políticament contra el capitalisme, i va criticar les posicions assimilacionistes que proposaven un compromís entre les persones gais i les normes sexuals capitalistes.19 Mieli es va oposar a les polítiques assimilacionistes i a la manera com apel·laven a la respectabilitat, ja que les veia com una manera perquè la burgesia cooptés els moviments queer de la classe treballadora i una domesticació de la queeritat en fer-la encaixar en els estàndards heteronormatius. Les seves reflexions sobre l’alliberament gai no s’aturaven en els drets legals o una reforma del sistema perquè acceptés les persones gais, sinó que només veia possible l’alliberament gai juntament amb l’abolició del sistema capitalista. Marxistes trans com M.E. O’Brien i Jules Joanne Gleeson han criticat la institució de la família com una eina de control capitalista sobre l’experiència i el desig subjectiu sexual, i han recuperat l’abolició de la família com una demanda comunista al voltant de la qual articular la lluita contra l’opressió de les persones queer.20 Posant en relleu la naturalesa coercitiva de la institució familiar sota el capitalisme i el seu paper en la reproducció de l’opressió de les persones queer, aquestes autores han reprès la tasca d’estudiar la història de la família i la necessitat d’alliberar les cures i la reproducció dels espais privats i domèstics als quals han estat relegades, i, per tant, del mode de producció capitalista. Tot això forma part de la mateixa història de la política sexual de la classe treballadora que representen aquells que van ser criminalitzats, perseguits i maltractats per ser queer. El comunisme ha d’implicar-se en la lluita contra l’opressió queerfòbica i, més en general, contra les normes sexuals del sistema capitalista com una manera de crear una nova cultura proletària.

Per alliberar-nos a totes del capital, hem d’entendre com es desenvolupa la sexualitat a mesura que canvien la divisió del treball i l’estructura de la família sota aquest sistema, sense oblidar que va ser la classe treballadora qui va desenvolupar aquestes potencialitats en primer lloc, primer sota la persecució i després sota l’escrutini de l’estat capitalista. Això no vol dir que la dissidència sexual sigui exclusiva de la classe treballadora o revolucionària per si mateixa, sinó que els comunistes han de lluitar contra la fragmentació dels treballadors i les acusacions identitàries. L’Institut Hirschfeld va ser cremat pels nazis, que consideraven els seus estudis una pràctica degenerada i els seus subjectes una impuresa que calia purgar. És tasca de totes les comunistes assegurar que el pròxim foc cremi les bases del sistema capitalista fins als seus fonaments, i no les nostres camarades queer.

Notes al peu

1 Dalton, Eoghan, ‘Sinn Féin Banned from Trans Pride March Following Last-Minute Meeting with Mary Lou McDonald’, The Journal, 16 Maig 2025 <https://www.thejournal.ie/sinn-fein-trans-2-6706549-May2025/>; ‘Trans Women Will Not Be Allowed to Attend Main Labour Women’s Conference Events’, BBC, 6 Desembre 2025 <https://www.bbc.com/news/articles/c773vm4n3n0o>

2 ‘Las posiciones del KKE sobre el matrimonio civil de parejas del mismo sexo y su impacto en los derechos de los niños’, n.d. <http://inter.kke.gr/es/m-article/86cc2962-bb2b-11f0-b1e1-be037ce642f9/>

3 Frente Obrero, Nuestro Programa – Frente Obrero, 12 Juny 2023 <https://frenteobrero.es/nuestro-programa-2/>

4 L’ús dels termes «sexe» i «transsexual» en aquest text, en contraposició als termes «gènere» i «transgènere», reflecteix una anàlisi del sexe com a resultat de la divisió social del treball, fent-lo tan mutable i històricament construït com el gènere. Aquest ús es deriva de l’anàlisi política marxista i s’oposa al seu ús en la retòrica transfòbica o transmedicalista.

5 Smith, Lee, ‘A Contribution to the Discussion’, Socialist Workers Party Discussion Bulletin, 30.1 (1972), pp. 10–13; ‘Toward A Scientific Analysis of the Gay Question, RU Position Paper’, 1975 <https://www.marxists.org/history/erol/ncm-3/gay-question/ru.htm>

6 L’homosexualitat també suposava un repte per a la fidelitat monogàmica, ja que molts homes homosexuals es casaven amb dones però mantenien relacions amb altres homes en secret.

7 Aquest text se centra en l’homosexualitat masculina, ja que era molt més perseguida i criminalitzada que l’homosexualitat femenina. En molts casos, l’homosexualitat femenina no es considerava una possibilitat. Les relacions entre dones del mateix sexe sovint es disfressaven d’amistats i estaven estretament relacionades amb el travestiment femení (així com amb la transmasculinitat), tant en les seves descripcions legals i mèdiques com en les comunitats que formaven.

8 ‘Homosexuality in 19th-Cent. England: Newspaper Reports, 1841’, n.d. <https://rictornorton.co.uk/eighteen/1841news.htm>

9 ‘Homosexuality in 19th-Cent. England: Policemen as Entrappers and as Participants, 1840s’, n.d. <https://rictornorton.co.uk/eighteen/1840spol.htm>

10 Carlin, Nora, ‘The Roots of Gay Oppression’, International Socialism Journal, 42 (1989)

11 Aldrich, Robert, Colonialism and Homosexuality (Routledge, 2008)

12 Tigers, Leah, ‘On the Clinics and Bars of Weimar Berlin’, Tricky Mother Nature, 2022 <https://archive.org/details/inside-out-part-1>

13 Marhoefer, Laurie, Racism and the Making of Gay Rights: A Sexologist, His Student, and the Empire of Queer Love (University of Toronto Press, 2022)

14 Oliven, John F., Sexual Hygiene and Pathology: A Manual for the Physician and the Professions (Lippincott, 1965); Erkins, Richard, and Dave King, ‘Virginia Prince: Transgender Pioneer’, International Journal of Transgenderism, 8.4 (2008), doi:https://doi.org/10.1300/J485v08n04_02

15 Halifax, Noel, ‘Richard Linsert and the First Sexual Liberation Movement’, Socialist Worker, 2017 <https://socialistworker.co.uk/socialist-review-archive/richard-linsert-and-first-sexual-liberation-movement/>; Marhoefer, Laurie, ‘Degeneration, Sexual Freedom, and the Politics of the Weimar Republic, 1918-1933’, German Studies Review, 34.3 (2011), pp. 529–49

16 Alayón Galindo, Carlos, Daniasa Martín Curbelo, and Sara Beatriz Tejera Galindo, Vidas Cruzadas: Memoria de Personas Trans Desde El Franquismo Hasta Los Noventa En Canarias (Instituto Canario de Desarrollo Cultural, 2022)

17 Rivera, Sylvia, and Marsha P. Johnson, Street Transvestite Action Revolutionaries: Survival, Revolt, and Queer Antagonist Struggle, ed. by Ehn Nothing (Untorelli Press, 2013)

18 Kollontai, Alexandra, ‘The Social Basis of the Woman Question’, 1909 <https://www.marxists.org/archive/kollonta/1909/social-basis.htm>; Luxemburg, Rosa, ‘Women’s Suffrage and Class Struggle’, 1912 <https://www.marxists.org/archive/draper/1976/women/4-luxemburg.html>; Zetkin, Clara, ‘Proletarian Woman and Socialism’, 1896 <https://www.marxists.org/archive/zetkin/1896/10/women.htm>

19 Mieli, Mario, Tim Dean, and Massimo Prearo. 2018. Towards a Gay Communism: Elements of a Homosexual Critique. London.

20 Griffiths, Kate Doyle, and Jules Joanne Gleeson. n.d. ‘Kinderkommunismus: A Feminist Analysis of the 21st Century Family and a Communist Proposal for Its Abolition’. A New Institute for Social Research.https://www.isr.press/Griffiths_Gleeson_Kinderkommunismus/index.html; O’Brien, M. E. 2023. Family Abolition: Capitalism and the Communizing of Care. London Las Vegas, NV.