Crítica a la qüestió organitzativa: desviacions i potencialitats

El problema de l’organització es converteix en una qüestió actual en el moment que no projectem la revolució en un futur indeterminat, sinó quan assumim que la revolució és una qüestió actual. Que un procés de formació de classe, i de les formes organitzatives associades a aquest, ha de desplegar-se en un context històric concret en tant que moviment real. L’objectiu general d’una organització revolucionària és crear les condicions de possibilitat per a la presa del poder polític per part del proletariat com a forma de supressió de la societat de classes i, per tant, de superació de la dominació burgesa. És a dir, l’objectiu és convertir-se en una força hegemònica. D’altra banda, la necessitat d’una organització prové del desigual desenvolupament de la consciència revolucionària del proletariat, de tal manera que l’organització ha de permetre augmentar aquesta consciència al nivell més alt possible. En aquest sentit, l’organització revolucionària no és solament una estructura organitzativa, sinó que és el mateix proletariat constituint-se a si mateix com a subjecte revolucionari, és el moviment real que supera la perspectiva immediata i fragmentada de cada proletari i li dona un punt de vista general tant sobre si mateix com sobre la societat capitalista en el seu conjunt. És, per tant, la unió de les diverses subjectivitats que genera l’ordre burgès sota un mateix programa que permeti superar la dominació del capital. Així, l’organització no és l’instrument d’acció d’un subjecte històric que preexisteixi, sinó la mediació a través de la qual aquest subjecte es constitueix per mitjà de tot un procés de lluita. En definitiva, l’organització no ve donada solament per la seva estructura interna sinó per la seva capacitat per a complir una funció política, és a dir, que el proletariat, en la seva heterogeneïtat, es reconegui a si mateix com a subjecte històric de la revolució i que treballi per la seva autosupressió com a conseqüència necessària de l’assoliment del comunisme.

Aquest reconeixement es dona com a superació de la competència que genera el mode de producció capitalista. La competència entre treballadors, que és només una altra cara de la competència entre capitals, és el fonament de la seva divisió interna i la manera en què es reprodueix la seva dependència respecte al capital. L’associació comunista és l’instrument que dissol la competència produint relacions que possibiliten un control cada vegada major del procés de reproducció social. Aquesta associació, el poder independent del proletariat, permet el procés objectiu d’abolició del capital com a relació social general i que la llibertat comunista (independència) neix de la necessitat d’associació (dependència).

Fonaments per a una perspectiva socialista de la qüestió organitzativa

Si la necessitat d’una organització és causada pel desigual desenvolupament de la consciència de classe en el si del proletariat, aquest desenvolupament de la consciència de classe a nivells cada vegada més elevats es converteix, per tant, en la pedra angular de tota organització, en el seu contingut. En aquest sentit, el paper essencial que juga l’organització és el d’actuar com a pont, com a mediació, entre les lluites quotidianes del proletariat associades a formes de consciència encara parcials, d’una banda, i la comprensió teòrica del procés de formació capitalista, del paper del proletariat i de la revolució, d’altra banda. És a dir, l’organització crea una relació entre les lluites concretes del proletariat i la teoria socialista, entre la consciència encara parcial del proletariat i el paper que li correspon. Per tant, aquest llarg procés en el desenvolupament de la consciència (que no és lineal, sinó que està plagat d’avanços i reculades), aquest ascens que va de les demandes immediates i fragmentades a l’objectiu general de la transformació del mode de producció capitalista, requereix un òrgan conscient capaç d’incidir eficaçment en les lluites immediates al mateix temps que manté una perspectiva de transformació general. Aquest òrgan conscient, aquest subjecte autoconscient, és l’organització revolucionària.

Per tant, la participació dels comunistes en els espais de lluites parcials, en les lluites diàries, ha de complir dues finalitats essencials. La primera d’elles és avançar en la lluita ideològica, fent que cada vegada més capes del proletariat assumeixin com a propi el programa comunista. S’ha d’entendre, però, que aquest procés no es pot donar únicament en l’àmbit discursiu, sinó que hem de demostrar a través de la praxi que les tesis que presentem són les més encertades. Si no és així, podem caure en debats idealistes, morals i, en definitiva, estèrils en els quals centrar esforços és un desgast innecessari. Cal que el desenvolupament de la consciència es doni a través de la mediació entre la lluita per les condicions i el programa comunista, perquè de totes les lluites concretes, el proletariat organitzat pugui treure’n conclusions que el faci avançar en la seva autoconstitució com a classe revolucionària. La segona finalitat és la d’avançar posicions en la correlació de forces, incrementant d’aquesta manera el poder del proletariat en relació amb el poder de la burgesia, entès el poder com la capacitat del proletariat d’arrencar de les mans de la burgesia les seves demandes mitjançant la seva organització independent i, en última instància, la capacitat del proletariat per a controlar conscientment els processos socials a través de la formació d’una institucionalitat pròpia.

En aquest procés de constitució de la classe en contraposició al poder del capital, la unitat de la teoria i la pràctica és un factor clau. Només a través de l’aplicació pràctica de la línia general de l’organització es posa a prova el seu valor real, només a través de la unitat de la teoria general i les tàctiques concretes s’avança en la constitució del proletariat com a classe efectiva.

Per a fer-ho, l’organització ha de ser prou estructurada per a permetre el desenvolupament d’un treball efectiu i coordinat entre totes les seves parts, però ha de ser també dinàmica i flexible per a ser capaç d’adaptar-se a les necessitats conjunturals que es van presentant al llarg de la lluita diària. La qüestió organitzativa està en tot moment subjecta a canvis i reelaboracions per a adaptar-la a cada moment concret, ja que no hi ha major perill que les concepcions abstractes i inflexibles de l’organització. Aquestes han d’adaptar-se en tot moment a les circumstàncies concretes i al desenvolupament del proletariat, de tal manera que l’organització sempre ha d’estar subordinada a les necessitats polítiques concretes i s’ha d’utilitzar com a palanca per a augmentar el nivell de consciència del proletariat. La construcció d’una organització revolucionària i del socialisme implica situar-se en els elements concrets de la realitat social per a poder impulsar apostes polítiques capaces de superar l’estat actual de coses. La qüestió de l’estratègia i la tàctica només té sentit si existeix una possibilitat real de posar-les en pràctica a través d’una organització revolucionària.

El criteri al qual ha de respondre tota tàctica, que ve donada per una estratègia més àmplia dins de la qual està inserida i que vertebra el seu sentit, queda definit a l’hora de discernir si una determinada lluita parcial, en un moment concret, comporta un augment del poder associatiu del proletariat o si per contra ens allunya de la constitució efectiva del proletariat com a subjecte revolucionari. En aquest sentit, la molt repetida “acumulació de forces” no es dona en abstracte, sinó que remet en tot moment al grau d’independència ideològica i organitzativa assolida en un moment determinat per part del proletariat en el seu procés de constitució com a classe i, per tant, del seu poder associatiu en tant que procés objectiu d’abolició del capital com a relació social general. Quan en una organització socialista entren en contradicció els objectius estratègics, que passen per l’autoconstitució en poder independent del proletariat, i les apostes tàctiques, podem assegurar que aquesta no està fent la funció de mediació que hauria de complir, sinó que hi ha una evident escissió entre teoria i pràctica que condueix a dues possibles desviacions amb diferents manifestacions que desenvoluparem a continuació.

Avantguardisme i rereguardisme, dues cares de la mateixa moneda

La primera desviació que parteix d’aquesta separació entre teoria i pràctica concep la teoria socialista com un conjunt de principis, afirmacions i premisses existents en el món de les idees i que la tasca teòrica de les comunistes és “cercar-la”, és a dir, definir el socialisme a priori i fer-lo néixer a posteriori. Fruit d’aquesta concepció, s’entén l’avantguarda com aquell sector que hauria accedit a aquestes idees i que ha d’organitzar la classe sense la seva participació conscient. Per aquest motiu, entenem per avantguardisme aquella desviació sota la qual no hi ha una possible incorporació de les masses a l’organització, ja que aquesta no està concebuda per complir la funció de mediació prèviament definida, sinó que es tracta d’una minoria amb una consciència desenvolupada, però que limita el seu paper a l’estudi teòric i amb una incidència en els espais de masses molt limitada. Per tant, l’arrel de l’avantguardisme és l’errònia percepció del concepte d’avantguarda i de la conseqüent desvinculació entre les masses i l’organització revolucionària. Per a garantir aquesta vinculació necessària, cal que l’avantguarda es conformi en paral·lel amb el desenvolupament de la consciència de classe de les masses proletàries, ja que en última instància és l’avantguarda del proletariat, no un agent extern a la mateixa classe. L’avantguardisme cau en el menysteniment del paper de les masses proletàries com a subjecte actiu en la transformació de les seves pròpies condicions i acaba reduint el socialisme a una obra “d’enginyeria social” on es crea esquemàticament un món més just fet amb escaire i cartabó del qual les masses només han de ser convençudes de la bondat i bona intenció d’aquest davant la barbàrie del capitalisme.

L’avantguardisme tendeix a concretar-se organitzativament en el burocratisme. L’organització es converteix en un fi en si mateix perquè la percepció que en tenen els militants és que aquesta és sinònim d’avantguarda, sense tenir en compte els factors externs que la componen, com podria ser el desenvolupament de la consciència del proletariat o la legitimitat que té aquesta minoria per desenvolupar les seves apostes en els espais de masses. Per burocratisme entenem aquelles formes organitzatives rígides i estanques que no canvien encara que les circumstàncies ho facin, o que canvien d’una forma gairebé imperceptible, així com la impermeabilitat de l’organització amb la resta de la classe. Es produeix per no adaptar la forma d’organitzar-se a les necessitats canviants de la conjuntura i, en conseqüència, l’organització es va quedant “obsoleta”. Així, l’anàlisi de conjuntura, l’estudi de la situació actual o l’experiència del desplegament de la militància són tasques redundants que queden en un segon pla. També en conseqüència, la mateixa organització queda esterilitzada, sense horitzó de creixement ni capacitat de replegament o organització de les capacitats militants.

L’altra desviació a introduir, el rereguardisme, sorgeix de la naturalització de les formes burgeses. Això vol dir que s’adopten les reivindicacions dels espais de masses, considerant-los revolucionaris en si mateixos, i es defensen aquestes reivindicacions en la seva forma aparent, sense qüestionar les relacions socials que amaguen i, per tant, naturalitzant la dominació intrínseca en aquestes categories. Així, la conquesta d’un salari en millors condicions (per si mateixa) ja és fer socialisme, que el sistema universitari s’adapti a les demandes dels estudiants ja és fer socialisme o que s’aturin desnonaments és fer socialisme. Aquesta concepció fa innecessari el paper de l’organització, ja que no és necessària una guia cap a la superació d’aquestes categories, sinó reivindicar-les tal com es presenten. La “reflexió pràctica” que suposa la unió teoria-pràctica deixa d’existir i, per tant, deixa d’existir la necessitat de garantir que la pràctica política superi, realment, el capitalisme.

A diferència de l’avantguardisme, on la desviació venia de l’autopercepció de l’organització sobre si mateixa, el rereguardisme no es defineix per com s’entén l’organització a si mateixa, sinó per com percep a les masses i les funcions que fa respecte a aquesta. La massa es percep com un subjecte revolucionari per se i, per tant, els espais en els quals aquesta està organitzada també són revolucionaris de per si. La implicació principal d’això és que la tasca de la militància esdevé una participació acrítica en els espais de masses del Moviment Popular i una coordinació entre les lluites, sense entrar en matèria de quin és el projecte polític que aquestes sostenen i a quins interessos de classe responen les seves reivindicacions. És per aquest motiu que la independència de classe és obviada, ja que perquè aquesta existeixi cal que es treballi per construir espais independents del proletariat tant ideològicament com organitzativa, que permetin articular la classe i organitzar-la sota el programa comunista.

En aquest cas, la concreció organitzativa seria l’espontaneisme, entenent-lo com l’absència d’una estructura organitzativa independent i consolidada, de tal manera que aquesta està constituïda pels diferents espais on s’organitzen les masses. En la pràctica, l’organització és un espai difós on es troben les masses, en el qual l’avantguarda només és el “grup” més implicat i referenciat (abstractament) en aquest. I, per tant, la pràctica revolucionària acaba sent relegada al mer “esclat de lluita” de les masses, que acaba arrossegant la suposada avantguarda. D’aquesta manera, ens trobem amb una impossibilitat de superació de les lluites econòmiques a conseqüència de la naturalització de les categories capitalistes.  També, fruit de la dissolució de l’organització en els espais de masses conformats entorn lluites parcials, es veu amenaçada la independència organitzativa del proletariat i, per tant, no es garanteix que a l’hora de participar d’aquests espais o de fer aliances tàctiques ocasionals amb altres estrats de classe es mantingui la línia revolucionària que ha de tenir l’organització.

Tendències actuals a l’esquerra anticapitalista

Cal aclarir que, quan definim aquestes desviacions, partim de la idea que no es presenten en la realitat de forma pura. Són categories abstractes que ens permeten analitzar la realitat, que és necessàriament complexa. Per aquest motiu, quan es presenten en les formes concretes d’organització que adopta la classe treballadora en l’actualitat, ho fa en forma de tendència. Actualment, aquestes tendències les trobem en diferents espais polítics, dels quals la major part de la militància que formem el MS en construcció n’hem format part. Partim, per tant, de les limitacions que hem analitzat en la nostra pràctica política per discernir aquesta crítica, però alhora som conscients que no estem exempts de reproduir-les.

El primer espai que analitzem en el nostre context està conformat pels partits comunistes d’avantguarda. En aquest espectre situem tant aquells que combaten teòricament els postulats burgesos com aquells que han adoptat clarament el programa socialdemòcrata en les seves reivindicacions. En ambdós casos comparteixen tant una estètica comunista com una falta d’implementació en les masses. Es dona, per tant, una escissió entre una suposada avantguarda comunista i la classe que ha d’organitzar, mancança que no podem deslligar del context de derrota ideològica del comunisme. Malgrat això, aquesta limitació provindria d’una excessiva centralitat de la qüestió formal i ètica en l’aspecte organitzatiu, que es prioritza respecte als aspectes tàctico-estratègics, d’incidència en el moviment real de les masses.

En segon lloc, tindríem l’espai polític de l’Esquerra Independentista. D’una banda, aquest moviment presenta un front institucional, que per la seva composició organitzativa exerceix una direcció de facto del conjunt d’organitzacions. La CUP aplica un programa socialdemòcrata a les institucions i exerceix com a representació de les lluites parcials del Moviment Popular. D’altra banda, trobem les organitzacions estudiantil, juvenil i política de l’EI. Aquestes combinarien cert avantguardisme a l’hora de relacionar-se amb el MP, creant espais afins on la militància exerceix un control a priori de les decisions que s’hi prenen (l’exemple més clar el trobaríem en el paper del SEPC a les Assemblees de Facultat) amb un clar espontaneisme en la concepció que es té de les lluites econòmiques. Sovint, la seva militància té un paper de rereguarda en el MP, sense capacitat de superar la parcialitat de les lluites econòmiques ni vincular-les a un projecte totalitzant més enllà de la coordinació formal de les diferents lluites. Precisament per aquest motiu, aquestes lluites no superen el pla econòmic i només poden aspirar a aconseguir les seves demandes parcials reclamant la intervenció de les institucions burgeses.

En tercer lloc, trobem aquells espais polítics que rebutgen conscientment o inconscient l’organització política com a espai de direcció. Aquí trobaríem principalment les diferents línies que presenta l’anarquisme actualment. En destaquem, d’una banda, aquelles que redueixen la seva participació en el sindicalisme clàssic les quals, malgrat ser conscients de les seves limitacions, sovint no superen les postures economicistes a què empeny la tasca en una lluita econòmica sense vinculació a un moviment polític; i, d’altra banda, aquelles que combinen una crítica indefinida de les categories burgeses amb la reclusió en projectes localistes, que reprodueixen un clar horitzontalisme. Per aquest motiu, acaben cedint la capacitat de generar grans transformacions de les condicions de vida del proletariat, de forma paradoxal, als partits socialdemòcrates.

Reconstruïm la potencialitat revolucionària del proletariat

Totes aquestes desviacions comparteixen com a tret comú l’escepticisme del potencial revolucionari de l’organització política independent del proletariat, ja que en última instància s’abandona l’objectiu que el proletariat es constitueixi a si mateix com a classe efectiva per a la presa del poder. Això es reflecteix en el paper subaltern respecte les lluites parcials, en el tancament impotent de l’organització, en l’abandonament de les lluites concretes del proletariat o en un avantguardisme que concep l’organització com un agent extern a la mateixa classe. Aquest escepticisme cap al potencial revolucionari de l’organització independent del proletariat també té una altra conseqüència política; com el proletariat no pot emancipar-se a si mateix es requereix una mediació externa a la classe que permeti aquesta emancipació, és a dir, requereix la mediació de l’Estat. D’aquesta manera, acceptant la mediació de l’Estat es renuncia a la mediació de l’organització revolucionària, aquella que permet al proletariat constituir-se com a subjecte històric de la revolució. Així, es naturalitza l’existència de l’Estat, obviant el seu caràcter de classe com a forma històrica, i per tant redueix la potencialitat de la classe als projectes polítics que l’Estat pot integrar.

En conseqüència, és des d’aquesta òptica que pot entendre’s millor quan es critica el paper funcional a la socialdemocràcia que tenen algunes organitzacions. Aquest fet no és per la concepció que tenen aquestes organitzacions de si mateixes, tampoc és una crítica a la seva “intenció política” ni un judici moral sobre la voluntat dels seus militants. Quan parlem d’organitzacions que són funcionals al projecte socialdemòcrata ens referim a organitzacions que renuncien a la capacitat del proletariat d’organitzar-se entorn el seu projecte històric, el comunisme. A conseqüència d’aquest escepticisme i de la falta d’independència de classe, al que s’acaba arribant és a una subordinació al programa ja existent, el socialdemòcrata.

En el context actual, als comunistes se’ns presenta el repte de crear un moviment amb dues capacitats fonamentals i intrínsecament relacionades. D’una banda, la capacitat de generació d’un gruix cada cop major de militància a través del desenvolupament de les seves capacitats. Per a fer-ho, s’haurà d’organitzar la classe en diferents espais d’enquadrament, que assegurin el desenvolupament de la consciència a diferents nivells i vagin ampliant progressivament l’avantguarda del proletariat, generant i mantenint en tot moment la seva independència política. D’altra banda, la capacitat de vincular les lluites parcials quotidianes de la nostra classe al programa comunista mitjançant l’organització política, per tal de socialitzar les tesis comunistes a grups cada vegada més amplis de la classe treballadora. Per fer-ho, haurem d’evitar caure en les desviacions que hem desgranat en aquest article, tasca indispensable per tornar a generar un moviment amb potencialitat per construir el camí que ens emancipi com a classe.